Suposo que hauria de començar al·legant aquella frase consoladora de "pa' gustos, colores". En tot cas, que Hemingway era un apassionat de la tauromàquia és un fet vist, revist, consolidat i utilitzat per tota mena de posicions polítiques. Sí, a Hemingway li agradaven els toros. De fet, la llegenda diu que quan va morir li van trobar dos tiquets per les següents corridas que hi hauria a Pamplona. Es va fer amb toreros com Cayetano Ordoñez ("Niño de Palma"), Cagancho i sobretot amb Antonio Ordóñez, fill de Cayetano. La passió de l'americà per la tauromàquia es desprén, entre d'altres, de la seva primera novel·la: Fiesta. The Sun Also Rises (1926).
Anys vint. Un grup d'expatriats americans que viuen a París i podrien ser el símbol viu de la Lost Generation, baixen uns quants dies a Pamplona per assistir als Sanfermines. Jake Barnes, el protagonista i narrador de la història, està perdudament enamorat de Brett Ashley, que simbolitza la "nova dona alliberada". Imatge viva de la promiscuitat, Brett és la maldita que enamora i fa patir tots els homes que l'envolten. Tot i la seva proximitat amb Jake, però, la relació no pot funcionar perquè el pobre noi va ser greument ferit al front italià i ha quedat sexualment impotent. Ai, la vida.
La novel·la, un romanç d'amor, passions i triangles de sexe i gelosies, parla de la decadència i el no-rumb d'aquesta generació perduda. Efectivament, a tots aquests pobres americans no se'ls veu gaire encarrilats, i tot plegat olora a lluita contra l'absurditat vital que caracteritzà aquest període d'entreguerres. Tot i això, a aquesta circumstància s'hi suma, oju, l'experiència de l'Espanya profunda, que Hemingway coneixia a la perfecció (no va anar a poques corridas, no). A la novel·la, aquesta experiència es materialitza en el romanç entre Brett Ashley i Pedro Romero, un torero de 19 anys del qual la noia s'enamora tan perduda com efímerament.
I aquesta és la part que més m'agrada. Sembla que Hemingway tenia una gran relació amb molts toreros, però tampoc té gaire vergonya a l'hora de retratar la vessant més casposa del orgullo español. M'explico. Brett Ashley desapareix amb el seu torero i, uns dies més tard, es posa en contacte amb Jack perquè aquest la salvi (sí, pobre Jack). Quan es troben a Madrid, Brett li explica que la cosa no ha funcionat.
"He was ashamed of me for a while, you know."
"No."
"Oh, yes. They ragged him about me at the café, I guess. He wanted me to grow my hair out. Me, with long hair. I'd look so like hell."
"It's funny."
"He said it would make me more womanly. I'd look a fright".
Així doncs, el torero s'enfada perquè Brett no porta el cabell prou llarg. Tatxàn! I no només això, més tard Brett també afirma:
"He wanted to marry me, finally."
"Really?"
"Of course. I can't even marry Mike."
"Maybe he thought that would make him Lord Ashley."
"No. It wasnt' taht. He really wanted to marry me. So I couldn't go away from him, he said. He wanted to make it sure I could never go away from him. After I'd gotten more womanly, of course."
Així doncs, sembla que Hemingway tampoc es va tallar gaire a l'hora d'utilitzar la ironia i pintar el tal Pedro Romero com un torero masclista i conservador en oposició a Brett, la imatge de la dona moderna i alliberada. Molt subjectivament, el diàleg em sembla una magistral contraposició del primitivisme de l'Espanya profunda i la modernitat americana o europea. Òbviament (moment diplomàtic) segur que hi ha molts toreros que són gent fantàstica i els protagonistes es troben amb mil persones meravelloses (el mateix Hemingway va conèixer-hi molta bona gent, a les Espanyes), però el retrat que Hemingway fa d'aquest jove torero em sembla força graciós.
I, pel que fa a la relació de Hemingway amb la tauromàquia, m'atreviria a dir (i això vol dir que puc estar molt equivocada) que Hemingway no és que defensés la tauromàquia com un esport entretingudot i divertit ni com una tradició que s'ha de mantenir sí o sí, sinó que veia tot el tema tauromàquic com una tragèdia, com una mena de lluita existencialista del torero contra la mort i el no-res. De fet, aquesta idea lligaria més amb la seva visió seriosíssima i transcendentalista del món i amb tota la temàtica de la Lost Generation. Apa, ole!