RETALLS DE CIUTAT

Retalls de ciutat,

Dormo a l'hotel. Bé. Quan sona el telèfon de la recepció per comunicar-me que són les set, ja estic desperta. Em vesteixo, baixo a prendre el desdejuni en la terrassa. Dono un passeig a prop del mar. La mar està tranquil·la. A la tarda vaig als cinemes nous de la Ciutat Europea del Bàsquet, i veig "El Orfanato". Surto del cinema a dos quart de nou, la pel·lícula m'ha agradat. La recomanaré. Pujo pel carrer President Companys en direcció a l'hotel. Abans de sopar escriuré la postal. Començo a escriure: Badalona és una ciutat increïble. He passejat per la seva platja i he trepitjat la seva muntanya. El seu port marítim comença a créixer. Està molt bé connectada: autobusos, tren, metro i tramvia. La ciutat Europea del Bàsquet m'ha encantat, però els misteris dels seus carrers medievals i romans m'han captivada per complert. Sí, té he comprat un regal al Corte Inglés, però ja el veuràs. Arribaré dimarts. Petons. Anna.
He de començar a preparar el viatge de tornada. Sento que quelcom d'aquesta ciutat es quedarà per sempre escrit a la meva memòria.

JO RECORDO

Recordo les mil bombetes brillants de la teva mirada ficant-se en l'univers finit dels meus ulls.

Recordo aquells dies de sorra, mar i vents suaus a la vora de la platja, quan el temps no existia i la ingenuïtat ens duia de la mà.

Recordo el teu somriure encantador, les teves mans allargades de pianista i la polsera que duies a la mà esquerrana de color blau; el color dels àngels com el teu nom.

Recordo la teva mirada penentrant, tot just quan una llàgrima va saltar dels meus ulls, i es va paralitzar convertint-se en un somriure de pluja.

Recordo la tarda que estàvem asseguts al bar de La Rambla, aquell que tenia penjats quadres mariners a les parets, i es va caure la coca-cola damunt del meu vestit blanc, i com va botar l'espurna del meu cor.

Recordo aquelles tardes de música, de llibres, de llargues conversacions. Aquells anys d'estudis a la universitat, d'emocions i projectes compartits. Aquell temps on la joventut evocava les seves millors paraules, i fantasiavem amb un món ple de possibilitats.

Recordo els teus ulls blaus i tendres, la teva boca dolça, el teu coll encisador, la teva veu afalagadora, el teu suaus cabells rossos, les teves tíbies mans, l'aroma del teu cos, el teu caràcter tranquil, el teu amor silenciós i...

Recordo aquell secret que fa anys que m'acompanya, que es nega a abandonar-me; que durant el dia em persegueix darrera de qualsevol cantonada, en la mirada d'algú, en el perfum d'una una flor; que durant la nit apareix disfressat de somnis de passió. Si, un secret amagat en una caixa de fusta pintada d'argent i blanc.

Recordo els anys d'infantesa, quan al cor duien gravats el joc i la fantasia com emblemes del nostre petit món. Dies on els protagonistes eren els contes, els colors, els dibuixos, els cromos, les nines, les bicicletes, els patins..., dies sense rellotges, sense responsabilitats, dies sense presses, dies on la vida quedava recollida entre cotons de sucre i mel.

Recordo un estiu a un poble d'Aragó. Un camí ple de grans arbres, al costat un riu amb caudal. Encara evoco el so de les seves aigües cristal·lines, l'olor de l'herba fresca, la processó silenciosa dels núvols al cel, la caiguda de les fulles dels arbres al terra, una catifa plena de colors: verd, marró, taronja..., les campanades del rellotge de l'església, però de tots els records d'aquell estimat estiu, sempre conservaré el mirall d'estrelles que penjaven del cel.

Recordo el dia en què et vaig conèixer. Com la teva forma de mirar em va ampliar l'horitzó. Com la teva forma de parlar em va descobrir la màgia del llenguatge i com la teva forma de comportar-te em va ensenyar a mirar-te. Penso de quina manera més estranya es va colar la teva mirada al meu sentiment; una mirada que m'acompanyarà per sempre, per tota l'eternitat!

UN ÀNGEL A LA PRESIDÈNCIA


Després del sopar i un exquisit dolç de nata, s'apropa el moment de la conferència. Un home, sembla un àngel. Ho és?. No deu tenir més de trenta i cinc anys d'edat, amb camisa blava, i gestos suaus, desprèn quelcom incitador. És el protagonista de la nit, una presència generosa que sap captar, des del primer moment, la nostra atenció. La llum de la farola, al seu darrera, li envolta d'un halo de claredat. De cop pujo de la terra al cel, per escoltar la seva intervenció. Ve a explicar-nos el Pla de Govern de la Generalitat.
Entre cafès i infusions ensucrades, recullo alguna de les idees exposades; ens assenyala que el pla de govern és una figura de referència, un document escrit. En relació a aquesta darrera idea ens parla del poder de la paraula, i diu que no poden fugir de la paraula escrita, i comenta que tots els mitjans de comunicació es van fer ressò d'aquest Pla de Govern. Ressalta que la paraula té un poder màgic, és cert, recordo un poema:
__________________________________

"Parla'm. Encara que sigui una paraula.
Només una. Diu-la a poc a poc, tu,
que estimes les paraules tant com jo
i saps que tenen tanta força."
__________________________________

Arriba el meu cafè negre i llarg, és una forma de mantenir allunyades les tenebres del son. A la taula, estic asseguda entre dos companys, la Joana que ve de Sant Carles de la Ràpita i en Xavier de Montgat, un dels joves que treballa a l'Escola Xavier Soto, i s'encarrega de l'organització del postgrau de lideratge; un jove d'aquells que està atent als detalls.
Aquest àngel de la presidència, que acompanyat el seu discurs amb les mans i té la capacitat de mantenir el nostre interès, continua puntualitzant-nos que el Pla de Govern estableix tot un seguit d'objectius estratègics, amb un llenguatge senzill i planer, per explicar tot allò que pretén fer el Govern de la Generalitat. Diu que és tracta d'un pla que aplega tot un seguit de compromisos, i que parla de forma clara al ciutadà. Penso en allò que hem valorat hores abans, sobre la importància de la comunicació bidireccional.
Abans d'acabar la seva exposició i donar pas al debat, ens relaciona tot un seguit de tasques que es desenvolupen al Departament de la Presidència: coordinació i direcció política, reflexió política i discurs, relació amb els ciutadans (sectors socials), relació del President de la Generalitat amb els mitjans de comunicació, delegacions territorials, direcció general de difusió, direcció general ciutadana web... Finalitza el seu discurs, dient, que allò que vol el Govern de la Generalitat és donar una imatge única i cohesionada de Catalunya. Seguidament s'obre un torn de paraules per a què els/les companys/es facin les seves aportacions.
La meva tassa de cafè està buida però el meu cap està ple d'idees engrescadores. Tanco la llibreta. En breu hores seré segrestada per les tenebres del somni.

Badalona, 12 de novembre de 2007

LLIBRERIA SALTAMARTÍ


Benvolgudes amigues i amics:

Us volem avançar que els propers dijous 15 i 21 de novembre Saltamartí llibres farem presentacions de dos nous llibres de dues badalonines.

Mes endavant us enviarem informació més concreta de cada una d’elles.

El dia 15 de novembre presentarem el llibre de Mari Carmen Lozano : POESIA BLAVA editat per la FAVB (Federació d’Associacions de Veïns de Badalona) dins la col·lecció Dones amb empenta. La presentació la farem dijous 15 de novembre a les vuit de la tarda a Saltamartí llibres.

El dia 21 de novembre a las 8 de la tarda presentarem el llibre d’Eva Santana: CANVIAR DE PLANETA editat per editorial Columna Jove. El llibre el presentarà l’escriptor Francesc Miralles. La presentació la farem dimecres 21 de novembre a les vuit de la tarda a Saltamartí Llibres.

Ens agradarà molt que ens acompanyeu.

Sílvia i Gerard

Saltamartí llibres
Canonge Baranera 78
08911 Badalona
tel 93 384 00 71
saltamarti@saltamarti.com
www.saltamarti.com

RETALL DE FICCIÓ

El temps avança i jo l'acompanyo. Miro enrera i em trobo amb la seva mirada de mar i fred, de blau i gris. De vegades, penso en ell. Agafo paper i pren nota de les meves impressions: la seva manera lliure de vestir, les seves ulleres de disseny, les seves dissertacions, les seves afeccions, i per damunt de tot les seves paraules, el seu llenguatge, la seva manera de ser i de viure.
Tolstoi diu que el temps no existeix, però jo tinc consciència de record de tot el temps en què no he vist aquells ulls de mar. Visc en un present infinit, que mor a cada instant, i intento atrapar fragments d'un passat finit.
Dins dels meus records sorgeix el relat d'una història maquinada; una narració solcada per onades de ficció. Una ficció que procedeix del regne del jo, de l'ànima, del cor i de la ment. Aquesta quimera m'atorga la facultat de veure coses que no són, i donar vida a un subjecte novel·lat amb ulls de mar i roig.
Accedint al llenguatge, abandono la meva condició solitària, i aquesta trobada de paraules amb ell, em permet trobar-me amb mi mateixa. Crear un llenguatge significa imaginar una forma de vida, una forma de ser. Diuen que les paraules convoquen els objectes del món, que només així acudeixen davant la nostra presència. Potser jo amb les meves paraules hagi intentat convocar-li al món de la meva ficció.

MIRALL INFINIT


Des de què et vaig veure, vaig quedar excitada, volia escriure't, ficar-lo en un paper. He tret la punta al llapis i he començat a escriure't. La teva manera de parlar em va provocar, el so de la teva veu es va esmunyir per la meva pell com la mantega al pa, i una petita ficció invisible va començar a germinar dins de la meva ànima.
Un conte amb protagonistes inventats, hipnotitzats per una música màgica, ballen el ball de l'eternitat. He decidit narrar aquest relat per a què quedi gravat en els arxius de la immortalitat literària, allà on sempre podré anar a trobar-te i mirar-te. És el mirall infinit d'una història d'amor amagada.