les morts de werther
Hom es pregunta perquè Wilhelm no va actuar abans, si fins i tot un cec hauria vist que les cartes de Werther eren indicis evidents d'un imminent suïcidi. Tot i això, cal apuntar que el grau d'egocentrisme de Werther és realment preocupant; sembla que al jove dissortat més famós del romanticisme alemany li agafaria la malària si hagués de preguntar-li "què tal" al seu company epistolar. Pur ego i pur emo. Vull dir que Werther, simpaties i empaties apart, té una capacitat formidable per posar els ulls cap endins i engrandir-se els problemes. A aquest no podriem presentar-lo ni a la meitat de les iaies que van viure la Guerra Civil.
D'altra banda, les lectures de Werther també són reveladores: la comparació del protagonista romàntic amb l'Ulisses d'Homer recalca la condició anti-heroi del primer. Com la senyora Bovary, Werther ha llegit molts llibres i pateix un cert idealisme intern insalvable. Tant en ell com en la creació de Flaubert hi ha certa condició de fatalitat, de destí inevitable, d'extremisme total. Efectivament, el filtre idealista a l'hora de veure i pensar el món culmina en catàstrofe: el suïcidi.
Però tornem a Ulisses. Werther s'emmiralla totalment en l'heroi grec, es veu reflectit en la seva odissea. Les dues lluites, però, no tenen absolutament res a veure. Werther, en el món hobbià de guerra constant de l'Odissea, no hauria durat ni dos segons. Vull dir que ell se sent tant heroi com Ulisses, però la seva odissea és pura instrospecció, pura psicologia, pur ésser desgraciat romàntic. Ell és la víctima dissortada i incapaç de fer res més que fugir via pistola. És el tòpic de l'anti-heroi romàntic. Moralment, Werther no arriba als peus d'un Ulisses que es passa anys lluitant (i menjant) per arribar a casa i haver de carregar-se tots els pretendents.
Assassinant a Werther, Goethe va matar dos ocells d'un tret: va carregar-se el romàntic que portava dins (en el sentit que és el cim del romanticisme goethià, després la cosa anirà més de Schillers i classicismes) i va evitar el propi suïcidi, llibre autoajuda total, ja que la Charlotte fictícia era una Charlotte Buff real, que Goethe va conèixer el 1772 en un ball i de la qual va enamorar-se. No cal parlar, a més, de la repercussió real del llibre: la Werther-Fieber va culminar en una munió de friquis vestits amb la roba de Werther i amb senyors llevant-se la vida romànticament i per pròpia voluntat. Així doncs, intencionadament o no, la dimensió de la mort en Werther no es queda en el simple suïcidi del protagonista. Fi.
2011 Mac Book Pro
With a raft of updates including the ultra-fast Thunderbolt I/O port technology (a snub at USB 3.0), the new MacBook Pros hardly qualify as an average mid-cycle refresh. The 15″ and 17″ MacBook Pros ($1,799-$2,499) are endowed with up to 2.3GHz quad-core Intel Core i7 processors with Intel Turbo Boost 2.0 technology capable of cranking up to 3.4GHz – making these latest variants up to 2x faster than their predecessors. On the graphics end, AMD Radeon processors with 256MB-1GB of RAM yield up to 3x faster graphics for blazing Call of Duty or Photoshop sessions. Not to be left out the updated 13″ MacBook Pro ($1,199-$1,499) also jumps to a dual-core Intel Core i5 or i7 processor with 2.3GHz-2.7GHz speeds and Intel HD graphics. Along with the 10GBps hybrid Thunderbolt/MiniDisplay port, Apple has also added a full-screen HD video widescreen FaceTime camera, up to 8GB of RAM and a choice of hard drives ranging from 256MB to 750GB and 128MB-512MB solid-state drives. One thing that hasn’t changed: the inevitable arghs from recent buyers.
Oyster Stew
Ingredients
2 green onions, chopped, plus additional sliced green onions for garnish
2 tablespoons butter
12 ounces fresh raw oysters, undrained
1 quart half-and-half or whole milk
1/4 teaspoon salt
1/4 teaspoon white pepper
1/8 teaspoon cayenne pepper
Crackers, for serving
Sliced green onions, for garnish
2 tablespoons butter
12 ounces fresh raw oysters, undrained
1 quart half-and-half or whole milk
1/4 teaspoon salt
1/4 teaspoon white pepper
1/8 teaspoon cayenne pepper
Crackers, for serving
Sliced green onions, for garnish
Directions
Saute onion in butter until tender. Add remaining ingredients. Cook over low heat until edges of oysters begin to curl and mixture is hot but not boiling. Serve stew with crackers
Servings: 4 to 5 servings
Cook Time: 10 min
Cook Time: 10 min
Pròxima parada: Sevilla - Nació andalusa
El més prop que he estat de conéixer la idiosincràsia andalusa fou durant els quatre mesos que de jove vaig passar a l'atur, ja que cobrar una prestació sense haver de treballar constitueix un dels pilars del que podríem considerar la cultura d'Andalusia.
Òbric parèntesi. Sóc conscient que amb el paràgraf anterior acabe de dinamitar les possibilitats que tenia d'optar a un escó de senador per Huelva. Tanque parèntesi.
Reòbric parèntesi. O per qualsevol altra circumscripció de la Confederació Ibèrica de Nacions. Retanque parèntesi.
Siga com siga, este cap de setmana l'allargaré fins dimarts per passar-lo a Sevilla sense saber ben bé què em trobaré o si tornaré d'una peça.
Suerte, mi arma.
La realpolitik europea o la diplomàcia vergonyant
Potser la realpolitik serví durant el segle XIX per evitar que l'Europa de Bismarck esclatara en mil guerres, però és vergonyós que des de la II Guerra Mundial el pragmatisme polític haja esdevingut la norma general de la diplomàcia internacional en relació als dictadors més ferotges que assolen el món, combinant-la en alguns moments amb el cinisme més insultant.
En un món ideal, les societats occidentals haurien de lluitar per estendre la civilització, els drets i la democràcia a cada racó del planeta, però -per no resultar massa ingenus- ens acontentaríem si els governs democràtics condicionaren les relacions diplomàtiques i econòmiques amb règims totalitaris a canvi de forçar avanços democràtics i no, tal com es fa ara, dependent de les reserves en energies fòssils del país en qüestió.
Sorprén, per tant, que Gadafi haja esdevingut d'un dia a l'altre el pitjor governant del món, i que el seu siga hui el règim més cruel i despietat del Nord d'Àfrica quan fins fa quatre dies (literalment) la llista de governants i mandataris internacionals que s'entrevistaven i signaven acords amb ell era tan llarga com el llistí telefònic de Pequín i incloïa a Zapatero, a Aznar i a Juan Carlos de Borbón.
Òbric parèntesi. No consta, almenys públicament, que Jorge Alarte s'haja reunit amb Gadafi per provar a eixir en una foto. Tanque parèntesi.
En este sentit, Gadafi ha estat molt espavilat i no només ha jugat les cartes del petroli, sinó que ha sabut vendre's com una barrera a la immigració de l'Àfrica negra i al terrorisme islàmic d'una forma tan eficaç que tots els governs occidentals, fins i tot els que ho van patir directament (fent ús del que es coneix com memòria selectiva) han oblidat que durant els huitanta i els noranta el dictador libi es dedicà a patrocinar atemptats terroristes a mitja Europa.
És urgent, doncs, que la societat líbia desallotge del poder este mandatari sinistre i estrafolari i, també, que responga pels crims que ha comés i que, encara hui, està cometent contra la seua població, però les revoltes que des de principis d'any tenen lloc al Nord d'Àfrica no només ens han de servir per posar en evidència el cinisme de la diplomàcia europea: han de fer que ens replantegem el paper que volem jugar al món i, sobretot, de quines coses volem ser còmplices i de quines no.
Mi mamá me mima
- Mamà, que esta vesprada vaig al cine, deixaré a Matt abans d'anar-me'n i així que el passege el papà.
- Emporta't estes llepolies que acabe de comprar. Estaven d'oferta.
- Perfecte. Gràcies.
- Tens sopar?
- Menjaré qualsevol cosa quan torne...
- Emporta't esta carn, que està molt tendra.
- Ok, gràcies.
- I si no te la menges esta nit, recorda't de congelar-la, així estarà més bona quan te la menges.
- Sí, mamà. I demà passaré el dia a Madrid, que vaig a Arco. Eixirem de bon matí i tornaré ja de nit, vos quedeu amb Matt?
- Mira este pack de mousse de llima, tenia un cupó de descompte i m'ha eixit a meitat de preu. Emporta-te'n un parell.
- Posa'ls a la bolsa. I encara no sé si diumenge aniré o no a dinar a la platja i la setmana que ve me'n vaig a Sevilla, de dissabte a dimarts de matí. No vos importa quedar-vos amb el gos?
- Tens café?
- Què?
- Emporta't este paquet que m'han regalat. Estava tres per dos.
- Mamà, redéu, no estàs fent-me puto cas!
Silenci.
- Que esta nit vas al cine, que demà te'n vas a Madrid a fer no se què, que diumenge, potser, dinaràs a la platja i que el cap de setmana que ve te'n vas a Sevilla, de dissabte a dimarts. Era això?
Silenci.
- Em dónes un altre paquet de café, mami?
Jump Rope Like a Boxer
Boxers jump rope for a reason. It's one of the most effective stamina-building activities around. But it can also be frustrating. That's why we put together a program to help you sharpen your skills, no matter how uncoordinated you may be.
How to do It
Do one jump. That's it. Next, do two sets of two jumps. Then three sets of three. Continue this progression until you can skip for 10 sets of 10, or you've gone for 15 to 20 minutes. Whenever you miss a jump, go back and repeat the previous level. Do this workout four times a week. If you do it right, you will be skipping rope like a boxer for three-minute rounds ina week or two.
Do one jump. That's it. Next, do two sets of two jumps. Then three sets of three. Continue this progression until you can skip for 10 sets of 10, or you've gone for 15 to 20 minutes. Whenever you miss a jump, go back and repeat the previous level. Do this workout four times a week. If you do it right, you will be skipping rope like a boxer for three-minute rounds ina week or two.
The Rules
- Only jump high enough to clear the rope.
- Keep your knees soft as you jump. Land on the balls of your feet.
- Use your wrists, not your whole arm, to control the rope.
- Begin your jump when the rope is just above eye level.
- Let the rope brush the floor lightly.
Un homenatge, d'aquella manera, a TV3
En una de les incursions que vam fer als lavabos d'un pub del Born durant l'últim cap de setmana que vaig passar a Barcelona en companyia dels amics ens vam trobar un carnet del Club Super3.
- Hòstia, mira: el carnet del Super3 d'una xoni de Santako! -vaig apuntar.
Òbric parèntesi. Santako és la denominació actual de la localitat que abans era coneguda de forma oficial com Santa Coloma de Gramenet (o Gramané). Tanque parèntesi.
I clar, la troballa donava per a molt.
- Hi ha que ser refilldeputa [tot junt] per a fer-se ratlles amb el carnet del Super3 de la teua filla.
- Home, que igual la filla ha crescut i ja està fent-se les ratlles amb el seu propi carnet.
- Això es podria considerar un signe d'emancipació vintage.
- Segur que sí.
- I què diria en Petri d'això?
- Està clar, diria: Petri-al·lucinu!
PS: Sóc conscient que, potser ara, el Consell valencià disposa de més elements per justificar el tancament de les emissions de TV3 al País Valencià, però havia d'arriscar-me.
Interactive before and after earthquake pictures
EL HOMBRE PERVERSO
3.- El hombre perverso,Me dirigía hacía Roberto, cuando sin esperarlo José se cruzó en mi camino. En la actualidad el Sr. José Xugué debía estar rondando los cuarenta años aproximadamente. Nunca me gustó su voz, ni sus palabras ni su mirada. Ni tampoco aquella amabilidad delicada que le sirvió para ocultar tantas cosas y diseñar tantas mentiras. Al verlo otra vez, después de los acontecimientos transcurridos años atrás, sentí que me costaba respirar y que el sudor se apoderaba de mis manos. Necesité beber agua. Me pareció que Roberto estaba muy lejos con la copa de cava en la mano. El estomago se me revolvió. Pasé por su lado y para no ser descortés le dirigí un breve saludo. Me alejé de su presencia a toda velocidad; porque no es cierto que el tiempo lo cure todo.
De golpe aparecieron en mi memoria todos los años de trabajo compartido; sus intrigas, sus desordenes, sus ambigüedades, sus perversiones ocultas. El Sr. Xugué fue, durante muchos años, un hombre peligroso que supo disimular su perversión bajo una aparente complacencia y simpatía hacía sus mandos superiores, y así supo engañar con sus dulces maneras a todos los que no llegaron a conocer su auténtica personalidad. Mentiroso, simulador, pelota y cobarde se dedicó a lo largo de diez años a subir peldaños en la empresa además de intentar matarme de manera lenta y refinada, día a día, segundo a segundo. Nunca hubo pruebas, era su palabra contra la mía. Así lo sentenció el juez. Cuando había testigos presénciales sabía muy bien disimular sus comportamientos, de manera que éstos impidiesen vislumbrar la negrura de sus pensamientos y la maldad de sus acciones.
Había pasado el tiempo pero en mi alma todavía quedaban secuelas de los daños producidos. Aquellos hechos lejanos todavía continuaban siendo cercanos.
Cogí la copa que Roberto me ofrecía y me la bebí de un tirón. Creo que Roberto percibió mi nerviosismo pero no me dijo nada. Tiempo después descubriría que a él no le gustaba hacer preguntas, y que prefería que las personas le explicasen aquello que querían compartir.
Badalona, 21 de febrer de 2011
ARCO
Impressions de la visita a ARCO:
- Si elimines les obres de Plensa, Tàpies, Saura i Chillida només queda morralla.
- Creuar-se amb Antonia dell'Atte té efectes més devastadors que la instal·lació Los carpinteros d'El País.
- Però ho compenses si et trobes el cantant de Manel, Guillem Guisbert, a l'espai de la galeria Estrany · De la Mota.
- La galeria valenciana Adelantado podia haver prescindit de portar ninots de falla a Madrid.
- No pots prendre't seriosament l'art contemporani quan dos quadres blaus d'Spalleti i pintats en 2009 valen 45.000 euros cadascún.
- I menys quan demanen 24.000 euros per una batamanta de lona roja.
- La contemplació de l'art rus contemporani et deixa la mateixa cara que la d'aquella aspirant a miss a la que l'ambaixador ecs!soviètic preguntà: ¿Qué sabes de mi país?
- Que la galeria Malborough aposte per obres de Botero i una gran vía de Antonio López es una presa de pèl.
- És de conya (i molt cutre) que alguns preus, com el d'una litografia de Bacon, no incloguen el marc.
- L'espai de l'IVAM produeix més vergonya que el pentinat de Consuelo Císcar.
- Desespera comprovar que els únics quadres que t'agraden valen menys de 6.000 euros. I jo em pensava que tenia criteri.
Warby Parker Introduces 14 New Styles
Eyewear company Warby Parker has just introduced 14 new styles to its catalogue of extra-affordable classic frames. For 2011, the company’s aim was to stay true to their vintage aesthetic, but go with bolder shapes and intriguing colors to add a modern twist. The frames in the new collection ($95), most of which are available for both men and women, come in a variety of colors and include anti-reflective prescription lenses. The company conveniently offers free shipping, returns, and home try-ons of up to five different frames. Despite the low price point, Warby Parker is also now using teflon-coated screws and five-barrel hinges for longer lasting construction. If you prefer a slightly vintage look, it’s pretty hard to go wrong with the company’s variety of styles, colors, and a price that beats even the chain stores.
concupiscència carnal
Que Schnier compari catòlics i comunistes (en plan malament i en benefici d'aquests últims) no vol dir que Heinrich Böll no recolzi els valors del cristianisme. La diferència entre autor i protagonista o narrador és una de les confusions literàries que ha causat més problemes i censura al llarg de la història i que més s'ha utilitzat per fer reivindicacions sota la simpàtica màscarar de la ficció. Les flors dolentes de Baudelaire, l'anti-heroïna de Flaubert o les conseqüències draconianes de l'aparició del Werther de Goethe demostren que aquesta mania de la regla de tres (narrador pensa X + autor ho ha escrit tot = autor pensa X) pot produïr hecatombes literàries. Però tornem a Böll.
Opinions d'un pallasso, 1963. La distinció teorico-literària entre argument i trama apareix en tota la seva magnificència. Mentre que l'argument ratlla la broma (pallasso fracassat arriba a casa i truca gent per demanar diners), la trama és una divagació total i absoluta, pur humor àcid, pura crítica, pur absurd; existencialisme no existencialista. El pobre pallasso en qüestió és Hans Schnier, protagonista i narrador de les seves pròpies penes, cosa que inevitablement comporta un augment del grau d'empatia: l'estimem. Fill de família rica i garrepa i mesquina, Schnier ja és un jovenet quan els seus pares envien la seva germana petita Henriette al front: ens situem possiblement cap a l'any 1963, i 1963 i RFA volen dir dir era Adenauer i girar el cap al passat i negar-se a acceptar que, passivament o no, molts alemanys van contribuïr al nacionalsocialisme. I a Böll, després de tantes promeses d'autoreflexió alemanya, tot això no li fa cap gràcia. Així que, un any després que els soviètics aixequin el Mur de Berlin, ell publica aquest llibre.
El cas és que, a través dels monòlegs i analepsis i divagacions interiors de Schnier, Böll es carrega la societat de l'Alemanya Occidental de després del nazisme i la II Guerra Mundial, una societat obstinada en el futur i en oblidar la seva part de culpa, una societat que viu secretament l'amor vergonyós per la pròpia pàtria. Els primers a rebre són els catòlics:
Es horrible el que els passa pel cap als catòlics. Ni tant sols poden beure bon vi sense fer-se violència, costi el que costi han de tenir "consciència" de com de bo és el vi, i perquè. Pel que fa a la consciència no van a la saga dels marxistes.
Entre una multitud de catòlics hipòcrites, catòlics materialistes, catòlics que han de mitigar-se la concupiscència carnal devorant cols que mitiguen la sensualitat, catòlics forrats que prediquen a favor de la pobresa, catòlics nazis que es penedeixen davant de rabins, entre una multitud de falsos catòlics, en definitiva, un pallasso ateu encarna els valors del que hauria de ser el cristianisme: despertar a Marie i pagar-li un taxi perquè no arribi tard a missa. I mira que Böll ho era, de catòlic! Schnier és un Holden Caulfield a l'alemanya, un sincer entre hipòcrites (desestimant la condició "robin hood" del tema: el pallasso és alcohòlic i de casa bona) capaç de distingir els catòlics dels falsos catòlics, els artistes dels temperaments artístics, la prostitució de la prostitució.
Hans Schnier, el pallasso, l'artista innatament feliç, el senyor-que-fa-riure-a-tohom, ens presenta una realitat decadent i, el que és pitjor, ens la presenta conscient que ningú el comprendrà. Malgrat la consciència de la incomprensió, de la inutilitat d'aixecar la veu, el pobre pallasso no calla. El caràcter existencialisme del tema, doncs, és ben evident: i tot i així, Böll presenta el drama de la societat alemanya amb una ironia finíssima. L'ironia de l'absurd.
En valencià, naturalment
L'Acadèmia Valenciana de la Llengua s'ha despenjat amb un informe en el qual afirma que “De l’anàlisi de l’actual situació del valencià en tot el sistema educatiu, des de l’Educació Infantil fins a l’ensenyament universitari, es deduïx que no es garantixen plenament els drets lingüístics i, per tant, el principi d’igualtat lingüística que preveu la llei” i per posar-hi remei acorda, entre moltes altres mesures, “Recomanar, en especial als responsables de les institucions públiques, que adopten una actitud exemplar quant a l’ús oral i escrit del valencià, “la llengua pròpia de la Comunitat Valenciana” segons figura en l’Estatut d’Autonomia”.
Què t'ha paregut, morrut?
Els primers a fer-se ressò de la recomanació de l'AVL han estat Alfonso Ruc, president de la Diputació de València, alcalde de Xàtiva i alter ego d'Arévalo quan té un micròfon davant, i Juan Cotino, conseller (espiritual) de Camps i memocristià ultraortodox al qual els rumors sobre la seua vida privada situen més a prop de Berlusconi que d'un polític de veritat.
El primer ha declarat en valencià que: “Jo sempre... no he vist mai que ningú diguera que no seria Paco Camps i hi ha que recordar una cosa, que quan Paco Camps... quan a Mariano Rajoy li faltava la pesseta pal duro el que va posar el peu davant, primer que tots, va ser Paco Camps... primer que tots! I Mariano Rajoy no és tonto”.
El segon, per impossible que parega, ho ha fet molt pitjor: “I s'estem centrant en el fet puntual de que u tocà per telèfono pa dir: no detingau ara. Però a qui anaven a detindre? I per què anaven a detindre-lo? Lo que sí que està clar és que allí s'estava negociant en dinés pa pagar en la tregua a ETA. Què ha que fer? Preguntar qui duien els dinés i daon eren ixos dinés: Ixa és la clave”.
Molt més pitjor: “Jo no sé si els dinés han eixit de la bolxaca d'ixe senyor que ha volgut aportar això pa ETA, si en ixos dinés ha volgut pagar la tregua, perquè era un període de tregua o si en alguna altra volta de la història, jo no dic que esta volta siga aixina, però en altra volta ocurrí, eh, que governant els socialistes els dinés pa montar el GAL isqueren dels fondos reservats”.
A la vista, o millor: després d'escoltar estes intervencions, potser els acadèmics valencians no tornaran a recomanar que els nostres polítics parlen en valencià, perquè la seua actitud (i també el seu lèxic) és qualsevol cosa tret d'exemplar.
EL BOLIGRAFO DE GEL VERDE
Eloy Moreno un autor desconocido en el mundo literario nos presenta “El bolígrafo de gel verde”, su primera novela.El bolígrafo de gel verde es la historia de un hombre que fue capaz de hacer un sueño realidad, pero llevar a cabo esta aventura le costo tener que enfrentarse a acontecimientos inesperados y transcendentales que le llevaron a encontrarse de frente con su conciencia individual.
La seguridad de un trabajo, de una familia, de una rutina ordenada se verán desordenadas en un laberinto de situaciones que el autor nos ira narrando con su propia voz, con sus propios miedos, con sus propias esperanzas, y desde la valentía de estar dispuesto a perderlo todo para quizás algún día empezar bajo un nuevo amanecer: ¿Solo? ¿Acompañado?
Los personajes que el autor nos presenta a lo largo de la novela se hacen presentes porque son cercanos, humanos; sus voces, sus comportamientos se cuelan sigilosamente a través de la mirada para recorrer algún que otro rincón oculto del corazón. Quizás una lagrima se cuele por sus ojos al leer la historia de Sara, quizás una sonrisa aparezca en sus labios cuando Rebe retrate a su tío; personajes ficticios que nos traspasan de forma real.
Este nuevo escritor sin dudas continuará escribiendo historias que nos atraparan desde el principio hasta el final; donde cada pieza, como si de un puzzle se tratase, encontrará en el desenlace su sentido y su lugar.
Quien lee un libro tiene un mundo es su manos, con El Bolígrafo de gel verde, entre sus manos, gozará de la magia de poder parar el tiempo.
Mari Carmen Lozano
Badalona, 17 de febrero de 2011
Calvin Klein 2011: New York Fashion Week
Italo Zucchelli, the talented and very creative Creative Director of Calvin Klein Collection Men’s, is known for using innovative fabrics, such as the foam used in bike seats, to make clothes in the famed house’s signature minimalist style.
He continued to innovate in his inventive show on Sunday—but this time not just with fabrics. He proposed a new silhouette for trousers: full, baggy pants that were refreshing after so many seasons of severe fitted trousers. They looked luxurious and made for an interesting silhouette when paired with fitted suit jackets.
El Club de la Comèdia
Sintonia del programa, aplaudiments i el presentador entra a l'escenari.
Martí Hache Electrique: Gràcies, moltes gràcies i molt bona nit. Benvinguts a El Club de la Comèdia. De camí al teatre venia pensant que encara hem de donar gràcies per la classe política que tenim, i sí, no em mireu amb eixa cara, perquè... algú s'imagina que un bon dia els nostres polítics decidiren tots deixar els seus càrrecs i buscar una feina de veritat?
Ens trobaríem davant un drama de dimensions desconegudes, i no només perquè el país quedaria paralitzat i cap servei públic funcionaria correctament, perquè això ja ho patim dia a dia; ni tampoc perquè l'atur augmentaria ja que cap d'ells seria contractat per cap empresa minímament seriosa; sinó perquè si els nostres polítics decidiren deixar la política i buscar-se la vida d'una forma honrada qui ens regalaria moments tan delirants com els que ens han dedicat estos últims dies Rita Barberá, Esteban González Pons, Juan Cotino o el mateix Molt ecs!Honorable Francisco Camps? Qui?
En efecte, amigues i amics, els polítics valencians sembla que comencen a manifestar símptomes d'haver perdut el cap definitivament i si fins ara simplement malgovernaven i desprestigiaven les nostres institucions, ara a més a més ho fan amb humor i molta gràcia... fins i tot potser massa.
Una mostra del que podrem veure esta nit a El Club de la Comèdia.
Entra vídeo 1: resum dels millors moments dels convidats.
Rita Barberá: Hay que darle una vuelta al tema de independencia judicial, claro que sí. El rasero de la justicia es diferente para socialistas y populares. La Transición no ha pasado por el poder judicial, del mismo modo que tampoco pasó por mi partido. Y así nos va a ambos.
Rialles de llauna.
Esteban González Pons: ¿Habéis visto la que hay montada en Egipto? El pueblo cuando quiere puede y el pueblo español quiere. Nunca mi poca vergüenza y mis neuronas estuvieron tan poco transitadas.
Rialles de llauna.
Juan Cotino: El Gobierno entregó a ETA dinero de los fondos reservados durante la tregua de 2006 en el bar Faisán. No tengo ninguna prueba de ello, pero sé que fue Rubalcaba el que pagó la cuenta de tres txacolís y dos patxaranes.
Rialles de llauna.
Francisco Camps: Soy el candidato más respaldado de todos los candidatos de la historia de las democracias occidentales en todo el mundo y eso que Mariano todavía no me ha dicho que seré el candidato. Cuando desde Madrid me confirmen en el puesto, seré el más respaldado del mundo mundial.
Rialles de llauna i aplaudiments.
Torna el presentador a escena.
Martí Hache Electrique: És flipant, veritat? El dia que qualsevol d'estos humoristes deixe la política (o siga empresonat, que tot pot passar) el món de l'humor patirà una gran pèrdua. Esta nit, però, a banda d'estos clàssics dels escenaris valencians, comptarem amb un nou humorista que s'estrena al El Club de Comèdia amb un monòleg impressionant. Els farem cinc cèntims del diputat del PP Juan Marí Olano.
Entra vídeo 2: tall del monòleg d'Olano:
José Marí Olano: El fiscal se ha pasado ocho pueblos con la multa que pide para Camps. Si al final le imponen esa cantidad no están haciendo otra cosa que condenarle al hambre. Ya me imagino al Molt Honorable, enarbolando un zapato de piel de potro, lanzando una mirada al infinito y al grito de: Al Bigotes pongo por testigo de que jamás volveré a pasar hambre.
Diàlegs
Divendres nit
- M'agrada molt ta casa.
- Moltes gràcies. Vols beure alguna cosa?
- No gràcies, estic bé. I veig que no tens plantes de plàstic.
- Plantes de plàstic? Per què n'havia de tindre? Tinc cara de ser manxec o què?
(...)
- Passa alguna cosa?
- Per què ho dius?
- Home, és que no 'empalmes'...
- Perdona, però ja estic empalmat.
- Ai, perdona...
Dissabte nit
- Em sembla molt bé que vages pel carrer vestida de fallera, però calia portar eixa bandera espanyola tan gran?
- Es la banda, soy la fallera mayor de mi falla y estoy orgullosa de ser valenciana y española.
- I del PP, clar.
- Claro. ¡Viva Rita!
(...)
- El panorama en esta discoteca és desolador i està més ple de tares que la secció d'oportunitats d'El Corte Inglés.
- Tampoc és per a tant, home.
- Que no? Has vist alguna cosa mínimament follable des que hem entrat?
- No, la veritat és que no: al que no li falta una mànega, té el coll desbocat.
(...)
- Se suposa que açò és una cambra fosca?
- No veus que eixe paio porta els pantalons pels turmells mentre aquell altre li està fent una mamada?
- Sembla que sí, no?
- Oye, ¿podríais bajar la voz, que aunque no lo parezca esto es un cuarto oscuro?
- Un 'cuarto oscuro'? Però si hi ha tanta claror que podria llegir una miniatura medieval escrita sobre un gra d'arròs.
- Mira que eres exagerat.
- En serio, ¿os podéis callar?
FEBRER
Febrer
Cupido llança fletxes
enverinades de passió
al cor dels enamorats.
Les mans amants s’estrenyen,
els ulls il·lusionats es miren,
els cossos tremolosos s’acaloren
i els enamorats deixen de pregar al Sant.
Vestits de vermell i agafats del braç,
els enamorats surten de passeig.
El bateig dels seus cors lligats
va teixint la tela de sa història.
Arribarà un altre 14 de febrer,
i els amants al costat de la foguera
amb els cabells de cendra,
les mans plegades,
la mirada ennuvolada,
els cossos espatllats
celebraran junts la fletxa de l’amor.
Badalona, 15 de febrer de 2011
How to Tie a Bow Tie
It's a bit intimidating, we know, but if you can tie your shoes, you can master the bow tie. The trickiest part is pushing the looped end through the back of the knot at the end. This is one of the best videos on the web that we've found that illustrates how to achieve the proper knot.
Watch it. Practice, and get to tying.
Els gossos i Camps
Durant el discurs d'agraïment pel goya honorífic concedit per l'Acadèmia del Cine, Mario Camus cità una frase brutal de Pío Baroja sobre el funcionament de la Justícia per criticar la mal anomenada Llei Sinde: “Las leyes son como los perros (...); ladran a los que llevan blusa y mala ropa”.
De forma inconscient, per descomptat, sembla que el PP valencià ha adoptat esta cita com el leitmotiv a repetir fins la nàusea per defendre el Molt ecs!Honorable Camps de l'assetjament que pateix per part de jutges i fiscals i que és a un pas de fer-lo seure a la banqueta dels acusats.
Òbric parèntesi. Dic que ho fan 'de forma inconscient' perquè cada volta que Pons, Ritona o Cotino obrin la boca és per demostrar que no han llegit res que no siga Camino. Tanque parèntesi.
Constitueix una broma de molt mal gust (o un insult a la intel·ligència) que els capitostos del PP valencià ens vulguen fer creure amb declaracions plenes de mentides i de misèria que Camps és un pobre 'de blusa y mala ropa' amb el qual la Justícia s'acarnissa de forma immisericorde, sobretot, i entre moltes altres coses, perquè 'la mala ropa' que endossa el Molt ecs!Honorable i que ha esdevingut la clau d'este primer procediment que investiga la corrupció generalitzada dels populars a este País està valorada en més de 14.000 euros, l'equivalent a un any i mig de feina d'un treballador que cobre el salari mínim interprofessional.
Tot just al contrari del que sostenen la inefable Ritona, l'hipòcrita Cotino o el desvergonyit Pons, el processament de Camps és una mostra del fet que la Justícia ja no és com els gossos de la cita Baroja, que només lladraven en passar un pobre mal vestit, sinó que s'atreveixen a lladrar fins i tot a qui porta un parell de sabates de pell de poltre o un pantaló fet a mida.
Especialment quan no ha pagat ni una cosa ni l'altra.
All set for the Champions League Round of 16
I spent today finishing off the Irish Examiner's Champions League preview supplement which is published tomorrow. It was a busy old weekend with features on Wayne Rooney losing his scoring touch, Barcelona's record league run, Internazionale closing in on AC Milan and the Gareth Bale 'will he/won't he' play saga, all having to be rewritten. Great read though including excellent contributions by Ben Lyttleton, Adrian Clarke, Iain Macintosh, David Shonfield and Iain Spragg. Once more a real commitment by the Examiner, at 24 pages, to quality football coverage.
Vidre
Frases que escoltaràs impepinablement si decideixes passar el dissabte de matí netejant els vidres de totes les finestres de casa que donen al carrer:
La vella que ho sap tot (I):
- Xiquet, si poses un xorret d'alcohol de cremar en l'aigua i seques el vidre amb paper de diari quedarà més lluent.
- Gràcies senyora, és exactament el que estic fent.
La vella que ho sap tot (II):
- Atén fillet, si afiges amoníac a l'aigua i deixes que el vidre se seque a l'aire no quedaran ratlles.
- Gràcies senyora, és exactament el que estic fent.
Un client que passava pel carrer:
- Com va lo meu?
- Lo teu? Disculpa, però és que no tinc l'expedient a mà en este mateix moment.
La dona desconeguda paranoica:
- Ai, vés amb compte i no et llastimes.
- Senyora, estic netejant vidres, no desarmant una mina antipersona.
La veïna original que ve de comprar del mercat (I):
- Ara quan acabes passaràs a ma casa a fer els meus?
- Hehe, clar que sí, Ineseta.
La veïna original que ve de comprar del mercat (II):
- Ara quan acabes passaràs a ma casa a fer els meus?
- Hehe, clar que sí, tia Menci.
La veïna original que ve de comprar del mercat (III):
- Ara quan acabes passaràs a ma casa a fer els meus?
- Prou, iaia. Ja n'hi ha prou.
Subscribe to:
Posts (Atom)