No és cap secret que no professe cap mena de respecte per Mariano Rajoy, encara que he de reconéixer que l'únic sentiment positiu que alguna vegada m'ha suggerit la seua persona és la condescendència.
Òbric parèntesi. I dic sentiment positiu com si sentir llàstima per algú poguera arribar a considerar-se una cosa bona. Tanque parèntesi.
Este cap de setmana, i a propòsit de la línia de crèdit (akarescat financer a la banca espanyola per part de l'Eurogrup), hem pogut comprovar una altra vegada que més que preocupar-nos pels comptes públics, els quals ja són cosa d'Europa, ens hauria de fer tremolar el nivell dels terrossos que ens governen.
Les notes que han predominat en la gestió de la petició de rescat financer han estat les mateixes que les de qualsevol vodevil: els equívocs, la lleugeresa, el desconcert i, sobretot, el destrellat.
I entre vicepresidentes que negaven el rescat quan ja estava pràcticament signat i ministres obligats a donar la cara, el més destacat ha estat el paper jugat per un president del Govern capaç de barrejar en una compareixença les condicions i les conseqüències de la nova línia de crèdit destinada a salvar el que algú va considerar “el millor sistema financer del món” amb la final de Rolland Garros i el primer partit de la selecció espanyola a l'Eurocopa.
Amb este panorama, la pregunta que primer em ve al cap és: qui ens rescatarà ara del Govern de Rajoy?