Calendaris 2009...
Si, si.... altre cop ja els tenim akí. Amb bastant de retràs, però ja tenim els calendaris de l'ABS (Assemblea del Barri de Sants) del 2009.
Com l'any passat, per penjar a la paret (o on vulgueu). N'hi ha un de senzill (póster simple) i un més semblant al de l'any passat (anar passant pàgines i amb espai per anotacions).
En principi els tindré demà per la parada... però si en voleu un us recomano posar-vos directament en contacte amb mi: karlesants@gmail.com ó per telèfon en el 656 875 400.
També podeu passar per la Bauma... on hi haurà els propis de la Taverna.
Fins aviat!
Com l'any passat, per penjar a la paret (o on vulgueu). N'hi ha un de senzill (póster simple) i un més semblant al de l'any passat (anar passant pàgines i amb espai per anotacions).
En principi els tindré demà per la parada... però si en voleu un us recomano posar-vos directament en contacte amb mi: karlesants@gmail.com ó per telèfon en el 656 875 400.
També podeu passar per la Bauma... on hi haurà els propis de la Taverna.
Fins aviat!
Des de la parada...
Apa... doncs akí teniu la imatge. Quan dic al carrer i passant fred: és cert!
Aviam si em passeu a veure collons!
I als qui m'han visitat: moltes gràcies!
Aviam si em passeu a veure collons!
I als qui m'han visitat: moltes gràcies!
de Brasil...
Doncs akest és el resultat del taller de mostra d'il·lustradors de la Directa en el Mercat d'Art Jove de Sant Boi d'akest cap de setmana passat. És una de moltes imatges de Brasil. Amb la diferència que akest l'he pintat de memòria, sense la imatge de model. I AMB LES DUES MANS. Davant de la penya. Buenu, tota una experiència, i a mi m'agrada el resultat. Au.
Acrílic sobre tel·la. Títol: "os meninos da rua"
Acrílic sobre tel·la. Títol: "os meninos da rua"
El gran correfoc de la Bisbal d'Empordà
Moment de l'encesa... gràcies Ruben per convidar-me a ca teua akest estiu!!! salut!
2 acrílics sobre tel·la i un acrílic sobre fusta. Títol: "Diables de la Bisbal"
(m'agrada composar un quadre amb varis.. crec que en faré uns quants amb akesta idea. 7 o 8 tel·les per una sola imatge)
2 acrílics sobre tel·la i un acrílic sobre fusta. Títol: "Diables de la Bisbal" (m'agrada composar un quadre amb varis.. crec que en faré uns quants amb akesta idea. 7 o 8 tel·les per una sola imatge)
els dijous al vespre a Sants...
Els dijous al vespre a Sants... suposo que ja ho sabeu. Es llencen els trastos, i els aprofitem els demés. Jo els dibuixo, com podeu veure. Si voleu fer alguna fotografia curiosa i enviar-me-la us ho agraïré.
Acrílic sobre fusta. Títol: "dijous al vespre a Sants" (en breu faré una tirada d'imatges sobre el tema)
Acrílic sobre fusta. Títol: "dijous al vespre a Sants" (en breu faré una tirada d'imatges sobre el tema)
UN PASSEIG PEL MÀGIC BADALONA
Un passeig pel Màgic Badalona,
El dissabte l’Anna i la Júlia van quedar al nou centre comercial, el Màgic Badalona, situat al barri de La Salut. Un lloc ple de botigues (sabateries, roba, permuferies, telefonia mòbil ..). Després de donar una volta pel centre, l’Anna va observar que no hi havia cap botiga dedicada ni a la música ni els llibres, llavors, va pensar que a aquell nou indret li mancava quelcom més que un accent ja que semblava una mica empobrit d’oferta cultural. Per altra banda va veure que l’oferta a nivell de restaurant i bars era bastant ampla i atractiva. Aturades davant el mirall d’un dels grans restaurants, va deduir, que es continuava alimentant més el cos que l’ànima.
Van remenar i mirar durant un parell d’hores; el temps de crisis no permetria despeses imprevistes. Davant la botiga de l’osset es van quedar bocabades per la lluentor de les joies (collares, polseres...), van preguntar el preu d’unes arracades i van sortir més de pressa que corrents! Al cap d’una estona de passejar, van decidir prendre’s una beguda, aprofitant l’estona de repòs per polemitzar sobre si els centres comercials eren o no les grans joguines dels adults del segle XXI.
més....
Doncs akí en teniu unes quantes més... (perquè no digueu que no he fet feina per a akesta fira)
Acrílic sobre tel·la. Títol: "Gran pont"
( suposo que akesta imatge us sonarà... és un dels meus clàssics. Vaig decidir passar-lo al format gran, i amb acrílics, podríem dir que per acabar una etapa)
Acrílic sobre tel·la. Títol: "Llac en les altures" (és un llac d'Aigüestortes i Sant Maurici)
(a mi m'agrada el contrast de la roca negra amb el reflex de la llum en el llac)
Acrílic sobre tel·la. Títol: "esperant el tren... i la pluja" (simple però suggerent)
Acrílic sobre tel·la. Títol: "tribut a Picasso" ... la imatge comparativa encara l'he d'acabar (és literalment com el va pintar Picasso en el Gernika... la imatge de la mare amb el/la filla morta en braços).
Acrílic sobre tel·la. Títol: "Gran pont"( suposo que akesta imatge us sonarà... és un dels meus clàssics. Vaig decidir passar-lo al format gran, i amb acrílics, podríem dir que per acabar una etapa)
Acrílic sobre tel·la. Títol: "Llac en les altures" (és un llac d'Aigüestortes i Sant Maurici)(a mi m'agrada el contrast de la roca negra amb el reflex de la llum en el llac)
Acrílic sobre tel·la. Títol: "esperant el tren... i la pluja" (simple però suggerent)
Acrílic sobre tel·la. Títol: "tribut a Picasso" ... la imatge comparativa encara l'he d'acabar (és literalment com el va pintar Picasso en el Gernika... la imatge de la mare amb el/la filla morta en braços).
uns quants....
Bones! bé... doncs akí teniu una petita mostra del que he anat fent... per preparar la fira de Nadal.
Un dels motius pels quals porto bastant sense penjar noves obres...
ah! i molt agraït per les visites de la fira del Mercat Jove de Sant Boi. Ens veiem a Sants!!
salut!
Acrílic sobre tel·la.... suposo que ja coneixeu la imatge. Títol: "Borreroak baditu millaka aurpegi"
(el títol de la pintura també us sonarà... a ki li agradi Negu Gorriak ja m'entén)
Acrílic sobre tel·la... Títol: "una dona, un moment" per mi:una imatge suggerent.
Acrílic sobre tel·la... títol: "tocant el calaix" (toc de color roig al calaix)
Apa, akesta tarda seguiré penjant més imatges.. ciau!
karles - bauman -
karles - bauman -
Un dels motius pels quals porto bastant sense penjar noves obres...
ah! i molt agraït per les visites de la fira del Mercat Jove de Sant Boi. Ens veiem a Sants!!
salut!
Acrílic sobre tel·la.... suposo que ja coneixeu la imatge. Títol: "Borreroak baditu millaka aurpegi"(el títol de la pintura també us sonarà... a ki li agradi Negu Gorriak ja m'entén)
Acrílic sobre tel·la... Títol: "una dona, un moment" per mi:una imatge suggerent.
Acrílic sobre tel·la... títol: "tocant el calaix" (toc de color roig al calaix)Apa, akesta tarda seguiré penjant més imatges.. ciau!
karles - bauman -
karles - bauman -
AMINA, LA VEU DE LA LLIBERTAT
La nit cobria els viatgers amb la seva infinitud. Vaig mirar el rellotge. Faltaven només cinc minuts per les dues de la matinada. L’autocar es va aturar. Una dona amb el cap cobert per un vel negre va pujar a l’autocar acompanyada per dos agents. Els policies van deixar a la dona asseguda, es van acomiadar d’ella i li van desitjar que passés un bon viatge. La jove duia un vestit llarg fins als peus de color verd. Les grans arracades daurades que duia contrastaven amb la foscor dels cabells que sobresortien del mocador. Al cap d’un instant es va encongir al seient i es va tapar la cara.
Des de dos seients més enrere vaig sentir com s’enlairava la meva curiositat: Per què aquella dona havia estat acompanyada per la policia?, Per què semblava que estigués plorant?
El llarg viatge em permetria hores després conèixer la seva història. Mai oblidaré els seus ulls. Els ulls de l’Amina havien viscut massa temps en la tristor.
Des d’aquella nit ha passat un any. La nit m’envolta en una atmosfera màgica, la del silenci, la de les ombres lluminoses que et permeten posar distància amb el passat i explicar la història d’una dona, l’Amina, la jove que un dia va prendre la valenta decisió de fugir del seu país.
L’Amina va néixer a Kabul la capital i la ciutat més gran d’Afganistan. El dia que la jove va acomplir els tretze anys, va ser la nit elegida pel seu pare per donar-li la noticia del seu casament, amb l’Amet, un home de seixanta-cinc anys, vell i autoritari. El pare va dir que havia arribat el moment de trobar-li un marit i que el seu amic seria l’espòs ideal. Aquella nit va ploure molt, tant, que va semblar que els astres del cel rebutgessin la despietada decisió. La mare callada amb el cap baix i envelat, era una presència anònima dins la petita habitació. El pare, un home fred sense sentiments parlava atropelladament. L’olor de vi es va esmunyir entre les paraules mal pronunciades, quan li va donar la notícia: - dintre de tres dies et casaràs amb l’Amet, el meu millor amic, sense cap mena d’objecció, i espero que el satisfacis com correspon a una bona esposa.
Per lluny que pogués estar algun dia de casa seva, mai podria oblidar els durs anys que va viure al costat d’un home que li va deixar tota mena de cops al cos, a la pell i a l’ ànima. Des d’aquella mateixa nit va sentir un desig indomable per fugir del seu poble, de les seves arrels.
Només pensava en què trigués el que trigués algun dia marxaria d’allà i arribaria a la terra promesa. Ella sempre s’escoltava amb atenció i interès les aventures del cosí Yafa quan li explicava que més enllà de les muntanyes de sorra i de foc, hi havia una altra vida on les persones vivien en llibertat i no eren obligades a casar-se en contra de la seva voluntat.
L’Amet, el marit, va morir el mateix dia que va complir els vuitanta-set anys, llavors l’Amina en tenia 35. Al llarg dels anys amb l’ajuda secreta de la mare havien forjat un pla que li permetria escapar del seu país. Totes dues sabien que assolir aquell somni no era una tasca fàcil; havia estat un impossible per la mare, però no seria un impossible per l’Amina; aquell era el prec que cada dia la mare demanava a Alà.
Després de l’enterrament, va sepultar a la sorra els durs records, va ficar quatre robes a una bossa, i va córrer a la recerca del món somniat. La vida li havia ensenyat a acceptar allò inevitable i un dia amb els ulls plens de aigua va acomiadar-se de la mare i del cosí. Va a travessar el desert amb un cavall que li havia proporcionat Yafa, era anomenat el desert de les llàgrimes perquè molts no havien aconseguit creuar-lo.
La jove tremolosa, però decidida, va creuar el desert fins arribar a Karachi, una ciutat situada al sud de Pakistan a la costa del mar Aràbic. Eren les cinc de la matinada quan va arribar al port. Encara tenia temps per comprar el bitllet que la portaria envers la terra de la llibertat. El vaixell de subministraments, no era un vaixell massa gran. Abans de salpar, l’Amina va cercar la petita cabina on passaria la llarga travessia. En arribar a la cambra, va caure defallida. Estava mig dormida quan la porta es va obrir i el murmuri suau d’una dona la va tranquil·litzar.
- Sóc la mama. Descansa estimada, que Alà vetllarà per tu.
Amb una mica d’esforç va entreobrir les seves cansades parpelles per veure difuminada la cara de la mare, que li va transmetre pau i serenitat. Sarpava amb la seguretat que no existia marxa enrere. Partia rumb allò desconegut, entristida per la cruel decisió que feia anys havia pres amb ella el pare, i presa de la por per un futur incert. L’esperança era la seva amiga més fidel. A l’alba, l’Amina va mirar per la finestra de la cabina. Navegava per mar obert. El vaixell es bressolava suament, el mar resplendia i el sol començava a treure’s la mandra de sobra.
El soroll inesperat d’un paper va cruixir dins de la seva butxaca. Es va seure a llegir: la lletra indesxifrable i la cal·ligrafia impossible del cosí Yafa.
“Estimada filla, vull que sàpigues que sempre et portaré al meu cor. Continua endavant, siguis valenta i lluita per aconseguir els drets que les dones del nostre món encara trigaran anys en assolir. He plorat en silenci i des del silenci, però sé amb certesa que aquest camí és la porta que et conduirà a la teva llibertat, des de què eres una nena has patit molt i jo no he pogut impedir-ho, ara que ets lliure, pren les teves decisions, que mai més a la teva vida un home decideixi per tu. La teva mare, que t’estima i t’estimarà sempre”.
En lloc del nom, un gargot il·legible. L’Amina va estrènyer aquell paper contra el seu cor, quan de sobte va escoltar que arribaven a port. Acompanyada pel silenci en el que s’havia refugiat, per fi arribava a una altra realitat.
Quan va baixar del vaixell, uns homes uniformats li van demanar la seva documentació. L’Amina, va obrir la bossa i va treure una petita fotografia i el passaport. El policia un home afable va posar-li uns segells i li va explicar que s’havia d’esperar uns minuts a què vinguessin els policies que feien el servei d’acolliment als nouvinguts, ells l’acompanyarien fins l’autocar que la portaria a la ciutat de Barcelona.
Un cop asseguda a l’autocar, l’Amina es va cobrir la cara. Somrigué! Feia temps que no ho feia. Potser, la vida, per fi, li donava una altra oportunitat.
Badalona, novembre de 2008
Des de dos seients més enrere vaig sentir com s’enlairava la meva curiositat: Per què aquella dona havia estat acompanyada per la policia?, Per què semblava que estigués plorant?
El llarg viatge em permetria hores després conèixer la seva història. Mai oblidaré els seus ulls. Els ulls de l’Amina havien viscut massa temps en la tristor.
Des d’aquella nit ha passat un any. La nit m’envolta en una atmosfera màgica, la del silenci, la de les ombres lluminoses que et permeten posar distància amb el passat i explicar la història d’una dona, l’Amina, la jove que un dia va prendre la valenta decisió de fugir del seu país.
L’Amina va néixer a Kabul la capital i la ciutat més gran d’Afganistan. El dia que la jove va acomplir els tretze anys, va ser la nit elegida pel seu pare per donar-li la noticia del seu casament, amb l’Amet, un home de seixanta-cinc anys, vell i autoritari. El pare va dir que havia arribat el moment de trobar-li un marit i que el seu amic seria l’espòs ideal. Aquella nit va ploure molt, tant, que va semblar que els astres del cel rebutgessin la despietada decisió. La mare callada amb el cap baix i envelat, era una presència anònima dins la petita habitació. El pare, un home fred sense sentiments parlava atropelladament. L’olor de vi es va esmunyir entre les paraules mal pronunciades, quan li va donar la notícia: - dintre de tres dies et casaràs amb l’Amet, el meu millor amic, sense cap mena d’objecció, i espero que el satisfacis com correspon a una bona esposa.
Per lluny que pogués estar algun dia de casa seva, mai podria oblidar els durs anys que va viure al costat d’un home que li va deixar tota mena de cops al cos, a la pell i a l’ ànima. Des d’aquella mateixa nit va sentir un desig indomable per fugir del seu poble, de les seves arrels.
Només pensava en què trigués el que trigués algun dia marxaria d’allà i arribaria a la terra promesa. Ella sempre s’escoltava amb atenció i interès les aventures del cosí Yafa quan li explicava que més enllà de les muntanyes de sorra i de foc, hi havia una altra vida on les persones vivien en llibertat i no eren obligades a casar-se en contra de la seva voluntat.
L’Amet, el marit, va morir el mateix dia que va complir els vuitanta-set anys, llavors l’Amina en tenia 35. Al llarg dels anys amb l’ajuda secreta de la mare havien forjat un pla que li permetria escapar del seu país. Totes dues sabien que assolir aquell somni no era una tasca fàcil; havia estat un impossible per la mare, però no seria un impossible per l’Amina; aquell era el prec que cada dia la mare demanava a Alà.
Després de l’enterrament, va sepultar a la sorra els durs records, va ficar quatre robes a una bossa, i va córrer a la recerca del món somniat. La vida li havia ensenyat a acceptar allò inevitable i un dia amb els ulls plens de aigua va acomiadar-se de la mare i del cosí. Va a travessar el desert amb un cavall que li havia proporcionat Yafa, era anomenat el desert de les llàgrimes perquè molts no havien aconseguit creuar-lo.
La jove tremolosa, però decidida, va creuar el desert fins arribar a Karachi, una ciutat situada al sud de Pakistan a la costa del mar Aràbic. Eren les cinc de la matinada quan va arribar al port. Encara tenia temps per comprar el bitllet que la portaria envers la terra de la llibertat. El vaixell de subministraments, no era un vaixell massa gran. Abans de salpar, l’Amina va cercar la petita cabina on passaria la llarga travessia. En arribar a la cambra, va caure defallida. Estava mig dormida quan la porta es va obrir i el murmuri suau d’una dona la va tranquil·litzar.
- Sóc la mama. Descansa estimada, que Alà vetllarà per tu.
Amb una mica d’esforç va entreobrir les seves cansades parpelles per veure difuminada la cara de la mare, que li va transmetre pau i serenitat. Sarpava amb la seguretat que no existia marxa enrere. Partia rumb allò desconegut, entristida per la cruel decisió que feia anys havia pres amb ella el pare, i presa de la por per un futur incert. L’esperança era la seva amiga més fidel. A l’alba, l’Amina va mirar per la finestra de la cabina. Navegava per mar obert. El vaixell es bressolava suament, el mar resplendia i el sol començava a treure’s la mandra de sobra.
El soroll inesperat d’un paper va cruixir dins de la seva butxaca. Es va seure a llegir: la lletra indesxifrable i la cal·ligrafia impossible del cosí Yafa.
“Estimada filla, vull que sàpigues que sempre et portaré al meu cor. Continua endavant, siguis valenta i lluita per aconseguir els drets que les dones del nostre món encara trigaran anys en assolir. He plorat en silenci i des del silenci, però sé amb certesa que aquest camí és la porta que et conduirà a la teva llibertat, des de què eres una nena has patit molt i jo no he pogut impedir-ho, ara que ets lliure, pren les teves decisions, que mai més a la teva vida un home decideixi per tu. La teva mare, que t’estima i t’estimarà sempre”.
En lloc del nom, un gargot il·legible. L’Amina va estrènyer aquell paper contra el seu cor, quan de sobte va escoltar que arribaven a port. Acompanyada pel silenci en el que s’havia refugiat, per fi arribava a una altra realitat.
Quan va baixar del vaixell, uns homes uniformats li van demanar la seva documentació. L’Amina, va obrir la bossa i va treure una petita fotografia i el passaport. El policia un home afable va posar-li uns segells i li va explicar que s’havia d’esperar uns minuts a què vinguessin els policies que feien el servei d’acolliment als nouvinguts, ells l’acompanyarien fins l’autocar que la portaria a la ciutat de Barcelona.
Un cop asseguda a l’autocar, l’Amina es va cobrir la cara. Somrigué! Feia temps que no ho feia. Potser, la vida, per fi, li donava una altra oportunitat.
Badalona, novembre de 2008
Mercat Jove de Sant Boi
Simultàniament a la Fira de Nadal de Sants, akest cap de setmana participaré en la Fira d'Art Jove de Sant Boi 2008. En la parada del col·lectiu d'Il·lustradors del Setmanari Directa. Fent una demostració en directe, juntament amb en Jordi Borràs.
Akesta fira tindrà lloc els dies 6, 7 i 8 de desembre. En el marc de la Fira de la Puríssima de Sant Boi de Llobregat.
http://joventutsantboi.wordpress.com
Salut!! i ens veiem per la Fira de Sants en tot cas!! Suposo que anireu passant cap a la Biblioteca uns quants...
Subscribe to:
Posts (Atom)