Brossa sense sal


"Brossa, nascut a Barcelona el 1919, va ser un de tants joveníssims soldats de l'Exèrcit Popular, amb un servei militar de vençuts que es perllongà en el tedi dels anys més negres. El pes de la catàstrofe gravita també culturalment i arrenca al poeta les poques intemperàncies contra les concepcions i les expectatives de la generació anterior:

El pas del mar rebat aquest farcell
De peix podrit. Tens cara d'ou, herència!"

"Es pot ser, com Joan Brossa ho és a Catalunya, paradigma alhora d'avantguardisme i d'anacronisme, per a això n'hi ha prou -si jutgem pel cas de Brossa- amb una tossuda fidelitat al que un creu assumpte propi, i amb una resoluda negativa a les sol·licitacions de les modes culturals i ideològiques. "

"L'hermetisme de Brossa no és degut mai a metàfores rares ni a violències verbals. La dificultat de la lectura quan s'hi arriba del bon sentit col·loquial-funcional, dificultat que és segurament allò que s'exorcitza com a hermetisme, és més aviat deguda a la impossibilitat d'ordir una coherència confortadora entre les coses molt comunes que molt naturalment diuen uns mots del poeta i les coses molt comunes que molt naturalment en diuen uns altres després de punt, punt i coma, coma o conjunció. Però l'evocació d'un surrealisme a la Dalí, fet de fragments naturalistes, que una tal estructura pot suggerir és enganyadora: si féssim una transposició al camp visual, la imatge del poema de Brossa fóra quotidiana, corrent."

"L'abandonament de l'assumpte, del "contingut", va ser reacció poètia a l'"abando de la dignitat, és a dir, de la importància humana (per als homes) dels assumptes", abandó comès per l'art acadèmic. Brossa, després de passar per la negació de l'assumpte, es va lliurar a una màgia que cregué més real que el real."

Tot això ho diu Manuel Sacristán al pròleg (escrit el juny de 1969) que acompanya Poesia Rasa (Ariel, 1970), un recull de disset llibres de poesia de Brossa. Sacristán intenta explicar el que per molts era una poesia hermètica de poeta incomprensible al que molts negaven "el pa i la sal" fa 40 anys.

el monstre de shelley

Villa Diodati, juny de 1816. Mary Wollstonecraft Shelley ja ha conegut Percy Shelley i ja s'han escapat de casa i ja han tingut un fill i, juntament amb Claire Clairmont, han anat a fer una visita a la mansió suïssa de lord Byron, prop del llac de Ginebra. L'explosió del volcà Tambora ha produït un pollastre de notable consideració que ha fet sumir tot l'hemisferi nord en una mena d'hivern plujós i permanent. És l'any sense estiu.

Una nit, la parella Shelley, Byron i John Polidori (el metge personal del baró anglès), refugiats a la casa, llegeixen unes històries de fantasmes que els han caigut a les mans. Donada la motivació del
context, tètric fora mida, el senyor Byron repta tothom a esciure una història de fantasmes basada en algun fet sobrenatural. La jove Shelley, que només té 19 anys, ha estat tot aquest temps escoltant les converses que han mantingut el baró i el seu home sobre progressos científics i Andrew Crosse i darwinismes i galvinismes varis i passa dies i dies buscant arguments per la seva història, alguna cosa horrorosa que evoqui els misteris de la naturalesa humana i susciti un terror total.

Una (altra) nit, després d'escoltar atentament la conversa dels dos doctes, Mary Shelley, en un atac d'imaginació desbordada i c
reativitat colossal, té una espècie de visió. Amb els ulls tancats (però amb una viva claredat mental, que afirma ella mateixa), observa l'escena en què el doctor Frankenstein engendra el seu monstre i, horroritzat per la repulsió de la seva pròpia obra, se'n allunya immediatament. Albirada aquesta escena mental, la futura escriptora entén que ja ha trobat el seu argument i, motivada pel seu marit, decideix convertir-lo en una novel·la. És així com, dos anys després, publica el que serà considerat un dels primers mites de la ciència-ficció: Frankenstein o el modern Prometeu.


Tot i que la versió cinematogràfica de James Whale (del 1931, amb un monstre de nom Boris Karloff i amb sis ho
res de maquillatge a sobre) ha adquirit un prestigi considerable, la versió literària la supera amb escreix. Mary Shelley ataca, en certa manera, el perill del desenvolupament científic: Victor Frankenstein, encegat per l'ambició de coneixement, es converteix en un Prometeu contemporani donant vida al seu monstre mític, sovint confós amb el mateix creador. La línia que separa el progrés i la ciència de la bogeria és molt fina, ens diu Shelley, i el mite del científic boig potser no és tan mític. Frankenstein, a cavall entre la culpa i l'absolució espirituals, es lliura totalment als propis debats morals mentre la seva família va morint assassinada per la seva creació, que li exigeix que creï una dona per no haver de passar tota la vida sol. Perquè un monstre no té la possibilitat de l'amor.

I el fet és que el monstre de Frankenstein sí que és tot amor, però tothom el veu tan esfereïdor que no hi ha qui es pari a escoltar-lo. Són els ens extravagants com ell els que serveixen per ensenyar tot el que no s'ha de ser i enquadrar la noció d'home dins d'uns límits determinats. El monstre és un monstre i, com tants altres, és gegant; però ell no ho és per atzars incerts ni destins funestos sinó perquè el seu creador va cr
eure que fer-lo XXL seria més eficaç. Pura ciència. Així doncs, ell és tan excessiu i colossal com la voluntat humana que ha pretès crear-lo. El seu cos és una metàfora del desbordament de la creativitat humana, dels humans inconscients i irresponsables trepitjant terreny prohibit.


El cos del monstre de Frankenstein és fruit d'un miracle genètic i simbolitza, en certa manera, la societat anglesa de principis del XIX i el progrès de la ciència i la indústria i el capitalisme. Així, reflexa l'avenç de la societat però també el seu estancament, perquè al principi ell és anhel de bellesa i puresa i voluntat de coneixement i amistat i coses boniques, però el menyspreu de la humanitat el converteix en un ésser agressiu i incivilitzat, en el monstre que els humans creuen que és. El seu cos reflexa la part fosca i infrahumana que tots portem a dins; la diferència és que, mentre que la majoria dissimulem amb ganyotes tendres, el monstre està predisposat a ser dolent.

Però el pitjor és que ell també s'odia a ell mateix. Ni el propi monstre s'escapa de convencions i estereotips socials i, quan es veu reflectit al llac, reacciona igual que la resta d'humans: totalment esgarrifat. L'anatomia és la seva pròpia trampa. I al final, tot i ser un assassí, el pobre monstre se'ns presenta com un babau mental, digne de compassió i espatllat pels maleïts humans irreflexius i irresponsables.


BONES VACANCES


VIU L'ESTIU A BADALONA

Manquen només tres dies perquè arribin les vacances. Agost. Un dels mesos més desitjat. Vacances i mar. Dies pel descans i la lectura, per anar a la platja o la muntanya, per visitar monuments o escoltar música, per badar o per ..., per fer turisme nacional, internacional o local.
En cas que optem pel turisme local, a Badalona podrem gaudir de la Rambla i les seves terrasses d’estiu on podrem deixar-nos en dur en converses relaxades, amb la família o els amics; un port on la imaginació s’allunyarà dins d’un vaixell encantat; podrem anar als cinemes del Màgic Badalona per deixar-nos segrestar per una pel·lícula d’aventures, de vampirs o d’amor; submergir-nos als nostres llargs 5 km de platja. Els ciutadans de Badalona tenim el privilegi de delectar-nos amb una platja de 5 esteles on podem carregar-nos d‘energies positives, forces que ens acompanyaran la resta de l’any. També podrem desplaçar-nos a la nostra veïna Barcelona en metre, autobusos o tren; ballar a la Festa Major d’agost (dies 14 i 15); passejar pels parcs de la ciutat, petits tresors verds on saber-nos més petits i ser més conscients que som de pas per aquest món, i així amb l’elecció que cadascun fem gaudir el màxim possible d’aquest regal vacacional. El rellotge d’estiu caminarà ràpidament i sense adonar-nos arribarà el novè mes del calendari gregorià.
Setembre vestit de safir i amb olor a meravella ens allunyarà a poc a poc dels dies de temperatures elevades i sons de mar. I ens introduirà en el marc de les activitats que s’aniran desenvolupant amb motiu de les properes Eleccions Autonòmiques. Així amb l’enyorança encara enganxada a la pell dels dies d’estiu ens trobarem el dia 11 de setembre a la Plaça de La Plana per celebrar La Diada Nacional de Catalunya i el dia 19 de setembre celebrarem la tradicional Festa de la Rosa a Gavà que aquest any incorporarà alegres i festives novetats.
Però bé, de moment, no deixarem que setembre s’aixequi com el protagonista del nostre esdevenir, i ens preparem a rebre amb molta felicitat al tan desitjat mes d’agost.
A tots els meus amics, amigues, coneguts i conegudes us desitjo que passeu unes molt bones vacances d’estiu, que sigueu molt feliços i que al setembre ens trobem tots plegats.
Petons!
Mari Carmen

Badalona, 29 d’agost de 2010

RECORDA'M

Recorda’m quan miris amb ulls de passat, quan pensis que la fantasia i la realitat poden ser amigues, quan l’amor per la paraula es mostri a traves de poemes blaus, quan la mirada d’un net sigui neta i transparent, quan la bellesa d’una flor t’envoli d’un càlid aroma, quan la vellesa doni els primers passos de vida i de mort.

Recorda’m quan el fred de la neu t’esgarrifi la pell, quan trepitges les primeres fulles de la tardor, quan la primavera et porti els primers raig de sol, quan la teva mirada es perdi en la infinitud del mar, durant un dia d’estiu.

Recorda’m quan el vent bufi del nord i del sud, quan la lluna sigui gran o petita, quan un dia de pluja les gotes d’aigua rellisquen per la finestra, quan escoltis una suau melodia, quan una pel·lícula et faci sentir emocions.

Recorda’m quan entre les teves mans descansi un llibre, quan llegeixes la paraula “blau”, quan visitis una llibreria, quan algun llibre surti al teu encontre, quan un llibre oblidat reclami la teva atenció. Recorda’m quan una història inesperada et deixi un bon regust.

Recorda’m quan beguis un vi negre d’olor intens, quan mengis una fruita gustosa, quan entre els teus dits rellisqui la nata desfeta d’un gelat, quan assaboreixis un dinar exquisit, quan la conversa d’un sopar capti la teva atenció.

Recorda’m quan arribi la nit, quan es tanquin totes les llums del món, quan el silenci i la soledat siguin els teus convidats, quan s’aïllen els ulls de la realitat i s’obrin els ulls de la imaginació, quan sentis que un àngel voleteja pel teu damunt. I recorda’m sempre quan passegis pel laberint dels somnis perduts.
Recorda’m quan miris amb ulls de passat!

LA VIDA

¿Qué es la vida? ¡Belleza! Admírala.
La vida es una suerte. Acéptala.
La vida es una felicidad. Saboréala.
La vida es desafío. Afróntalo.
La vida es un deber. Pues, cúmplelo.
La vida es un tesoro. Cuídalo.
Si la vida es riqueza, guárdala.

¿Qué la vida es amor? Disfrútalo.
La vida es un misterio. Admítelo.
La vida es un compromiso. Cúmplelo.
Si es tristeza el vivir, supérala.
La vida es un combate. Gánalo.
¿La vida? ¡Una tragedia! Abrázala.
¿La vida? ¡Una aventura! Pruébala.
La vida es la vida... Un parabien...
Un saludo de Dios. Merécelo.
La vida es la vida. Defiéndela.

Santa Teresa de Calcuta.

Oh for the wings, for the wings ...

Could the caption writers and picture editors at Metro be on holiday - or perhaps they are just bored, or maybe they can't work properly because of all the ants? If these things are plaguing London it shouldn't be too difficult to get a picture, should it? Here's Peter Barron's view. Very funny.   

Champions of junior sport?

It was our football club's presentation day this month. Beckley Rangers FC was formed 15 years, ago by me and Phil Brain so local children, including our sons, could play organised football. At the awards day each player received an inscribed trophy and a magazine that includes their picture, playing record and a brief write-up. I have been producing the magazine for 12 years and it has become a memento for a generation of footballers. It's easy to do ... and could be a rich vein for local publishers. There are 60 plus players in our village. Replicate that across the county - and then the country - and you have an awful lot of interested families. During the close season there are scores of tournaments. The local newspapers aren't there, not even a bill saying the results will be in on Monday. Why on earth not? Covering junior sport properly - names, scorers, pictures, league tables has to be a reason to buy the paper. Yes, the leagues have their own websites and there is full-time.thefa.com. But you can't cut them out and send to granny. I recall Mark Sweetingham, editor of the Romford Recorder, telling a conference that his 20 pages of junior sport - treating kids like Premiership stars - had led to a colossal sales rise. Some newspapers take it a step further organising events around local sport. The Northern Echo’s Local Heroes Awards are a triumph. 700 people turn up to pay tribute to “unsung heroes” and “leading lights”. The Leicester Mercury Sports Awards are also prestigious event. Isn't this the essence of what local newspapers should be about - reflecting the success and achievements of local people, offering genuine reasons to buy the paper, appealing to a generation of non-newspaper readers? The irony is that it doesn't have to be labour-intensive. There are scores of enthusiastic club secretaries, myself included, who would supply all of this as a labour of love. It must be a more valuable use of space than the 'what's on' entries purporting to be news stories, the recycled press releases and the often banal community correspondents. 

Ivan Ilitx ha mort

¿I si,efectivament, tota la meva vida, la meva vida conscient,
no hagués estat "com calia"?


Ivan Ilitx s'ha construït els pilars de la felicitat sobre un bon càrrec oficial, un sou digne, una família completa i un apartament car i cursi. És el paradigma del savoir faire, del quedar bé i actuar comme il fau
t: un autèntic burgès. Moblant el nou apartament a mode tieta carrinclona, s'enfila a una escala i cau, però només es pica de costat amb la maneta de la finestra. Després del cop, però, el protagonista cau misteriosament malalt, malaltíssim, cada metge que el visita s'inventa un diagnòstic diferent i ell entra en un sac negre i fosc on conviu amb el dolor físic i el sofriment moral de comprendre que, en el fons, els seus pilars feliços no són tan sòlids com ell creia.

Aquest cop aparentment imperceptible (i, en realitat, insignificant: no té res a veure amb el sofriment del protagonista) marca l'inici del turment psíquic d'aquest individu imaginari: la consciència progressiva que tot el que ha fet fins ara no ha servit per res. Lev Tolstoi acusa el seu personatge d'haver portat una vida totalment burgesa en el sentit que només s'ha fixat en materialismes i convencions socials i el condemna a La mort d'Ivan Ilitx (1886), una faula moral sobre el caràcter putrefacte dels ritus socials.


Falsedat, egocentrisme, gent que deixa passar la vida sense adonar-se de res; tot el seu voltant plasma la vulgaritat i insensibilitat de la societat urbana russa de l'època. Al assabentar-se de la seva mort, els seus companys de feina s'estalvien mocadors i llàgrimes i només s'alleugen de no haver estat ells els qui han passat a millor vida i calculen com els afectarà la cadena d'ascensos laborals fruit de la plaça vacant. La mare i la filla, per la seva banda, només es dignen a seguir les quatre regles que es poden llegir al manual de pare-marit-malalt. Per aquesta gent, el sentiment és burocràcia.

Perdut en les seves divagacions, Ivan Ilitx comença a fer recompte de la seva vida i descobreix que l'únic que se'n salva són la infància i la naturalesa, estats purs i incorruptes encarnats pel fill més petit i Gueràssim, un criat tranquil i humil que ve de pagès, l'única persona que el malalt tolera en els seus últims dies.

De fet, Tolstoi és Ivan Ilitx: els seus anys joves no van ser de rata de biblioteca i llegir clàssic i abocar-se al coneixement sinó totalment ociosos i despreocupats, entregant-se a l'alcohol i el sexe i fregant la ludopatia. Com que venia de família aristocràtica, els duros no li faltaven i va entregar-se a una joventut feliç i fandula que, anys després, va rebutjar totalment.


Igual que Ivan Ilitx, en cert moment de la seva carrera brillant com a escriptor, un cop escrits i publicats diversos cims de la literatura universal com Anna Karènina o Guerra i Pau, Tolstoi va penedir-se de la fama i els diners i la riquesa i l'herència i va acusar-se de portar una existència buida de sentit. L'estratègia per suplantar aquests buits, declarats a la Confessió (1882), va ser entregar-se a l'altruisme i la filantropia, intentar escriure obres més senzilles pels camperols, rebutjar el mal i criticar les desigualtats de la Rússia tsarista i la coerció del govern i l'Església, entre altres radicalitats anàrquiques vàries. De fet, contes com La mort d'Ivan Ilitx (1886) van valer-li l'excomunió de l'Església Ortodoxa Russa el 1901.

La mort d'Ivan Ilitx són dues morts: la mort com a sinònim de la mala vida (el dolor que turmenta el protagonista durant tot el relat no és més que sofriment moral) i la mort de veritat, que passa per l'inexistència vital. A més, tot i que comença amb l'anunciació de la seva mort, Tolstoi narra la vida d'Ivan Ilitx com si fos una mort en vida, l'anar fent d'un autòmat que es creu home.

La història està arrebossada de picades d'ullet al comportament humà (que horrible, en aquests casos, sentir-se identificat!) i càstigs morals, una de les assignatures preferides de l'escriptor rus. I el pecat moral d'Ivan Ilitx és la vida fàcil, la vidia filistea, hipòcrita i postissa que ha portat. La mort d'Ivan Ilitx és un elogi a la tranquil·litat d'esperit i a al llibertat que donen la sinceritat i la veritat. Ivan Ilitx és Tolstoi passant-se comptes.


l'Art mateix

Tot allò que la rica imaginació de Nicolas Poussin va poder captar de clar i perceptible en presència d'aquest ésser sobrenatural era una imatge completa de la naturalesa de l'artista, d'aquesta naturalesa boja a la qual tants poders són confiats i que tan sovint n'abusa, arrossegant la raó freda, els burgesos i fins i tot alguns aficionats, a través de mil camins pedregosos, a un lloc on no hi ha res per a ells, mentre que, capriciosa en les seves fantasies, aquesta donzella d'ales blanques hi descobreix epopeies, castells, obres d'art. Naturalesa sorneguera i bona, fecunda i pobra! Així, per l'entusiasta Poussin, aquell vellet havia esdevingut, per una transfiguració sobtada, l'Art mateix, l'art amb els seus secrets, les seves fugues i els seus somieigs.

Retrat de Frenhofer a L'obra mestra desconeguda de Balzac


art versus vida

- Si el que vols és que torni a posar davant teu com l'altre dia -va dir amb un gest de disgust-, no ho tornaré a acceptar mai més, perquè en moments com aquells els teus ulls no em parlen. No penses en mi encara que em miris.

A
questra frase de Gillette al seu amant Poussin resumeix, en certa manera, la contraposició entre Vida i Art que apareix a L'obra mestra desconeguda de Balzac. Apareguda per primer cop el 1831, aquesta petita joia literària narra la visita dels pintors Porbus (en plena maduresa) i Poussin (el novell) al taller de Frenhofer, un pintor vell i extrafolari que porta anys i panys creant la seva gran obra mestra. Poussin ha arribat a París fa poc i està intentant fer-se un lloc en el món de l'art i està totalment embadalit per la situació, tot és molt entranyable i tendre... però també perillós: Frenhofer es nega a ensenyar-los-hi la seva obra (tot i que es passa el dia parlant-ne) i Poussin acaba demanant a la seva amant Gillette que posi davant de Frenhofer com a "intercanvi" per tal de poder contemplar l'obra mestra del vell pintor.


Les coses van com van i, més endavant, descobrim que Frenhofer no és més que una víctima de la seva pròpia genialitat, de l'anhel romàntic de l'absolut: la seva ambició de crear una obra viva s'acaba convertint en una llosa. De fet, aquest home és la versió més extrema del típic romàntic, del tòpic d'artista. No és per res que Cézanne es definia com la seva personificació real...

Frenhofer és un defensor evident de l'art pour l'art en el sentit de no buscar-li plaers externs, el paper que va fer l'artista en la societat productiva de la burgesia francesa, cap al 1830, amb la monarquia de monsieur Lluís Felip d'Orleans, expert marginador d'artistes.
Balzac, doncs, ens presenta el vell pintor com l'inadaptat, el marginat social, el contracorrentista per antonomàsia. Això sí, l'artista és el solitari però també l'iniciat, l'afortunat de saber les causes secretes de les coses, l'únic ésser capaç de crear vida. En definitiva, l'home més proper a Déu. Frenhofer és el geni i el llunàtic, el boig i el prodigi; però aquest aïllament general també comporta el risc de perdre's en les pròpies divagacions i acabar autoimmolat per l'art. És el gran perill del deliri artístic.

I és que Frenhofer no en té prou en pintar un quadre ultrarealista: ell vol ser Déu, crear vida, i l'excés d'ambició el porta, en catifa vermella, al fracàs més estrepitós. Eguerrat per excés d'abstracció, que dirien; i d'orgull i amor propi i anhel d'absolut.

De fet, quan Porbus i Poussin aconsegueixen observar la suposada obra mestra, l'única figura que distingeixen és un peu: un peu viu, realment, però l'única salvació pictòrica que demostra que t
emps enrere, en aquella tela, hi va viure una dona. Ara, la seva Belle Noiseuse ha mort a causa d'un overbooking de passió artística i creadora, d'un desbordament de pinzellades i un excés de consciència de sóc-Prometeu. Frenhofer s'implica en l'obra fins al punt que l'és: l'excés de turbina cerebral, que culmina en el divorci entre teoria i pràctica, l'ha acabat convertint en un ésser incapaç de copsar la realitat. Una lluita inútil i prematurament perduda entre Real i Ideal.


Hi ha una clara contraposició entre l'Art i la Vida, personificada en les dues dones que apareixen a la novel·la: Catherine Lescault, "l'amant" de Frenhofer; i Gillette, la jove amant del jove Poussin. L'amant del vell pintor ho és entre cometes perquè, de fet, no és més que el quadre en sí, l'Obra, la Idea. Mentre que Catherine Lescault no existeix realment, Gillette és bella i és carn i ossos i és la Realitat i la Vida i lo tangible i de veritat.

En un moment determinat, Poussin, a cavall entre l'èxtasi de l'art i l'èxtasi del seu amor per Gillette (és a dir, l'èxtasi de la vida), proposa a la seva amant de fer de model de Frenhofer per tal de poder contemplar la seva obra d'art: madame Catherine. Es tracta, bàsicament, d'un bescanvi: la Vida per l'Art. Gillette sap que, si accepta posar per Frenhofer, l'escletxa que s'obrirà entre ella i Poussin serà irremeiable: sap que o és ella o és la pintura i la futura glòria del seu amant. Aquesta diàleg entre els dos jovenets és una metàfora clara de la majúscula contraposició Art - Vida: Poussin, en moments d'amor absolut, afirma "que morin l'art i tots els seus secrets!", però despres li parla "no veient més que el seu art".

O una cosa o l'altra, diu Balzac. Art versus Vida, Ideal versus Real, però tot no es pot abarcar. En el cas de Frenhofer, es tracta d'una mort vital en favor de l'art, d'una pèrdua total dels peus a terra. La paradoxa de tot això és que Frenhofer, al cap i a la fi, està intentant donar vida i aire i moviment a les seves figures; però, com més vida pretén donar-li, més s'apropa a l'Art i més s'allunya de la Vida real.

Balzac, doncs, construeix una faula moral sobre la condició de l'artista i els límits de la creació artística en si, narra la història d'un pintor perdut en els laberints del propi ego, amb els ulls tan i tan endins que li han caigut per laringes i estòmacs i intestins i ara porta un mareig de ca'l Déu i només es creu a si mateix i al final ningú entén res. És el deliri de l'art. Pura retòrica de l'èxtasi.

desde o Brasil com muito amor

apa, tanco per vacances fins finals d´agost... si voleu em podeu buscar per Brasil. Una abraçada!


ala, cierro por vacaciones hasta finales de agosto... si kereis me podeis buscar por Brasil. Un abrazo!

LA FINESTRA BLAVA

La finestra blava

Peregrina d’una idea
persegueixo terres desconegudes.
Terres càlides i fredes,
desèrtiques o edificades,
que inciten a un mateix camí.
Juliol, un matí d’estiu,
estiuenc i mediterrani,
obro la finestra blava
i deixo que entri el teu record.
L’alegria m’envaeix,
alleugerant-me tots els sentits:
canta la veu silenciosa,
s’engrandeix l’ull empetitit
s’atura l’atenta oïda,
s’apropa la tendra mà,
olora el nas perfumat.
El dia s’omple de llum,
a fora el sol
escalfa la pell
i la sorra acarona la mar.
La meva alegria sent la terra del nord
i el meu cor s’omple amb imatges de tu.
Dins d’una estona
quan el teu record s’esborri
entre altres membrances,
la finestra serà el testimoni callat
d’aquest viatge infinit.


Headline deformation

Thanks to Mike Watson for drawing attention to this headline from today's Guardian. Deformation is, of course, a legitimate word (although I can honestly say this is the first time I have used it in either copy or a headline) so the spell-check would have let it through. But can there really be a trained journalist in the land who does not know what defamation is ... or how to spell it?

A regional Star to follow ...

At the Wolverhampton Express and Star this week with my old colleague, Adrian Faber. His paper remains the biggest selling regional title in the country - a position it has held for years. Why should this be? Well, I don't think it's rocket science:
i) It is family run, locally owned by the Grahams who believe in journalism, sound business practices and realistic targets.
ii) It has resisted the trend to turn evening newspapers into mornings (a misguided mantra by van drivers in suits purporting to be circulation managers). If something happens in the morning it will be in the paper, and the readers know that. The morning newspaper market is a crowded place where readers have ten papers to choose from, the evening market is an exclusive zone. Where would you rather be?
iii) It still has proper local editions,  eight of them, which run from a first deadline of 11am to 2.30pm. The paper changes the front and a substantial number of news and sports pages each issue.
iv) It concentrates on good content - loads of it - and not filler material.
v) It has a feisty former news-editor, who doesn't suffer fools or fads, in charge.
There is a lot more besides. The paper has had it tough, just like everyone else, but there is a robust culture, a self-belief and it feels like a proper newsroom. Perhaps the managers at some other regional groups, should take a closer look. 

Just don't do it ....

In a response to the 'good taste, dirty minds' rule on my last post, Irish newspaper designer David Bailey sent this web page from Reuters. It's deliberate, I fear, and very tacky. Don't even be tempted. 

VEU DE NIT

Veu de nit,

L’altra nit
en un impuls d’enyorança
acumulada pels anys
vaig voler escriure’t un poema
per explicar-te amb paraules
la meva veu.

M’acompanyaven en l’obscuritat
versos estimats, versos amics,
i un enrere l’altra
anaven reconstruint el teu record.

Al finalitzar el darrer,
vaig pintar un àngel
amb un llapis blau.
Vaig alçar el full
i ho vaig deixar descansant a la paret,
de cop les ales van comença a estendre’s
i el full va volar alt.

Encara no l’has vist?
Encara no arribat?

Va volar tan ràpid i tan amunt
que no vaig tenir temps de dir-li res;
estic segura que les ales coneixen quin és el teu destí.

l'ós a ca l'ós

Bernadette, exiliada de Prats de Molló per "actes immorals", viu a Barcelona i fa de guia turística i ha consagrat la seva vida a oblidar el malson que va viure al poble de la Catalunya Nord. Un dia, però, l'oblit la crida via fax: en Daniel Bessault, mig amor d'infància, li comunica que sa mare s'ha suïcidat. Aquest és el principi d'El dia de l'ós, novel·la d'en Joan-Lluís Lluís que relata el retorn i l'estada de la protagonista al seu poble natal, dominat pels mateixos francesos que van apoderar-se'n el segle XVII gràcies a uns famós tractat dels Pirineus que es firmà el 1659.


En ple segle XXI, a Prats-de-Molló-La-Preste, el català (no citat directament; Bernadette parla de "la llengua") és un idioma prohibit i oblidat, els soldats controlen les entrades i les sortides i tot acte immoral és severament jutjat i severament condemnat en públic, davant d'un poble resignadament conformat i incòmodament acomodat en una realitat fantasmagòrica.

L'única nimietat que neguiteja als inquilins francesos és
la llegenda del dia de l'ós (tradició popular amplificada per l'escriptor nord-català): "No ho expliquen a l'escola però tothom ho sap: quan tornaran els óssos, els francesos marxaran, d'un cop i per sempre, esvaïts, fugissers, rancuniosos però impotents, bornis, mancs, francesos a França". Prats de Molló sempre ha estat una vila d'óssos, però un vell conte diu que els seus habitants els van acabar matant perquè segrestaven les verges més blanques i, les poques que tornaven, ho feien totalment boges. La llegenda diu que la invasió dels francesos fou una conseqüència d'aquesta matança, un càstig, i que només quan un ós torni amb una de les verges, ni boja ni violada sinó decent i bona esposa, només llavors la gent de Prats podrà ser lliure.

Aquesta llegenda té una jornada pròpia, el dia de l'ós. Tot i que l'endemà tot tornarà a la submisa normalitat de sempre, es tracta d'un jorn festiu en què els soldats han d'arrecerar-se al castell i tots els habitants de Prats de Molló surten, s'emborratxen, parlen de les tetes de la filla del comandant Pepito o del culet del soldat Menganito, exorcitzen totes les pors i insulten i diuen blasfèmies en el seu idioma propi, la llengua "del sud".

El problema ínfim dels francesos, però, comença a solidicar-se quan comencen a córrer rumors de l'arribada d'un ós. Aquest fet trasbalsarà la realitat patèticament plàcida dels habitants de Prats de Molló, trasbalsats també per la tornada de Bernadette, Bernadette la Immoral, Bernadette la Lesbiana, Bernadette la Depravada Mental. Aquesta, reinstal·lada temporalment al seu poble natal, hauria d'assistir al judici i la condemna de la seva pobra mare i, poc a poc, enmig d'un revival traumàtic de la infància i l'observació d'un poble que no ha fet ni un pas en tres-cents anys, Bernadette anirà descrobint que la simultaneïtat de la seva arribada i la de l'ós no és pas casualitat, i anirà recordant i presentant-nos la realitat d'un poble aïllat i dominat per l'autoritarisme, la submissió, la ràbia i una ignorància de cavall.

El dia de l'ós necessita estòmac. És sang i és fetge i és política i és denúncia. En Joan-Lluís retorça el temps i parla amb un estil directe, amb una cruesa que frega la poesia i un llenguatge insòlit pels més barcelonins. Cosa seria i patètica i trista i, alhora, pura bellesa. Tot i que el divertimento estilístic de Xocolata desfeta és excel·lent, que ningú s'esperi res semblant al encarar-se a aquest Premi Crexells. Com dirien a Prats de Molló: chapeau.

QUOTIDIANITATS

Quotidianitats

Em despullo
de quotidianitats
de fets corrents i
de coses inanimades.

Em vesteixo
d’excepcionalitats
d’epopeies irreals
d’idees animades.

Comença el viatge,
recorro les cambres de la nit
i el teu somni
surt a l’encontre.

Habitacions imaginàries
obren les portes
al món de la fantasia.
Darrera cada porta,
em rep el teu rostre angelical.

El temps diari em reclama,
m’acomiado de les teranyines de la nit
i sento com la meva pell nua
es va cobrint
a poc a poc
de quotidianitats.

Back to basics ...

Here are some basic training tips that, on the evidence of these recent examples, we clearly need to revisit.


1. Don't cut and paste from brochures. Good sub-editors should know how to read ... and to edit.


2. Have good taste and a dirty mind ... so that you keep the innuendo and double meanings out of the publication.


This rule also applies to the advertising department.




And it certainly applies to the relationship between pictures and words.

3. Libel by juxtaposition is very rare, I'm pleased to say. It usually just leads to giving people a laugh at your paper's expense. 


4. Always, always, always check your sources, something that AOL appeared to have forgotten here. The web is not a reliable source of facts ... go to original sites.  

5. Watch out for that old favourite of disaffected sub-editors ... the abuse of drop caps.


More to follow ...

Africa wins the typeface World Cup

If the team with the best typography won the World Cup (as type designer Dalton Maag claimed when Italy won in 2006) it would have been Ghana who collected this year's trophy. For me, their away kit was the best strip of the tournament (with Slovenia, home and away, and the US, away, vying for the worst). African countries carried their names and numbers with a flourish, using the typeface Olembe, designed by Puma's Paul Barnes and sported by both Ghana and Cameroon. 
Now the favourites to win must now be Brazilian designer Yomar Augusto whose Unity font is to be found on the adidas shirts of Argentina, Germany and Spain. Certainly a worthy winner - but not quite as stylish as Olembe. 


The numbers in Unity are bold and clear but the letters less so - and the R and A look the same (FABAEGAS??) which isn't such a good idea for a tournament where half of the players are unheard of. This year, Italy's typeface is called Crepello. That's why they played so badly. Read interviews with both designers on the FontFeed website.

L'UNIVERS FACEBOOK

L’univers facebook,

M’acosto a la finestra per mirar la gent que camina pel carrer i penso que les grans ciutats són plenes d’ànimes solitàries, de veïns que no se saluden, de contactes físics substituïts per relacions virtuals, de sentiments enfrontats, d’un individualisme indiferent que va distanciant-nos poc a poc.
Mentre les persones han anat debilitant les relacions personals, l’encís d’una mirada propera, per connectar-se i comunicar-se electrònicament, els contactes a distància han anat guanyant terreny. Creadors de la nostra pròpia identitat, l’aventura de ser persones diferents ens permet enxarxar la nostra identitat amb les millors arts de l’engany.
De mica en mica, aquest món electrònic i silenciós ha anat estenent les seves xarxes virtuals dins la societat passant les “webs” socials a ser una part significativa del nostre esdevenir humà i ciutadà.
I així, aquest món de contactes innumerables amb persones distants i distintes ens permet conèixer una multiplicitat de persones que podem tastar de manera parcial aturant-nos en aquells aspectes que hi puguin ser del nostre interès o divertiment.
L’univers facebook avança vertiginosament com un front d’infinites relacions lleugeres i superficials. S’utilitza la paraula amic per parlar de persones enregistrades sota una fotografia qualsevol, de persones sense veu, de persones amb les que mai s’ha pres un cafè, de persones amb les que mai s’ha compartit, des de la presència real, somriures o llàgrimes... Es transita a gran velocitat sense cap mena de compromís, ignorant la profunditat dels altres, substituint el buit amb vanitats i el cor per una capa de botox.
Sense adonar-nos gaire potser arribi un dia en què les relacions socials a través dels mitjans electrònics seran més grans que les relacions que es mantenen cara a cara. I l’individualisme exacerbat haurà guanyat la batalla. Presoners de la nostra pròpia soledat deixarem que les nostres idees es converteixen només en meres creences, mentre que si som capaços de mirar més enllà de la caverna virtual les idees compartides amb els altres ens permetrà construir rutes comuns de les que anirà embastant-se una concepció més enriquidora del nostre esdevenir humà.

de diamants mida ritz

El 1922, The Saturday Evening Post, que havia publicat molts relats d'en Fitzgerald, es va negar a publicar-li "The diamond as big as the Ritz" perquè tenia un "regust anti-materialista" que no encaixava amb la mentalitat de la revista. Tot i això, Fitzgerald el va aconseguir colar a la revista literària The Smart Set, el mateix any va publicar-lo dins l'antologia de contes Tales of the Jazz Age (per catalans i catalanòfils, hi ha una edició dels Contes de l'era del jazz la mar de maca dels 62) i avui dia és un dels seus contes més mimats i coneguts.


A "The diamond as big as the Ritz", Fitzgerald relata l'estada estiuenca del petit John T. Unger a casa de la família Washington. Tot i que en John és un noi de províncies i l'únic que no va en Rolls-pierce a la Saint Midas School de Boston (l'escola preuniversitària de més prestigi, vegi's el mite de Nova Anglaterra), en Percy Washington, un silenciós i reservat company de classe, el convida a passar l'estiu a casa seva. La casa d'en Percy, com ja s'olora, resulta ser millor que totes les cases de tots els reis i tsars i maharajàs del món junts. En John ha heretat de la tradició del poble i la família la mania de venerar la riquesa (quan en Percy li diu que el seu pare és l'home més ric del món, aquest afirma: "Me n'alegro; la gent molt rica em cau bé. Com més rica és ua persona, més bé em cau") i adora aquest món dels Washington, ple d'esclaus negres (que ignoren allò de l'abolició de l'esclavitud) i tobogans fins a dutxes amb aroma de roses i robins i pedres precioses i diamants i sedes i olors dolces. La magnitud del luxe és total.

Tot i això, el pobre nen va descobrint les aberracions que la família Washington ha arribat a fer per mantenir el seu castell idíl·lic i el seu gran tresor (un diamant que, efectivament, té la mida del Ritz... o més) aïllat del món real. En el cas d'aquesta gent, doncs, la riquesa ha esdevingut una presó que només fa que augmentar el caràcter grotesc de la seva immoralitat total. Ni tant sols en poden fardar! Tota la família viu empresonada per la riquesa del diamant i per la por constant a ser descoberts, terror i pànic que els fa actuar xunguíssimament contra tots els qui trepitgen la casa i tenen la intenció de tornar, sense explicar absolutament res, al món real.

Fitzgerald, amb un argument més tirant a fantàstic, fa la mateixa crítica a l'idolatria de la riquesa que es transpira d'El gran Gatsby. Com Nick Carraway (el protagonista d'El gran Gatsby) o John T. Unger (símbol de la fascinació de la classe mitjana per la gent amb molts dòlars), F. Scott Fitzgerald no va saber resistir el magnetisme del luxe i la riquesa i el xampany i les grans festes, però també en percebia l'atmosfera d'insensibilitat, les febles i la buidor interior de molts dels qui van formar part del que s'ha anomenat the roaring twenties. De fet, ell mateix firma (a les notes introductòries dels Contes de l'era del jazz) que "passava per aquell conegut estat d'ànim caracteritzat per un intens deler pel luxe, i vaig començar el conte amb la voluntat de nodrir aquest deler amb aliments imaginaris". Fitzgerald hi era i sabia que hi era. Malgrat tot, però, això no va impedir que la seva vida, com la dels Washington, acabés en una tragèdia.

viure-ho

- Mi mujer apenas se ocupa de eso -dijo Charles-; aunque le recomiendan el ejercicio, prefiere quedarse en su habitación leyendo.
- Es como yo -replicó Léon-; qué mejor cosa, en efecto, que estar por la noche al lado del fuego con un libro, mientras el viento bate los cristales y arde la lámpara.
- ¿Verdad que sí? -dijo ella, fijando en él sus grandes ojos negros abiertos.
- No se piensa en nada -proseguía él-, las horas pasan. Uno se pasea inmóvil por países que cree ver, y su pensamiento, ensalzándose a la ficción, se recrea en los detallles o sigue el hilo de las aventuras. Se identifica con los personajes; parece que somos nosotros mismos los que palpitamos bajo sus trajes.
- ¡Es verdad! -decía ella-; ¡es verdad!
- ¿Le ha ocurrido alguna vez -replicó Léon- encontrar en un libro una idea vaga que se ha tenido, alguna imagen oscura que vuelve de lejos, y como la exposición completa de su sentimiento más sutil?
- ¡Sí!, me ha sucedido -respondía ella.
- Por eso -dijo él- me gustan sobre todo los poetas. Encuentro que los versos son más tienros que la prosa, y que consiguen mucho mejor hacer llorar.
- Sin embargo, cansan a la larga -replicó Emma-; y ahora, al contrario, me gustan las historias que se siguen de un tirón, donde hay miedo. Detesto los héroes vulgares y los sentimientos moderados, como los que se encuentran en la realidad.
- En efecto -observó el pasante de notario-, esas obras que no llegan al corazón se apartan, me parece, del verdadero fin del arte. Es tan agradable entre los desengaños de la vida poder transportarse con el pensamiento a un mundo de nobles caracteres, afectos puros y cuadros de felicidad. Para mí, que vivo aquí, lejos del mundo, es mi única distracción. ¡Yonville ofrece tan pocos alicientes!

L'estil de lector que condemna
Flaubert dins Madame Bovary