O Bartleby i don Sandalio Cuadrado y Redondo, al cel siguin. Òbviament, un no pot comparar la injusta fama de Bartleby amb el total desconeixement d'un pobre home que, para más inri, li ha tocat anomenar-se Sandalio, Cuadrado i Redondo alhora. Tot i això, tant el senyor Sandalio com mr. Bartleby són molt recomanables i tots dos se'ns presenten com clars prototips de la incomunicació humana: éssers que han buscat pel món empíric i han trobat motius evidents per prescindir d'aquest món empíric sempre que es pugui i en la mesura del possible. El protagonista de La novela de don Sandalio, jugador de ajedrez (1930) només juga a escacs, que sapiguem. L'únic que sabem de Bartleby és que ha renunciat a tot. Curiosament, a més, tots dos acaben morint a la presó, metàfora (diríem) d'una presó més gran i dissimulada que és el món i tots nosaltres.
Què els passa, a Bartleby i a senyor sandàlia? Estan enfadats amb el món? Creuen que tot és absurd? Pateixen l'anomenada "malaltia de Flaubert", de la que Jordi Llovet també parlava i que fa que es concebi el món com un cau de tontos i tonteries, de bêtise humaine? No ho sabem, i aquest és un altre fet que lliga a Bartleby i Sandalio: que no sabem absolutament res. No sabem qui és Bartleby ni què li passa a Bartleby, però cadascú s'ha muntat una teoria sobre perquè Bartleby ha decidit optar per la via negativa; cadascú, diriem, s'ha muntat la seva novel·la sobre Bartleby. Amb don Sandalio és exactament el mateix: l'únic que en sabem és a través d'unes suposades cartes que un amic a enviat a un tal Felipe (el qual les ha enviat a Unamuno), explicant-li que ha conegut aquest tal don Sandalio, amb el qual només fa partides d'escacs. Què en sabem, de don Sandalio? Absolutament res. Cal? A una de les últimes cartes que l'amic envia a Felipe, li diu:
"¡Y dale con la colorada! Ahora te me vienes con eso de que escriba por lo menos la novela de don Sandalio el ajedrecista. Escríbela tú si quieres. Ahí tienes todos los datos, porque no hay más que los que yo te he dado en estas mis cartas. (...) Aunque, en este caso, ¿para qué quieres más novela que la que te he contado? En ella está todo. Y al que no le baste con ello, que añada de su cosecha lo que necesite."
Perquè l'amic de Felipe s'ha creat la seva imatge de don Sandalio, i no té cap interès en descobrir qui era don Sandalio realment, perquè el seu don Sandalio ja és la mar de real per ell. I amb Bartleby passa el mateix, vaja. Cadascú se'l fa seu a la seva manera, tot i que al final Melville sí que dona pistes sobre el perquè de la negativitat de Barlteby -es veu que havia estat oficinista subaltern a l'Oficina de Cartes Mortes de Washington. El jo i el jo que les persones ens construeixen a sobre. Les persones i les imatges que ens en fem i la por a la desmitificació. En tot cas, Bartleby ja és un ésser estimat, don Sandalio és poc reconegut i val la pena i Unamuno és del bo i millorat que tenim en aquest país on ens ha tocat viure. I, en tot cas, Bartlebys del món, Sandalios de la terra, uniu-vos i estimeu-vos, va!