UNA CARTA PARA UNA AMIGA

Una carta para una amiga,

Ha sido esta mañana mientras me ponía el rimel en las pestañas y el colorete en las mejillas, cuando al pensar en tu cumpleaños he sido asaltada por una de mis mariposadas; esas mariposillas y corazonadas que suelen despertar risas y ciertas ironías entre los que me conocéis. Pero son precisamente esas mariposillas las que comienzan a revolotear en mi cabeza, y me dictan como ahora, aquello por lo cual se mueven mis sentimientos, emociones e ideas. ¿Sabes? creo que los recuerdos son como olas que regresan a la playa de la memoria una y otra vez, y en este instante llegan a mi orilla algunos de nuestros recuerdos compartidos.

- ¿Sabes, amiga, que los alquimistas creían poder convertir el plomo en oro?, pues a mi me gustaría poder convertir este pequeño puñado de palabras, en un bonito regalo de cumpleaños para ti, envuelto con el lazo del cariño y de la amistad. No es un regalo material comprado en una tienda donde se vendan objetos, colonias, pañuelos, ropa etc., sino que es un regalo espiritual confeccionado entre las cavidades subterráneas de las venas y las arterias, allí donde viven las emociones.

Los recuerdos producen imágenes que nos acompañan en momentos de soledad, y ahora en estos momentos de silencio cuando el cielo todavía no clarea y el resto de la familia duerme, me dejo llevar por el ensimismamiento de mis pestañas reflejadas en el espejo, y vuelo un poco lejos, quizás a uno de los primeros encuentros en que sin saberlo ni ser conciente de ello, se iría fraguando nuestra amistad: - te acuerdas de aquella despedida de soltera en el puerto de Barcelona?, - te acuerdas que aquella noche vestías un vestido de seda negra muy ajustado y que la cremallera se te rompió en mitad de la cena?, - te acuerdas del camarero, con ojos de gato, que te pidió una cita?, amiga, te acuerdas de estos y otros momentos?...

Como los pensamientos son tan rápidos y fugaces, te diré que también han venido a mi mente, otros acontecimientos menos felices, compartidos desde el dolor, la desesperación y la enfermedad. Pero hoy es un día de fiesta y de celebración, así que dejaré que sean otras las imágenes que me hablen de ti y de nuestra amistad.

Prefiero que mis pensamientos traigan al recuerdo a la amiga que me mostró su corazón loco, su árbol mágico lleno de historias encantadas y sus poemas repletos de amor y de sentimientos. Aquellos proyectos construidos desde el deseo y desde la pasión. Algunos años más tarde la nostalgia se apoderó de tu corazón, y durante ese tiempo te has dejado llevar por un cierto vació emocional y literario. Pero yo sé que en tu interior vive toda esa riqueza de sentimientos, que pronto como si fuese un volcán entrará en erupción y volverá a lanzar toda la lava poética de la que se nutre tu personalidad; y las palabras y los sueños emanaran de ti, para que los plasmes en mil aventuras reales o inventadas, en poemas métricos o pasionales.

Mientras termino de alargarme las pestañas, darle un sorbo al café con leche templado, y asegurarme que el silencio familiar sigue siendo mi aliado matutino, se me viene a la mente la risa fresca del sábado pasado mientras intentaba delinearte en el parpado la raya negra con un eyerline, para ir a la presentación del CD de flamenco “el Barrio de los Planetas” de nuestro amigo Jose Maria; de fondo acompañando nuestras risas espontáneas, la música de tu cantante preferido, el mejicano Luis Miguel y sus boleros preferidos. Dicen que la risa convierte la piel en porcelana y el alma en carcajada; seguramente, no hay mejor maquillaje para la piel que una bonita sonrisa en los labios.

Tantos momentos podría recordar, que me extendería en demasía, así que dando alguna pincelada, me gustaría recordar nuestro primer viaje por el mediterráneo; luego vendrían otros como los viajes a Andorra, a Grecia, a Salamanca, a Brusela, a Brujas o a Lanzarote, y al hablar de viajes como no recordar la excursión al Monte LyKavittos!, o la visita al Partenón, o el paseo hasta la otra punta de Niza para comprar una acuarela marina, o los baños fríos o calientes del balneario de caldea, o las fotos en las arenas blancas de las playas en Lanzarote, o la calavera escondida de Salamanca, o las tiendas de regalos que visitamos en brujas coincidiendo en épocas navideñas y la visita al Parlamente Europeo, o los cafés, los pasteles y los bombones de Bruselas…

En unos lugares nos hizo frío en otros calor; unas veces viajamos en avión, otras en barco, otras en coche; alguna vez estuvimos a punto de perder el vuelo, otras llegamos con bastante antelación; llenamos el tiempo con revistas, libros o música pero sobre todo lo llenamos compartiéndolo desde la palabra, el dialogo, los secretos y las confidencias compartidas. Las palabras y los comportamientos honestos que día a día fueron hilvanando esta preciosa y estimada amistad.

Bien sabemos que las dos somos distintas, lo hablábamos el otro día, cuando decíamos que éramos como el día y la noche, como el blanco y el negro, como la luna y el sol; quizás sin saberlo en esas contrariedades, vivía en ambas un punto común, que fue el que se encargo de tejer nuestra amistad; un punto de unión que creció desde el diálogo, desde la generosidad, desde el humor, y también desde la superación de cada uno de los momentos compartidos. ¿Sabes? La amistad y el compañerismo son pilares básicos para el amor, independientemente, de la relación que una a las personas. Me refiero a ese amor que acrecienta nuestras cualidades y nos hace ser mejores, un poquito, cada día.

Al mirar hacía atrás observo que han sido muchos los años que hemos compartido hasta este instante. Hoy en el día de tu aniversario, Amiga, te deseo que pases un Feliz día de tu Cumpleaños, y que de hoy hasta el próximo cumpleaños, pases trescientos sesenta y cinco días llenos de felicidad, de paz y de armonía. Días que espero podamos seguir compartiendo desde el cariño de esta larga amistad.

Un fuerte abrazo,
MN

Trend Alert: Lightweight Turtleneck sweaters

The Lightweight Turtleneck

"This can replace a scarf in the fall, and gives you a nice, clean, minimal look. Try one at the office with a suit or sports jacket. Just make sure the turtleneck is fine-gauge, and that it rolls over and stays high against the neck—we're not talking about a 'mock turtleneck' here. There are great lamb's-wool versions this season, as well as beautiful cable knit  ones like this one from Andrew Nowell.

 

Resultats electorals


Els resultats oferts per les eleccions catalanes són, en general, els mateixos del meu cap de setmana barceloní: els previstos, però amb alguna sorpresa inesperada. Així, si per la meua part no comptava amb tornar a casa amb el telèfon d'un nou camell a domicili a l'agenda del mòbil, estic segur que molts catalans no esperaven que durant els propers quatre anys el senyor Laporta tindrà un micròfon i molts altaveus a la seua disposició (i també immunitat parlamentària) sense haver ofert ni tan sols un programa electoral seriós. 
 
Així, justament la irrupció de Laporta i de la seua Solidaritat amb quatre escons al Parlament ens obliguen a preguntar-nos què ha passat pel cap dels més de cent mil catalans que, a priori, no tenen cap malaltia mental diagnosticada però que han triat la papereta d'un candidat que no ha fet una altra cosa que repetir a estil d'un papagai frases com 'independència', 'espoli fiscal' o 'pinta'm-una altra ratlla que encara no me n'he fet prou'. L'única pregunta que toca ser-se ara és: els catalans volien caldo?

Ciutadans-Ciudadanos-Citizens torna a repetir amb tres diputats al Parlament, tots tres per la circumscripció de Barcelona, fet que posa en evidència que el discurs espanyolista i falsari de Rivera només triomfa a la capital econòmica, cultural i política de Catalunya. Més caldo, doncs.

Els resultats d'Esquerra són per a flipar en tecnicolor. És cert que les enquestes pronosticaven una hecatombe gairebé nuclear, però l'electorat ha donat l'esquena als republicans de forma massiva i els ha fet perdre la meitat dels vots i 11 diputats. Els motius? Semblen clars: haver desprestigiat totes les institucions on han assumit responsabilitats, haver patit crisis internes i escissions destrellatades, haver fet una campanya de merda i, sobretot, haver recolzat Montilla mentre s'incidia en el discurs separatista. Ara, esperem la guerra.

Els meus xics d'Iniciativa, en canvi, al remat han salvat els mobles. És cert que han perdut dos diputats, però en comparació amb el que podria haver passat podem donar gràcies. Si s'ha evitat el desastre és perquè no han estat els pitjors del Tripartit i perquè s'ha produït un canvi de cap de llista. Algú és capaç d'imaginar quin haguera estat el resultat si Saura haguera encapçalat la llista? Quina por.

El Partit Popular, en canvi, no deixa d'al·lucinar i ho fa fins a un punt d'exageració tan boig que estic segur que la Sánchez-Camacho es va pixar anit a sobre. Efectivament, han passat de 14 a 18 diputats, però l'increment de vot ha estat de menys de dos punts percentuals. Els beneficis de la llei electoral porten la ultradreta a la tercera posició al Parlament (i encara hi havia qui es preocupava per si PxC obtenia representació...), però haurien de preguntar-se si el PP, un partit que presumeix d'estar preparat per a governar, pot considerar un èxit haver obtingut el 12% dels vots emesos a Catalunya.

Per analitzar els vots del PSC, en canvi, no hi ha res millor que fer-ho en paral·lel a la figura de Montilla, ja que el que encara hui és Molt Honorable ha fet d'estos comicis la crònica d'una mort anunciada per capítols: primer, que no reeditaria el Tripartit; després, que no encapçalaria les llistes socialistes de 2016; un cop coneguts els resultats, que abandonaria la Secretaria General dels socialistes catalans; i hui mateix, que renuncia a l'acta de diputat al Parlament. No descartem, per tant, que anuncie en qualsevol moment que renuncia a continuar respirant.

Finalment, ens queda CiU, que passa a ser la força homogènia a Catalunya i la guanyadora a totes les comarques amb 62 diputats (un darrere l'altre) que asseguren a Artur Mas quatre anys de tranquil·litat, un bon grapat de càrrecs de confiança i la seua foto emmarcada a totes les aules de cada col·legi de Catalunya.

Els xiquets són, com sempre, els primers perjudicats.



Regional Press 2011 outlook. Your thoughts?

This time last year I was asked by the editor of InPublishing magazine to write an article on the outlook for the regional Press in 2010. You can read it here. In short it focused on getting the content right, finding new revenue streams and companies coming to terms with smaller profits. It concluded: Unable to sell and with revenues declining, newspaper companies have little option but continue to draw as much profit as they can. Manage the decline carefully, keep it tight, don’t invest and there could be a good few fertile years in the cash cow yet. So, unfortunately, what regional newspapers must really do in 2010 is brace themselves for more of the same.  
I also asked the industry's makers and shakers for their tips for 2010 and they are listed alongside the article. Now I have been asked to write an article on, you guessed it, the outlook for 2011. The easy option is to say, even more of the same. But if you have any thoughts on where the regional Press goes from here, please let me have them. You can either leave a comment below or email me at petersands@mistral.co.uk. All contributions welcome.


Affordable Get-a-Ways: Post Card Inn, St. Pete, FL

Details Magazine called it one of the nine best new design hotels in the world, while Travel & Leisure called it "hip, affordable, and resolutely casual".  This former Travelodge Inn, was recently made over by Philadelphia's SLDesign, which mixed vintage and modern--Eames chairs, Modernica stools to create a neo-bohemian vibe driven home by the 1,200 feet of rope macraméd into a light fixture in the lobby.  

Located on prime beachfront property just minutes away from downtown St. Petersburg, Florida, and short drive away from Tampa, each room has a different feel.

Rates start at $125.


 

Il·lustració per a la Directa


-¿Ahora pacificaremos esta favela?
-¿Como?
-Disparando a todo el mundo!!
---------------------------------------------
-Agora vamos pacificar esta favela?
-Como?
-Tirando o mundo inteiro!!

Men’s Accessories: Wrist Takers

These bracelets are popping up on top execs in boardrooms both here and across the pond. The key is to keep it subtle.

Clockwise from top:
H&M faux-leather weave bracelets ($10 for two);
Miracle Icons wooden bead bracelet ($60);
Louis Vuitton Damier Azur canvas bracelet with magnetic clasp ($170);
Louis Vuitton Damier Ebene canvas bracelet with magnetic clasp ($170);
Louis Vuitton black calf leather bracelet with palladium buckle ($370);
Louis Vuitton brown calf leather bracelet with gold buckle ($370);
David Yurman gray rubber weave bracelet ($295).

Another contender ...

... for the non-story of the year award. Courtesy of @johncthompson.

20 classic tabloid headlines

I have spent the last three weeks in Hull, training reporters to write headlines. There were 80 journalists, from the Hull Daily Mail, Scunthorpe and Grimsby Telegraphs, Lincolnshire Echo and assorted weeklies, all scribbling real headlines to stick on the wall and discuss. We also looked at the 28 rules that govern good headlines. The first is simple: The sole purpose of the headline is to catch the eye, to persuade the reader to turn to the article underneath. If the headline is boring, then it is unlikely to succeed. Avoid dull words. 
We certainly had no problem finding dull words. The list included:
Residents, Boost, Council, Adjourned, Drama, Appeal, Volunteers, Alert, Meeting, Alarm, Accommodation, Project, Services, Centre, Plans, Call to, Bid to, Proposals, Committee, Bonanza, Blueprint, Development, Fund, New, Infrastructure, Facilities, Situation, Crackdown, Local.
We even found some classic bad headlines (not from their own titles I would stress) including: 


At first we thought they were a random collection of words rather than headlines. What all these words have in common is they are non-specific - none of them build a picture in the reader's mind.
The reporters did pretty well and have since written publishable headlines for their papers. At the moment they are writing heads only on shorter stories. But who would bet against that being rolled out? 
These Northcliffe papers are not averse to using the odd pun,  as you can see from the above. But the headlines we were dealing with were, of course, very different from those in the tabloids. That didn't stop us taking time out to look at some of the classics. Here are 20 that might just brighten up your freezing cold November day.
 
 




Something for your wall ...

... a splendid typography poster from fastcompany.com. This is an old but good list too, showing the most popular ten typeface families used by American newspapers. The list isn't too different from those in UK newspapers - Franklin, Helvetica, Utopia, Times, Nimrod, Interstate. But the top US family, Poynter, is barely used in the UK, which is a shame. The family was designed 13 years ago by the Poynter Institute after consulting the newspapers themselves. It is designed specifically for newspapers - robust, readable and distinctive - with a complimentary range of sans and serif. I guess it's unlikely in the current climate that newspaper managements will be looking to buy in new fonts - in fact some groups are purging their systems of excess fonts. But even if you are not looking to buy in new fonts, take a detailed look at your current fonts list. There are a lot more usable faces than Helvetica, Century and Times. 
Poynter Old Style Text

Street Style!


Rupert Stoddart, a NYC Construction Worker, pulls together this stylish outfit for a night at the Brooklyn Museum with his family. 

Subbing hubs turning full circle?

Traditional subs? Hubs? Reporters writing directly to the page? Outsourcing? Working from home? In the last few months I have been working with newspapers who are all taking a different approach to how they produce their titles. At the Daily Mail I have been training subs in the usual way - text editing, accuracy, rewriting, headlines and layout. This week I have been with those at the Press Association who are producing the Daily and Sunday Mirrors and the People. With big-hitting former Mirror subs now on the PA team, it is a project that has settled down and is working smoothly. Indeed I have stolen a headline from sub Kay Harrison on Polly Hudson's column - Daybreak's Christine Bleakley: The secret diary of Adrian's moll - for my headline course. I have also been at the Hull Daily offices, not working on the hub, but training 80 reporters to write headlines. The conclusion, not surprisingly, is that bright reporters can be taught to create good publishable headlines. It is certainly right that editors examine the way their newspapers are produced. If I was editing these days I would definitely put my editorial energy into the content and look at ways to reduce the 'processing'. We all know, of course, that in many cases the motivation is not to shift manpower to the reporting side but to cut costs. There has been much written about this and there will be much more to come. Here is the latest contribution Why the hubs will turn full circle  from my old editor Allan Prosser in this month's InPublishing magazine. As usual Allan doesn't sit on the fence. Here is a couple of extracts: 

In the Gadarene rush to impose manufacturing process on their titles, publishers have destroyed value, thrown away knowledge, and vandalised their assets. In many cases they should be ashamed, not that shame is a common characteristic of the newspaper business. More importantly, very few managers who have overseen this damage would last a week in the real world of competitive industry.


No edition of this magazine would be large enough to accommodate the account of howlers, inaccuracies and plain stupidities which have emerged through the centralisation of production and the so-called focus on efficiency through delayering the checks and balances which existed before the move to what has infamously been called “one touch publishing.  

Strident stuff. Your thoughts, as always, are welcome.

Previsions electorals

La crisi econòmica no només s'ha emportat per davant allò tan vintage que existia a Europa i que alguns recordaran com l'estat del benestar, sinó que va camí de liquidar l'interés que part de la ciutadania encara sentia envers la cosa pública. I gran part de la culpa la tenen els polítics.

Així, per exemple, en arribar diumenge de Torino vaig comprovar que El País portava una entrevista a ZP, però no em vaig molestar a llegir una sola ratlla. En una altra situació haguera devorat l'entrevista, però fa temps que la carassa del President de la Confederació Ibèrica de Nacions em fa la mateixa mandra que les interminables columnes de Vargas Llosa que publica el mateix diari i res del que diu aconsegueix despertar el més mínim interés.
 
El mateix ocorre, a nivell general, amb la ciutadania catalana convocada a votar este diumenge: la campanya electoral, tret d'alguns exabruptes i d'alguns vídeos electorals més o menys insultants, ha passat sense pena ni glòria, de forma que els candidats hauran de repartir-se la responsabilitat sobre l'altíssima abstenció que aventuren les enquestes, les mateixes que dibuixen un Parlament sense massa gràcia: Mas i la seua reivindicació d'un concert econòmic per al país fregarà, si no l'obté finalment, la majoria absoluta i acabarà governant, el PSC es deixarà la meitat de l'electorat a casa, el PP xenòfob i populista de Sánchez-Camacho esdevindrà, tot i no guanyar més que un parell d'escons, la tercera força política gràcies a la salvatge davallada que patirà l'histriònic Puigcercós i ICV i Ciutadans/Ciudadanos/Citizens es quedaran més o menys com estan.
 
Un panorama, doncs, avorrit i soporífer.
 
Per si de cas, però, i perquè odie que hagen de contar-me res, este cap de setmana el passaré a Barcelona amb la intenció de rebre el sol del diumenge a algun col·legi electoral i, si aconseguisc un carnet fals, votar per Herrera.


Ángel (i II)

A partir d'este punt la història es complicà fins a límits gairebé increïbles. El primer que es va fer fou enviar una patrulla a escorcollar el domicili d'Ella per buscar Ángel (!), però el resultat de la cerca fou infructuós, tal com arreplegà el part de l'actuació policial: “Una vez en el balcón del domicilio de la denunciante, encontramos un armario en un extremo y al abrirlo se ve en la parte de arriba una piña envuelta en una cinta amarilla y diversas fotos de santos, una foto de Napoleón Bonaparte y una foto de una persona con bigote. En la parte de abajo encontramos piedras, vasos con café, güisqui, varios cigarros consumidos y un puro y al final del armario un hueco donde supuestamente había algo y que ahora ya no está”.

Per si buscar una explicació raonable a barrejar una pinya, gotets de licor, una foto de Napoleó i la d'un home desconegut amb bigot a dintre d'un armari no resultava prou freak, la patrulla de la Guàrdia Civil no es va donar per vençuda i es va traslladar al domicili de l'amic on havien detingut Ell, per si aconseguien allí alguna pista sobre on havia anat a parar Ángel.
 
Òbric parèntesi. Sí, ja sé que també és curiós que els agents foren capaços d'identificar una foto de Napoleó. Tanque parèntesi.
 
Així, el mateix informe ens explica què passà a continuació: “Trasladados al piso donde el detenido fue localizado nos entrevistamos con su propietario, que se identifica como Jimmy, y accede a mostrarnos los enseres del mismo entre los cuales había ropa y una mochila roja. Antes de abrir la mochila, Jimmy, se arrodilla y pronuncia tres veces las palabras “Salam malicum, salum malicum”, haciendo una cruz en el suelo”.
 
Mentre tot açò tenia lloc, jo continuava a la comissaria amb Ella, que em donava detalls sucosos del modus operandi d'esta secta:
 
- Se reúnen en un chalé y pasan allí el fin de semana. Hacen ceremonias con animales, sangre y toda clase de cosas. Cada uno tiene su muerto y habla con él.
- ¿Tu pareja también hablaba con Ángel?
- Sí. Se bebía una botella de ron, se fumaba un par de porros y entraba como en trance.
- Con una botella de ron y dos porros yo también entro en trance -apuntà irreverent l'agent de la Guàrdia Civil.
- Joder... ¿y no te daba mal rollo vivir con un tío que hace eso? -vaig preguntar mentre em preguntava mentalment si jo podria passar per alt una cosa així.
- Lo hacía en el balcón... y, la verdad, una acaba por acostumbrarse a todo.
 
L'informe de les actuacions, finalment, desvetllà l'interior de la motxilla: “Abre la mochila, en la cual envuelta en una sábana blanca hay una cazuela de barro donde en su interior hay arena, que según Jimmy, es arena de muerto. Preguntado qué es arena de muerto manifiesta que es arena de la tumba de un muerto, que el Tata, supuesto sacerdote de su religión y jefe de la empresa en la que trabajan él y el detenido, pedía permiso al muerto y si este se lo daba la cogía y se la llevaba. También aparecen palos clavados, una cadena, una navaja, una punta de taladro grande, unas plumas de ave y una especie de cabeza de cemento con incrustaciones formando una cara”.
 
- Toda esta mierda me recuerda a la santería y cosas así. Un rollo muy caribeño, ¿verdad agente? -vaig intervindre.
- Yo no tengo ni puta idea de estas cosas, abogado -sentencià l'agent.
- Por lo que me contó mi chico, esto es muy normal en su país. Allí lo llaman palero o palo.
- ¿Que de dónde es tu chico? -vaig preguntar.
- De Venezuela
 
Per poc vaig caure de la cadira.
 
- Hostia puta.

Irish Daily Stark

Following the poignant approach to the bailout by the Irish Examiner, here is a more direct view from today's Irish Daily Star. I have worked for the Star (which incidentally has nothing to do with the UK/Richard Desmond version). It has no qualms at all about using colourful language. When I raised an eyebrow at the lack of asterisks, editorial director Ger Colleran said the paper was young and Irish and its language simply reflected that. Fair point. Colleran's editing style is uncompromising. "We simply refuse to fudge the issues. Instead, we cut to the heart of the matter. When we are witnesses to political failures and mismanagement, we say so." The Star is Ireland's biggest selling red-top by a long chalk - well ahead of the Sun and the Mirror - and the third biggest selling paper behind the Irish Independent and Irish Times. Its approach reminds me of the words of my old editorial director: "If you have a friend who has nothing to say, plays it safe and sits on the fence, you will eventually stop inviting him around. It's just the same with newspapers.

Designer Turkey?

Thanksgiving is about giving thanks for your many blessings and spending time with friends and family and enjoying each others company.    But of late, it's also been about good food and, of course, shopping. 


Nothing has screamed thanksgiving as much as the turkey, and American food marketers have found a way to take a random $16 bird and turn it into a $200 delicacy.


In New York City,  "designer turkeys" are flying off store shelves - even at prices as high as $14 a pound.
That's a $168 dent in your Thanksgiving budget if you're hunting a tasty 12-pounder.
A pair of Good Shepherd Poultry Ranch Heritage free-range turkeys, went for $200 last week, priced at $11 a pound.  Good Shepherd turkeys have been dubbed the "Mercedes-Benz" of birds.
Still the Good Shepherd turkeys priced $3 less than the D'Artagnan wild turkey, selling for $14 a pound, that looked like a runway model version of the holiday staple - pale, thin, and overpriced. D'Artagnan's website boasts that their turkeys are "farm-raised from the original wild breed."
Still, there are plenty of options for cost-conscious turkey lovers. Chains like Pathmark and Key Food were hawking their plump poultry yesterday for as low as 39 cents a pound.
Shoppers at Pathmark on Atlantic Ave. in Brooklyn said they couldn't care less if their dead bird had a happy life - it just needs to taste good. 


Ángel (I)


Dilluns a mitjanit vaig haver de deixar el que estava fent i marxar a la comissaria per un cas de violència de gènere. No semblava, en principi, un cas massa especial: Ell havia estat tafanejant el mòbil d'Ella i, en descobrir uns missatges que podrien suggerir que estava follant amb un altre, li havia fotut una galtada. Semblava clar, doncs, que el cas acabaria amb una condemna de treballs en benefici de la comunitat i amb una ordre d'allunyament per un període de dos anys.

Però, com sol ocórrer, les coses no semblen tan clares i sobre la una de la matinada l'element freak féu acte de presència. I de quina forma, redéu.
 
Ens trobàvem al bell mig de la declaració, quan Ella deixà caure, com qui conta què ha fet el darrer cap de setmana, que Ell tenia una espècie d'altar a casa, davant el qual realitzava ritus i cerimònies que no arribava a entendre amb objectes estranys i animals morts.
 
- ¿Qué tipo de animales? -preguntà l'agent de la Guàrdia Civil arquejant una cella.
- Animales pequeños en general, -contestà Ella- pero normalmente palomas y pollos. Los mata en casa y se los ofrece en sacrificio a Ángel.
 
L'agent de la Guàrdia Civil i jo ens vam mirar preguntant-nos si la denunciant ja estava sota els efectes del diazepan que el metge d'urgències li havia subministrat.
 
- ¿Quién es Ángel?
- Ángel es su muerto.
 
L'agent de la Benemèrita i jo vam intercanviar una nova mirada incrèdula.
 
- Me temo que eso va a requerir alguna explicación más.
I així, Ella ens contà que el seu company sentimental pertanyia a una secta en la qual cada membre comptava amb les restes d'un mort que obtenia assaltant un cementeri i al qual pregava i oferia sacrificis, i que si Ella sabia que al mort del seu company li deien Ángel era perquè el darrer dia de Tots Sants l'acompanyà al cementeri a portar flors, plomes de colors i gotets de vidre amb rom a una làpida i que allí va poder llegir el nom.
 
- Se llamaba Ángel y tenía 38 años cuando murió.
 
Per un moment el silenci s'apoderà del despatx de la comissaria i només s'escoltava l'aire condicionat, fins que l'agent de la Guàrdia Civil va dir:
 
- A ver si lo he entendido bien: se supone que en tu casa hay restos de un muerto, robados de un cementerio, y al cual tu compañero sentimental le ofrece en sacrificio animales vivos, ¿es así?
 
Ella em va mirar i jo faig fer que sí amb el cap per dir-li que podia continuar:
 
- No es exactamente así. Cuando él se vino a vivir conmigo le dije que no quería tener a Ángel dentro de casa, así que le hizo un altar fuera, en el balcón, y allí lo tiene.
- Hostia puta -va murmurar l'agent de la Benemèrita mentre s'alçava de la cadira, s'adreçava a la porta del despatx i afegia abans de deixar-nos sols: Voy a tener que informar de esto.

Whatever happened to the leaders?

Delighted to see Alan Geere active on Twitter at long last. His thought for today is We're all followers ... where are all the leaders? Good question. There is certainly a vacancy. If you fancy applying here is the job description that I ran in my Press Gazette column this year. Any takers? 
 Ben Bradlee - all editors need supportive publishers
 (and that is one of today's fundamental problems)
If ever leadership was needed in the regional newspaper industry – it is needed now. I see plenty of managers, controlling costs and reading from the corporate script, but genuine leaders appear thin on the ground. Maybe they are too busy retreating. Yet, traditionally, it is during adversity that our greatest leaders have stepped forward? In my 33 years in the regional Press there have always been big characters, prepared to fight for what they believed in. So now the industry is going though perhaps its darkest hour, what has happened to all the heroes? The answer, sadly, rests with the first quality of leadership – having a vision.  As theologian Theodore Hesburgh  aptly put it, you can't blow an uncertain trumpet. But does anyone have a clear mapped out strategy beyond the management of decline?  Newspapers have dabbled with video, blogging, social networking, going free, web first, paywalls, UGC  – all without much real conviction, investment or, to be frank, results. That is not to devalue the editors guiding their staffs and publications through difficult times. If they could get out of the engine room and on to the bridge, I know many who have real leadership qualities. So if anyone fancies the job, this is what it entails. You will require:

Vision. The essence of leadership.  People won’t follow you if you don’t know where you are going. 

Communication skills.  No point in having a vision if nobody knows about it. You need to be an articulate orator and to understand the resistance and fears of others.

Integrity. People have to trust you and your motives.  If you are just regurgitating the company line, if you don’t genuinely believe, if you don’t have strong values, you are unlikely to earn that trust. 

Commitment. Leaders do whatever it takes to achieve their goal. Hard work and energy are essential.

Charisma. Leaders are never dull. You need to be interesting and passionate.

Courage. Leaders can be afraid … but they can’t be shackled by their anxieties. You need the courage to say No (much harder than saying Yes) and to understand that your own position may be threatened

Confidence. In yourself, your vision and your people.

Creativity. Newspapers require creative and radical solutions. Padding the same path as your predecessors is not the role of a leader.

Strength. You will put yourself and often your family under stress. You need to be assertive, which is very different from aggressive, in the face of resistance and personal pressure.

Resourcefulness. Ben Bradlee, one of the great editors of our time, had the full support of his publisher Katharine Graham during Watergate. He couldn’t have done it without her. I know editors who do have a vision for regional newspapers –many believe that they should be locally owned, operating on smaller margins and providing a comprehensive community service. For that they need financial backing, otherwise it is no more than a pipe dream. Leaders need to call on all of the qualities above to get the resources to achieve their goal.

There is more of course –  including  judgment, knowledge, humility, responsiveness, fairness and consistency. So if anyone is up for it, that’s the job description. There certainly appears to be a vacancy.

I will leave the last words to Lord Slim and his pertinent and still relevant assessment of the difference between leadership and management.
Leadership is of the spirit, compounded of personality and vision. Its practice is an art. Management is of the mind, more a matter of accurate calculations, statistics, methods, timetables, and routine. Its practice is a science. Managers are necessary. Leaders are essential.