L’avi surt desanimat de l’ambulatori del barri de La Salut. El doctor l’ha visitat a corre-cuita i, li ha dit que els vertígens que pateix són deguts a l’edat. Sense aixecar el cap de l’ordinador li ha estès una recepta. Per passar-se tanta retallada i tanta indiferència ha decidit descansar una estona en un dels bancs del Passeig de La Salut. Un banc qüestionat sota un arbre vell, una mica més amunt tres cadires noves presideixen el regne de l’oblit. Solitud i repòs. El banc per l’avi ha estat sempre aquell lloc des d’on ha pogut apropiar-se de la seva calma, una calma silenciosa que ho transforma tot, la forma de les coses, el color de les persones, el soroll de les veus.
L’avi alça la cara envers el sol, amb les mans juntes damunt la camissa de llana descordada, es delecta en la contemplació dels records i, aprofita per evocar imatges de sa infància i de sa joventut. Al sortir de la seva abstracció mira amb atenció l’escenari que es mou al seu davant i, es converteix en testimoni invisible de petites històries quotidianes: la jove que escolta música a través dels auriculars; el nen que porta amb empenta la motxilla plena de llibres no gratuïts; la dona carregada amb bosses del supermercat; l’home, que s’ha quedat a l’atur i, compra una butlleta de loteria amb la il•lusió de què hi sigui premiada.
Des de què l’avi viu sol, el silenci i la solitud s’han convertit en els aliments de la seva existència. Ara aquest temps de soledat li deixa posar sobre les coses del món una mirada pausada, és la lentitud amb la que els anys li han anat cobrint el seu esperit. L’avi s’aixeca del banc. L’avi no parla gaire, té prou amb contemplar. Darrera d’ell queda un petit univers que el permet mirar el rellotge cada segon, ullar el periòdic i, ser conscient de la precarietat i la fragilitat de la condició humana.