Vaig deixar els gitanos i els marroquins amb els agents de la Guàrdia Civil i vaig buscar la fiscal per confirmar que l'oferiment de pena mínima que m'havia fet el dia anterior continuava en peu.
Una vegada tot lligat, vaig informar els agents que podien marxar i em vaig quedar amb els clients i els acompanyants, els quals van aprofitar que la Benemèrita havia fugit per posar-se al dia sobre l'actualitat del barri:
— Oye, ¿y cómo está tu primo? —preguntà un marroquí a un dels gitanos.
— Bien, bien... Aunque su madre es paya, es más fuerte que un caballo.
Òbric parèntesi. Tela. Tela marinera. Tanque parèntesi.
— ¿Pero le han conseguido pegar la oreja?
Vaig haver d'intervindre:
— ¿Qué?
Els gitanos i els marroquins es van mirar i, finalment, un gitano m'explicà:
— Es que ayer un moro le cortó la oreja a un primo mío.
Novament:
— ¿Qué?
Un dels àrabs intervingué:
— No se la cortó. Cogió un cenicero de la mesa del bar, le pegó aquí —i assenyalà l'orella dreta— y la oreja se le cayó.
No podia dir una altra cosa:
— ¿Qué?
I tornà l'àrab:
— ¡Pero si tú le conoces!
— ¿Que yo le conozco? ¿A quién? ¿Al que cortó la oreja o al que se le cayó?
Mai m'haguera imaginat que podria acabar fent una pregunta com esta.
— Al que cogió el cenicero —contestà l'àrab per mantindre l'equidistància.
— ¿Y quién es?
— Nourdin.
— ¿Nourdin? ¿Qué Nourdin? —ha arribat un punt en el qual quan em diuen Nourdin és com si en digueren Joan o Miquel.
— Nourdin, el Cojo.
Silenci.
— Hostias... pues mira que le tengo dicho que no se meta en líos, que no va a poder renovar los papeles.
Intervingué el gitano:
— Tranquilo, mi primo no ha puesto denuncia.
— ¿Cómo que no ha puesto denuncia? ¡Si le han volado una oreja!
El gitano pensà un segon abans de contestar:
— Es que... verás... lo quieren muerto.
Ara vaig ser jo el que va haver de pensar un segon abans de continuar:
— ¡Pero si tengo un juicio con él la semana que viene!
— Pues a lo mejor no se presenta...
El pitjor de tot és que Nourdin em déu la meitat dels honoraris, i ara ja no sé si els cobraré.
