EL MUSEU DE BADALONA

El Museu de Badalona,


Amb la primavera un vent nou recorre la ciutat. Mentre l’Anna espera que arribi la Mònica, una amiga periodista que ve a la ciutat a fer un reportatge del Museu i del nou espai arqueològic, mira esbalaïda com ha canviat la nova plaça de Pompeu Fabra. Al seu costat uns ciutadans parlen de la gran varietat d’arbres i de vegetació que guarneixen la plaça.



Un cop arriba la Mònica, l’Anna li proposa anar al Cafè de la Sargantana, un lloc on es desenvolupen moltes activitats culturals, situat al carrer Sant Sebastià al costat del carrer Jaume Borràs, i a prop del Museu.



La ciutat romana, la ciutat del passat, de la memòria i de l’historia els obre les portes. Abans de començar el recorregut per les termes romanes i la zona del Decumanus, un dels jaciments arqueològic més grans de Catalunya, l’Anna li ensenya a la Mònica on està ubicada “La Venus de Badalona”, una de les peces més importants del museu i un emblema per a la ciutat. Les dues joves s’aturen davant l’escultura que se’ls presenta des de la seva feminitat, com la deessa romana relacionada amb l’amor, la bellesa, la fertilitat i el desig.



El recorregut per les restes romanes és excepcional i la nova il·luminació escenogràfica les trasllada per uns instants a la Baetulo romana emmurallada, de carrer recte i de plaça porticada, al bell mig de la ciutat.



Al sortir del Museu l’Anna pensa que les ciutats arqueològiques tenen una atmosfera peculiar, com si l’esperit dels seus avantpassats no haguessin mai abandonat la seva ciutat i les pedres, testimoni del temps, tinguessin un llenguatge secret per a una Badalona de forts arrels i nobles sentiments.


Badalona, 28 de març de 2011

A Few Things Your Personal Trainer Won't Tell You


There are some great personal trainers and there are some questionable trainers.  Most clients trust their trainers 100% when it comes to advice on how to get in shape.  But the information is only as good as the source. 

Trainers are in the business of training, so there's an incentive for them to keep you around month after month.  So following are a few things your trainer may not tell you but you should know.
  • 85 of Your Results Come From What You Eat - This bit of information is HUGE!  If you're losing weight or gaining muscle, what you eat plays the biggest role in how you look.  No matter how advanced and fancy your workouts are, if you eat garbage, you will look like garbage.  Straight up.  Working out plays its part in stimulating muscle growth and speeding up the metabolism, but when combined with proper nutrition...you can get great results.  You can't just workout.  You have to do the hard part...eating right the rest of the time.
  • Your Core/Stomach is Not the Big Problem - It never fails.  You walk into the gym and see trainers having their clients doing all these balancing exercises on bosu balls, wobble boards, and other pieces of random equipment.  While it's okay to use them as secondary exercises, they shouldn't be the main focus of your workout.  Using resistance with weights, bands, and cables or doing full compound bodyweight movements is where most people need to focus.  Don't get suckered into all the promotions by the equipment industry.  They just want to sell more silly balance equipment. 
If you want a strong core, lift something over your damn head and hold it there.  Then repeat.  Looking around the gym, most people have too big a core anyway and simply need to focus on full body movements and diet.  
  • Abs are Made in the Kitchen - One of the things that bothers me is seeing trainers have their clients do abdominal workouts for 30 minutes straight.  Really?  Unless your six pack already shows or you want to improve the definition on your abs, there's no need to have this be the focus of your workout.  Doing ab exercises at the end of your workout will be more than enough stimulation.  Without proper diet/nutrition, your abs will never come shining through.  Remember this: We ALL have a six pack.  We just have to remove the fat that's covering it.
  • Don't Use Most of the Equipment in the Gym - If you're going from machine to machine to machine and spending zero time on free weights, you need another trainer.  The machines are for people who don't properly know how to exercise without a trainer/spotter.  Machines offer a fixed path working one muscle at a time (isolation)...not exactly the most time efficient workout.   Not to mention, your body doesn't work in isolation in real life.  So if you're going to pay someone to teach you the proper way to workout...it should be with something other than machines.   


Vint-i-un

 
- Una pregunta, tu que folles amb xiquets...
- Són majors d'edat, Martí!
- És una forma de parlar... Atén: me recomanes que m'ennovie amb un xiquet de 21 anys?
- Clar que sí, home.
- Pots pensar la resposta i raonar-me-la una miqueta?
- No, però et donaré un consell: has de repetir-te moltes voltes i tindre sempre ben present l'edat que té. Això ho farà tot més fàcil.

* * *

- Mi nuevo novio tiene 21 años.
- Joder, Martí, no puedes salir con alguien que haya nacido en 1990.
- Este año cumple 22, así que es de 1989.
- Ah, bueno... eso lo cambia todo, no te jode.
- Claro: los ochenta son los ochenta.

* * *

- No em puc creure que estigues valorant la possibilitat de festejar amb un xiquet de 21 anys...
- És que és tan tendre... l'altre dia em va telefonar mentre posava gasolina i vaig escoltar que deia "Em poses huit euros de dièsel?"
- I què vols dir amb això?
- "Huit euros"!! Se pot ser més tendre?
- Martí, això no és tendre; és pobre.

* * *

- Pues es muy buen chico: ni sale, ni bebe, ni se droga...
- Tenéis muchas cosas en común, por lo que veo.
- Y tiene 21 años.

Silenci.

- Le vas a destrozar la vida, lo sabes ¿verdad?


El París de Rilke

Aquest va ser el temps que es va encetar amb el sentiment
de ser universal i anònim com un convalescent que tentineja.

Explica Malte: "Sóc a Paris; els que ho saben se n'alegren; gairebé tothom m'enveja. Tenen raó. És una ciutat gran, molt gran, plena de temptacions insòlites. Pel que fa a mi, he de reconèixer que, en certa manera, m'he deixat endur per elles. Em sembla que no podria dir-ho altrament. (...) Sota aquestes influències s'ha configurat en mi una nova concepció del tot distinta i nova de les coses: existeixen certes peculiaritats que em diferencien i em separen dels homes més que cap experiència no ho havia fet fins ara. Apunta un món transformat. Una nova vida, plena de noves significacions. De moment, se'm fa una mica difícil, perquè tot és massa nou. Sóc principiant en les pròpies condicions de vida."

La bonheur de vivre de Matisse (1905-1906)


Lluny de l'ambient dilatat i bohemi del París de principis del segle XX (en què Pablo Picasso i Modigliani pintaven des de Montmartre, en què Matisse i Vlaminck eren tot colors i fauvisme), la visió que Malte Laurids Brigge té de París podria resumir-se en aquesta pregunta: "Te'n recordes, d'aquell poema insòlit de Baudelaire que s'intitula Une charogne? Potser ara l'entendré." Malte creia que Baudelaire només s'equivocava en l'última estrofa. I es preguntava: "Què devia haver fet, que li va passar això? La seva feina consistia a veure, enmig de tot allò terrible, enmig de tantes coses repugnants només en aparença, el que és, el que té valor entre tot el que existeix."


Malte Laurids Brigge és el protagonista d'Els Quaderns de Malte de Rainer Maria Rilke (Edicions Viena, 2010, traducció impecable de Jordi Llovet), la única novel·la del senyor-nascut-a-Praga-que-els-alemanys-volen-apropiar-se. Escrita entre 1904 i 1910 i en primera persona, la novel·la narra la impressió que el París de principis del segle XX exerceix sobre Malte, l'últim representant d'una noble nissaga danesa. Ell hi va amb el propòsit de ser poeta perquè li han dit que París tal i qual, però un cop arribat allà descobreix totes les cares de la misèria i l'estranyesa i els seus Quaderns es converteixen en pur refugi d'un món entre hostil i temptador.



Rilke, com Malte, també va anar a París a principis de segle. En una carta escrita a Clara Westhoff que data del 31 d'agost de 1902 (tres dies després d'haver arribat a la capital francesa), Rilke explica: "Paris, que realment és una gran ciutat estrangera, per mi és molt, molt estrangera. M'angoixen els hospitals que hi ha per tot arreu. Entenc perquè apareixen sempre en Verlaine, en Baudelaire i en Mallarmé. Es veuen malalts que van allà, a peu o en cotxe, per tots els carres. Se'ls veu a les finestres del Gran Hospital amb els seus vestits estranys, el trist i descolorit hàbit de la malaltia. Un sent de sobte que en aquesta gran ciutat hi ha exèrcits de malalts, exèrcits de moribunds, pobles sencers de morts." Rilke es preguntava el mateix que Malte es pregunta a l'inici dels Quaderns: "Així doncs, ¿aquí hi ve a viure, la gent? Jo hauria dit que la gent s'hi moria."

A París, Rilke va escriure un llibre sobre Rodin.

El component autobiogràfic dels Quaderns, doncs, és prou evident. I la mort, la relació pública entre l'àmbit dels vius i els morts, l'amort (que diria... Cassasses?) és el leitmotiv de l'obra. Com Rilke, Malte no sap si estimar o no el pànic de Paris, Malte es converteix en una ombra, un individu petit i solitari que es refugia en biblioteques gegantines, a recer dels poetes, en les fulles dels Quaderns. Una cosa entre fràgil, romàntica i surrealista: l'inici d'una corrupció suau. El París de Malte, tant semblant al París de Baudelaire (tot i que la gestió d'aquesta visió del món és totalment diferent), és el París d'abans de la ciutat de l'amor: un París meravellós i imprudent, irreflexiu i temptador. "L'existència del terrible en cada partícula d'aire". Un ambient que, d'altra banda, també va influenciar la pròpia tècnica literària rilkeana: monòleg interior, discurs fragmentat, desordre absolut, flux interior, etcètera. Benvinguda sigui l'era de la modernitat.

In nomine Patris



Tot i haver fet els trenta anys (almenys dos voltes) només em preocupa lleugerament seguir fadrí: és cert que a esta edat la majoria dels xics que valen la pena ja estan casats o amigats, però em puc esperar que es divorcien o se separen.

Òbric parèntesi. L'únic problema que trobe és que quan es done esta circumstància ja passaré dels quaranta. Tanque parèntesi.

Sense ser-ne del tot conscients, els meus amics comparteixen esta lleugera preocupació meua (almenys la primera part) i en els últims dos o tres anys he anat a més bodes del que podria imaginar i ara, de forma natural, arriba el moment de començar a criar, i és quan els meus amics han de pensar molt bé quin nom posen a les criatures que porten a este món. Esta decisió no només és important per evitar que en arribar a la majoria d'edat se'l canvien al Registre Civil, sinó també per evitar que el seu nom els tanque les portes i els condemne a un futur de merda perquè, algú imagina, per exemple, un xiquet de nom Maikel (tal qual) de magistrat al Tribunal Suprem? I una xiqueta de nom Chenoa de presidenta d'una empresa de l'IBEX35? Clar que no.

Òbric parèntesi. No és conya: l'INE certifica que en 2009 ja hi havia 248 xiquetes de nom Chenoa a esta Confederació Ibèrica de Nacions que ens toca patir i uns 500 maikels. Busca qui t'ha batejat. Tanque parèntesi.

Reòbric parèntesi. Malauradament, el mateix institut estadístic no ens diu quin percentatge dels xiquets de nom Maikel o Chenoa ja tenen antecedents penals. Retanque parèntesi.

Això vaig pensar, justament, ahir quan em va visitar una clienta del torn d'ofici que vol divorciar-se del marit i vaig fer una ullada al llibre de família, perquè les tres criatures del matrimoni havien estat batejats amb noms tan impossibles com Dylan Paul, Ericka Alexandra i, sobretot el que em va fer més llàstima, Brayan Stiven.

Quin és el futur que espera a estes tres criatures?

 

Es Vedrà - Eivissa 80x80cm

Acrílic sobre tela, amb espàtula. El color de l'original potser és un xic més càlid però.

Acrílico sobre tela, con espátula. El color del original quizá es un poco más cálido.

Acrílico sobre tela, com a espátula. A cor do original é talvez um pouco mais quente ainda.



Street Style!


E2011: Inauguracions



Estos últims dies hem assistit a un allau indecent d'inauguracions d'infraestructures variades per part d'alcaldes i de presidents atòmics, ja que la nova regulació electoral prohibirà fer-ho a partir de hui mateix, donat que ja estan convocades oficialment les properes eleccions autonòmiques i municipals.

Estos actes es presten al despropòsit més absolut i si, per exemple, la inefable Esperanza Aguirre tallava la cinta d'un hospital a mig construir, l'imminent ecs!alcalde de Barcelona passava un cap de setmana d'inauguracions contra rellotge amb butifarrada popular inclosa.

La bogeria màxima, però, hem hagut de suportar-la els valencians amb la inauguració de l'aeroport de Castelló, una infraestructura absolutament delirant que no sabem si es posarà algun dia en funcionament.

Si la idoneïtat i el cost d'esta construcció era més que qüestionable, la seua inauguració ha posat en evidència que els governants valencians han arribat a la conclusió que poden insultar la ciutadania sense que els tremole la mà, ja que, efectivament, l'aeroport està acabat, però no hi ha cap data prevista perquè el primer avió s'enlaire o aterre a les flamants instal·lacions que el president de la Diputació de Castelló, l'imputadíssim Fabra, portava entre cella i cella des de feia anys, la qual cosa ha fet que la notícia no siga la inauguració d'un aeroport, sinó la d'un aeroport sense avions.

Inaugurar un aeroport que no se sap si algun dia entrarà en funcionament podria ser la idea original d'un original esquetx satíric, però si hi afegeixes els elements que van acompanyar este acte de propaganda, a saber: la presència d'una autoritat eclesiàstica que llançava aigua d'un perol, autobusos plens de jubilats de mig país, l'escultura gegant d'un bufó de la cort, un discurs de Camps passat d'amfetamines i l'anunci del mateix Fabra d'obrir durant un mes i mig l'aeroport i les pistes d'aterratge perquè qui vulga puga visitar-les i fer-hi una passejada, l'acte deixa de ser satíric per submergir-se de ple en l'esperpent més delirant.

Cal urgentment que algú inaugure el trellat a este país. 

 

Changes to Make This Spring


One of my favorite sayings is "Nothing changes until you do."

Here are five ideas to get started in becoming more productive this spring.

1.Take time to plan. Without a plan, you’re stuck with good intentions that you can’t execute. If you have extra time over spring break, do some personal reflection and goal setting. Think about one behavior at a time. What would you like to change about nutrition? Write it down. Continue this until you have a list of changes that have been on your mind.

Be consistent. Don’t think about how far you have to go, think about what you will do today to work on that change. For example: I will eat two whole fruits a day. I will not snack in front of the TV or computer.



2. Clean out your cabinets. Spring says “let's clean up” for some reason. Why not take a day to really get your cabinets in order? Pull everything out and assess. Do you have a lot of packaged, heavily processed foods or snacks? What nourishing foods can you add to your pantry?  Healthy items include: nuts, fresh and dried fruit, dried and canned beans, whole grains (whole wheat pasta, cous cous, brown rice), canned salmon and tuna, tomato sauce, onions, garlic, salt-free dried herbs and spices.


3. Visit a running or sporting goods store. The problem with exercising is we tend to assume it is something to suffer through. You don’t have to do any exercise that feels uncomfortable. Exercise is not punishment.  Maybe you would have fun jogging in a pool, rollerblading, or just simply walking after work. Take stock of your fitness equipment. 
Don’t assume you have to squeeze yourself into spandex or workout clothes. Find at least one outfit that makes you look and feel good.

4. Make a “don’t do” list. There’s never enough time in the day to prepare meals and exercise. If this is you, there’s too much on your plate. Period.  It’s not a race to see how 
much you can squeeze into your calendar. There will always be things to do. Why not spend some time making your first-ever “don’t do” list? All you need to do is think about 
what you are currently doing that eats up time in your day. Are you spending too much screen time – TV and computer? Volunteering too much? Pulling more than your fair 
share in the family? It’s time to delegate and get some help.
5. Love yourself. Most people would probably read this and say, “well of course I love myself.” But if you really think about it, we're our own worst critics, especially when we 
know we need to change. We judge ourselves by so many things each day – what we weigh, what we put in our mouths, if we were too lazy to exercise, we’re not _____ 
enough. The reality is, the better you feel about yourself, the more positive you are, the more successful you will be. Write down three things about yourself you love, ask 
others what they love most about you, and then write down three negative things you will no longer tell yourself.

When you want to change habits, it can be hard just figuring out where to start. That’s what’s so powerful about “Nothing changes until you do.”  It shows that change starts within.  It also says that you already have what you need to change. You don’t need to wait for someone to solve your problems. You can change your own life. 

START NOW!

LA DIVERSITAT CULTURAL

Q&A with Ozwald Boateng

There aren’t many fashion designers who can claim to be responsible for revolutionising Savile Row, being the first tailor to stage a fashion show in Paris and pick up an OBE from the Queen for his contribution to fashion. Then again, there aren’t many designers like Ozwald Boateng.
How do you think the men's fashion market has grown in the past 25 years?
It’s been amazing. What you have to remember is when I first started there weren’t any men’s mags. There was iD and The Face, which were like Bibles. But now, for the first time men are really allowed to be into fashion, it’s been a liberation.
What can we expect from you in future?
I see myself opening more stores, moving into women’s wear, I think i'm ready for that. Then I see myself making movies. I’ve been making short films for years, so it’s nothing new. So I'm very keen on directing, I did a documentary film, I’m really excited about, it’s out next year.
Quick Fire Round. Your favourite airline?
Virgin. I do a lot of flights with Virgin.
Favorite fragrance?
I have a fragrance I get it made especially, in Paris, but I keep the location a secret.
Double breasted or single breasted?
Difficult. I’d say single. Double’s more formal and single’s more casual.
Navy or Camel?
Navy.
Cameron or Clegg?
Has to be Cameron. He’s really of the moment.

Pell



Per evitar les caixeres que proven a col·locar-te un producte a última hora a Mercadona gaste sempre la mateixa excusa que quan el voluntari d'alguna ONG m'assetja al carrer: si a estos els dic que ja sóc soci, independentment de si és veritat o no, a la caixera de Mercadona sempre li dic 'Gràcies, ja me'l vaig emportar ahir'.

Hi ha gent, però, que encara ha de depurar la tècnica, perquè l'altre dia el producte a col·locar era una crema facial i la xica que tenia davant meu a la cua no va saber sortir-se'n amb dignitat:

- ¿Quieres llevarte la cremita? Es muy buena -va proposar la caixera.
- Me la llevé una vez, pero no me acabó de convencer.

Error: no li dónes mai conversa a una caixera.

- Pero si es buenísima -insistí la caixera.
- Si no te digo que no, pero a mí...

Error: massa explicacions.

- A ver. Claro, pero eso es porque tienes la piel grasa -sentencià la caixera-esteticienne.
- Yo no tengo la piel grasa -provà a refer-se la pobra xica mentre la resta de la cua comprovàvem de reüll la textura de la seua pell.
- Pues como mucho será una piel mixta. A ver, mírame.

Error: mai mires a qui pretén opinar de la teua pell en públic.

- Yo diría que mixta tirando a grasa.
- Me puedes cobrar de una vez, por favor.
- ¿Entonces te llevas la cremita?

Error: no dediques ni un segon a pensar la resposta.

- Vale... dame un bote.
- Te irá fenomenal, ya verás.

Error: segur que la crema és una puta merda.

Ferrari to host Regional Press Awards

I am looking forward to working with Nick Ferrari again at the Regional Press Awards. Nick was the popular host of the last two awards before they were rested. The occasion needs someone who understands that the awards are a serious business but also that people have come down to London for a good time ... and Nick judges it perfectly. He is happy to go off script and bring a bit of humour and his knowledge of the industry to proceedings. And this time he is donating his services to support for the awards. Profits are going to the Journalists' Charity. There's more good news for the awards too - Camelot have signed up as sponsors. The first round of judging finishes today and shortlists - the top six in each category - will be announced soon. The lunch will be held at the Park Plaza Riverbank on London’s Albert Embankment at 12 for 12.45 on Wednesday May 11. Tickets are £70 (plus VAT) per person or £700 plus VAT per table to include a pre lunch drinks reception and wine with lunch. Special rates for overnight stays may be available. To book your place drop an email to kate.mcmillan@societyofeditors.orgFor details of the awards visit www.regionalpressawards.org.uk 

Summer Scents: Tom Ford's Neroli Portofino Collection


The Italian Rivera inspires Tom Ford’s debut collection of Private Blend bath and body care products--- Tom Ford's Neroli Portofino Collection.  The new extension is a unisex scent that combines cocktail of neroli, bergamot, citrus, amber and herbs with, he says, a “crisp and effervescent quality”.  The collection includes shower gel, body oil, body scrub, bath soap and moisturiser.


E2011: Sortu no és legal

 
Les primeres notícies parlaven d'un 3 a 13. Després la cosa pujà a 5 a 11, i poques hores després ja coneixíem el resultat definitiu, molt més ajustat: 7 a 9. Amb un parell d'hores més d'incertesa i especulacions potser Sortu haguera obtingut el vist i plau de tots els membres del Tribunal Suprem i hui seria un partit legal, però al remat s'imposaren les tesis del Govern, representat per l'Advocat de l'Estat, i un partit que condemna la violència als seus estatuts no podrà concórrer a les eleccions municipals i autonòmiques de maig.

Encara no coneguem la sentència i els motius concrets que expliquen la prohibició d'inscripció de Sortu al Registre de partits polítics del Ministeri de l'Interior però el fet que el Tribunal s'haja partit en dues parts dóna munició, i de quina forma, als abertzales per continuar presentant-se com les víctimes de la repressió espanyola.

A l'espera de conéixer la sentència i els tres vots particulars que el Suprem ha emés, sí que és possible valorar les qüestions polítiques que s'han plantejat abans, durant i després del pronunciament de la Justícia i, en concret, una que em resulta especialment cridanera: molts polítics (el PP en un sentit monolític i el PSOE amb unes mínimes escletxes) s'han pronunciat a favor de la il·legalitat de Sortu perquè segons ells no era una altra cosa que la continuació de l'antiga Batasuna i, per tant, d'allò que s'anomena 'branca política d'ETA'.

Però és que justament d'això es tractava, no? Vull dir: no tindria cap sentit que, posem per exemple, el PNB o EA condemnen ara el terrorisme perquè ho han fet sempre; o que el PSE i el PP del País Basc incloguen als seus estatuts que no recolzen la violència, perquè, en teoria, mai ho han fet, ja que al remat tot això no suposa cap avanç real per aconseguir un escenari de pau a Euskadi que permeta fer política sense sang.

Si Sortu no fóra l'hereva natural d'ETA no tindria cap mèrit ni interés que els seus estatuts condemnaren la violència i que els seus dirigents no manifestaren que volen fer una altra cosa que política, deixant de banda l'assassinat, l'extorsió i les amenaces.

Eixe és justament l'avanç que el Suprem ha qüestionat, perquè en realitat ja comptàvem amb el fet que l'Associació d'Ames de Casa de Portugalete o els Amics del Bacallà al pil-pil de Donosti condemnaren l'ús de violència, però és que qui no ho havia fet fins ara era la pròpia ETA.


Street Style!


Consulta


- Voràs, he decidit divorciar-me del meu home perquè fa temps que està insuportable i em fa la vida impossible.
- Podries concretar una miqueta més?
- No ho sé... és com si li hagueren obert el cap i en el puesto del cervell li hagueren posat un dimoni.

Silenci.

- Saps què vull dir-te?
- Sí, clar.

Cada dia el meu despatx s'assembla més a la consulta del doctor Frankenstein.

E2011: Zapatero candidat?

 
Una prova incontestable del fet que la Confederació Ibèrica de Nacions es considera un estat quasi federal és que l'assumpte polític del moment i el que marcarà tota la precampanya és saber si Zapatero haurà anunciat que no serà candidat l'any ve abans o després de les eleccions municipals i autonòmiques del mes de maig.

Busca qui t'ha descentralitzat.

Jo no sé si, com diuen els rumors, serà el 2 d'abril quan ZP anuncie que no serà candidat o si els editorials d'El País i els barons socialistes que veuen perillar les respectives paradetes atòmiques li deixaran allargar-ho una miqueta més, però el que tinc ben clar és que no repetirà i que el PSOE encetarà unes primàries per triar el nou candidat. O candidata.

La fi de ZP és conseqüència, sobretot, de la gestió que el Govern ha fet de la crisi i d'unes xifres d'atur insuportables, però també d'uns ministres invisibles i inservibles, de la capacitat innata de l'Executiu per fotre's a tots els embolics i per ser incapaç de solucionar pràcticament cap situació lleugerament complicada sense haver de recórrer als retalls socials.

Curiosament, la fi de ZP no suposarà necessàriament la dels socialistes espanyols, ja que un nou candidat (o candidata) podrà -si no ho fa malament del tot- rentar la cara del Govern i fins i tot, guanyar les properes eleccions. Recordem a este respecte que Mariano Rajoy és capaç de perdre uns comicis fins i tot amb una xifra oficial de cinc milions d'aturats.

De moment, però, ja estem a menys de dos mesos de les eleccions municipals i autonòmiques i podem dir allò de: “Senyor pirotècnic...”. 
 

Leather “For Japan” Bracelet

With the devastation experienced in Japan this past weekend, there is certainly a need for help.  Eric from Corter Leather is now offering a bit of help with his “For Japan” bracelets.  Each bracelet costs $20, and 100% of proceeds go directly to the Red Cross efforts to help those affected by this tragedy in Japan.  Each leather bracelet features a hand-painted red button.  Please order one, and have your friends place an order… Spread the word because every little bit helps.

2012 BMW 650 CSi

The original BMW 635CSi from the 80′s was a tough act to follow. Crisp, clean lines and an aggressive stance, along with a beautifully forward angled grille made the 6-Series Coupe of yesteryear a true classic.The reincarnation in 2003 proved to be less than thrilling, looking more like a large lozenge than an iconic coupe. BMW hopes to change some of that with their second redesign, the all-new 2012 BMW 650i Coupe. With a more fluid and sleek design, the head and taillights no longer look out of place but fit in well with the body. An eight speed paddle shift manumatic transmission manages the 4.4L twin-turbo V8 that spits out a healthy 400 horsepower and 450 lb feet of torque. We thank the heavens above that a conventional 6-speed manual gearbox is also available so you can rope through your own gears. The 6-Series Coupe is rife with gadgetry such as Lane Departure Warning, Active Blind Spot Detection, rear and top mounted cameras, parking assistance and super-cool three-dimensional head up display. And though it gets to 60 in a scant 4.8 seconds, it’s far more of a highway and boulevard cruiser than it is a switchback scalpel. Pricing has not been announced but expect it to be slightly north of the 80-grand mark.

No a la guerra?

 
Si m'agrada formar-me una opinió sobre els temes d'actualitat i especialment sobre els més polèmics no és per un compromís intel·lectual amb el món que ens ha tocat viure, sinó perquè una volta he estat capaç de fixar un punt de vista puc passar a defensar el contrari depenent de les circumstàncies.

I justament això voldria que em passara en relació a l'ofensiva d'Occident contra Líbia, però el problema és que encara no sé si estic completament a favor o completament en contra.

He de reconéixer, però, que sobre esta nova guerra (i sobre les guerres en general) només tinc unes poques coses clares: que l'ús de la violència ha de ser sempre l'últim recurs; que en qualsevol cas ha de respectar-se la legalitat internacional; que un estat (o un grup d'estats) només hauria d'atacar un altre per provar a defensar la població civil i sempre amb proporcionalitat i sota el mandat i la supervisió de les institucions internacionals; i que en cap cas hauria d'autoritzar-se l'ocupació del país.

Però, com he dit, encara no no tinc gens clar si estic a favor o en contra de l'atac.

També sóc de l'opinió, d'altra banda, que Europa no pot romandre impassible davant la massacre de civils per part d'un bizarríssim dictador farcit de bòtox, encara que els que ara s'indignen i justifiquen les accions militars siguen els mateixos que han obert les portes de les nostres democràcies a este dictador, li hagen permés tindre comptes bancaris i propietats a Europa i, a canvi de barrils de petroli, li hagen subministrat totes les armes amb les quals fins fa dos dies (i potser encara hui) assassinava civils libis.

Però no estic convençut del tot i no sé si posicionar-me a favor o en contra de la intervenció militar.

Els fets objectius, però, apunten en una mateixa direcció: esta guerra està més que justificada i ha estat l'últim recurs per parar els peus al pertorbat Gadafi però, malgrat tot, la paraula guerra continua resultant-me massa inquietant.

Crec, en definitiva, que si no em manifeste completament a favor és justament per això, per una qüestió semàntica.

Missing Links



So many guys overlook the importance of cuff links and use the standard silk knots that come with dress shirts.  Stash those in a drawer and give your look a subtle edge with these Moderne cuff links in sterling silver from Tiffany & Co ($225).  Trust us, style is all in the details.