Els resultats oferts per les eleccions catalanes són, en general, els mateixos del meu cap de setmana barceloní: els previstos, però amb alguna sorpresa inesperada. Així, si per la meua part no comptava amb tornar a casa amb el telèfon d'un nou camell a domicili a l'agenda del mòbil, estic segur que molts catalans no esperaven que durant els propers quatre anys el senyor Laporta tindrà un micròfon i molts altaveus a la seua disposició (i també immunitat parlamentària) sense haver ofert ni tan sols un programa electoral seriós.
Així, justament la irrupció de Laporta i de la seua Solidaritat amb quatre escons al Parlament ens obliguen a preguntar-nos què ha passat pel cap dels més de cent mil catalans que, a priori, no tenen cap malaltia mental diagnosticada però que han triat la papereta d'un candidat que no ha fet una altra cosa que repetir a estil d'un papagai frases com 'independència', 'espoli fiscal' o 'pinta'm-una altra ratlla que encara no me n'he fet prou'. L'única pregunta que toca ser-se ara és: els catalans volien caldo?
Ciutadans-Ciudadanos-Citizens torna a repetir amb tres diputats al Parlament, tots tres per la circumscripció de Barcelona, fet que posa en evidència que el discurs espanyolista i falsari de Rivera només triomfa a la capital econòmica, cultural i política de Catalunya. Més caldo, doncs.
Els resultats d'Esquerra són per a flipar en tecnicolor. És cert que les enquestes pronosticaven una hecatombe gairebé nuclear, però l'electorat ha donat l'esquena als republicans de forma massiva i els ha fet perdre la meitat dels vots i 11 diputats. Els motius? Semblen clars: haver desprestigiat totes les institucions on han assumit responsabilitats, haver patit crisis internes i escissions destrellatades, haver fet una campanya de merda i, sobretot, haver recolzat Montilla mentre s'incidia en el discurs separatista. Ara, esperem la guerra.
Els meus xics d'Iniciativa, en canvi, al remat han salvat els mobles. És cert que han perdut dos diputats, però en comparació amb el que podria haver passat podem donar gràcies. Si s'ha evitat el desastre és perquè no han estat els pitjors del Tripartit i perquè s'ha produït un canvi de cap de llista. Algú és capaç d'imaginar quin haguera estat el resultat si Saura haguera encapçalat la llista? Quina por.
El Partit Popular, en canvi, no deixa d'al·lucinar i ho fa fins a un punt d'exageració tan boig que estic segur que la Sánchez-Camacho es va pixar anit a sobre. Efectivament, han passat de 14 a 18 diputats, però l'increment de vot ha estat de menys de dos punts percentuals. Els beneficis de la llei electoral porten la ultradreta a la tercera posició al Parlament (i encara hi havia qui es preocupava per si PxC obtenia representació...), però haurien de preguntar-se si el PP, un partit que presumeix d'estar preparat per a governar, pot considerar un èxit haver obtingut el 12% dels vots emesos a Catalunya.
Per analitzar els vots del PSC, en canvi, no hi ha res millor que fer-ho en paral·lel a la figura de Montilla, ja que el que encara hui és Molt Honorable ha fet d'estos comicis la crònica d'una mort anunciada per capítols: primer, que no reeditaria el Tripartit; després, que no encapçalaria les llistes socialistes de 2016; un cop coneguts els resultats, que abandonaria la Secretaria General dels socialistes catalans; i hui mateix, que renuncia a l'acta de diputat al Parlament. No descartem, per tant, que anuncie en qualsevol moment que renuncia a continuar respirant.
Finalment, ens queda CiU, que passa a ser la força homogènia a Catalunya i la guanyadora a totes les comarques amb 62 diputats (un darrere l'altre) que asseguren a Artur Mas quatre anys de tranquil·litat, un bon grapat de càrrecs de confiança i la seua foto emmarcada a totes les aules de cada col·legi de Catalunya.
Els xiquets són, com sempre, els primers perjudicats.
