Patrícia Heras, ni oblit, ni perdó....

retre un homenatge a Patrícia Heras... la imatge és del final de la manifestació, amb la crema de torxes sota la mirada de............
bé, ni oblit ni perdó.


rendir un homenaje a Patrícia Heras, ni olvido, ni perdón...la imagen es del final de la manifestación, con la quemada de antorchas bajo la mirada de.........
--
prestar homenagem a Patrícia Heras, nem esquecer, nem perdoar...a imagem é o fim do evento, com as tochas a arder sob olhar de....da polícia.

The Times gets the wedding bouquet



Here we go. The Times wins it hands down, a great decision and fabulous wraparound. It was the surprise and most natural image of the wedding. The kiss is a great picture too. It may be a bit safer, predictable and we've seen it before but, hey, it's an iconic image and this is all about thinking souvenir. The Northern Echo, Daily Mail, FT, The Sun, the Evening Gazette in Teesside, the Daily Express and the Daily Telegraph took that option. The Star's crop is on the tight side with the headline obliterating the dress. I like the Mirror's decision to leave in the bridesmaid too. I know she detracts a little from the main image but she does raise a smile. The Guardian left in two bridesmaids ... they balance the picture but the girl on the right adds nothing. And the FT cropped the wrong bridesmaid off. The Echo had a dilemma between the kiss and the car and went front and back. Good solution. As for the Independent, what can I say? Different, brave, original, not pandering to the mass hysteria, intelligent ... but really, what were they thinking? Pleased they scrawled The Kiss on it though, otherwise we might have struggled to know what we were looking at.







Jordan Melo M7 Advance

The Jordan Melo M7 Advance ($130; 6/1/11) will come in three colorways -- all black and two Knicks versions, white/orange  and blue/orange -- and sports a lightweight Flywire upper and the standard air in the heel.  

BLAUBAD, UN PETIT HEROI



Blaubad, un petit heroi

Un primaveral matí d’abril, en Ruben un dibuixant de còmics, obre la finestra del seu estudi i observa que ja han tret les pantalles que cobrien la plaça de Pompeu Fabra. Mira el nou indret ciutadà i percep que s’ha produït un canvi espectacular; lluny queden les velles cases i els foscos magatzems de temps passats.
Mentre que des de la distància en Ruben es mira bocabadat la plaça, damunt un full en blanc hi ha una història a punt de començar, es tracta de la creació d’un petit heroi anomenat Blaubad. Avui, Blaubad, ha decidit escapar-se de la seva vinyeta de còmic i del rol que potser li atribueixi el seu creador; ell no vol ser un personatge de novel·là negra ni tampoc un Superman.
Com fa un dia solellós decideix donar un tomb per la ciutat, i gaudir de vivències pròpies. Recorre els carrers, entusiasmat, mirant-lo tot amb gran curiositat. Al veure un camió de neteja que diu: “Estrena Badalona cada dia”, pensa que podria ser un heroi amb capacitats especials per combatre els grafítics que alguns fan a les façanes dels edificis; dels fanals de la ciutat pengen uns ròtols publicitaris que anuncien la celebració de la VII Magna Celebratio i especula que podria ser un heroi romà que ha aconseguit salvar a la Venus de les mans d’algun vilà; sense adonar-se compte arriba fins a l’escola de vela del port marítim i imagina que podria ser un gran navegant; a l’escoltar com uns homes parlen sobre les retallades de la sanitat i l’educació pública, rumia que potser podria ser un defensor dels drets humans, un heroi d’esquerres, un guerrer sense espasa, que lluitaria empunyant al vent la força de les paraules i dels nobles ideals.
Davant el mirall d’una botiga, Blaubad es mira, i s’adona de la seva alçada i la seva petitesa, i creu que resultarà difícil que els lectors puguin identificar les seves característiques físiques amb les d’un gran heroi valent, que podrà defensar des del compromís de la justícia i de la veritat als més febles, però malgrat aquesta constitució física, confia en què el seu creador sabrà impregnar al seu personatge de la quintaessencia dels trets d’un heroi honest, que realitzarà actes heroics i beneficiosos pels seus conciutadans.
En arribar a la Plaça de Pompeu Fabra, Blaubad valora la possibilitat d’agafar el metro, i anar-se’n molt lluny, a la recerca d’altres aventures, però sap que aviat podrà formar part del futur Museu del Còmic i la Il·lustració que s’està construint a l’antiga fàbrica de la CACI, al costat del Passeig Marítim.
En Ruben tanca la finestra. El rellotge s’atura. Agafa el llapis i comença a perfilar els escenaris, les bombolles i els diàlegs que aproparan, per sempre, a aquest petit personatge amb la ciutat de Badalona.


Badalona, 29 d’abril de 2011



Els nous ionquis



Ahir a primera hora de la vesprada van picar la porta del despatx i en obrir em vaig trobar amb una dona que passava dels quaranta anys, grossa i lleugerament excitada.

- No està ton pare?
- Està al centre de salut, que hui està de guàrdia. I esta no és la seua consulta; és el meu despatx.
- Quina llàstima... És que necessite que em faça una coseta sense importància, saps?... Tu no pots ajudar-me?

Vaig alçar una cella i vaig assenyalar el rètol del despatx:

- Mon pare és el metge; jo només sóc advocat.
- Però és que necessite... necessite... orfidal..., i en la farmàcia no me'n donen si no porte una recepta -insistí mentre, sense provar a dissimular, llançava mirades a l'interior del despatx com si buscara no sé ben bé què.

Vaig alçar l'altra cella:

- Lògic, senyora. Però és que l'orfidal és un ansiolític, i això no és una “coseta sense importància”.

La dona cada volta estava més nerviosa:

- I tu no pots fer-me la recepta?

Ja no em quedaven celles per alçar:

- Senyora, que el metge és mon pare. Els advocats no podem fer receptes.
- Però això, fill, en la farmàcia no ho saben. Atén, fem una cosa: te deixe la targeta SIP i tu m'escrius 'orfidal' en un paperet, vale?

I jure que, per un moment, vaig estar temptat de fer-ho. 
 

Did you get an invite ... or an invitation?

Lots of smiley pictures on today's front pages  ... mainly of Kate Middleton, although bit-player Prince William does appear in half of them. Even the Independent, which could traditionally be relied on to take a cynical view of such extravaganzas, has taken the royal shilling. It's easy to see why the pictures made their way on to every front page ... but what a dull set of headlines. Celebrate our happiest day, A couple smiles for the world, Happiest day of our lives ... they all sound like lines from a boring bridegroom's speech (perhaps they are). Of course it is always hardest to write headlines on stories where nothing has happened. At least The Guardian had a stab at a news angle while  the Independent, quite sensibly, chose not to bother with a headline at all. While we are on about wedding headlines, here's my greying sub gripe of the day. When did the word 'invite' become a noun? I know the tabloids can justify a bit of colloquialism to make it fit but even the BBC, The Daily Telegraph, Independent and the Daily Mail have decided you receive an invite rather than an invitation. I much prefer Ian Hislop's reference to a wedding 'ticket' than the ubiquitous 'invite'. At least The Guardian appears to be fighting a grammatical rearguard action. Anyway, enough of that. I am off to lunch today ... to the Plough with Harveys' Olympia ale, local wild boar on the menu and no TV. Anyone care to join me? No invite, invitation or ticket required.







Ni punt de comparació


Per definició, una de les parts ha de perdre sempre quan es fa una comparació entre dues persones, animals o coses. Fins i tot en la innocent pregunta infantil de “a qui estimes més, a papà o a mamà?”, sempre guanya un dels dos.

Este fet és encara més evident quan la comparació té rellevància pública i és la massa la que ha de pronunciar-se a favor o en contra d'un dels dos subjectes en conflicte, amb una circumstància més important a tindre en compte: en este cas, no es valoraran qüestions objectives sinó que el veredicte popular vindrà donat per les fílies, les fòbies i les dèries del públic general envers les dues parts en conflicte.

Esta lliçó, que és de manual, hauria de estar ben interioritzada per tots els polítics abans d'enfrontar-se amb qualsevol personatge i, molt més encara, si ho fan amb un periodista que gaudeix del respecte dels companys de professió i, sobretot, de la simpatia del públic general.

Encara em costa entendre com María Dolores de Cospedal (una política a la qual es poden aplicar molt epítets però no el d'estúpida) fou capaç de qüestionar la imparcialitat dels informatius de RTVE durant una entrevista a Los desayunos i, tot seguit, encetar una campanya de desprestigi contra la periodista Ana Pastor a propòsit de les seues relacions personals i familiars tot just quan els informatius de les televisions i ràdios públiques espanyoles viuen el millor moment d'independència i d'imparcialitat política i la figura d'Ana Pastor és percebuda per la massa com la d'una periodista valenta, arriscada i professional.

Potser Cospedal no passa per un bon moment per culpa de la desaparició d'un Mariano Rajoy que sembla que ha allargat les vacances de Pasqua i pel paper que li toca fer per defensar públicament el seu partit de les ocurrències d'Aguirre, Mayor i Aznar o les noves imputacions de Camps, però no havia d'haver perdut de vista el fet determinant: en una comparació entre ella i Ana Pastor està clar qui guanya.

Ana és molt més guapa.

Multi-tasking a Blazer

From time-to-time we can all stand to make a wardrobe just a little more interesting.  Here are a couple of thoughts in accomplishing just that.  Try pairing the blazer with a bright pant, say, red or blue, for an easy statement-making look. Add a lightweight knit in a solid color or stripe, like this one, for $19.95 (H&M). And if you're feeling really bold, you can pull off the nautical trend with a tee, like this one for $12.95 (H&M), available in blue, red, or green. Or just wear any old shirt — pretty much any one will work. Except a polo shirt. Never a polo under a blazer.  
 

Guàrdia de Pasqua (i III)


En eixir de la comissaria vaig preguntar al meu convidat si volia que l'apropara a sa casa o si volia que sopàrem alguna cosa:

- Lo que tú quieras.

I vam sopar a casa.

- ¿Quieres vino para cenar?
- ¿Pero no sigues de guardia?
- Sí, claro... pero ya no creo que me llamen... -vaig aventurar mentre omplia dues copes.

Abans de mitjanit, però, tornàvem a estar tots dos a la comissaria: servidor mig borratxo i el meu amant fent-se passar, novament, per un estudiant en pràctiques.

- Joder, no he dejado de balbucear durante toda la declaración y creo que el agente se ha dado cuenta de que voy bebido... ¿Quieres quedarte a dormir en casa?
- Perfecto, pero no me he traído ropa.
- Tienes bastante pelo, así que no creo que pases frío.

I vam tornar al llit, i després d'una segona sessió de sexe, ens vam quedar adormits. Al matí següent, després de desdejunar i abans d'anar als jutjats a comprovar l'estat dels meus detinguts, el vaig apropar a casa.

- ¿Cuándo vuelves a tener guardia? -em preguntà encara al cotxe.
- La primera semana de mayo, creo, pero tendría que mirarlo... ¿por qué lo preguntas?
- No sé... ha sido bastante entretenido y me lo he pasado bien... y, la verdad, no me importaría repetir.

Eixe és, certament, l'efecte de les guàrdies.

Guàrdia de Pasqua (II)

- ¿No te sabe mal que haya un detenido en comisaría mientras tú y yo seguimos en la cama?
- Me da vueltas la cabeza por culpa de la cerveza y del meneo. Necesito una ducha.

Mentre em dutxava vaig preguntar al meu convidat:

- Me sabe fatal tener que irme... ¿quieres quedarte en casa mientras voy a la comisaría? No creo que tarde más de media hora.
- ¿No es un poco imprudente dejar a un desconocido solo en tu casa?


Vaig tancar l'aixeta i mentre em rotllava amb la tovalla vaig apuntar:

- No me preocupa en absoluto, la verdad: no tengo nada de valor, trabajo en los juzgados y me llevo muy bien con los departamentos de la Policía Judicial y de Investigación. Además, has dejado ADN por toda la habitación... sería pan comido atraparte.
- Vaya -contesta entre rialles-, en eso no había pensado... de todos modos sería un poco raro quedarme aquí solo.

Mentre em passava la camisa, vaig suggerir:

- ¿Y te parecería menos raro acompañarme a la comisaría?

Vint minuts després, i a la porta de la comissaria, vaig insistir:

- Recuerda: si algún agente de la Guardia Civil te pregunta algo le dices que eres un alumno de Derecho en prácticas.
- Muy bien.
- Joder... Si estoy haciendo esto es que todavía debo estar borracho.

Traducció de l'article de la Directa

NEOCOLONIALISMO CON EL VISTO BUENO DE LA ONU

José Luis Gordillo
(Centre Delàs d’Estudis per la Pau de Justícia i Pau)

Los defensores de buena fe de los bombardeos de la OTAN en Libia sostienen que, a diferencia de la invasión de Irak, en este caso la ONU ha autorizado varias medidas políticas, económicas y militares que son, en lo esencial, legítimas y necesarias para alcanzar una paz justa en este país. A la vista del contenido de las resoluciones 1970 y 1973 del Consejo de Seguridad, cabe preguntarse si estas personas saben lo que dicen cuando califican de legítimas las medidas adoptadas.
La Resolución 1970 decreta un embargo de armas a toda Libia que debe administrar un Comité de Sanciones directamente dependiente del Consejo de Seguridad de la ONU, es decir, de las grandes potencias. El embargo se impone a toda Libia y, en consecuencia, debería de afectar por igual a los dos bandos de la guerra civil en curso, pero la misma resolución otorga a este comité la potestad de autorizar la entrada de armas a Libia si así lo considera oportuno. Dado que la intervención occidental se produjo en el momento de mayor debilidad de la oposición a Gadafi, la posibilidad de que ésta llegue algún día a Trípoli depende ahora de las armas, asesoramiento y entrenamiento militar proporcionados, supervisados ​​y / o controlados por las potencias occidentales. Por una simple cuestión de poder, lo que los convierte en una fuerza subordinada a los proyectos de los países de la OTAN. El futuro político-militar que les espera será similar, por lo tanto, el de la guerrilla kurda en Irak, el ELK en Kosovo o la Alianza del Norte en Afganistán.
Tal vez los rebeldes consigan derribar a Gadafi con la ayuda de la OTAN, pero lo que está fuera de su alcance es hacer efectivo el principio de la libre determinación del pueblo libio. En la Resolución 1970 se decreta la congelación de los activos situados en el extranjero propiedad
de Gadafi, su familia y algunos altos cargos de su régimen, pero en la Resolución 1973 esta congelación se extiende a todos los bienes controlados por las autoridades libias designadas por dicho Comité de Sanciones. Los activos en cuestión no son poca cosa. Estamos hablando
de acciones, fondos de inversión y otros recursos económicos valorados en unos 75.000 millones de dólares. Estos recursos son necesarios, directa o indirectamente, para poder explotar el petróleo y el gas de Libia. Si Gadafi es derrocado, se estará ante un vacío de poder
que hará imposible que la población de Libia se beneficie de ellos.
Lo que cabe esperar en este caso es la imposición de un protectorado transitorio, controlado por la OTAN, hasta que en Libia haya un gobierno reconocido como legítimo por las grandes potencias. Para conseguir eso las nuevas autoridades libias deberían plegarse a sus exigencias. Si Libia se parte en dos Estados, como parece probable, la situación aún será más complicada porque cuál de las dos nuevas entidades políticas deberá heredar los bienes congelados? En
cualquier caso, en este supuesto también se impondrá un protectorado que puede durar décadas, hasta que algún Tribunal Internacional resuelva la inmensa maraña jurídica provocada por la partición del país.
Mientras tanto, las empresas petroleras occidentales y los gobiernos a su servicio harán, desharán y enredarán todo lo que quieran.

En el
siglo XIX, se le llamaba colonia a un país que sufría una intervención extranjera de estas características.


Guàrdia de Pasqua (I)



Dissabte, tot i estar de guàrdia, vaig quedar a mitja vesprada amb un dels xics amb el qual tinc intenció de vertebrar el País Valencià amb cites i encontres sexuals de major o menor intensitat.

Per a esta ocasió havia concertat la cita amb un xic meridional i tot anava a la perfecció, ja que després de tres cerveses al sofá de casa i d'una hora de conversa fútil tots els indicis apuntaven a una imminent sessió de sexe: ens havíem mantingut la mirada més del que resultava estrictament necessari i a pesar del fet que el sofá és prou gran ens trobàvem massa junts.

Era, en definitiva, eixa situació deliciosa i tensa en la qual només falta decidir qui serà qui es llance primer sobre l'altre quan de sobte va sonar el telèfon.

- Martí, te llamo de la Guardia Civil. ¿Estás de guardia, verdad?

Merda.

- Tenemos un detenido, ¿puedes pasarte en media hora?

Puta merda.

- Claro, agente... pero dígame: ¿en vez de media hora sería tan amable de darme una horita?
- Sin problema, letrado. Aquí le esperamos.

El meu convidat em preguntà amb un somriure bord:

- ¿Se puede saber para qué necesitas una hora entera?
- Deja que te lo explique...

I després de dos minuts ja érem al llit.

(...)

Dunes

Davant les previsions meteorològiques i, sobretot, per les dues guàrdies que tenia assignades per a dijous i dissabte sants, vaig avançar lleugerament les vacances de Pasqua i, només acabar de dinar, Matt i jo ja érem vora mar.

Feia només una miqueta de vent, però s'estava molt bé i el sol permetia passejar tranquil·lament amb un pantalonet curt i una samarreta. Com no hi havia ningú a la platja vaig deixar solt Matt perquè fera quatre carreres i, com no sóc d'estar quiet, vaig decidir fer una passejada. Prompte vaig deixar enrere els edificis d'apartaments i només tenia la mar a una banda i una franja de dunes a l'altra, amb un far a l'horitzó.

Tot i que, com ja he dit, la platja estava deserta, en un moment donat un xic va aparéixer entre les dunes, a uns cinquanta metres, i em va saludar. Li vaig tornar la salutació i vaig continuar el meu camí perquè suposí que era un botànic supervisant la feina de repoblació que havien fet a les dunes les setmanes anteriors per evitar l'erosió i no li vaig donar més importància.

Matt s'apropà i em preguntà:

- A qui saludaves?
- A aquell xic. M'ha saludat ell primer.
- I no saps qui és?
- No, imagine que serà un botànic o un ecologista que estarà controlant les plantes de les dunes.

Matt alçà una cella i, abans de marxar a continuar lladrant a les ones i perseguint les gavines de vora mar, amollà:

- Un ecologista? Sí, clar... segur que és l'esperit de Félix Rodríguez de la Fuente...  

Vaig ignorar Matt i vaig continuar amb la passejada fins que vaig entendre el sarcasme del gos: el xic que havia eixit de les dunes em seguia a una distància prudencial i cada volta que em girava em corresponia saludant-me molt educadament i, també, grapant-se el paquet d'una forma no tan elegant.

Mentre valorava els pro i els contres de tindre un episodi de sexe casual a la platja amb un desconegut que es palpava l'entrecuix sense cap mena de rubor (i he de reconéixer que m'excitava la idea), Matt tornà amb un tronc a la boca, el deixà caure als meus peus i em llançà una mirada reprovatòria.

- No estaràs pensant...
- No, però tampoc pense acceptar lliçons al respecte de qui es dedica a olorar en públic el cul dels seus congèneres.
- Saps que no és el mateix.

Vaig guardar uns segons de silenci abans de dir:

- Tens raó. Apa, anem.

I Matt i jo vam reprendre la passejada.

- A banda, què se suposa que havia de fer jo mentre tu...
- Això no em preocupa... segur que podries continuar lladrant a les ones.




Gucci for Japan

Gucci has introduced a limited edition charity bracelet to support earthquake relief efforts in Japan. All proceeds from sales of the bracelet will benefit the Japanese Red Cross Society to support victims of the devastating earthquake and tsunami that struck Japan in March.

Featuring a white-red-white web that recalls the colors of the Japanese flag, the bracelet carries a medal with a message that reads, “Gucci loves you.” Detailing includes non-allergenic white Calf leather on the lining and trim as well as a buckle in the shape of the House’s iconic horsebit. The one-size bracelet offers three adjustable sizes and retails for $100.

The bracelet will debut at Gucci stores throughout Japan, followed by worldwide distribution in Gucci flagship stores across the United States, Europe, and Asia. 


 

Life after editing

Derek Holmes, right, receives the NS's Newspaper
 of the Year award from Joanna Lumley in 2006

I was saddened to see that Derek Holmes has left as editor of Newsquest's Oxford weeklies after 20 years with the division. Despite carrying the burden of being a Manchester United fan, he always struck me as an excellent journalist and editor. I helped him with the redesign of the Oxford Times in 2006. The OT went on to win the NS's Newspaper of the Year that year and, ever gracious, Derek took the time to drop me a note which said: "One of the key things the judges pointed to was the redesign that you did for us. Thanks once again for what you did. The paper is looking great, and I know that played a very important part in us winning this award." In our busy and pressurised industry, it is understandably rare for editors to make such an effort. If there is consolation for Derek, his departure is clearly nothing to do with his ability or performance. As the business changes radically over the next year, there will be other good people who will leave too. And although it seems like the sky has fallen in at the time, there really is life after editing. It is 18 years since I left the editor's chair at The Northern Echo. Since then my career has been every bit as stimulating and rewarding - and I am certainly not alone in this. Below is a piece I wrote a couple of years ago for the Press Gazette. It is, perhaps, as relevant now as it was then. 

Life after editing
When I took my advanced driving test the instructor kept asking me: “If that bus or lorry came at you now, what would your escape route be?” It is a question that may be relevant to many of today’s editors. Editing is probably the pinnacle of your career. If you are doing it right, your time and energy will be devoted to setting and communicating a vision. So it is hardly surprising that few new editors give any thought to what happens next. But what if it doesn’t work out? What if you burn out? Even if you love every minute, can you really expect to be still there in 15 years? Some editors – Peter Barron at The Northern Echo, Chris Bright at Jersey - have been in situ for more than a decade. But nowadays editors more often leave with the same regularity as football managers. And being talented and hard-working is no guarantee. Dozens of editors have been fired for financial reasons, because their faces no longer fitted or because they were “too difficult”. So here are some tips to help you be prepared for the ten-ton truck that comes out of nowhere:
i) The next job should be one you really want. Keep a constant eye on the market – not just media jobs. Your skills in communication, technology, strategy, leadership and man-management are transferable to most industries.
ii) Keep your skills up to date. How good are you (honestly) at web-building, video, PR, strategy, public speaking and page planning?
iii) If the axe falls don’t be tempted to take the first bolthole that comes along. Don’t undersell yourself. Would you have applied for this job if you were still editor? If not, it is probably the wrong move. Buy time through freelancing and short-term contracts.
iv) Call in your contacts. You will have met people in publishing, business, education and politics who could benefit from your know-how. Tell them how.
v) Look abroad. English publications, particularly in the Middle East and India, are often on the look-out for UK executives.
vi) Set up your own business. Many ex-editors run successful PR, training and consultancy companies. Gareth Weekes, whose editorship at the Daily Echo in Bournemouth, came to an abrupt end 13 years ago, now runs Deep South Media with seven other journalists. He describes them as hacks who have become entrepreneurs. Weekes says: “Apart from missing my newsroom colleagues and the adrenalin rush of running a newspaper, losing my editorship was an entirely positive experience.
“The skills journalists take for granted are highly marketable. Organisations are willing to pay for good communicators. They have a respect for our direct style of writing, and our knack of asking the right questions.
“I still smart when I remember how I was wrenched out of the editor's chair. But nobody should do that job for too long and these days I get another kind of buzz. Building a business is every bit as creative as being an editor.”
Of course in these troubled times, all of this is much harder. Perhaps your best bet is to catch up with the things you have been putting off – travelling, learning new skills, decorating the spare bedroom – until it blows over. To do this you need a financial cushion. So one last tip: When you sign the editor’s contract make it as difficult as possible for them to get rid of you. I know one editor who moved his family from London, bought a house - and then got the bullet. When he checked his contract he was entitled to just three months’ money.  It might seem like an odd thing to do when taking over a high-powered and exciting job … but it’s never too early to start thinking about your exit.




The $20 MTM Shirt from Modern Tailor

Modern Tailor, the affordable custom design shop, is running a $20 made-to-measure shirt special for new customers to get custom made shirts (additional design features cost extra).  The fabric options are “Black” or “Blue Oxford,” both single ply 70-80 thread count.  We recommend that, unless you are a server at a restaurant and it’s part of the uniform, don’t order the black shirt.  The company suggests measuring a well-fitting shirt that you already own.  The fabric is a little thin (which also shouldn’t be a surprise).   I would definitely recommend this as an option for anyone looking for a great fitting shirt on a budget.

The Art of Face-to-Face Conversation


In today's tech-driven world far too many of us have forgotten the basics of being able to strike up a decent conversation with a "real" person.  Sure we have lots of "friends" and "connections" on facebook and other social networks, but real one-on-one interaction is lacking.
Mastering the art of real life conversation will not only score you more invitations, but could lead to solid career moves. So leave that Blackberry or Iphone home and get to talking.

Here are a few tips to get you started:
1. Check your body language and facial expressions before you introduce yourself.  Exude confidence in your posture and don’t forget to smile.
2. Have some “factoids” and interesting tidbits to strike up a conversation. For example, “Lindsey Lohan may surprise us one day.  Or “I’ve been thinking a lot lately about where my next travel destination will be.” People are generally more inclined to engage in conversations about general topics that they may be able to relate to.
3. Make a proclamation to start a conversation. One line I have used successfully: “I decided to have a BlackBerry-free day to give my brain a techno break and get back to simple pleasures, like good face-to-face conversation.”
4. Always consider the other person by talking in “digestible bits” rather than in long and rambling sentences. In the words of Milton Wright, author of the 1936 classic The Art of Conversation, “a monologue is not a conversation.”
5. Steer away from hot button topics like religion and politics unless you can communicate a very centrist position.
6. If the conversation was a good one, offer to follow up with the person via Facebook or LinkedIn. Try to get together within a month for breakfast or lunch. Save cocktail dates (where you can let down your guard) for friends, spouses, and significant others.

Strictly Business (Casual)

Even when the environment does not require corporate attire, a gentleman should still look like he is capable of convening a business meeting.  An elegant sport coat will add a polished bridge that connects both formal & informal occasions. 

While this jacket is from Brooks Brothers, $548, you can probably pull off the same look with a similar jacket from J.C. Penny.