HI HA

Hi ha

Hi ha ulls que no es veuen
Hi ha mans que no es toquen
Hi ha llavis que no es besen
Hi ha paraules que no es diuen

Però

Hi ha

Ulls solidaris
Mans acollidores
Llavis oberts
Paraules voladores
que volen lleugeres amb el vent,
que creixen i es reprodueixen.
Paraules estimades
que transporten
aromes de som i d’amistat


8 DE MARÇ DIA DE LA DONA TREBALLADORA

MANS DE DONA,

Miro les meves mans, són joves i vigoroses, amb la pell fina i suau. Mans de dona jove i treballadora.
El proper dia 8 de març celebrem a Badalona, el Dia Internacional de la Dona Treballadora, un dia commemoratiu per a la lluita de la dona, per la seva participació en peu d’igualtat amb l’home, en la societat i en el seu desenvolupament íntegre com a ésser humà.
La història ens recorda que la idea de gaudir d’un dia internacional de la dona va sorgir a finals del segle XIX en plena revolució industrial i amb l’auge del moviment obrer. L’origen d’aquesta data es remunta a 1857 quan a Nova York, va tenir lloc una marxa de dones treballadores d’una fàbrica tèxtil en protesta per les condicions del seu treball; anys més tard, a l’any 1908, un grup de dones treballadores -costureres industrials de grans fàbriques- es van declarar en vaga per a protestar per les seves condicions laborals. Aquelles dones reivindicaven l’augment de salaris, la reducció de la jornada laboral i l’acabament del treball infantil. Durant aquella vaga pacífica 129 dones van morir cremades a un incendi de la fàbrica Cotton Textile Factory, aquell incendi va ser provocat pels mateixos amos de la fàbrica. Es creu que aquesta desgràcia va ocórrer el dia 8 de març.
Un any després, a l’any 1909, es va celebrar per primer cop als Estats Units el Dia de la Dona Treballadora, responent a una declaració del Partit Socialista Americà. El dia 8 de març de l’any 1910, durant el Congrés Internacional de Dones Socialistes a Dinamarca es va proclamar el Dia de la Dona Treballadora. A l’any següent i com a resposta a aquella proclama, més d’un milió de dones i homes europeus, van participar en manifestacions per demanar la igualtat de drets entre dones i homes.
Ha passat el temps. Miro les seves mans, aquelles que un dia em van bressolar, mans esquerdades, amb empremtes per tots els treballs realitzats dins i fora de casa; mans de dones anònimes, que em parlen de treball, d’esforç i de lluita per aconseguir un món, una societat i una ciutat més igualitària, més solidaria. En definitiva, un món millor.

ALTRE TEMPS


Altre temps

Va dir poesia
i els llavis
es van mullar d’amor.

Va dir també demà
amb els ulls plens de futur
i va sentir emocions
estrenyent el seu cor,
artèries movent-se
per un trajecte desconegut.

Soledat, silenci,
paraules amigues
dins del full blanc del poeta.
Paraules portadores
de somnis conqueridors.

Sap que és convenient
aprendre a viure en soledat,
des del silenci,
des d’altre temps,
des d’altra edat.

L’edat de l’amor
el temps de la primavera
memòria de felicitat passatgera.

EL MAR ES BELLUGA

La primavera és el temps de la remembrança.

Arriben els vaixells al port,
allà on suren els somnis i els desitjos,
com vela enlairada,
on la llibertat
és la rosa de totes les essències
i l’onada més maca es balanceja en el mar.

L’estiu és el temps de la mirada viva.

I el mar es belluga.
Jo cerco una imatge entre les ones,
aquest món invisible als ulls,
que amaga un secret un instant,
només un instant
d’ones i records.

14 DE FEBRER 2009


Una vegada parlaven de l’amor

I em vas preguntar:

- Què és l’amor?

-Et recordes?

Sé que varem iniciar aquesta conversa,

perquè s’apropava el dia de Sant Valentí, el catorze de febrer.

-Què és l’amor? –vas tornar a repetir.

Jo, que no sóc molt bona amb això de les definicions, et vaig respondre amb dificultat:

-L’amor és..., és...

Sense acabar la frase, vaig cercar el diccionari.

Tu et vas aixecar del sofà per mirar

al meu costat la definició que donava el diccionari;

el perfum de la teva colònia,

va saltar del teu coll al meu nas

impregnant-me de tu.

Una olor forta i provocativa, em va seduir;

de la teva templa, sortien unes petites canes;

les teves pupil·les lluents i negres com

el cel de la nit que brillava al nostre costat,

i la teva boca es va obrir lentament impulsant

l’aire d’un respiració profunda i assossegada.

Els meus llavis, van tremolar;

l’emoció que vaig sentir,

em va fer tancar el diccionari de cop,

et vaig mirar fixament,

i llavors et vaig dir

-L’amor..., l’amor ets tu!

-Te’n recordes? Jo encara recordo

la teva tendresa a l’agafar-me les mans,

vaig dissimular el meu acalorament sota una capa freda de gel,

i amb paciència i afecte, tu em vas anar arroentant.

- Et sorprenc que et faci aquesta pregunta?

Desitjo comprendre l’amor

penetrar a les teves entranyes,

al teu allunyat i misteriós cor.

Quan varem arribar fins aquí,

el nostre diàleg es va interrompre.

D’això, ja han passat uns dies...

Ni tu ni jo hem tornat a parlar-ne,

però jo no he pogut deixar de pensar.

Tu vas creure, que la frase amb la que vaig

contestar a la teva pregunta

era una mena de broma juganera.

Et parlaré amb sinceritat.

Et vaig donar aquella definició perquè

la vaig sentir, sense saber que amb ella despullava les meves pors.

Després he pensat molt,

i em costa tornar a repetir-la: l’amor ets tu.

-Somrius?

Entenc que tinguis les teves reserves.

Els teus dubtes et costaran

a tu, la feina de llegir una carta,

i a mi, la d’escriure-la.

Una carta! – exclames amb sorpresa.

No t’espantis; és un regal, no serà massa llarg.

Una carta telegràfica, potser; escrivint-la jo,

presumeixo que no serà molt complicada.

Sabem que sobre l’amor ho han dit quasi tot:

poetes, artistes, filòsofs, pintors...

Sobre l’amor, no hi ha regles,

s’han escrit infinitat de volums, es parla sovint,

es discuteix en tertúlies i converses, i mai s’arriba a una clara definició.

Algú va escriure que és tracta d’un concepte universal,

relacionat amb l’afinitat dels éssers humans.

Jo, si vols que et digui la veritat,

encara no sé que escriure sobre l’amor;

així és que de moment no puc dir-te’l anticipadament.

Només et diré, per a tranquil·litzar-te, que no t’inundaré

amb definicions i relats romàntics.

Tots dos sabem que sento, encara que no te’l demostri sovint;

he llegit una mica, he escoltat les meves emocions

i he pensat molt, malgrat que no sé si sabré

expressar-les bé o malament. Però al final

espero que em comprenguis.


Avui vull parlar-te una mica des del sentiment,

vull dir-te allò que em surt d’una manera quasi

intuïtiva i entregar-te aquest petit regal d’amor.

L’amor ets tu, et dit,

perquè l’amor és sentiment,

i el sentiment és la mà que uneix la nostra llibertat.

Tanca els ulls al món exterior que t’envolta,

amaga aquest regal en la teva ànima,

no prestis atenció als silencis de la indiferència

i sent sempre que tu ets el meu amor.




SOMNI DE NIT


SOMNI DE NIT
Sé que els somnis es compleixen
he vist un somni, he acaronat un somni.

Badalona continua enlairant-se.
La seva gent fa camí.

Passen les estacions i els anys,
nous projectes i noves realitats
deixaran senyals de present i de futur.

La llum blava del mar,
els estius vius a la vora.
Caminen un cos i una ombra
per la platja solitària,
com un somni real
transparent, net i clar,
que sap on va.

Somnis, creacions d’amor i de vida,
ve una ona i els esborra
i una mà els torna a engendrar.

Al llindar de la nit,
quan obscureix,
cerco un somni.
I el llit és converteix en un llençol
on pintar somnis de ciutat.
Acoloreixo places despintades,
encenc fanals apagats,
i ballo amb palmeres enamorades.

Amic, Amiga,
la nit és el temps dels somnis,
és temps d’innovació.

I Badalona continua progressant.
Observo la seva singularitat,
una ciutat visible en els ulls de la seva gent;
una ciutat que recull en la seva biografia,
la realitat i els somnis
de tots els ciutadans,
de totes les ciutadanes.

Ho sé,
he vist un somni,
amo un somni,
és el meu somni: Badalona



UNA DONA, UN NOM: LA RASHIDA




Una dona, un nom: la Rashida,

La Rashida porta un vestit llarg fins als peus de color vermell. Les grans arracades daurades, contrasten amb la foscor dels cabells que sobresurten del mocador que li cobreix el cap. Des del seu to discret m’explica que ha passat moltes desgracies i penalitats a la seva vida, un dia va aconseguir fugir del seu país gràcies a la protecció d’un familiar, i després de llargues penúries, arribar al port de Barcelona. Des de l’emoció i el silenci, l’escolto i penso que els ulls d'aquesta dona han crescut en la tristor. Actualment viu a Artigues, un barri de la ciutat de Badalona on la barreja de cultures conviu amb respecte i tolerància, malgrat les opinions interessades d’alguns que fan de la demagògia la seva religió.
La Rashida m’explica que cuida a una senyora gran i que amb els diners que guanya pot ajudar a la seva família; em diu que li agradaria poder enviar més queviures, roba o diners, però que el lloguer de l’habitatge és sempre massa car per les persones humils. M’explica que està contenta perquè al barri han obert un centre de culte que li permetrà resar però també conèixer a altres persones; un espai i un lloc de trobada propi. Un indret per a la contemplació i la meditació, des on podrà resar per demanar solidaritat, justícia i pau al món. Un lloc des d’on podrà apropar-se des de la distància als seus éssers estimats.
Feia temps que els ulls de la Rashida no resplendien tanta llum i tanta il·lusió.

BALL DE DISFRESSES!


Ball de disfresses!

Dins d’una hora comença la festa de Carnaval, i encara no he preparat la roba. Amb bon humor em pinto la cara de negre i marró, després em vesteixo. Surto valent i decidit cap a la festa de disfresses, que organitza el Centre Cívic de Can Cabanyes de Badalona, avui 20 de febrer a les 10 de la nit. Al carrer tothom em mira divertit.
És la primera festa a la que assisteixo disfressat, altres vegades només he estat com espectador, i sempre m’ha resultat engrescador l’entusiasme amb el que escolto parlar a la gent respecte aquesta festa de transgressió i disbauxa.
Somrient, entro al Centre Cívic i sóc rebut per sa majestat el Rei de Carnestoltes. Em convida a una beguda i m’acompanya fins el lloc de la festa. La sala està plena, de gom a gom. Un pallasso i una bruixa ballen plegats al ritme de la música. Un pirata amb un garfi per mà, em treu a ballar. Dins meu comencen a emanar tot un seguit d’emocions positives: alegria, felicitat, il·lusió, goig, somriures..., això que alguns postmoderns anomenen un cert “sentimentalisme”.
Abans de les dotze de la nit, arriba un venedor ambulant de roses vermelles, són les que més m’agraden. Decideixo comprar-ne una, per regalar-li a una ventafocs encisadora de llavis vermells, abans que desaparegui; només quan vaig a pagar la rosa me n’adono, que la meva recerca és inútil, doncs la meva disfressa de sac de cafè, no porta ni una butxaca ni dos. L’any vinent, amb butxaca o sense butxaca, portaré una flor a la solapa del vestit.

L'HOME FRAGMENTAT


L’home fragmentat

En Pere còmodament instal·lat al sofà agafa el comandament de la televisió i comença a fer zàping, va saltant de canal en canal (TDT, Plus, Digital…) hi té tants per elegir que no es concentra en cap; amb la velocitat impregnada als dits és capaç de manejar qualsevol artefacte tecnològic.
Clic, clic... acaba d’arribar un missatge a la bústia d’entrada del mòbil; respon amb rapidesa i decisió, és una forma ràpida de comunicar-se. Aquest petit instrument que permet una relació instantània amb un altre ésser humà ha donat pas a una disminució de les estructures del pensament humà: reducció de la capacitat de raonar, de comprendre, de formar-nos un criteri propi...
Aquest home tecnològic impulsat per les presses i la competència, descansa tranquil·lament desmemoriat i desmesurat, fragmentat i trencat; un home que admira la bellesa corporal, la rapidesa, la novetat, el culte al diner i a la fama. Un home indiferent que porta per senyera en paraules de l’escriptor E. Rojas “una tetralogia nihilista: hedonisme, permissivitat i relativisme moral”; tot això enfilat amb el materialisme. I així ens trobem a un home mancat de referents, infeliç i amb un gran buit moral malgrat tenir-ho tot materialment.
Al cap d’una estona, en Pere avorrit de programes sense cap mena de sentit, s’aixeca del sofà i apaga la televisió.


LA MERAVELLOSA CAFETERA

La meravellosa cafetera,

La Carla omple la cafetera de cafè i la fica al foc, al cap d’una estona comença a sortir el fum, i la cafetera es converteix en una llàntia meravellosa amb un geni al seu interior. Diuen que hi ha tres classes de persones les vives, les mortes i les que creuen en la imaginació. Persones que creuen que hi ha flors amb sabor a xocolata, llunes daurades, sols argentats, àngels amb aparença humana, i esperits amagats a l’interior d’un objecte. Assaborint la tassa d’aromàtic cafè, la Carla, pensa en tot el que li agradaria demanar al geni encantat: curiositat i interès personal i laboral, capacitat d’il·lusionar-se cada dia malgrat les dificultats, fluir amb harmonia, fermesa en la disciplina i en l’esforç, disposar de temps per la reflexió i el passeig, aspirar allò complex partint d’allò senzill, i fer de l’impossible el possible. Abans de netejar la tassa la Carla llegeix el pòsit ideològic del cafè: inventa coses noves, cerca noves solucions, transforma el món.

- Vols un cafè?


recordant...

Suposo, alguns recordareu akest cartell (a part del fet que en debeu tenir penjat per casa algun) de la meva potser primera exposició un xic més seriosa. Tot i que amb el muntatge igualment sempre igual d'impresentable acabant en l'últim moment moltes coses... i ben acompanyat i ajudat.

Doncs akí hi ha el link de la exposició... curiós. (Gràcies Laura i Mireia -Visto Luego Existo)

apa... salut!