En els processos de família contenciosos les parts sempre tendeixen a perdre la racionalitat i a comportar-se com xiquets. I sobretot les dones, que són les que tenen més facilitat per a amargar-se.
Òbric parèntesi. Sí, sóc ben conscient del que acabe d'escriure. Tanque parèntesi.
En un dels últims casos que porte m'ha tocat fer-me càrrec de la defensa dels interessos de la dona: una xica jove i atractiva, però no tant com ella es pensa.
Generalment, i per molt dolent que siga el punt de partida per a una hipotètica negociació, sempre prove a reconduir el cas a un acord mutu per evitar el judici, que en estos casos sempre resulta desagradable.
Li vaig dir: "pensa què vols i jo li ho traslladaré a l'altra part per vore si podem arribar a un acord", i ella, entre moltes altres coses, em va dir que es quedava els xiquets i la casa i que volia una pensió de 200 euros mensuals per a cada un dels dos fills, una quantitat una mica excessiva tenint en compte el sou del pare i que ell havia de fer-se càrrec de la meitat de la hipoteca i que el fill menut encara no té ni dos anys.
Tot i això, li ho vaig traslladar a l'advocada d'ell, la qual em va dir que sí a tot, tret de la pensió: jo li'n demaní 400 i ella me n'oferí 300. Lògic i normal.
Vaig telefonar la clienta:
— Sí a todo, pero respecto a la pensión dicen que a 400 no llegan, que nos ofrecen 300.
Ella guardà uns segons de silenci a l'altra banda del telèfon abans d'amollar:
— ¿Sabes qué te digo? Que ahora quiero 500, porque a mis hijos no les va a faltar de nada.
Vaig voler mostrar-me pedagògic:
— A ver, si en un primer momento hemos pedido 400 y ellos nos han ofrecido 300, podríamos pedir 350, pero no tiene sentido que ahora pidamos 500. ¿Lo entiendes? Una negociación funciona cuando...
I ella esclatà:
— ¿Y tú qué sabes sobre lo que tiene sentido y lo que no?
Vaig respirar:
— Creo que no lo estás enfoncando desde un punto de vista...
— ¿Vas a dar de comer tú a mis hijos? ¿Eh? ¿Vas a darles tú de comer?
I ara, com resulta fàcil imaginar, em toca demanar-ne 500.