dilluns 10 de agost de 2009

PUNK-ROCK CONTRA LA POLICIA

23.45h, diumenge 13.07.2009, Badalona

Sona el telèfon.

“M’acaben de deixar en llibertat, de la comissaria de la Guàrdia Urbana de Badalona. Però el meu amic encara el tenen detingut. Jo vaig fer un habeas corpus per detenció il.legal i abús de poder. Demà a les 10h estic citat al jutjat de guàrdia. Necessito que m’acompanyis, no me fio dels advocats d’ofici”.

Després d’un concert de versions de “The Ramones”.

Durant la matinada del dissabte dia 12/07/2009, una parella de policies, que patrullava amb el seu cotxe per una zona de discoteques de Badalona, després de fer una maniobra de marxa enrrera, va aturar-se davant una parada de bus, on hi havia varia gent esperant i, directament, va encarar-se a un dels joves –que no és tan jove—i li va dir:

“¿esto que has dicho va por nosotros?”

El jove, desconcertat, sense saber de que li parlava va preguntar que passava.

“¡Identifícate!”

“¿Porqué? ¿Qué pasa?”

“¡Le hemos dicho que se identifique!

A la tercera vegada ja li varen dir empenyent-lo, es varen posar els guants, i a cops de puny i de genoll li repetien que s’identifiqués.

Al mateix temps, l’amic d’aquest jove –que tampoc és tan jove—anava dient: “¡Si queréis un dni aquí tenéis el mío!”

Als dos se’ls enduien detinguts, cap a l’hospital.

Sembla ser que els policies es van sentir ofesos a l’escoltar, quan passaven amb el cotxe, per la parada de l’autobús, que algú els hi deia “gilipollas, hijos de puta”.

Com d’una cosa tan petita se’n pot arribar a fer una de tan grossa!

Això és el que m’explicaven el dilluns els detingus, que ja havien quedat en llibertat però amb càrrecs, i malauradament és una història que es repeteix masssa sovint. No és el primer cop que al nostre despatx hem de defensar a joves que, després de passar una bona nit, són agredits per la policia i detinguts durant dos dies a la comissaria. Paradoxalment, o potser no tant, les víctimes d’agressió per part de la policia passen a ser els acusats d’un suposat delicte d’atemptat a l’autoritat.


El habeas ‘cristo’ éste de los cojones

“¡Tu amigo no va bién!¡Esto no le va a gustar nada a la jueza!

Deia un policia al detingut que es quedava una nit més a la comissaria.

Aquest és l’exemple de que als policies no els hi agrada gens això de l’habeas corpus i per aquest motiu, des del nostre despatx, mai aconsellem que un detingut, des de la comissaria, formuli un habeas corpus. En aquest cas, la història va acabar més o menys bé perquè el detingut va quedar en llibertat, però tot podia haver anat d’una altra manera si la jutgessa de guàrdia no hagués acordat la immediata llibertat i el detingut hagués tornat en mans de la policia.

Com diria un company meu, advocat també, ‘aquesta jutgessa no és de les pitjors’.

Aquesta jutgessa que estava de guàrdia aquell cap de setmana, la que va resoldre l’habeas corpus, no és de les pitjors però es queda a mitges tintes. Per una banda, acorda la posada en llibertat del detingut –encara que només del que s’ha atrevit a formular l’habeas corpus--, per una altra banda, qüestiona d’una forma bastant contundent l’actuació de la policia i la detenció en sí, però al final, declara que l’habeas manca de fonament i que no existeix detenció il•legal.

Tot en si, un pèl incoherent. Deu haver-hi una ordre superior que prohibeix als jutges i a les jutgesses admetre cap habeas corpus que es formuli.

Però malgrat va denegar formalment l’habeas corpus –perquè a la pràctica va deixar al detingut en llibertat, just després d’escoltar-lo, el diumenge a les 23h--, deia que aquesta jutgessa no és de les pitjors perquè a més, va esforçar-se en transcriure fidelment les declaracions dels detinguts –cosa que hauria de ser habitual però que no ho és— tot fent notar una certa inquietud per part seva.

I és que la jutgessa creia realment que aquesta detenció mai s’hauria d’haver produit. Ara bé, mai iniciarà, d’ofici, l’acció penal contra els policies.

El funcionari que tramita l’expedient és amic dels policies


No és casualitat que siguéssim els últims de sortir del jutjat de guàrdia, quasibé eren les 16h, ni tampoc que, aquesta advocada, només pogués parlar amb el que que havia quedat detingut, durant tres minuts, al passadís del jutjat, abans de declarar davant de la jutgessa.

Aquest funcionari ja tenia la carpeta preparada i als policies citats per a fer, aquell mateix matí, un judici ràpid. Encara no podem dir ben bé per quina raó es va tirar endarrera, però nosaltres ja estàvem preparadíssims per a oposar-nos-hi fermament. Això va quedar en un intent fallit.

I durant les declaracions dels policies, que es varen realitzar sense la presència de la sra. jutgessa, ja va procurar el sr. funcionari, de no fer constar els punts febles de l’interrogatori i d’interrompre a aquesta advocada sempre que va fer falta.

La mafia policíaca de badalona


Hem d’anar amb molt de compte amb aquesta policia. És popularment sapigut que cert crepúscol de Badalona es guanya un sobresou provocant aquest tipus d’incidents, no només amb l’extra d’anar a declarar al jutjat, sinó també de les discoteques pel que fan com un servei de seguretat privada, apartant d’aquesta zona d’oci als indesitjables.


Diana Reig i Baiget, advocada.
Barcelona, 3 d’agost de 2009.

dimecres 1 de abril de 2009

APUNTS SOBRE L’ARXIU PER LA FISCALIA DE BARCELONA DE LA PROPOSTA DE QUERELLA CRIMINAL CONTRA L’ANGLADA

- L’escrit de la fiscalia acordant l’arxiu de la querella falta a la veritat quan parla de denuncia formulada per Francesc Arnau i Arias contra Josep Anglada i Rius.
Aquesta denuncia a la fiscalia va ser firmada per moltes altres persones a més de Francesc Arnau i Arias, entre elles jo, a les quals la fiscalia ignora com a denunciants.
Aquesta omissió és interessada o, com a mínim imprudent, quan s’observa la forma en què els mitjans expliquen la noticia “denuncia que va presentar al seu día l’advocat Francesc Arnau” (Osona.com).
No es tracta d’una croada personal de Francesc Arnau contra l’Anglada com pretenen transmetre tan els mitjans de comunicació com la Fiscalia. És una qüestió d’interès públic i, com a tal, moltes més persones s’han interessat i han firmat la denuncia per que la fiscalia, dins de la seva responsabilitat, es querellès contra l’Anglada en defensa, precisament, de l’esmentat interès públic.

- La fiscalia afirma que les expressions proferides per l’Anglada en el congrés de Plataforma x Catalunya del passat novembre del 2008 i denunciades “si bé tenen un caràcter despectiu i són reprovables des d’un punt de vista ètic pel seu caràcter racista i xenòfob...”.
“...no abasteixen els límits d’una conducta mereixedora de sanció penal, vistes les disculpes ofertes pel denunciat i tenint molt en compte que fins al moment són puntuals i aillades”.
Com s’atreveix la fiscalia a parlar d’expressions aïllades? És coneguda per tothom la trajectoria feixista i racista de l’Anglada i, no parlem només dels discursos que realitzava com a militant de la formació Fuerza Nueva, ja com a fundador i lider de Plataforma x Catalunya ha realitzat declaracions promovent el racisme i la xenofòbia en diverses ocasions i repetidament en el temps. Qalsevol persona que escrigui el seu nom en un buscador d’informació d’internet pot veure i sentir aquestes declaracions.


D’altra banda, no es tracta d’un delicte contra l’honor el perjudici del qual podria ser reparat per unes disculpes públiques, sino d’un delicte contra els drets fonamentals en què el perjudici que es crea (animar a la població al racisme i l’odi contra determinats grups socials amb qui conviuen) no es repara amb unes disculpes.
Per cert, aquestes disculpes de les que parla la fiscalia quan i on es van realitzar? Per què públicament no s’han realitzat.
Suposem que, en cas d’existir, aquestes disculpes han estat presentades per l’Anglada davant de la fiscalia en la seva declaració com a imputat.
Sí, la fiscalia afirma que les expressions de l’Anglada denunciades van ser “reconegudes per ell mateix en la seva declaració en qualitat d’imputat prestada davant d’aquesta Fiscalia”.
Que la fiscalia no hagi enviat a les persones que li varen presentar la denuncia una còpia de la declaració de l’Anglada com a imputat és un despreci cap a elles. Si en una mostra de deferencia ens envia còpia de la declaració de l’Anglada estarem en condicions de comprovar si l’Anglada s’ha disculpat per les seves expressions i de quina manera.
Aquestes disculpes haurien de ser públiques i això vol dir que han de ser realitzades en unes declaracions fetes de cara a la població d’aquest pais i, especialment, de cara a la població de Vic davant de la qual l’Anglada va promoure l’odi racial –no davant de la fiscalia a porta tancada-.
En tot cas, ja hem dit que la gravetat de les conseqüències que té animar a la població a l’odi racial fa que unes disculpes públiques siguin insufucients per no perseguir penalment aquestes conductes. L’odi ja està incentivat i el mal ja està fet, i no oblidem que estem parlant d’ún polític amb representació als ajuntaments d’aquest pais

A qualsevol militant de l’esquerra abertzale d’Euskal Herria per realitzar unes declaracions sobre el conflicte que es manté entre els Estats francès i espanyol amb el seu poble des del seu punt de vista polític, se’l dentindria i empresonaria exigint-li no ja unes disculpes públiques per les seves declaracions sinó un arrepentiment públic.
Però bé, ja sabem per a quins objectius treballa la fiscalia i per a quins fins lluita el moviment abertzale basc.
Així que “gora Euskal Herria!”, “euskal presoak, euskal herrira!” i “Anglada a l’Audiencia Nacional!”

Felip Vidal Combalia
(advocat)

dilluns 30 de març de 2009

Anglada, racista

Poca broma. Qui diu això és la mateixa Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, en el document en què, de moment, arxiva la proposta de querella que una vintena de ciutadans i ciutadanes d'Osona vam impulsar per denunciar, entre altres coses, la qualificació de "xusma" en relació al col.lectiu immigrant, que Anglada va repetir fins a quatre vegades, cridant, durant el darrer congrés del seu partit, PxC.

Anglada havia dit que es querellaria contra qualsevol que el titllés racista: ja sap contra qui s'ha de querellar, doncs.

De totes maneres , aquesta resolució de la Fiscalia es queda curta, molt curta. Dir que les declaracions d'Anglada són "racistes, però no punibles" és un autèntic despropòsit, perquè el senyor fiscal no pot actuar amb condescendència, no pot dir que el que és negre és blanc; la llei és la llei, i la llei castiga el racisme.

Tampoc no pot dir que només actuarà si Anglada reitera aquestes declaracions racistes: si no fa res més! Segons l'article "Anglada i la llei de partits", de Josep Comajoan, publicat a "El 9 nou" de divendres passat, 27 de març de 2009, i publicat també al seu bloc "A corre cuita", Anglada" ja ho havia dit en un ple" de l'Ajuntament de Vic, i per tant "deu constar en acta" i a més "ho repeteix sempre que pot". Per tant, senyor fiscal, la reiteració està més que provada i no es tracta, òbviament, d'expressions "puntuals i aïllades".

El senyor fiscal actua amb Anglada com un mestre d'escola benvolent (amb perdó del col.lectiu), el renya sense gaire convicció (amb por, potser?), sembla que digui: "no siguis dolentot, no hi tornis més".

Però el que està en joc, senyor fiscal, no és poca cosa. Amb el seu arxiu (provisional, perquè per descomptat nosaltres, la gent antifeixista, no permetrem que aquest arxiu sigui definitiu) està engreixant la bèstia negra del racisme, està posant en perill un dels béns que justament hauria de defensar: la convivència, la dignitat humana. La persona o el partit que atempti contra aquest dret elemental de la ciutadania no pot ser perdonada ni excusada.

Francesc Arnau Arias
(advocat)
Vic, trenta de març de dos mil nou

dijous 12 de març de 2009

El poeta Carles Rebassa critica els opinadors a cara tapada

Contra els opinadors a cara tapada
Carles Rebassa


Dimecres, 11 de març de 2009 11:42

Aquests darrers dies ha aparegut a Indymedia un poema satíric, amb força varietat lèxica però magra qualitat poètica, que satiritzava l'advocat Francesc Arnau. Algú amb la cara tapada (sota un pseudònim) va donar per suposat que jo havia escrit aquells versos. La veritat és que lamento força la facilitat amb què Indymèdia es converteix en un circ d'opinadors a cara tapada i en un festival de covards. Sempre que he publicat unes paraules meves han anat seguides de la meva signatura. En aquest sentit, no m'he d'amagar de res ni de ningú. Veig, però, que això no és compartit. Animo tots els opinaires d'Indymèdia i de totes les plataformes digitals amb "dret" de comentari, que signin i parlin a cara descoberta. I per descomptat, que no m'atribueixin versos dolents -i fets de mala fe- d'altri.
Mira també:
http://www.laccent.cat/index.php?option=com_content&view=article&id=264:contra-els-opinadors-a-cara-tapada&catid=45:cartes-dels
http://barcelona.indymedia.org/newswire/display/364987/index.php

dimecres 25 de febrer de 2009

COMUNICAT DE LA COORDINADORA CONTRA ELS ABUSOS DE PODER SOBRE EL CAS DELS CONFIDENTS DE LA POLICIA A ALERTA SOLIDÀRIA

Arran de les informacions fetes públiques últimament al blog Antimemòries de l'advocat Francesc Arnau i Arias que difonen els indicis de que hi ha dues persones al col·lectiu antirrepressiu Alerta Solidària que estan actuant com a confidents o infiltrats de la policia, ahir 24 de febrer de 2009 a la nit es va reunir la Coordinadora Contra els Abusos de Poder per posar en comú les informacions i investigar el cas.

La Coordinadora Contra els Abusos de Poder vol agraïr al setmanari La Directa els esforços realitzats per investigar aquestes dues persones.

Des de la Coordinadora es va proposar i posteriorment es va acordar retirar del blog Antimemòries de l'advocat Francesc Arnau i de la pàgina web d'indymedia-barcelona els posts que contenen aquesta informació, per tal d'aturar el clima d'alarmisme que s'ha generat dins dels moviments socials i també parar l'allau d'insults i amenaces dirigides a l'advocat Francesc Arnau.

Així mateix aquest acord que implica la retirada dels articles publicats es fa per poder realitzar una investigació privada més profunda i discreta que aporti llum al cas.

Barcelona, 25 de febrer de 2009

dilluns 23 de febrer de 2009

INFILTRATS DE LA POLICIA: MALEÏTS SIGUEU ! (article de Francesc Arnau)


Avui m'he ocupat una mica de la coordinació amb el senyor Leonard Weinglass, advocat de Nova York, que defensa algun dels cinc ciutadans cubans, empresonats als Estats Units, sota l'acusació de terrorisme. Es tracta de cinc funcionaris del govern de l'Havana, que foren enviats a Miami, anys endarrera, amb la missió de recollir informació, que servís per desarticular les bandes terroristes que operen sobretot des de la península de Florida, i que continuament preparen atemptats mortífers contra la ciutadania cubana. Quan varen tenir un gruix d'informació suficient, ho varen comunicar tot al FBI. I els policies ianquis, en lloc d'actuar contra els terroristes anti-cubans de Miami, varen detenir els cinc funcionaris de l'Havana i els varen acusar ni més ni menys que de terrorisme...

L'advocat Weinglass vindrà cap a Europa el proper mes de març, per col.laborar en la campanya internacional de solidaritat amb aquests presos. Estem organitzant alguns actes per Barcelona i Madrid i rodalies. Segurament el dia 18 de març, dimecres, aquest advocat nord-americà vindrà a Vic (Osona). Al matí farem un acte a la Universitat. I a la tarda un altre, en algun local més popular. Potser vindrà el cònsul cubà des de Barcelona i aconseguirem que l'Ajuntament local el saludi, tal com fa al cas. Veurem.

PROBLEMES A RÀDIO BRONKA.

Aquesta nit, a Barcelona, hem hagut de fer una reunió urgent dels qui col.laborem en el programa "Judici a la Justícia" de Ràdio Bronka, aquest programa que s'emet cada dijous, des de fa tants anys, en aquesta ràdio lliure. Avui no podem fer el programa, perquè dijous passat la policia va entrar als locals de la ràdio. Encara que venien sense ordre judicial, varen entrar amb l'excusa de que una veïna --del mateix immoble on tenim els estudis radiofònics-- s'havia queixat del soroll que fèiem... Ha quedat clar que, a partir d'ara, no podrem fer cap programa després de les deu de la nit. I això afecta especialment el de "Judici a la Justícia", que últimament es feia sempre en directe, de deu a dotze de la nit.

Encara que tenim algunes idees, avui encara no sabem que, a principis de l'any que ve, pel gener del 2009, ja podrem tornar a reemprendre les emisions del nostre programa, gràcies a una apreciable col.laboració amb els nostres amics i amigues de Ràdio Contrabanda --una altra de les radios lliures de Barcelona, des d'on podrem continuar en directe cada dijous a la nit. I després el tornarem a emetre en diferit per ràdio Bronka i sempre es seguirà escoltant per internet...

UN INFILTRAT POLICIAL QUE ENCARA CUEJA.

Avui he rebut una trucada telefònica de la Senyora Idoia Muñoz Monllor. És una de les persones que varen resultar absoltes amb tots els pronunciaments favorables, el mes d'octubre passat, en el judici que es va fer a Terrassa, arran del desallotjament de l'antiga casa ocupada de "el KORK". És una bona persona, aquesta Idoia. Ens truca per interessar-se sobre si en el despatx on jo treballo, ja hem aconseguit cobrar els nostres honoraris professionals per la feina feta entorn aquell judici. La Idoia és la companya d'en Zigor Larredonda i Muñoz.

Quan veig o escolto la Idoia, sempre me'n recordo, d'en Zigor i de la seva mare. Del seu pare i de la seva germana. En Zigor, empresonat el mes de gener del 2001, sota l'acusació de col.laborar amb els bascos de la ETA i en el marc d'una complicada operació policial, realitzada a Barcelona i als voltants de la qual encara queden alguns punts foscos, que jo no he acabat d'entendre fins ara.

Durant tots aquests anys que han passat, molt sovint m'ha arribat de posar-me a rumiar quantes coses m'agradaria poder comentar amb en Zigor. Però no puc fer-ho encara, perquè en els locutoris de les presons espanyoles, ja hi ha hagut diversos escàndols --que són del domini públic-- a causa del fet innegable, que la policia ha escoltat clandestinament converses dels presos amb les persones que els visiten.

Algun dia hi haurà ocasió. Afortunadament, la condemna que està complint en Zígor, també s'acabarà. Aleshores li podré explicar que aquell mes de gener del 2001, vaig tenir la primera notícia d'un infiltrat policial que avui encara cueja. Fou precisament el dia abans que la policia comencés una persecució implacable contra el Zígor. Era després de dinar, entre tres i quatre de la tarda. Vaig entrar amb la meva clau, en el despatx de Via Laietana, n. 5, on aleshores teiem el Despatx d'Assessorament Laboral I Popular (DALP).

Ja d'entrada em va estranyar trobar tantes persones dins del despatx, a aquelles hores: a més de l'infiltrat policial, hi havia un altre advocat dels qui trebàllavem junts a DALP, en aquella època. També hi havia altres persones, més o menys properes a un altre noi, que va caure pres aquella mateixa nit i que encara és a la presó, també: el senyor Diego Sánchez Burria.

Ara ja sé que fou molt a desgrat de l'infiltrat policial, que jo vaig incorporar-me inesperadament a aquella intempestiva sessió de treball. Es tractava d'aconseguir --amb la col.laboració dels advocats-- que en Diego, disposat com estava a presentar-se voluntàriament davant de l'autoritat judicial, arribés sa i estalvi al Jutjat de Guàrdia de Barcelona. Així confiàvem en poder evitar que la policia el torturés, mitjançant l'aplicació de la temuda llei anti-terrorista.

El cas és que totes les nostres bones intencions varen fracassar. Unes hores després, quan en Diego va arribar al Jutjat de Guàrdia de Barcelona, la policia ja l'estava esperant i se'l varen endur cap a la sinistra Prefectura Superior de Policia de Via Laietana. I el varen obligar a signar tota una sèrie de coses, que després foren utilitzades, davant de l'Audiencia "Nacional" de Madrid, per acusar, jutjar i condemnar en Zigor i el mateix Diego.

ELS CONFIDENTS, UNA TRADICIÓ INFAME.

Durant la primera Guerra del Golf Pèrsic, en 1991, la policia va obtenir un èxit a Barcelona: varen infiltrar un home dins del moviment antimilitarista, que aleshores era molt fort. Eren els bons temps de la Insubmissió al Servei Militar i a la Prestació Social Substitutòria. Aquell espia es deia Albert Martínez o, almenys, amb aquest nom ha passat a la història local de la infàmia policial. Vàrem trigar molt de temps a descobrir-lo. Massa. Aleshores va desaparèixer de Barcelona. I un temps després, va reaparèixer pel País Valencià. Sembla que varen intentar infiltrar-lo entre els GRAPO ("Grupos Revolucionarios y Anti-fascistas Primero de Octubre"). Va tornar a desaparèixer. I uns anys després, va reaparèixer a l'Irak. Fou un dels desgraciats protagonistes d'un mortífer episodi d'aquella Segona Guerra del Golf Pèrsic. Sembla que ara ja és mort...

Aquella fou una de les primeres ocasions que vaig tenir, de veure de prop els devastadors efectes que poden produir aquests infiltrats policials, entre les persones de bona fe que lluiten d'una o altra manera contra el Sistema. Potser fou la primera de totes, si descomptem els infiltrats del SIM ("Servicio de Inteligencia Militar"), que vàrem descobrir el 1971, en el si de la meva pròpia unitat militar, en el campament de reclutes de San Gregorio, a pocs quilòmetres de la ciutat de Saragossa, sortint per la carretera d'Osca.

He de reconèixer que, després que vàrem descobrir l'Albert Martínez, , em vaig sentir molt tonto: com havia estat possible que jo, que em crec tan llest, no me n'hagués adonat abans?

Alguns anys després, el 1995, varen detenir la senyora Agurtzane Ezquerra Pérez de Nanclares, sota l'acusació de "pertinença a banda armada", en el marc d'aquella operació policial, que fou presentada davant de l'opinó pública com a "desarticulación del Comando Barcelona de ETA". També varen detenir alguns veïns de la ciutat. I en aquella ocasió vaig poder observar, com la policia captava fins i tot una de les persones preses, per fer labors de confident, de manera que un temps després, quan ja va quedar en llibertat, aquell home jove va provar de fer-nos mal, a l'interior del nostre despatx DALP de Via Laietana.

UNA APARICIÓ AL "PUIG GRACIÓS".

Però avui sento especialment la necessitat de seguir la pista d'aquest infiltrat policial, que vaig conèixer el mes de gener del 2001 i abans he dit que avui mateix encara cueja. Després d'aquell primer contacte, que va precedir les detencions d'en Zigor i en Diego, me'l vaig tornar a trobar alguns mesos després, a l'estació de RENFE de La Garriga, a la línia de Puigcerdà. Era un dissabte al matí, d'un mes de juny. Tots dos: ell i jo, l'infiltrat policial i l'advocat, havíam acudit a La Garriga, per assistir a una commemoració popular, a base de caminar fins a dalt de tot de la muntanya més alta de la zona, el "Puig Graciós". Es tractava de retre homenatge, una vegada més, als senyors Monteagudo i Povo i Erezuma i Uriarte, que el 1991 foren afusellats pels guàrdies civils, enmig d'un jardí, contra una paret d'un xalet d'una urbanització del municipi de Lliçà d'Amunt, sense donar-los la més mínima oportunitat de defensar-se sobre el terreny, ni de tenir algun dia un judici just.

Al bar de l'estació de La Garriga, vaig trobar l'infiltrat de la Policia, ocupant el centre d'una taula i rodejat d'altres persones que també havian acudit a la convocatòria. Em va saludar molt amablement, davant de tothom. Després em vaig adonar que la raó de ser d'aquella salutació era, precisament, demostrar davant de tothom que ell, l'infiltrat policial, coneixia molt una persona com l'advocat Arnau. I aparentar, també davant de tothom, que ell i l'advocat Arnau estaven acostumats a coincidir en convocatòries com aquella...

A aquella convocatòria també va acudir una noieta que es diu Marina Bernadó. I, pocs dies després, es va dictar una ordre de recerca i captura contra la Marina, que es va veure així obligada a passar a la clandestinitat, per fugir d'una recurrent acusació de terrorisme. Una altra. Per més anys que jo visqui, sempre recordaré la Marina que jo mateix vaig veure mobilitzada, durant les manifestacions de protesta contra el desallotjament il.legal de la Kasa de la Muntanya, el 2001. La seva solidaritat i el seu nivell de compromís amb les persones okupes, que estaven assetjades policialment, em varen impressionar molt. Avui la Marina està empresonada, encara. Maleït sigui aquest infiltrat policial !

UNA LLIÇÓ MASSA BEN APRESA.

Els meus amics i amigues i jo mateix, durant tots aquests anys, hem anat fent una labor de formigueta. Hem anat acumulant informació sobre aquest infiltrat policial. En el seu moment, vàrem estudiar amb certa meticulositat aquell discurs que va fer l'infiltrat, en l'acte d'homenatge al senyor Benjamí Ramos, al barri de Gràcia. En Benjamí va estar molts anys a la presó. Primer, el 1995, a la ciutat alemanya de Berlín. Després, quan les autoritats espanyoles varen aconseguir la seva extradició, el varen empresonar a l'Estat Espanyol. L'acusació? La de sempre! Terrorisme! Col.laboració amb els bascos d'ETA!

El cas és que, amb l'estudi d'aquell discurs de l'infiltrat, tots i totes vàrem arribar a la mateixa conclusió: era un discurs massa ben fet, massa ben estructurat; una lliçó massa ben apresa, una cosa poc feta amb el cor... aquell discurs era un producte de laboratori. Un laboratori dels serveis d'intel.ligència de l'Estat Espanyol.

Després hem estudiat algunes fotografies de l'infiltrat policial, publicades a la premsa diària. Ens hem fixat en la seva mirada, el seu somriure tan diferent del d'altres persones que participaven igualment en el mateix acte públic, entorn a l'actualitat repressiva del moment...

I EL CAS DELS JOVES DE TORÀ.

L'any 2003, al municipi de Torà, a les comarques de Lleida, els mossos d'esquadra varen fer unes detencions que van implicar també l'aplicació de la Llei Anti-terrorista, sota la supervisió del jutge Garzón. Els detinguts eren xavals molt jovenets. Un d'ells, en Vilaseca, va anar a parar a la UVI, després de passar per les mans de la policia autonòmica catalana. També aquí vaig observar la intervenció del mateix infiltrat policial. Es va dedicar a anar erosionant la moral de la família i els amics d'en Vilaseca i els altres nois detinguts, fins que va provocar divisions profundes en el si de la comissió de solidaritat. En aquella època, l'infiltrat policial feia córrer el rumor que es guanyava la vida en un lloc de treball digne, a l'empresa "Decathlon". I va tenir la gosadia de posar el seu propi vehicle a disposició d'algun dels advocats del cas, per traslladar-lo a Madrid, a temps per intervenir en les declaracions dels detinguts, davant del Jutjat Dentral d'Instrucció de Guardia, de l'Audiència "Nacional". Ell mateix va fer de xofer. Naturalment, l'advocat va arribar a misses dites, és a dir, quan les declaracions ja s'havien fet.

I EL CAS D'EN DAVID DE VILAFRANCA.

Avui encara no ho hauria de saber, però en realitat sí que sé, que l'any que ve, el 2009, pel mes de febrer i concretament el dijous dia 12, es farà una roda de premsa als locals de la FAVB (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona), en el transcurs de la qual l'infiltrat policial quedarà desemmascarat. Efectivament, el motiu central de la roda de premsa serà la resolució de l'Audiència Provincial de Barcelona, que rectificarà a la Jutgessa Gallardo, --substituta del Jutjat Penal nº 15-- que estava terminantment decidida a empresonar injustament en David, en base a uns anacrònics antecedents penals per insubmissió al servei militar i una condemna per la manifestació antifeixista d'un Dotze d'Octubre de finals dels anys noranta. En David llegirà a la roda de premsa un manifest molt clar i molt digne, on precisament parlarà d'arrencar les caretes, que tapen les cares dels responsables de tanta iniquitat. I jo m'atreviré a explicar la història d'aquest infiltrat policial, més o menys com ha quedat exposada en aquest mateix text d'avui.

AQUESTA VEGADA, L'INFILTRAT HA FRACASSAT

Quan els companys i companyes d'en David comenten que amb aquest cas hem guanyat una batalla --però no encara la guerra-- jo insisteixo que el principal mèrit d'aquesta victòria parcial, és precisament el d'haver aconseguit que l'infiltrat fracassés. Sí, amb el cas d'en David ha fracassat totalment.

En el cas d'en Zigor, el 2001, va fracassar només en part. M'explicaré: l'infiltrat va col.laborar amb èxit en l'objectiu d'empresonar en Zigor tants anys i anys, però va fracassar a l'hora de dividir i destruir la comissió de solidaritat. En Zigor, des de dins de la presó, va saber mantenir-se ferm ell mateix i mantenir ferms als i les que, des de fora, portaven i porten endavant la corresponent campanya de solidaritat.

En canvi, en el cas dels joves de Torà, l'infiltrat va aconseguir engreixar el seu full oficial de serveis: va col.laborar amb èxit a l'hora de fer-los empresonar i va obtenir uns certs resultats satisfactoris, a l'hora de dividir i destruir aquella comissió de solidaritat.

Però en el cas d'en David de Vilafranca del Penedès, no ha pogut. En David ha sabut resistir els cants de sirena d'aquest infiltrat policial, que ja fa dies que li suggeria la manera com s'havia de preparar l'entrada de l'insubmís a la presó. Una entrada i un empresonament que l'infiltrat presentava com a inevitable, ineluctable.

Els amics i familiars d'en David ha sabut igualment resistir les ferotges embestides, que l'infiltrat policial ha realitzat, per desprestigiar els advocats. I jo agraeixo sincerament ja des d'ara la decidida defensa, que he obtingut de part d'algunes persones que, en absència meva i en absència d'en David, s'han atrevit a portar-li la contrària a aquest infiltrat policial.

PERÒ AVUI ENCARA NO ESCRIURÉ EL SEU NOM.

En acabar l'esmentada roda de premsa de la FAVB, algunes persones se'm varen acostar i em varen abraçar. Tothom sabia de qui estàvem parlant. Fins i tot hi havia algun mitjà de comunicació radiofònic, que va gravar totes les intervencions de la roda, però a hores d'ara, encara no he vist el nom de l'infiltrat policial publicat en cap mitjà de comunicació de masses. Els advocats ens devem a les persones que ens contracten i hem de defensar, abans de res, els seus interessos. És per això que jo, avui, encara no estic autoritzat a escriure el nom de l'infiltrat policial. Tan aviat com pugui, ho faré. O potser ho faran, abans que jo, altres persones que no tenen cap de les limitacions professionals que jo tinc. I que poden permetre's respondre en tot moment --i únicament-- a la seva pròpia i intransferible coherència política. Ja ho veurem...

En qualsevol cas, els més observadors dels meus agraïts lectors, podran saber de seguida el nom de l'infiltrat policial. Només cal que es mantinguin atents i, si veuen que en el futur, qualsevol dia jo em nego a donar-li la mà a algun home o veuen que els meus companys i companyes del despatx DALP i jo li prohibim l'entrada al despatx a algun home, això voldrà dir que és ell.

I, de moment, ho deixarem aquí. Segueixen pendents tants i tants temes, alguns dels quals ja varen quedar resenyats en l'escrit corresponent al dia d'ahir.

dimarts 20 de gener de 2009

El que no sabem de Gaza