Que Schnier compari catòlics i comunistes (en plan malament i en benefici d'aquests últims) no vol dir que Heinrich Böll no recolzi els valors del cristianisme. La diferència entre autor i protagonista o narrador és una de les confusions literàries que ha causat més problemes i censura al llarg de la història i que més s'ha utilitzat per fer reivindicacions sota la simpàtica màscarar de la ficció. Les flors dolentes de Baudelaire, l'anti-heroïna de Flaubert o les conseqüències draconianes de l'aparició del Werther de Goethe demostren que aquesta mania de la regla de tres (narrador pensa X + autor ho ha escrit tot = autor pensa X) pot produïr hecatombes literàries. Però tornem a Böll.
Opinions d'un pallasso, 1963. La distinció teorico-literària entre argument i trama apareix en tota la seva magnificència. Mentre que l'argument ratlla la broma (pallasso fracassat arriba a casa i truca gent per demanar diners), la trama és una divagació total i absoluta, pur humor àcid, pura crítica, pur absurd; existencialisme no existencialista. El pobre pallasso en qüestió és Hans Schnier, protagonista i narrador de les seves pròpies penes, cosa que inevitablement comporta un augment del grau d'empatia: l'estimem. Fill de família rica i garrepa i mesquina, Schnier ja és un jovenet quan els seus pares envien la seva germana petita Henriette al front: ens situem possiblement cap a l'any 1963, i 1963 i RFA volen dir dir era Adenauer i girar el cap al passat i negar-se a acceptar que, passivament o no, molts alemanys van contribuïr al nacionalsocialisme. I a Böll, després de tantes promeses d'autoreflexió alemanya, tot això no li fa cap gràcia. Així que, un any després que els soviètics aixequin el Mur de Berlin, ell publica aquest llibre.
El cas és que, a través dels monòlegs i analepsis i divagacions interiors de Schnier, Böll es carrega la societat de l'Alemanya Occidental de després del nazisme i la II Guerra Mundial, una societat obstinada en el futur i en oblidar la seva part de culpa, una societat que viu secretament l'amor vergonyós per la pròpia pàtria. Els primers a rebre són els catòlics:
Es horrible el que els passa pel cap als catòlics. Ni tant sols poden beure bon vi sense fer-se violència, costi el que costi han de tenir "consciència" de com de bo és el vi, i perquè. Pel que fa a la consciència no van a la saga dels marxistes.
Entre una multitud de catòlics hipòcrites, catòlics materialistes, catòlics que han de mitigar-se la concupiscència carnal devorant cols que mitiguen la sensualitat, catòlics forrats que prediquen a favor de la pobresa, catòlics nazis que es penedeixen davant de rabins, entre una multitud de falsos catòlics, en definitiva, un pallasso ateu encarna els valors del que hauria de ser el cristianisme: despertar a Marie i pagar-li un taxi perquè no arribi tard a missa. I mira que Böll ho era, de catòlic! Schnier és un Holden Caulfield a l'alemanya, un sincer entre hipòcrites (desestimant la condició "robin hood" del tema: el pallasso és alcohòlic i de casa bona) capaç de distingir els catòlics dels falsos catòlics, els artistes dels temperaments artístics, la prostitució de la prostitució.
Hans Schnier, el pallasso, l'artista innatament feliç, el senyor-que-fa-riure-a-tohom, ens presenta una realitat decadent i, el que és pitjor, ens la presenta conscient que ningú el comprendrà. Malgrat la consciència de la incomprensió, de la inutilitat d'aixecar la veu, el pobre pallasso no calla. El caràcter existencialisme del tema, doncs, és ben evident: i tot i així, Böll presenta el drama de la societat alemanya amb una ironia finíssima. L'ironia de l'absurd.