Mi interés en escribir este libro es muy simple:
como no puede negarse que se cometieron crímenes de guerra,
yo he querido investigar sobre la gente que los cometió. ¿Quiénes eran?
¿Gente corriente como usted y como yo,
o bien eran monstruos?
Slavenka Drakulić, No matarían ni una mosca
Goran Jelisić era un jove aficionat a la pesca, el típic bonachón (no hi ha equivalent vàlid en català) que sempre era allà quan una iaia havia de creuar el carrer. Vivia a Bijeljina, una petita ciutat situada cap al nord de Bòsnia i Hercegovina, a l’actual República Sèrbia. Segons tots els testimonis, Jelisić era un bon jan, un tros de pa, un despistat tranquil, fins i tot un pagafantes. Era aquell que sempre saludava a les veïnes que després ho expliquen als càmeres d’Antena 3, aquell que per voluntat pròpia no mataria ni una mosca. Per això els seus veïns, coneguts, amics i companys pescadors van anar en massa a testificar a favor seu quan el Tribunal Internacional de l’Haia per l’antiga Jugoslàvia el jutjava, el 1998, acusat de crims contra la humanitat. No es podien creure que el Jelisić que coneixien fos el mateix criminal sense escrúpuls que definia l’acusació. El Jelisić-tros-de-pa no podia ser el Jelisić que, destinat com a vigilant a la presó de Brčko, es presentava als presoners amb la frase “Hitler va ser el primer Adolf, jo sóc el segon”. Ni el mateix que durant exactament divuit dies va convertir-se en un sàdic botxí que assassinava sistemàticament els presos que havia de vigilar, majoritàriament musulmans. I que a sobre gaudia fent-ho. Simplement no era possible que fóssin la mateixa persona. Però ho eren.
 |
| El llibre de Drakulić, traduït per Isabel Núñez |
La periodista croata Slavenka Drakulić va assistir al procés de Jelisić i al de molts altres criminals de guerra balcànics plantejant-se la mateixa pregunta que Hannah Arendt al judici del buròcrata nazi Adolf Eichmann. És el mal una anormalitat, o bé una cosa ordinària comesa per mentalitats ordinàries? A No matarían ni una mosca, l’escriptora traça els perfils biogràfics i psicològics d’alguns implicats a les guerres balcàniques, construits a partir d'observar-los dia rere dia asseguts a la banqueta. I explica històries d'aquelles que et deixen clavat al sofà amb els ulls com plats, desitjant tenir a la teva disposició una bomba de neutrons prou potent com per exterminar la humanitat sencera. Joves soldats que violen, esclavitzen i finalment venen a preu de saldo nenes de dotze anys; grisos buròcrates convertits en oficials al càrrec d'afusellaments massius; el trist nonsense dels bosnis de Srebrenica quan es col·loquen de forma ordenada al lloc on han de ser afusellats en grup, sense intentar fugir; mullers de dictadors que mouen els fils des del backstage i que escriuen afectades poesies sobre ocells enmig del remolí bèl·lic; o el mismíssim Slobodan Milošević, brillant en el seu paper de pres polític i víctima de la hipocresia d'un tribunal il·legítim.
 |
| Slobodan Milošević, jutjat a l'Haia |
I Drakulić sembla fins i tot espantada davant la seva conclusió final. El mal no és quelcom patològic ni una excepció monstruosa, sinó una variable random present en tots els individus i que només necessita un context adequat per exterioritzar-se. Probablement Jelisić hagués estat el gendre perfecte tota la seva vida si la guerra no l’hagués enganxat, si enlloc de a la Jugoslàvia de la dècada dels noranta hagués nascut a Estocolm, Copenhaguen o alguna altre plàcida capital europea. Insinua que és el context el que condiciona l’actuació de l’individu, i que si tenim un codi ètic intern és cent per cent contingent, zero per cent íntegre. Que si la brutalitat esdevé quelcom no només habitual, sino també desitjable (sempre hi ha un altre que mereix ésser exterminat) apuntar-se a la festa és un acte lògic, fàcil i natural.
Per això la majoria dels asseguts a la banqueta no entenen per què son allà, jutjats per un tribunal que no parla el seu idioma, en un país que mai pensaven visitar, per unes persones incapaces d'entendre que allò pel què se'ls acusa era, en aquell context, una cosa normal. I també per això, conclou Drakulić, mai podrem estar del tot segurs de com hauriem actuat nosaltres. Hauríem deixat de saludar el nostre veí musulmà/serbi/croata/judeomassònic? Hauríem estat nosaltres mateixos els botxins de tenir l'oportunitat, les armes, l'enemic, el poder, l'odi necessaris? Qui sap. Però com és més còmode pensar que no, convertim en monstres aquells que ho han fet: els excloem de la humanitat o els atribuïm patologies insòlites i ens autoconvencem que nosaltres, que som gent de bona casa, hauríem estat incapaços de prémer el gallet.