Libertad para Zigor y Diego... hagamos un brindis!
Il·lustració per a la Burxa
Llibertat per en Zigor i en Diego... fem un brindis!
Libertad para Zigor y Diego... hagamos un brindis!
Libertad para Zigor y Diego... hagamos un brindis!
Il·lustració per a la Directa
Ni el mateix Charles Dickens podria imaginar un conte de por més terrorífic, ni el mestre Edgar Allan Poe ésser tant macabra com el “senyor” alcalde amb la última idea per a la ciutat: organitzar els jocs olímpics d’hivern del 2022!.....
Si, si, organitzar uns altres jocs, és segons l’Hereu, el que necessita la Barcelona del futur. Sembla que les nevades de la setmana passada han estat interpretades com un senyal del cel a les pregaries consistorials d’una sortida a l’atzucat del model actual de botiga. I dit i fet, fan pública la candidatura en roda de premsa. Aprofitaran que el castell de Montjuïc és “museu de la pau”, i els antics canons que abans apuntaven cap a l’interior de la ciutat, ara dispararan “inofensiva” neu artificial. El telefèric el tunejaran en telecadira i les escales mecàniques en remuntadors que pugin fins la recta de l’estadi. Com a mascota clonaran un antic goril·la albí, batejant-lo amb el nom de Floquet d’Hereu i si d’aquí al any 22 el canvi climàtic apreta, sempre poden esquiar damunt boletes de porexpan.
Cal reconèixer que com a innocentada del 28-12 arriba més endarrerida que si vingués en A.V.E
Faltarà veure la despesa econòmica que als ciutadans ens costarà aquest projecte. Però els beneficis polítics de marejar la perdiu amb xorrades, són massa evidents com per a no aturar-se a analitzar-los. Davant el risc de que algú comenci a pensar en exigir responsabilitats als qui ens han empés a una crisi que els ha enriquit, agiten un esqué que distregui l’atenció.
Ni el propio Charles Dickens podría imaginar un cuento de miedo más terrorífico, ni el maestro Edgar Allan Poe ser tan macabra como el "señor" alcalde con la última idea para la ciudad: organizar los juegos olímpicos de invierno del 2022! .....
Si, si, organizar otros juegos, es según Hereu, el que necesita la Barcelona del futuro. Parece que las nevadas de la semana pasada han sido interpretadas como una señal del cielo a las plegarias consistoriales de una salida al callejón sin salida "cat" del modelo actual de tienda. Y dicho y hecho, hacen pública la candidatura en rueda de prensa. Aprovecharán que el castillo de Montjuïc es "museo de la paz", y los antiguos cañones que antes apuntaban hacia el interior de la ciudad, ahora dispararán "inofensiva" nieve artificial. El teleférico será tuneado en telesilla y las escaleras mecánicas en remontes que suban hasta la recta del estadio. Como mascota clonar el antiguo gorila albino, bautizando con el nombre de Copito de Hereu (heredero) y si de aquí al año 22 el cambio climático aprieta, siempre pueden esquiar encima de bolitas de porexpan.
Hay que reconocer que como inocentada del 28-12 llega más atrasada que si viniera en AVE
Faltará ver el gasto económico que los ciudadanos nos costará este proyecto. Pero los beneficios políticos de marear la perdiz con chorradas, son demasiado evidentes como para no detenerse a analizarlos. Ante el riesgo de que alguien empiece a pensar en exigir responsabilidades a quienes nos han empujado a una crisis que les ha enriquecido, agitan un anzuelo que distraiga la atención.
EL CEMENTIRI DE SANT CRIST
El cementiri de Sant Crist,Surt de casa a les deu en punt del matí. Agafa del rebedor l’abric negre i pensa que dins d’un parell de mesos el portarà a la tintoreria perquè el netegin de totes les taques: les visibles i les invisibles. Agafa el cotxe i s’introdueix en la densitat del caos circulatori. S’adona que ha oblidat la ploma damunt la taula del menjador. Aparca el cotxe a la zona blava del carrer Roger de Flor, vol comprar un ram de flors a la floristeria Pep Ventura. El carrer Francesc Macià encara continua tancat per les obres del metro; quan el metro arribi a la Illa central, a prop de la plaça de la Vila, serà una de les arteries principals de mobilitat urbana la ciutat. En l’obrir la porta de la botiga sent com una barreja d’olors s’escola pel seu nas: roses, liles, clavells, llessamins...La dependenta que l’atén porta una etiqueta, enganxada damunt el pit, on es pot llegir el nom: “Anna”. La jove li presenta tot un ventall de possibilitats, però ell, tradicional, es decideix per un ram de roses vermelles.
Agafa el pom amb cura perquè no vol trencar cap tall. El perfum del ram li fa pensar que el llenguatge d’aquesta flor és universal; és la flor de totes les estacions. Flors per la vida i flors per la mort. El vermell era el seu color preferit, deia que era el color que cridava a la vida i a l’amor, ja fos des de la terra o des de l’eternitat.
Abans de ficar-se dins el cotxe mira el parabrises per veure si li han posat alguna multa, aquest cop no ha sobrepassat el límit del temps i el mirall resta net. En arribar al carrer Prim decideix aparcar al pàrking privat, les zones blaves estan totalment ocupades i no vol començar a fer tombs fins trobar un lloc buit. Surt al carrer i observa que no bufa el vent. Camina per un carrer pintat de blanc i de gris, i pensa que és el decorat que acompanya el devenir humà.
Les portes de ferro del cementiri de Sant Crist semblen tancades. A l’obrir-les un soroll de rovell esquinça tots els silencis. Hi ha silencis que acompanyen però també hi ha silencis que s’enganxen a la boca de l’estomac, que tensen la musculatura, que deixen la gola seca i el cos empoquit. El carrer central, un camí de terra i pols, li mostra un important conjunt escultòric de l’època modernista, però ell avui no està per cap mena de dissertacions, ni històriques ni escultòriques. Panteons, làpides i personatges rellevants que formen part del passat de la ciutat li acompanyen en el seu recorregut. Flors de plàstic, naturals, caducades, vives o mortes s’escampen pel sòl. Damunt d’una tomba hi ha flors fresques, un petit ram de crisantems, taronges i una inscripció que diu “Sempre et recordarem”. Tombes solemnes, amb efígies de sants o d’àngels, extensos epitafis gravats en làpides de marbre.
Arriba a la tomba de l’avi i veu que el pas del temps ha recollit un munt de pols damunt de la inscripció “Alliberat de les penes terrenals, descanso en pau”. Allarga la mà i recorre la inscripció, paraula per paraula, amb la gema dels dits. Sent com una esgarrifança punxant recorre el seu pit quan escolta una veu que li diu: Afanya’t la vida passa amb rapidesa.
Excursió al Pedraforca
Després d'una aturada productiva amb els nadals... començo amb akesta imatge d'una excursió al Pedrafoca.
----
Después de un parón productivo por navidad... empiezo con esta imagen de una excursión al Pedraforca.
----
Após uma pausa de natal com a produção... eu començo com esta imagem de uma viagem no Pedraforca.
acrílic sobre tel·la
----
Después de un parón productivo por navidad... empiezo con esta imagen de una excursión al Pedraforca.
----
Após uma pausa de natal com a produção... eu començo com esta imagem de uma viagem no Pedraforca.
acrílic sobre tel·la
L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA A BADALONA
L’església de Santa Maria,L’home que passeja deixa que el present l’embolcalli. Pensa que passem la vida projectant-nos cap al futur i ell ha decidit aturar-se en el present. La vorera embassada d’aigua li sembla el mirall on dipositar alguns excedents de l’ànima. El soroll d’una prima pluja es fica al seu interior com un mantra tibetà. Camina, a poc a poc, per carrers vestits d’història i de records.
Puja pel carrer del Temple camí de l’església de Santa Maria. Un seguit de núvols grisos l’acompanyen. Comença a ploure amb força i obre el paraigua. La pluja rellisca per les taulades de les cases i les finestres dels cotxes aparcats.
S’apropa a la porta de l’església i entra. El silenci ha sortit a rebre’l. Aplega el paraigua i el deixa a un racó, no vol tacar el sòl de gotes d’aigua. No hi ha ningú. La llum de les espelmes i els sants són els únics acompanyants. S’asseu en un dels seus bancs, lluny del retaule central. Al seu costat deixa descansar una bossa, a dins hi ha un llibre que ha comprat a la llibreria Saltamartí, “Aventura, una filosofia nómada” de Rafael Argullol. Mai ha estat un home creient en l’estructura clerical però sempre l’ha guiat un sentiment religiós i espiritual. Les esglésies han estat per a ell santuaris on poder trobar-se cara a cara amb si mateix.
Aquesta església assentada en terra romà va ser consagrada l’any 1112. L’actual temple data del segle XVIII però en els seus fonaments es poden trobar restes d’una construcció romànica.
El silenci lleu al seu costat. La serenor del moment el convida a fer un recompte d’aquells records que han marcat la seva existència. Alguns dels quals varen contribuir a canviar alguns dels seus rígids punts de vista. Recorda les paraules d’un dels seus professors universitaris “el bot rígid es trenca, el bot flexible sap adaptar-se a les circumstàncies”. Sabrà adaptar-se al nou escenari que la vida li ha presentat?
Ha deixat de ploure i el arbres del carrer del Temple es mostren plens de brillantor. Al passar pel carrer de la constitució veu que El Nen del Globus encara penja a la paret. Una imatge poètica que li recorda que al jugar s’aprèn i que a l’aprendré millorem com a persones. En arribar a la plaça de la constitució contempla dos arbres que semblen enamorats damunt la font de Dalt la Vila, és una de les imatges més maques d’aquest nucli antic.
Surt de Dalt la Vila pel carrer Barcelona i es creua amb la senyora gran que surt del forn amb una barra de pa a la mà, amb la lentitud que porten els anys; amb la noia jove que encén un cigarret davant la porta de la Creu Roja; amb el senyor que compra loteria en un quiosc de l’ONCE. Tot de prompte pren relleu en aquest barri de Dalt de la Vila, un barri ple d’història i d’històries.
De sobte pensa en els ulls de la dona de sorra, i sap que les possibilitats de tornar a trobar-la altra vegada són més aviat difícils.
SEGONA CONVENCIÓ TREBALLADORS PSC
SEGONA CONVENCIÓ DE TREBALLADORS I TREBALLADORES PSC
El passat dissabte, divendres dia 8 de gener de 2010, vaig agafar el metro de Pep Ventura en Badalona, a les vuit del matí en direcció a Sant Estació. Anava a la segona convenció de treballadors i treballadores que havia organitzat el PSC pel seu personal administratiu, tècnics, personal parlamentari... Un dia d’hivern amb temperatures molt baixes. En arribar al carrer Nicaragua, un autocar ens esperava per portar-nos fins el Centre Esplai, situat a la localitat del Prat de Llobregat. Aquest centre és un equipament de 10.000 m2 construït per “L’Esplai”, que integra un conjunt de serveis adreçats al món educatiu, associatiu i del benestar social: escola de natura; centre de formació, jornades i convencions; centre d’esport i salut; serveis de restauració; allotjament. Un edifici d’arquitectura ecològic, sostenible i accessible. Un edifici pels nous temps.
La jornada va començar sobre les deu del matí, més o menys, al saló d’actes del centre L’Esplai, on la companya Montse Pico va informar-nos del desenvolupament de la jornada, a prop la companya Pepa amb la mirada posada en l’objectiu de la càmera fotogràfica, cercava el millor angle per tal de recollir alguns fragments de realitat més enllà de les paraules.
El primer ponent que va intervenir a la jornada va ser el senyor Enric Montbrun. La seva veu em va cridar l’atenció, i amb un to càlid i persuasiu ens va explicar que ell era un entrenador personal de coaching i que tota la seva vida s’havia espavilat per ser feliç i passar-s'ho el millor possible. Ens va explicar també que per la seva feina es va veure obligat a dirigir equips de gent i que això li havia condicionat molt la seva forma de ser i de pensar. Ens va dir que al llarg de la seva trajectòria havia observat que als comandaments i als caps els hi costava molt estimular als seus treballadors, i que alguns inclús mostraven una certa supèrbia en els seus comportaments. Ens va explicar que un coach humanista és una tècnica per tal de fer de la persona humana responsable d’allò que li succeeix perquè al gènere humà li és molt més còmode passar la culpa i les errades als altres que no pas a si mateix. També ens va dir que el coaching va néixer cap als anys 80 i que des del punt de vista industrial s’havia observat que hi havia una mancança en el nivell de les relacions personals, d’acceptació de les persones. Per què ens va dir que a les persones els hi costava acceptar a altres persones que no fóssim nosaltres mateixos.
Tot seguit, va continuar la seva exposició dient que el coching és un procés de creixement personal amb un objectiu concret, que la persona miri quins són els seus punts de vista i objectius i amb l’ajut de l’entrenador personal aconseguir que la persona superi allò que la limita per tal d’anar obrint-se nous camins. Un entrenador per treure de les persones el màxim resultat. També va afegir que era necessari un mètode, que no val dir “jo sóc així i ja està”, sinó que havíem d’esforçar-nos i superar-nos amb un mètode en aquelles coses en les que no érem bons. Es tractaria de créixer a nivell personal, de ser feliços i de posar ordre a les coses que no fem bé. Abans de finalitzar la seva part teòrica va dir-nos que era molt important conèixer-nos a nosaltres mateixos. A continuació ens va proposar fer un test BIP (inventari de Bochum de Personalitat i Competències) amb un total de 210 frases sobre les que havíem de contestar de manera espontània i sense massa demora, amb alguna de les següents opcions:
La jornada va començar sobre les deu del matí, més o menys, al saló d’actes del centre L’Esplai, on la companya Montse Pico va informar-nos del desenvolupament de la jornada, a prop la companya Pepa amb la mirada posada en l’objectiu de la càmera fotogràfica, cercava el millor angle per tal de recollir alguns fragments de realitat més enllà de les paraules.
El primer ponent que va intervenir a la jornada va ser el senyor Enric Montbrun. La seva veu em va cridar l’atenció, i amb un to càlid i persuasiu ens va explicar que ell era un entrenador personal de coaching i que tota la seva vida s’havia espavilat per ser feliç i passar-s'ho el millor possible. Ens va explicar també que per la seva feina es va veure obligat a dirigir equips de gent i que això li havia condicionat molt la seva forma de ser i de pensar. Ens va dir que al llarg de la seva trajectòria havia observat que als comandaments i als caps els hi costava molt estimular als seus treballadors, i que alguns inclús mostraven una certa supèrbia en els seus comportaments. Ens va explicar que un coach humanista és una tècnica per tal de fer de la persona humana responsable d’allò que li succeeix perquè al gènere humà li és molt més còmode passar la culpa i les errades als altres que no pas a si mateix. També ens va dir que el coaching va néixer cap als anys 80 i que des del punt de vista industrial s’havia observat que hi havia una mancança en el nivell de les relacions personals, d’acceptació de les persones. Per què ens va dir que a les persones els hi costava acceptar a altres persones que no fóssim nosaltres mateixos.
Tot seguit, va continuar la seva exposició dient que el coching és un procés de creixement personal amb un objectiu concret, que la persona miri quins són els seus punts de vista i objectius i amb l’ajut de l’entrenador personal aconseguir que la persona superi allò que la limita per tal d’anar obrint-se nous camins. Un entrenador per treure de les persones el màxim resultat. També va afegir que era necessari un mètode, que no val dir “jo sóc així i ja està”, sinó que havíem d’esforçar-nos i superar-nos amb un mètode en aquelles coses en les que no érem bons. Es tractaria de créixer a nivell personal, de ser feliços i de posar ordre a les coses que no fem bé. Abans de finalitzar la seva part teòrica va dir-nos que era molt important conèixer-nos a nosaltres mateixos. A continuació ens va proposar fer un test BIP (inventari de Bochum de Personalitat i Competències) amb un total de 210 frases sobre les que havíem de contestar de manera espontània i sense massa demora, amb alguna de les següents opcions:
A.- Completament certa
B.- Bastant certa
C.- Lleugerament més certa que falsa
D.- Lleugerament més falsa que certa
E.- Bastant falsa
F.- Completament falsa
B.- Bastant certa
C.- Lleugerament més certa que falsa
D.- Lleugerament més falsa que certa
E.- Bastant falsa
F.- Completament falsa
Al final de cada full un requadre ens deia que no ens aturéssim i passéssim a la pàgina següent. Per tal que us feu una idea, per exemple: ítem 28: En les meves relacions amb els demés sóc atent i cortès. Resposta: A, B, C, D, E o F.
Un cop finalitzat el test anàvem sortint a prendré el desdejuni. A la sala de restauració hi havia taules preparades amb plats que contenien petits entrepans de pernill dolç, de llonganissa; sucs de taronja, pastes, cafè i llet. Vaig agafar una tassa i em vaig servir un cafè amb llet. La tassa estava calenta i vaig deixar que el calor escalfés les mans congelades. Darrera el gran finestral de la sala el dia continuava essent gris i plujós. No plovia.
A dos quart d'una del del migdia tornàvem a trobar-nos a la sala d’acte i reiniciàvem la sessió amb altres companyes que anàvem a explicar-nos la imatge corporativa del Partit i algunes pautes de disseny gràfic a tenir en compte. Darrera les ponents un power point ens mostrava que el nom del nostre Partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), que les seves sigles eren: PSC, que les seves sigles s’havien d’escriure en blanc i dins d’un quadrat vermell, i que aquesta era la marca PSC. La companya, Alicia Vero, ens va recordar que l’eslògan genèric per a tot el mandat congressual ( 11è Congrés) era: La Catalunya que sap on va, acompanyat per quatre fletxes de distintes mides. A continuació ens varem parlar de la WEB del Partit (socialites.cat), del format de les cartes, dels anuncis de premsa, de les notificacions d’actes on havia de sortir la marca PSC. I ens van assenyalar que calia tenir cura de la imatge corporativa als nostres locals (agrupacions, federacions) i així mateix també ens van parlar de la importància que té la imatge corporativa que donem quan fem actes o sortim al carrer (exemple: Dissabte Roig). En altre diapositiva varem poder llegir:
La comunicació: és la nostra obligació i la nostra responsabilitat donar a conèixer el nostre projecte.
Els butlletins: peça important d’informació local i sectorial, més imatge que paraules, què pensem, què fem o què pensem fer.
10 principis d’un acte púbic:
1.- Pensar, crear, muntar i fer el seguiment de l’acte.
2.- Cada acte és un nou acte. Cercar noves formules creatives.
3.- Si no surt a la televisió és com si no existís. Les propostes innovadores interessen als mitjans de comunicació.
4.- El pla de càmera, allò més important.
5.- Els actes “ha de passar alguna cosa”, factor sorpresa.
6.- Tot el que passa en un acte ha d’estar escrit i minutat.
7.- La nostra imatge no es veurà més si la fem més gran.
8.- Tot té un sentit en un acte, tot té una utilitat (Rac’s: sortida de so directa, busquen distribuir als mitjans de comunicació una senyal d’àudio amb qualitat).
9.- ¿Protocol? Els oradors es col·loquen segons l’ordre de la seva intervenció.
10.- Els responsables d’actes són els responsables de la imatge que transmet el nostre partit.
A continuació van intervenir els companys Francesc, Paco i Oscar. El company Francesc Gonzàlez, va comentar algunes dades informàtiques i va dir que les noves tecnologies cada vegada serien més puntals dins la nostra organització. Va parlar de la nova aplicació d’afiliats i d’afiliades com portal de l’agrupació, i va informar que a poc a poc s’anirien afegint noves agrupacions en aquest portal. Posteriorment els companys Paco i Oscar van passar a explicar-nos la política comunicativa del PSC http://www.socialistes.cat/. Van assenyalar que a nivell d’Internet seria més intuïtiva pel visitant i més fàcil pel editor, que hi haurien espais per baners que portarien a webs d’interès o espais monogràfics dins de http://www.socialistes.cat. Ens van comentar que dins l’espai més fàcil pel editor, hi hauria una nova barra d’accés ràpid: sempre visible a qualsevol lloc del web. Edició del qui és qui.
Van manifestar que anàvem cap una:
- Web més flexible i potent per comunicar
- Web més senzill als territoris i sectorials tipus bloc
- Web més fàcil per treballar
- Web més interactiva amb el visitant i personalitzable
- Web més integrada amb les xarxes local
- Web 2.0 entrar en la Web 2.0
A continuació la companya Raquel Querol, ens va informar de l’ús del ciberactivisme polític, i ens va explicar que a través d’aquesta eina hem d’informar, mobilitzar i organitzar. Va posar com exemple la campanya del President Obama. Va dir que hem de crear comunitat i que a la Web hem de compartir notícies, compartir multimèdia. Va parlar de la importància de les xarxes socials, de la blogsfera socialista, de slideshare ( penjar argumentaris), de Twitter, i de la campanya Implica’t...
Essent quasi dos quart de tres del migdia va prendre la paraula el Secretari d’Organització, el company Josep Zaragoza. La darrera imatge que tinc d’ell es remunta al darrer Congrés de la Federació del Barcelonès Nord abans de les Festes de Nadal. Va començar la seva intervenció dient que en aquesta segona convenció parlaríem del repte que ens ve i que començàvem una cursa que duraria uns 15 mesos, una cursa que finalitzaria amb les Eleccions Municipals. Va manifestar-nos que aquest trajecte ja havia començat i que ens hi jugàvem moltes coses pel país. Va assenyalar que tenim per endavant una batalla política dura però una batalla política que podem guanyar. Va dir que quan estàs fent coses sempre hi surten d’altres, i que hi ha canvis que no surten com un voldria però que això passa quan vols coses i vols canviar-les. Va dir que havíem obert molts fronts, que havíem tocat moltes coses i que això creava malestar.
Va afegir que l’esperit actual de la gent és de preocupació i que la gent demana a la gent que fa política respostes i solucions. Va citar aquesta frase “Donde va Vicente donde va la gente”, per dir que no era això allò que nosaltres practicàvem. Va comentar que en temps de dificultats la gent allò que vol era gent seria, gent honesta i gent treballadora, que la gent no vol ficar-se en aventures que no saben on els hi portaran. Va dir que nosaltres havíem de mantenir la tranquil·litat i havíem de donar respostes. Va subratllar que arribaríem al final del mandat amb tots els problemes afrontats: llei d’educació, llei serveis socials, llei de finançament..., i que havíem guanyat totes les batalles. Va dir que nosaltres estàvem governant per resoldre els problemes de la gent i que el PSC es presentaria a les Eleccions Autonòmiques amb la voluntat de governar sols; la societat ha canviat però no han canviat ni les respostes ni els valors. Va assenyalar que a vegades ens embolicàvem amb la darrera discussió pública i que havíem de continuar caminant i treballant, per tal de mirar més enllà que els altres. Amb to enèrgic va afegir que allò que volem és que el ciutadà confií en nosaltres i governar sols. Ens va dir que CiU estava neguitós i que volien nomenar un candidat, però va assenyalar que nosaltres teníem molt bé definit el tema del lideratge.
Fa va fer referència al company Miquel Iceta dient que hi ha aquells a qui tot se’ls ha donat i hi ha aquells que tot se’l han tingut que treballar. Recorda que els valors del Partit d’esquerre són: treball, honestedat, solidaritat, tolerància, justícia, llibertat. Ens va dir que nosaltres érem la gent a qui no ens havien regalat res, que treballàvem pel país i per compartir-lo amb la gent, essent tolerants i dialogants, i tenint molt clar allò que volíem fer. Va finalitzar la seva intervenció amb les següents afirmacions:
- Volem governar sols,
- Una societat avançada com la catalana amb el govern de Pujol no va resoldre el tema de l’aigua.
- Hem fet infraestructures, obres per a un país modern.
- Som l’únic partit real a Catalunya.
- L’únic partit amb gent, element bàsic: comunicar-se amb la gent. Comunicació, diàleg.
- Partit progressista allò més fonamental és explicar-se a la gent, connectar amb la gent (quasi cent mil persones cens militants, simpatitzants)
- Tenim gent i tenim coses reals per explicar, la nostra feina s’ha de centrar en les coses que hem fet i perquè les hem volgut fer.
- Som gent senzilla que volem canviar les coses a poc a poc.
- Referència a Albert Camús: era impensable ser d’esquerre i eliminar la llibertat.
- Començar la feina amb molta intensitat
- Comencem l’any millor que el van acabar amb les expectatives de guanyar a Catalunya.
- Faula llebre i tortuga: sempre en la mateixa direcció, si treballem arribarem i bé, com la tortuga a poc a poc, arribarem i guanyarem.
Un cop finalitzada la seva intervenció ens varem aixecar per anar a dinar. A taula una safata plena d’amanida amb enciam, pastanaga, olives, tonyina, tomaca i una ampolla de vi ens esperaven. La resta del menú va ser un primer plat de macarrons o sopa i un segon de pollastre o truita de patates, de postres una peça de fruita, iogurt, o gelat al gust.
Em vaig aixecar de la taula. Al deixar la safata amb els plats buits al lloc corresponent, em vaig creuar amb el Secretari d’Organització i ens van saludar breument. Continuava sense ploure però el fred es deixava sentir. L’autocar va ser puntual i varem regressar cap a Barcelona.
De tornada a Badalona, durant el trajecte en metro, vaig pensar que aquesta mena d’actes eren un bon espai per a la convivència política, un espai entre els demès, entre els altres companys i les altres companyes. I vaig pensar que el logos polític ens hauria de portar a una concepció més humana de la política, obrint noves possibilitats creatives en el sentir de la ciutadania i en la gestió dels governants. El sòl narratiu de la política del segle XXI ens hauria de portar a un creixement del logos humà i l’essència de la política hauria de ser la generositat, la comunicació i el diàleg envers les persones com molt bé havia assenyalat el secretari d’organització, per tal d’incidir generosament en la realitat que governàvem.
Encara no havia arriba a la parada de Pep Ventura que vaig imaginar la política com una aspirina efervescent i l’aigua com la comunitat; si ficàvem la política dins la comunitat havíem de continuar treballant per a què l’aspirina fertilitzes la comunitat amb els valors de l’esquerra, amb els valors del nostre partit: Partit Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Una veu va anunciar per l’altaveu que havíem arribat a Pep Ventura, menys mal, - perquè sinó que podria haver imaginat si el metro hagués arribat fins la Illa Central?.
Un cop finalitzat el test anàvem sortint a prendré el desdejuni. A la sala de restauració hi havia taules preparades amb plats que contenien petits entrepans de pernill dolç, de llonganissa; sucs de taronja, pastes, cafè i llet. Vaig agafar una tassa i em vaig servir un cafè amb llet. La tassa estava calenta i vaig deixar que el calor escalfés les mans congelades. Darrera el gran finestral de la sala el dia continuava essent gris i plujós. No plovia.
A dos quart d'una del del migdia tornàvem a trobar-nos a la sala d’acte i reiniciàvem la sessió amb altres companyes que anàvem a explicar-nos la imatge corporativa del Partit i algunes pautes de disseny gràfic a tenir en compte. Darrera les ponents un power point ens mostrava que el nom del nostre Partit és Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), que les seves sigles eren: PSC, que les seves sigles s’havien d’escriure en blanc i dins d’un quadrat vermell, i que aquesta era la marca PSC. La companya, Alicia Vero, ens va recordar que l’eslògan genèric per a tot el mandat congressual ( 11è Congrés) era: La Catalunya que sap on va, acompanyat per quatre fletxes de distintes mides. A continuació ens varem parlar de la WEB del Partit (socialites.cat), del format de les cartes, dels anuncis de premsa, de les notificacions d’actes on havia de sortir la marca PSC. I ens van assenyalar que calia tenir cura de la imatge corporativa als nostres locals (agrupacions, federacions) i així mateix també ens van parlar de la importància que té la imatge corporativa que donem quan fem actes o sortim al carrer (exemple: Dissabte Roig). En altre diapositiva varem poder llegir:
La comunicació: és la nostra obligació i la nostra responsabilitat donar a conèixer el nostre projecte.
Els butlletins: peça important d’informació local i sectorial, més imatge que paraules, què pensem, què fem o què pensem fer.
10 principis d’un acte púbic:
1.- Pensar, crear, muntar i fer el seguiment de l’acte.
2.- Cada acte és un nou acte. Cercar noves formules creatives.
3.- Si no surt a la televisió és com si no existís. Les propostes innovadores interessen als mitjans de comunicació.
4.- El pla de càmera, allò més important.
5.- Els actes “ha de passar alguna cosa”, factor sorpresa.
6.- Tot el que passa en un acte ha d’estar escrit i minutat.
7.- La nostra imatge no es veurà més si la fem més gran.
8.- Tot té un sentit en un acte, tot té una utilitat (Rac’s: sortida de so directa, busquen distribuir als mitjans de comunicació una senyal d’àudio amb qualitat).
9.- ¿Protocol? Els oradors es col·loquen segons l’ordre de la seva intervenció.
10.- Els responsables d’actes són els responsables de la imatge que transmet el nostre partit.
A continuació van intervenir els companys Francesc, Paco i Oscar. El company Francesc Gonzàlez, va comentar algunes dades informàtiques i va dir que les noves tecnologies cada vegada serien més puntals dins la nostra organització. Va parlar de la nova aplicació d’afiliats i d’afiliades com portal de l’agrupació, i va informar que a poc a poc s’anirien afegint noves agrupacions en aquest portal. Posteriorment els companys Paco i Oscar van passar a explicar-nos la política comunicativa del PSC http://www.socialistes.cat/. Van assenyalar que a nivell d’Internet seria més intuïtiva pel visitant i més fàcil pel editor, que hi haurien espais per baners que portarien a webs d’interès o espais monogràfics dins de http://www.socialistes.cat. Ens van comentar que dins l’espai més fàcil pel editor, hi hauria una nova barra d’accés ràpid: sempre visible a qualsevol lloc del web. Edició del qui és qui.
Van manifestar que anàvem cap una:
- Web més flexible i potent per comunicar
- Web més senzill als territoris i sectorials tipus bloc
- Web més fàcil per treballar
- Web més interactiva amb el visitant i personalitzable
- Web més integrada amb les xarxes local
- Web 2.0 entrar en la Web 2.0
A continuació la companya Raquel Querol, ens va informar de l’ús del ciberactivisme polític, i ens va explicar que a través d’aquesta eina hem d’informar, mobilitzar i organitzar. Va posar com exemple la campanya del President Obama. Va dir que hem de crear comunitat i que a la Web hem de compartir notícies, compartir multimèdia. Va parlar de la importància de les xarxes socials, de la blogsfera socialista, de slideshare ( penjar argumentaris), de Twitter, i de la campanya Implica’t...
Essent quasi dos quart de tres del migdia va prendre la paraula el Secretari d’Organització, el company Josep Zaragoza. La darrera imatge que tinc d’ell es remunta al darrer Congrés de la Federació del Barcelonès Nord abans de les Festes de Nadal. Va començar la seva intervenció dient que en aquesta segona convenció parlaríem del repte que ens ve i que començàvem una cursa que duraria uns 15 mesos, una cursa que finalitzaria amb les Eleccions Municipals. Va manifestar-nos que aquest trajecte ja havia començat i que ens hi jugàvem moltes coses pel país. Va assenyalar que tenim per endavant una batalla política dura però una batalla política que podem guanyar. Va dir que quan estàs fent coses sempre hi surten d’altres, i que hi ha canvis que no surten com un voldria però que això passa quan vols coses i vols canviar-les. Va dir que havíem obert molts fronts, que havíem tocat moltes coses i que això creava malestar.
Va afegir que l’esperit actual de la gent és de preocupació i que la gent demana a la gent que fa política respostes i solucions. Va citar aquesta frase “Donde va Vicente donde va la gente”, per dir que no era això allò que nosaltres practicàvem. Va comentar que en temps de dificultats la gent allò que vol era gent seria, gent honesta i gent treballadora, que la gent no vol ficar-se en aventures que no saben on els hi portaran. Va dir que nosaltres havíem de mantenir la tranquil·litat i havíem de donar respostes. Va subratllar que arribaríem al final del mandat amb tots els problemes afrontats: llei d’educació, llei serveis socials, llei de finançament..., i que havíem guanyat totes les batalles. Va dir que nosaltres estàvem governant per resoldre els problemes de la gent i que el PSC es presentaria a les Eleccions Autonòmiques amb la voluntat de governar sols; la societat ha canviat però no han canviat ni les respostes ni els valors. Va assenyalar que a vegades ens embolicàvem amb la darrera discussió pública i que havíem de continuar caminant i treballant, per tal de mirar més enllà que els altres. Amb to enèrgic va afegir que allò que volem és que el ciutadà confií en nosaltres i governar sols. Ens va dir que CiU estava neguitós i que volien nomenar un candidat, però va assenyalar que nosaltres teníem molt bé definit el tema del lideratge.
Fa va fer referència al company Miquel Iceta dient que hi ha aquells a qui tot se’ls ha donat i hi ha aquells que tot se’l han tingut que treballar. Recorda que els valors del Partit d’esquerre són: treball, honestedat, solidaritat, tolerància, justícia, llibertat. Ens va dir que nosaltres érem la gent a qui no ens havien regalat res, que treballàvem pel país i per compartir-lo amb la gent, essent tolerants i dialogants, i tenint molt clar allò que volíem fer. Va finalitzar la seva intervenció amb les següents afirmacions:
- Volem governar sols,
- Una societat avançada com la catalana amb el govern de Pujol no va resoldre el tema de l’aigua.
- Hem fet infraestructures, obres per a un país modern.
- Som l’únic partit real a Catalunya.
- L’únic partit amb gent, element bàsic: comunicar-se amb la gent. Comunicació, diàleg.
- Partit progressista allò més fonamental és explicar-se a la gent, connectar amb la gent (quasi cent mil persones cens militants, simpatitzants)
- Tenim gent i tenim coses reals per explicar, la nostra feina s’ha de centrar en les coses que hem fet i perquè les hem volgut fer.
- Som gent senzilla que volem canviar les coses a poc a poc.
- Referència a Albert Camús: era impensable ser d’esquerre i eliminar la llibertat.
- Començar la feina amb molta intensitat
- Comencem l’any millor que el van acabar amb les expectatives de guanyar a Catalunya.
- Faula llebre i tortuga: sempre en la mateixa direcció, si treballem arribarem i bé, com la tortuga a poc a poc, arribarem i guanyarem.
Un cop finalitzada la seva intervenció ens varem aixecar per anar a dinar. A taula una safata plena d’amanida amb enciam, pastanaga, olives, tonyina, tomaca i una ampolla de vi ens esperaven. La resta del menú va ser un primer plat de macarrons o sopa i un segon de pollastre o truita de patates, de postres una peça de fruita, iogurt, o gelat al gust.
Em vaig aixecar de la taula. Al deixar la safata amb els plats buits al lloc corresponent, em vaig creuar amb el Secretari d’Organització i ens van saludar breument. Continuava sense ploure però el fred es deixava sentir. L’autocar va ser puntual i varem regressar cap a Barcelona.
De tornada a Badalona, durant el trajecte en metro, vaig pensar que aquesta mena d’actes eren un bon espai per a la convivència política, un espai entre els demès, entre els altres companys i les altres companyes. I vaig pensar que el logos polític ens hauria de portar a una concepció més humana de la política, obrint noves possibilitats creatives en el sentir de la ciutadania i en la gestió dels governants. El sòl narratiu de la política del segle XXI ens hauria de portar a un creixement del logos humà i l’essència de la política hauria de ser la generositat, la comunicació i el diàleg envers les persones com molt bé havia assenyalat el secretari d’organització, per tal d’incidir generosament en la realitat que governàvem.
Encara no havia arriba a la parada de Pep Ventura que vaig imaginar la política com una aspirina efervescent i l’aigua com la comunitat; si ficàvem la política dins la comunitat havíem de continuar treballant per a què l’aspirina fertilitzes la comunitat amb els valors de l’esquerra, amb els valors del nostre partit: Partit Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE). Una veu va anunciar per l’altaveu que havíem arribat a Pep Ventura, menys mal, - perquè sinó que podria haver imaginat si el metro hagués arribat fins la Illa Central?.
LA PLAÇA DEL GAS
La plaça del Gas,L’home alt i prim, d’ulls encuriosits, passeja per la ciutat. Vesteix un llarg abric negre i bufanda de llana. Avui ha fet una excepció i s’ha posat mitjons de color gris. En la butxaca esquerra de l’abric l’acompanya la inseparable ploma de color negre. L’altra dona com ell la sol anomenar.
Li agrada fer esport i els diumenges al matí juga a futbol amb l’equip del col·legi Badalonès els “Dimonis” a la Plaça del Gas situada al barri del Progrés. Aquesta plaça ocupa l’espai on, des de l’any 1868 fins a la meitat dels anys noranta al llarg del segle XX, hi va haver la fàbrica que proporcionava gas per a la ciutat, primer per a l’enllumenat i, més tard, per a la combustió. Aquesta fàbrica, tot i tenir noms diversos, era coneguda popularment amb el nom d’El Gas, és per aquest motiu que la plaça actual respon a la voluntat de conservar la tradició toponímica d’aquest històric espai.
La plaça és un espai viu i obert per a tothom: per la gent gran, per la canalla, pel jovent, per compartir confidències de dia i de nit. En aquest lloc hi conviuen la pista esportiva del Badalonès i l’Institut La Llauna, antiga fàbrica industrial que es va reconvertir en un centre d’ensenyament. Esport i educació vesteixen aquesta plaça de joves i de somriures, també perquè no dir-lo d’alguna que altra paret tacada de graffitis. En aquesta hora del matí, la imatge silenciosa de la plaça li convida a reflexionar. Se seu en un dels bancs de la plaça i pensa en com l’esport introdueix en els joves el concepte d’equip i de solidaritat.
El cel és blanc. A nevat a quasi tota Catalunya menys a Badalona, estem molt a prop de mar. Recorda que de petit la mare li explicava que un any abans que ell neixes a l’any 1963 va caure una nevada tan forta que va deixar la Rambla tota coberta de blanc. Fa tant fred que porta les mans tapades dins uns guants de pell; aquells que un any la mare li va regalar per Nadal. En sortir de la plaça puja pel carrer Sagunt. Es fixa que han arranjat les voreres i que han posat nous fanals. Quan arriba fins al Centre Cívic de Can Cabanyes se sent una mica cansat però sorprès de veure el canvi tant espectacular i modern que ha sofert aquest indret. Els arbres i la masia s’abracen amb aires renovats. No té cap certesa de quin és el motiu que li empenta a entrar al centre cívic. La masia de Can Cabanyes situada per damunt de l’autopista està envoltada per camps de conreu, és un testimoni del passat de la Badalona rural. Una casa del segle XVIII envoltada per vinyes, garrofers i oliveres. Un cop dins del centre, el panell informatiu li informa de tot un ventall de cursos i d’activitats. De cop algú darrera seu tus, es gira, i la veu baixar per unes escales de pedra antiga. És la dona del pont del petroli.
REGAL DE REIS
Arriba un regal de Reis
a la teva finestra virtual.
T’atures abans d’obrir-lo,
intentant endevinar
entre els llaços vermells que l’embolcallen
que guarda el seu interior.
Un soroll allunyat
pugna per sortir.
L’obres i vola,
més amunt, més a dalt
allà on hi consta arribar i
només s’arriba amb el pas del temps
i de l’amistat.
És un regal de mans obertes,
de vida i d’alegria
de moments compartits amb il·lusió i fantasia.
Subscribe to:
Posts (Atom)