Hom es pregunta perquè Wilhelm no va actuar abans, si fins i tot un cec hauria vist que les cartes de Werther eren indicis evidents d'un imminent suïcidi. Tot i això, cal apuntar que el grau d'egocentrisme de Werther és realment preocupant; sembla que al jove dissortat més famós del romanticisme alemany li agafaria la malària si hagués de preguntar-li "què tal" al seu company epistolar. Pur ego i pur emo. Vull dir que Werther, simpaties i empaties apart, té una capacitat formidable per posar els ulls cap endins i engrandir-se els problemes. A aquest no podriem presentar-lo ni a la meitat de les iaies que van viure la Guerra Civil.
D'altra banda, les lectures de Werther també són reveladores: la comparació del protagonista romàntic amb l'Ulisses d'Homer recalca la condició anti-heroi del primer. Com la senyora Bovary, Werther ha llegit molts llibres i pateix un cert idealisme intern insalvable. Tant en ell com en la creació de Flaubert hi ha certa condició de fatalitat, de destí inevitable, d'extremisme total. Efectivament, el filtre idealista a l'hora de veure i pensar el món culmina en catàstrofe: el suïcidi.
Però tornem a Ulisses. Werther s'emmiralla totalment en l'heroi grec, es veu reflectit en la seva odissea. Les dues lluites, però, no tenen absolutament res a veure. Werther, en el món hobbià de guerra constant de l'Odissea, no hauria durat ni dos segons. Vull dir que ell se sent tant heroi com Ulisses, però la seva odissea és pura instrospecció, pura psicologia, pur ésser desgraciat romàntic. Ell és la víctima dissortada i incapaç de fer res més que fugir via pistola. És el tòpic de l'anti-heroi romàntic. Moralment, Werther no arriba als peus d'un Ulisses que es passa anys lluitant (i menjant) per arribar a casa i haver de carregar-se tots els pretendents.
Assassinant a Werther, Goethe va matar dos ocells d'un tret: va carregar-se el romàntic que portava dins (en el sentit que és el cim del romanticisme goethià, després la cosa anirà més de Schillers i classicismes) i va evitar el propi suïcidi, llibre autoajuda total, ja que la Charlotte fictícia era una Charlotte Buff real, que Goethe va conèixer el 1772 en un ball i de la qual va enamorar-se. No cal parlar, a més, de la repercussió real del llibre: la Werther-Fieber va culminar en una munió de friquis vestits amb la roba de Werther i amb senyors llevant-se la vida romànticament i per pròpia voluntat. Així doncs, intencionadament o no, la dimensió de la mort en Werther no es queda en el simple suïcidi del protagonista. Fi.