Òbric parèntesi. Molts ho fan també per lligar perquè hi ha més gais als òrgans de direcció de la majoria dels partits que a qualsevol sauna un diumenge de vesprada. Tanque parèntesi.
Cal destacar, però, dos candidats gais (ben atractius) que han triomfat en les eleccions municipals i autonòmiques del diumenge passat: el primer és el candidat del PSOE a l'alcaldia de Mislata, Carlos Fernández Bielsa, el qual, en contra de tots els pronòstics, s'ha fet amb la majoria absoluta d'esta ciutat de l'àrea metropolitana de València coneguda per tindre, juntament amb Paterna i Xirivella, uns dels nivells de 'xonisme' més alts del País.
El primer 'contacte' que vaig tindre amb Bielsa fou fa molts anys: havia vingut en companyia de molts altres joves socialistes a rebentar un ple municipal del meu poble, que no recorde de què tractava. Em va resultar atractiu aquell xic prim i fibradíssim i cada volta que me'l trobava a l'ambient, enfundat en un polo verd Lacoste, m'apropava i li recordava l'incident i li preguntava si assistir a plens d'altres pobles a escridassar els portaveus populars era una pràctica habitual entre les joventuts socialistes.
Òbric parèntesi. Redéu, seré impresentable. Tanque parèntesi.
Ara, una mica més assenyat i vestit amb americana i texans per dissimilar els anys de xandall que haurà viscut (perquè el caràcter mislater es porta per dins, però també per fora), Bielsa sembla que ha fet una bona campanya i s'ha emportat el gai a l'aigua. Enhorabona, doncs.
El segon candidat gai que ha triomfat com la Coca-cola (o, millor encara, com la Vitamina Compromís) ha estat Fran Ferri, també conegut com Flam Ferri, número quatre per la circumscripció de València de Coalició Compromís i que, al contrari que Bielsa, aprofità la seua orientació sexual per atraure els flaixos dels periodistes en anunciar públicament la seua homosexualitat (!).
L'anunci pillà tot el món per sorpresa perquè ningú podia imaginar que al Bloc Jove, entitat de la qual és secretari general, poguera haver algun gai més dels que ja hi ha: estadísticament és impossible.
L'eixida de l'armari de Flam Ferri, per inesperada i sorprenent, està a l'alçada de les grans notícies que el món ha ofert estos últims anys i encara no entenc com Wikileaks no ho havia filtrat abans, ja que es tractava d'un dels grans secrets que fa anys que havia de ser desvetllat.
Personalment, el meu contacte amb Flam Ferri es limita a haver furtat de sa casa (en un estat d'intoxicació severa) un bon grapat de bombons de Ferrero Rocher durant la celebració d'aniversari d'un company seu de pis a la qual vaig estar convidat; bombons que després em vaig dedicar a repartir a una discoteca gai amb la frase: 'Bienvenido a la fiesta del embajador'.
Òbric parèntesi. Redéu, seré impresentable. Tanque parèntesi.
En definitiva, tant Fernández Bielsa com Flam Ferri s'han guanyat merescudament un lloc en la política valenciana i, independentment de la seua orientació sexual, tenen molt feina per fer: el primer s'ha convertit en pràcticament l'únic baró socialista de l'Horta Sud, amb tot el que això suposa; i el segon haurà d'aprendre molt a unes Corts Valencianes farcides de corruptes i incompetents i on les coses no són, precisament, de color de rosa.
Òbric un altre parèntesi. Flam, però, juga amb un clar avantatge: la seua cara de bon xiquet li farà gaudir de l'atenció de personatges com Cotino. I això, donades les circumstàncies, no és poc. Tanque un altre parèntesi.
Independentment de tot això, la gran qüestió no és qui dels dos em sembla més atractiu, sinó quin dels dos està disponible: al remat, tant fa un alcalde com un diputat.