La persona que me’l va donar va sentenciar-ho: “Si quieres entender la cosa humana has de leer este libro”. Vaig ficar-m’hi de ple, alarmada per una advertència tant solemne. Alarmada, en part, perquè aquesta mateixa persona ha deixat per escrit que si hagués de recuperar del passat alguna cosa que fés més suportable el segle XXI seria Atila el huno amb les seves tropes, armades amb minibombes de neutrons i avions ultralleugers i indetectables, sota ordres d’extingir tot rastre de vida humana.
Tal és el destí que mereix la nostra espècie segons aquesta persona. I 283 pàgines després, hom deixa de trobar-lo cent per cent desgavellat. Jerzy Kosinski, el desenganyat autor d’El pájaro pintado, està de tornada i ens pinta la cosa humana com una bèstia cruel, ignorant, supersticiosa, brutal, incapaç de cap sentiment d’empatia, intrínsicament estúpida. Kosinski escup sobre el salvatge feliç de Rosseau, vomita sobre la doctrina cristiana d’amor a l’altre, trepitja la tradició literària de la infantesa dolça i innocent. Ep, no us enganyeu no hi ha salvació possible, només un campi qui pugui despiadat, la vida al camp no redimeix a ningú, la religió és una faula que només contribueix a perpetuar la il·lusió del bé, la solidaritat entre iguals és una quimera, etcètera.
The painted bird -en anglès a l'original, tot i ser d'autor polonès- és una variant una mica refinada de gore pur i dur. Tot és cru i explícit. Kosinski explica la rereguarda de la guerra sense amanir-la amb subtilitats ni metàfores, sino que te la embuteix directament a pressió sense ni tan sols passar-la per la planxa, i es queda tan tranquil. I, no obstant, al pròleg ens diu això:
The painted bird -en anglès a l'original, tot i ser d'autor polonès- és una variant una mica refinada de gore pur i dur. Tot és cru i explícit. Kosinski explica la rereguarda de la guerra sense amanir-la amb subtilitats ni metàfores, sino que te la embuteix directament a pressió sense ni tan sols passar-la per la planxa, i es queda tan tranquil. I, no obstant, al pròleg ens diu això:
Tal vez, la mejor prueba de que no exageré la brutalidad y la crueldad que caracterizaron a los años de guerra en Europa oriental la constituye el hecho de que algunos de mis antiguos compañeros de escuela, que consiguieron ejemplares clandestinos de El pájaro pintado, escribieron luego que la novela era un relato bucólico cuando se la comparaba con las experiencias que muchos de ellos y sus familias padecieron durante la conflagración. Me acusaron de diluir la verdad histórica y de complacer servilmente la sensibilidad de los anglosajones.
Gros, molt gros.
Hi ha una història. La d’un nen de sis anys que és enviat lluny de la seva llar, durant la Segona Guerra Mundial, en un intent desesperat dels seus pares de mantenir-lo allunyat del perill. Aquest nen ens explica en primera persona com menyspreat, odiat, temut i maltractat per tothom va rodolant de desgràcia en desgràcia, en una mena de malson inimaginable. El nen és morenet i canta com una almeja en un mon de pells àries, cabells rossos i ulls blaus. En definitiva, tots es pensen que és un gitanot malvat que els llançarà malediccions mortals a la primera de canvi.
Hi ha alguns personatges alegrement sàdics que Kosinski deixa anar al llarg de la novela com qui allibera els gossos de presa perquè fagin de les seves. Ara em ve al cap el moliner gelós al qual arriben rumors que el camperol del poble mira de forma impúdica la seva dona. I que, després d’invitar-lo diplomàticament a sopar a la seva llar, li arranca els ulls amb una cullera. Ulls que, abans de ser esclafats per les botes no tant diplomàtiques del moliner, reboten pel terra com aquelles pilotetes de goma amb les que jugàvem al pati del cole: flop, flop, flop.
També hi ha els trens plens a rebossar de jueus i gitanos que passen per la via propera a una petita vila, i una pressumpta mare que decideix llançar el seu fill amb el tren en marxa convençuda que els habitants del poble l’ajudaran, li curaran les ferides, l’amagaran dels alemanys, li oferiran l’oportunitat d’una nova vida. I d’altra banda hi ha els propis habitants del poble, que en trobar el nen agonitzant enmig del bosc es limiten a esperar que mori per robar-li les sabates i la roba.
O l’home solitari -inspirat en fets reals i titolant de la novela- que, per venjar-se d’un mal d’amor, agafa ocells salvatges i els pinta les plomes de colors brillants. Acte seguit els deixa alçar el vol a la recerca dels seus familiars i amics i espera a veure com aquests, desconcertats pels colors de les seves plomes, el considerin au non grata i el massacrin entre tots. Després, el complagut caçador observa com l’au de colors cau, ja convertida en una massa sagnant.
Hi ha alguns personatges alegrement sàdics que Kosinski deixa anar al llarg de la novela com qui allibera els gossos de presa perquè fagin de les seves. Ara em ve al cap el moliner gelós al qual arriben rumors que el camperol del poble mira de forma impúdica la seva dona. I que, després d’invitar-lo diplomàticament a sopar a la seva llar, li arranca els ulls amb una cullera. Ulls que, abans de ser esclafats per les botes no tant diplomàtiques del moliner, reboten pel terra com aquelles pilotetes de goma amb les que jugàvem al pati del cole: flop, flop, flop.
També hi ha els trens plens a rebossar de jueus i gitanos que passen per la via propera a una petita vila, i una pressumpta mare que decideix llançar el seu fill amb el tren en marxa convençuda que els habitants del poble l’ajudaran, li curaran les ferides, l’amagaran dels alemanys, li oferiran l’oportunitat d’una nova vida. I d’altra banda hi ha els propis habitants del poble, que en trobar el nen agonitzant enmig del bosc es limiten a esperar que mori per robar-li les sabates i la roba.
O l’home solitari -inspirat en fets reals i titolant de la novela- que, per venjar-se d’un mal d’amor, agafa ocells salvatges i els pinta les plomes de colors brillants. Acte seguit els deixa alçar el vol a la recerca dels seus familiars i amics i espera a veure com aquests, desconcertats pels colors de les seves plomes, el considerin au non grata i el massacrin entre tots. Després, el complagut caçador observa com l’au de colors cau, ja convertida en una massa sagnant.
 |
| Jerzy Kosinski, amb la cara que se't queda després de llegir el seu llibre |
La novela de Kosinski és una mica com aquest ocell pintat, ens diu el propi autor. La va escriure, la va deixar volar lliurement i va observar com la casta política d’aquí i d’allà, la premsa d’un i altre règim, l’opinió pública d’arreu, es llançaven voraçment sobre ella i la destrossaven, la prohibien, l’acusaven d’afavorir la potència enemiga i la titllaven d’impía, d’insult a la pàtria, a la comunitat, a la tradició i a la pròpia espècie. Cosa que, em perdoni la legítima autora d'aquest bloc, és un afalac per a qualsevol obra escrita i per escriure. Ja va bé que de tant en tant algú trii la primera forma d'explicar la veritat.