La setmana passada vaig tindre el judici d'un client gitano i d'un marroquí acusats de receptació: el segon havia comprat un mòbil que havia estat furtat prèviament per una banda llatina i, tot seguit, el va intentar col·locar al primer.
La instrucció del cas no em posà les coses fàcils i em vaig haver de limitar a buscar la conformitat amb la fiscal del cas: article 298.1 del Codi Penal per al gitano; article 298.2 per al marroquí.
El dia anterior al judici vaig telefonar al client gitano perquè no havia donat senyals de vida:
— Oye, que mañana tenemos el juicio.
— Vale. ¿Me puedo ir contigo?
Silenci.
— ¿Qué?
— Es que tengo el coche en el taller.
Més silenci.
— Bueno, pero no te traigas a media familia, que mi coche es pequeño. Y nuevo.
Al matí següent i a l'hora convinguda, tal com imaginava, va aparéixer el client amb dos gitanos més. I de quina forma: repentinats, amb unes camises d'una lluentor impossible i amb unes sabates amb tanta puntera que podrien haver-les gastat per fer un forat a la paret.
— ¿No te dije que el coche es pequeño... y nuevo? —vaig protestar.
— Pero que no lo vamos a romper—contestà un dels convidats, cosí o germà o nebot del meu client.
Una vegada a la porta dels jutjats em vaig trobar amb el client marroquí, que també havia vingut acompanyat per un amic.
— Ale, com més serem, més riurem —vaig amollar amb la certesa que ningú anava a entendre'm, i vam entrar als jutjats.
Estic segur que vam causar sensació a la Ciutat de la (in)Justícia: a una banda, tres gitanos tan mudats que semblava que venien de comprovar si alguna adolescent encara tenia l'himen al lloc; i a l'altra, dos àrabs amb xancles i samarretes de tirants. I jo, al bell mig de tot plegat.
Òbric parèntesi. Estic convençut que alguna procuradora pija va agafar ben fort el seu Vuitton en vore'ns passar, però no puc assegurar-ho perquè vaig fer tot el trajecte mirant al terra. Tanque parèntesi.
Quan vam arribar al jutjat que ens corresponia vaig escoltar que algú deia darrere meu:
— Joder, Martí, siempre que te veo estás tan bien acompañado...
Em vaig girar i no em va quedar una altra opció:
— Ara sí que estem tots... Buenos días, agentes.
Amb les presses me n'havia oblidat: faltaven els agents de la Guàrdia Civil que havien participat en les detencions.
