Plovia amb força quan va aparcar el cotxe davant de casa d'Anna. Sentia por. Només eren les cinc de la tarda. La tempestad havia desdibuixat del cel la llum i semblava de nit.
Dins de la casa, l'Anna llegia tranquil.lament, ignorant d'una visita inesperada. El tritllejar de la pluja en la finestra produïa una música fantasmal. Quan va sonar el timbre de la porta es va sobresaltar "qui seria?". Va aixecar-se del sofà i abans d'obrir la porta, va mirar per l'espiera, "que feia ell allà?", que voldria, el millor amic de la seva germana?
- Hola Carlos.
- Hola Anna. Venia a proposar-te si volies anar al cinema?
Al costat de la porta i amb veu dubtosa es notava que en Carles estava neguitós.
- Quan?
- El dissabte a la tarda.
- Quina pel.lícula t'agradaria veure?
- L'estranya que hi ha en tu de Neil Jordan.
- Perdona, vols passar?
- No, no gràcies. Tinc una mica de pressa, el cotxe està en zona blava i no he tret cap tiquet.Vindré a buscar-te el dissabte a les set de la tarda, d'acord?
- Molt bé, fins el dissabte.
Al tancar la porta, l'Anna es va preguntar perquè havia acceptat anar al cinema amb el Carlos; si la veritat era que amb qui volia anar-hi era amb el millor amic d'en Carlos. No recordaba en quin moment havia començat a sentir aquella irremeiable atracció.
Mentre la pluja anava minvant, l'Anna comença a ordir una estratègia d'acció. Sempre ha cregut que la vida sense moviment no té cap sentit...
La meva mirada, de cop, va ser segrestada per una presència, i et vaig conèixer. No em vas mirar. Em vaig dir a mi mateixa que semblaves interessant. Bé, ja començava a fer volar cometes. S'obria una escletxa de llum dins de l'obscuritat del meu cor.
