Ahir, dilluns, a les 12.40 hores, m'arribà un sms al mòbil des d'un número desconegut: “Eres muy guapo”.
Durant un minut vaig pensar si havia de contestar o no el missatge anònim, però al remat vaig decidir que no havia de deixar passar cap oportunitat (com als glory hole, mai se sap qui pot estar a l'altra banda) i ho vaig fer, però, a les 12.59 hores, sense comprometre'm massa: “Gracias, pero no sé quién eres”.
A les 13.03 hores el mòbil tornà a sonar: “Soy Susana”.
Susana? Bah.
A les 13.04 hores contestí: “Pues lo siento, pero no te conozco”.
El mòbil tornà a piular a les 13.06 hores: “Claro que no me conoces, aunque he estado en tu oficina esta mañana”.
Vaig notar com les galtes començaren a bullir-me. Al llarg del matí havia passat prou gent pel despatx, però Susana només podia ser la xica que acompanyava un jove marroquí que havia vingut a primera hora i que no havia obert la boca durant tota la visita.
Em vaig posar digne, i a les 13.16 hores contestí “Pues muchas gracias, pero no deberías enviarme mensajes”, i vaig donar per tancat el tema.
Però no del tot, perquè un minut després Susana tornà: “¿Por qué no?”.
I, la veritat, ja no vaig saber què contestar.
Però potser ara, que vaig de camí a fer un judici del xic que vingué amb Susana, em ve al cap alguna resposta enginyosa.