Do think you that I like look a hippo?
Hi ha el Marco i la Júlia, dos joves barcelonins que pretenen crear una editorial d’èxit a través de la qual fugir de les seves arrels petitburgeses i així ascendir, feliçment, a la piràmide feliç de l’aristocràcia. Hi ha un científic alemany, Johann Wolfhart, que ha creat un aparell capaç de detectar talents literaris. Hi ha aquests joves i aquesta màquina, hi ha un viatge a Lisboa, un aterratge d’emergència, Cotlliure, hostesses enfadades, Aristòtil, assassins a sou i taxímetres. Hi ha un Autor, Jordi Nopca, i una una novel·la: El talent (LaBreu, 2012).
En un nivell literal i pràctic, El talent és una novel·la fàcil i emmarcable en un context de platja, granissat i peus damunt la taula: lleugeresa, joventut, alegria i pedantisme simpàtic. A un nivell més seriosot, però, la novel·la toca temes relacionats amb les penes i treballs i ajuts familiars de la joventut d'avui dia, la Barcelona moderna i la indústria editorial: Jordi Nopca ataca alegrement el món editorial, la tendència a la pura comercialitat i la (freqüent) conseqüent devaluació de la qualitat literària. Alhora, però, també parla de la dificultat de guanyar-se la vida en la societat d’avui dia (la Júlia ha sobreviscut fent de freelance, però el Marco és camell), la necessitat/voluntat/anhel de cobrar un sou com Déu mana i l’allargament de les contribucions paternals a les comptes bancàries de fills que sovint ja freguen la trentena. Òbviament, no és casualitat que, quasi al final de la novel·la, després de totes les peripècies i aventures diverses, el Marco hagi de tornar a fer de camell.
En tot cas, a El talent tenim un valuós detector de talent. Aquest, però, en comptes de detectar obres d'èxit detecta autors en potència: persones la vida dels quals és prou interessant com per poder-ne fer un llibre, cosa que no significa que arribin a fer-lo. Un bon exemple d'aquest cas és, precisament, el Marco, que vol escriure la novel·la El talent però no es veu capaç de fer-ho. Nopca crea una estructura complexa que fa que el llibre comenci a ser escrit al final del llibre ("Ara sí, començo:"), circularitat evident i rodona com una poma que, tot i no ser el recurs més original i ben buscat de la terra, sí que planteja un joc força divertit entre l’autor empíric, l’autor ficcional i els diversos personatges “reals” i ficticis.
Lectura estival recomanable, El talent també acumula referències literàries de tota mena i autorreferències constants. Aristòtil es barreja amb Boris Vian i Baudrillard, de la mateixa manera que Ramon Llull es mescla amb Rudyard Kipling, Ken Follett i Pessoa –no sol, sinó amb tots els seus heterònims. De tant en tant, Nopca també es dedica a guinyar l’ullet al lector (d’acord, aquesta expressió és estranya) a través d’autorreferències diverses: cada cop que la Júlia i la Marco remarquen que tot plegat sembla una novel·la de ciència-ficció, quan la Júlia recomana al Marco de “passar de l’Autor” perquè ella tampoc se’n fia gens i el joc constant entre realitat i autoconsciència literària.
S’agraeix especialment la combinació de lleugeresa literal i comparacions i símils molt ben trobats, la plasmació del realisme “brut” de la vida barcelonina i la tendresa neuròtica i femenina del Marco, personatge patoset i bastant fàcil d’estimar. No ho sé, per acabar diré visca. Visca! Visca el risc. I va, visca Edicions del Cocodril.