Un dels últims clients que m'ha entrat em té realment captivat. És un vell que passa tranquil·lament dels setanta anys i que en algun moment del segle XX va rebre la consideració d'artista reconegut.
Hui, però, és només una caricatura que passeja per casa amb bata i una perruca indigna al cap. Viu a una mansió gegant, plena de teles amb estampats impossibles, obres d'art d'autors fàcilment identificables, antiguitats més o menys corcades i fotos seues amb polítics, actors de la segona i, també, alguna folklòrica.
Este home, en realitat, no necessita un advocat, sinó simplement algú que s'encarregue de posar ordre al seu arxiu i als seus comptes, però vol que ho faça jo i a mi, la veritat, em relaxa estar envoltat de papers.
Òbric parèntesi. Quan sóc a a sa casa em sent com si estiguera en una barreja de Midnight in the garden of good and evil i Gods and monsters. Tanque parèntesi.
Entre rebuts i factures de tant en tant apareix correspondència personal, cartes d'agraïment i documentació relativa a les exposicions que ha fet per mig món, com una carta que li van remetre d'una galeria de Nova York en la qual va exposar a principi dels anys noranta i que contenia perles com ara:
“Para nosotros fue un gran placer tener tu trabajo y a ti en la Galería y aunque sé que decías en el momento (sic) que no te gustaba New York, tengas una gran recolección de todo (doble sic)”.
“La introducción de trabajo en New York es lento y competitivo y hay muy pocos que se hacen ricos y famosos de la noche a la mañana”
Vaig eixir a buscar-lo i me'l vaig trobar al jardí, segut a una cadira, amb la bata i la perruca, a l'ombra d'una llimera.
— Com és possible que no t'agradara Nova York —vaig preguntar alhora que li apropava la carta.
L'agafà i es posà les ulleres:
— Tu saps el temps que fa d'açò, carinyo? Ja ni me'n recorde...
Vaig seure a una cadira:
— Jo aniré en setembre. Ja tinc els bitllets.
Plegà la carta, la deixà a la taula i es va encendré un cigarret:
— Bé, estic segur que a tu t'agradarà.