LA MÀGIA DEL MÀGIC

La màgia del màgic Badalona

Em vaig trobar amb la Lola, fa dos dissabtes, al passeig comercial del barri de La Salut. La Lola és una dona enamorada del món de la moda. La seva frustració secreta és no haver pogut ser una topmodel però la supleix amb bones dosis de roba, sabates, bosses i perfums; es considera una gran coneixedora dels centres comercials. Estranyada de veure’l al passeig, li pregunto que com és que estant tan a prop del centre comercial Màgic Badalona no està passejant per les conegudes botigues de marca: la botiga de l’osset, la de roba diferent i d’altres. Tot seguit comença a enraonar sense parar. M’explica que no és un centre gaire atractiu, que li dóna una mica de claustrofòbia perquè no hi ha entra molta llum natural; que bastants de les botigues són cares, i que precisament ara en moments de crisis no és el mateix comprar un jersei de marca que consti uns 50 euros o més, que altre que consti uns 20 euros o inclús menys. També em fa altre tipus de reflexió, i amb la mirada fixa em mi, em pregunta -com si jo tingués la clau de tresor-, què com potser que a un barri de gent treballadora s’hagi fet una aposta per determinat tipus de botigues, és que tots els dies un es pot comprar una joia o un rellotge DKNY?. Continua el seu parlament informant-me que inclús el supermercat que hi ha dins del centre pertany a una de les cadenes alimentaries amb els preus més elevats, d’això ja estava informada per la meva mare. També em diu que a part de la moda, li agrada la lectura, la música, la decoració de la llar i l’esport, i que no hi ha cap Decathlon, ni cap botiga de decoració, ni cap Fnac on poder veure satisfetes aquestes altres apetències. En aquest punt em poso totalment d’acord amb ella.
Amb to divertit abans d’acomiadar-nos em diu: - Nena la màgia d’aquest centre només la podem trobar al cinema perquè com bé sabem aquest privilegia la imaginació i ens consola en temps difícils.


UNA LLEGENDA


Les llegendes, els contes i les anecdotès són croniques populars de la vida de la ciutat. Badonino. Aquest és el nom assignat a un jove que apareix cada any en Primavera per les Festes de la Ciutat de Badalona. Segons conta la llegenda és un jove que passeja les nits de primavera al Parc de Ca l’Arnus. Un afegeix modern explica que una nit passejava en busca de la seva enamorada, una jove pastissera. Durante una visita al parc i a punt de ser descobert pel pare de la jove, Badonino es va amagar dins del pou dels enamorats, i allà va romandre fins que no va poder reprimir un esternut, el pare el va descobrir. Per evitar les seves amenaces el jove va promete casar-se amb la jove i la receta d’un dolç que faria rica a la familía de pastissers: un dolç de coca amb el cos de la venus decorat amb crema i xocolata, un dolç que es convertiria en típic de la ciutat.

WABI-SABI


L'AUTOCAR

L’autocar

Les portes de l’autocar es van obrir; al pujar al seu interior va ocultar una exclamació de sorpresa. Havia vingut! Només durant un breu segons, un simple segons, va percebre la seva presència al final del passadís. L’autocar estava ple.
Va amarrar amb força la seva mirada, no era el cas que deambulés per la seva compta. Es va seure al seient que duia el número vint-i-un, al costat de la finestra, i va fixar la vista en el paisatge natural, tenia por que aquells ulls color coca-cola es clavessin en el seu clatell i poguessin dominar la seva voluntat. Va sentir la boca seca i es va humitejar els llavis. Havia sortit de casa a corre cuita sense temps de posar-se una mica de color a les galtes, però amb les emocions que corrien al seu interior estava clar que no ho necessitaria. De prompte un subtil aroma de pomelo amb un toc d’espècies d’alfàbrega fresca... es va colar pels seus sentits. De reüll li va semblar entreveure el llampec d’un somriure al seu rostre.
Quan ningú la mirava es va dedicar a observar-lo amb deteniment i va sentir els bateigs desbocats del cor dins el seu pit. El vermellor es va estendre ràpidament per la seva cara, i encara que ell hi fos una mica lluny del seu lloc, va sentir el calor que desprenia el seu cos masculí. La idea de palpar-lo físicament li va fer tremolar.
L’autocar va arribar al seu destí. L’alegria es respirava a l’ambient festiu. A l’instant de baixar van estar a punt de xocar, a l’ensumar la seva fragància es va sentir embargada per una estranya barreja de por i d’excitació. Hi havia una mena de misteri en aquell home que la intrigava, que es ficava en els estranys sentiments que li provocava més enllà de l’existència real. Una lleugera bufada de vent i de vida va passar de llarg pel pinar.
Va cridar el seu nom i l’aixecar els ulls de cop, i veure els seus ulls color coca-cola, va emmudir. Ell va parlar com si no esperés cap contestació ni resposta. I amb pas decidit i indiferent va marxar. Una esgarrifança desobedient va recórrer el seu interior i mentre caminava sense cap mena de brúixola indicativa que l’orientés envers el seu camí, va sentir com aquells ulls plens de bombolles saltaven i ballaven dins el seu pensament. Abstreta en el seu imaginari va besar-li el coll, els llavis i va embriagar-se tant plenament amb la seva aroma que quan es va despertar del seu somni excursionista va descobrir que havia equivocat el camí i en lloc de pujar havia baixat. Abans de tornar enrere, va respirar profundament per recobrar-se una mica de les seves descontrolades emocions. Va entrar un moment als serveis del restaurant La Rosa Vermella, on el plat protagonista és la paella d’arròs amb marisc, per netejar les mans i les emocions, i posar-se una mica d’aigua al front per tal de refredar l’apassionament que es cuinava al seu interior.
Va fer el camí de tornada il·lusionada i feliç en companyia del càlid sol del migdia. Els darrers raigs de l’estiu. I només quan va estar a prop del lloc d’arribada es va adonar que l’autocar verd s'havia marxat sense ella.

SISÈ POEMA DE SETEMBRE

Sisè poema de setembre

Rellisquen les mans
pels pits freds i despullats;
la calor dels dits
segresta el tacte de la pell.

Allà on tot és fosc,
el goig i el plaer
s’amaguen i es troben,
en un joc de carícies desbordades.

Mirades plenes,
davant el plaer
de cossos tremolosos.

La temptació, el desig,
lloc de trobada
d’una nit de tardor.
Setembre, el mes,
on les mans i els llavis
tenen el sabor de la vida i la passió.

TROZOS DE CRISTAL

TROZOS DE CRISTAL,
Voy a ver si me encuentro dentro de mi piel
y comprendo porqué nada puedo entender.
Me resulta tan raro todo lo normal,
me tropiezo, me caigo y vuelvo a tropezar.
Creí que me había equivocado,
luego pensé
que estoy bien aquí en mi nube azul.
Todo es como yo lo he inventado
y la realidad trozos de cristal
que al final hay que pasar descalzo.
Por favor no me empuje, me puedo caer.
Yo en mi nube estoy tan bien
no me va a convencer
yo conozco unos cuantos que son como usted
que me ofrecen veneno cundo tengo sed.
Creí que me había equivocado,
luego pensé
que estoy bien aquí en mi nube azul.

Trozos de cristal de Fito&Fitipaldis.

Il·lustració per la Directa...

En breu, un resum de l'article... (tema: la polèmica de la prostitució a la Rambla)


-Il·lustración para "la Directa"-
En breve, un resumen del artículo... (tema: la polémica de la prostitución en la Rambla)


-Desenho pra "la Directa"-
Em breve, um resumo do artigo... (tema: a controvérsia da prostituçao na Rambla)




CINQUÈ POEMA DE SETEMBRE

Cinquè poema de setembre

Carrer buit, silenci,
que travessa la ciutat.
En la vorera somniadora
s’aixeca la presencia desitjada.
Apareix un home sense nom,
rostre que es barreja amb algú;
fruit de records passats.

Hi ha dies en calma, tranquils,
que em porten a passejar per la ciutat,
recórrer els seus laberints
i entre cantonades deixar sorgir
la presència imaginada.

Callada, l’ombra,
m’acompanya.

Potser,
per això,
m’agrada passejar, silenci,
algú camina al meu costat;
ombra humanitzada feta matèria.
I la meva solitud
despullada de mirades, desapareix.
Persegueixo un home viu,
detingut dins la memòria del temps.

No puc tocar-lo,
ni besar-lo,
només passejar al seu costat,
una tarda de setembre.

HAIKU


QUART POEMA DE SETEMBRE

Quart poema de setembre

Paper doblegat,
un nom abrigat,
una història mig escrita.
Una taca de tinta blava
rodola pel full llançat.
La dissolució de les lletres,
la història no narrada
ofegada pel mar blau
de la tinta escampada.
Paperera buida de somnis.
Setembre llança el llapis
damunt lletres oblidades.


ANDREA, XAVIER I ELLA

Andrea, Xavier i ella

Avui és un dia més de la seva vida. Un cop més, lluita amb els seus dubtes. Xavier es planteja si ell ha nascut per amar. Potser sorprès llegint tendres poemes d'amor. Xavier posseeix el do de la disfressa, com no li agrada enfrontar-se amb les coses autèntiques les inventa. D'aquesta manera de ser sorgeix un home inventat. És un matí de setembre, i ell sap que es trobarà amb ella.
Condueix sense preses deixant darrera blocs de nova construccions, blocs freds i artificials que protegeixen vides inventades. El carrer està ple d’excrements, és la lluita de l’administració amb els amos dels gossos per millorar la ciutat. Ell prou té amb la seva història, com per tenir cura d’un gos.
Arriba al final de Via Augusta i continua recte, sobrepassa una mica el límit de velocitat i redueix abans d’arribar al pas de vianants; una vella amb cabells blancs li fixa una mirada congeladora. Condueix per un carrer d’única direcció, deixant darrera el carrer Baldomer Solà, és nota que fa poc que l’han arreglat. Amb les noves zones blaves i l’ampliació de les voreres la carretera ha restat reduïda com els seus somnis. Lluny d’aquí pensa a la possibilitat de viure un altre futur, una altra vida.
Si algun desconegut li preguntarà pels seus somnis, podria parlar amb la sinceritat d’aquells que no tenen por de ser descoberts. Al llarg dels carrers les noves botigues d’immobiliàries, d’informàtica, de perfumeries, de roba van decorant carrers que han anat millorant d’aspecte als darrers anys. Només un petita llibreria resta com record del passat, potser desapareixerà quan el seu amo sigui temptat per un constructor agosarat o potser decidirà continuar sent li fidel fins al final dels seus dies.
Com ama Xavier la seva ciutat, podria descriure-la amb detall amb els ulls tancats. La ha recorregut de jove en les seves correries i de gran amb la seva ideologia. Pensa que no ha fracassat en algunes de les coses que es va proposar i mentrestant va sortejant cotxes en una circulació carregada de somnis i de buits. Andrea, la seva dona, mai ha penetrat als seus pensaments interiors, com tampoc la seva mare, realment creu que no el coneixen pas. Ell no sap encara quin serà el resultat final, però sent una certa satisfacció amb si mateix per ser qui es i fer allò que fa.
Xavier es manté prudent dins el seu entorn més proper. Sap que l’Enric fa l'amor amb la seva última conquesta, en un hotel acollidor, no massa car, a les afores de BCN que ell li va recomanar, tots dos són bons amics i companys de feina. Tots dos treballen a la mateixa empresa. L’Enric va decidir que no es casaria perquè es coneixia i sabia que amb el matrimoni no tindria prou. Ell per la seva banda va apostar per la seguretat d’una relació per a tota la vida; a vegades no pot remeiar sentir una certa enveja de les històries i correries que viu l’Enric i es deixa envair per somnis on noies joves de faldilles curtes i petits jerseis que deixen al descobert embolics adornats amb piercings, li fan allunyar-se per breus moments de la segura realitat que l’envolta.
Xavier, quan els diumenges surt a comprar el periòdic, té la costum de passejar fins arribar al mar; allà seu i s’enamora dels seus pensaments amagats i d’anhels inquietants que li roseguen per dins.
De dalt a baix, Xavier és un home corrent, és una aparença tranquil·la que oculta a algú. De tornada a casa mira l’estàtua silenciosa que a l’arribada de la tardor veu entristir el seu arc iris floral.
El matí té caràcter de responsabilitat i Xavier el fa seu des de què s’aixeca del llit. No ha dormit gaire bé, però sap que és per la torbació que sent des del moment que va prendre la decisió de trobar-se amb ella. Surt del llit ple d’expectatives i corre fins el bany arrossegant els peus, la calefacció encara no calenta massa i nota la fredor de les rajoles als seus peus. Recorda que a casa de sa mare encara hi ha una estufa elèctrica al bany que havia d’encendre mitja hora abans de dutxar-se. Un pis de cinquanta i cinc metres quadrats on el fred es deixa colar més enllà de les finestres. La calefacció comença a deixar notar el calor sota els seus peus nus, i ja a la dutxa agafa aquell gel vermell que l’Andrea sempre compra pel cos però que ell utilitza també pels cabells. El bany és ample hi ha espai per prestatges que l’Andrea té plens de cremes, perfums, perles de banys i un munt de coses que no sap molt bé per à que serveixen però que suposa formen part de l'estètica femenina.
S'ha vestit, amb una camisa de color gris clar i s’ha posat l’armilla de color negre a joc amb la corbata. Andrea ha sortit aviat, llançada cap el despatx, avui, havia d’assistir unes jornades de psicologia adreçades a joves adolescents i mestres de secundària.
Ha estat llavors, abans de sortir, quan s'ha interrogat si podia permetre el luxe de portar aquelles cartes mai enviades. Aquelles notes diàries, que mai li havia ensenyat. Ha optat per deixar-lo per una propera ocasió, per quan ella mateixa li demanés. Avui només portaria la seva presència i un petit poema.
Sap que el motor que li empenta és el desig. No un desig qualsevol sinó aquell desig que ha estat fruit de negacions i negacions, un desig concret que crema fa temps la seva sang. Vol viure, o millor podríem dir que no vol enganyar-se més, i allò rellevant de la seva determinació és que sap i intueix que sempre ho ha sabut i que al llarg del temps que ha transcorregut aquest desig mai li ha abandonat.
Ella va ser la seva elegida, recordada, estimada, paladejada als fulls blancs de la seva ment. Ha estat mirada, observada a distància, com s’observa aquelles coses que tenim por que estronquin, amb cura. Ha estat callada, silenciosa, misteriosa. Qui és, que fa, com vesteix, com parla, com pensa, com plora....el resultat està present, aquí, als seus desigs ocults.
No agafarà el cotxe, avui agafarà el metro, aquell que el conduirà a pro del lloc que il·luminarà el seu cor. Si la seva dona sabés aquest fet no creu que entengués mai que l’ha portat fins aquest punt. Si pogués entendre com li és de necessari viure’l, potser entendria que hi ha un altre dins seu que necessita allunyar-se del lloc ordenat que ella va decidir assignar-li.
El metro arriba, Xavier, puja. Està ple de gent. Dos nois africans, asseguts al final del vagó riuen i parlen en un idioma que ell no entén. Un senyor davant seu, llegeix un periòdic esportiu, el titular diu " El Barça derrota l’Sporting i Ibrahimovic marca". El seu viatge subterrani està arribant al final. En el metro, aquest matí de setembre, Xavier gaudeix d’un itinerari que li allunyà del seu món. Molt a pro algú estimat li està esperant.
Té molts pensaments. Pensaments plens d’imatges desitjades en les que projecta que serà d’ell a partir d’aquest moment. Navega per un mar d’emocions que li condueixen constantment a ella. Ha trigat temps hem adonar-se que tot allò que mereixia la pena estava lluny d’ell. Havia tancat amb clau la seva habitació secreta i l’havia llançada, però malgrat això és conscient que des de l’instant que l’obrí ja res tornaria a ser ho mateix. Moltes oportunitats havien passat i ara havia arribat el moment d’aixecar-se i no deixar passar més temps. El seu passat era un passat de portes tancades, de coses no dites, de sentiments no expressats, de desigs no realitzats.
Per alguns potser aquesta història d’infedilitat no sigui una història d’amor, però en tot cas, tu lector, faràs la teva pròpia interpretació.

TERCER POEMA DE SETEMBRE


Tercer poema de setembre

Dorm l’àngel, dorm.
Totes les ones mullen
els seus cabells escampats
els seus ulls tancats;
la sorra es barreja amb somnis de colors.

S’apropa el mar, s’apropa.
Soroll de mar,
sabor d’amor.
Àngel o sirena.

L’acarona el mar, l’acarona.
Suavitat d’escuma blanca
que embolcalla tota fantasia.

SEGON POEMA DE SETEMBRE

Segon poema de setembre

Penso en tu i la mà d’un àngel
neteja el cel de blau,
convertint-lo en el mirall
des d’on poder mirar-te.

Veig la teva mirada
silenciosa des de l’eternitat
i puc seguir la distància
de la terra fins la teva estrella.

Rumio allò que vull llançar-te
des de la terra,
plantada com un arbre
amb els peus traspassant totes les arrels,
en un dia de setembre,
si existeix l’eternitat
sempre existirem tu i jo.



PRIMER POEMA DE SETEMBRE

Primer poema de setembre

Arriba setembre i agafo una paraula. Les mans tasten el paper callat,
i abandonat durant els dies d’estiu.

Observo els primers núvols i assaboreixo el teu nom.
Sonen notes, tons, vibracions i melodies,
ballen en l’aire,
deixant llamps sonors
que converteixen la foscor en llum.

El so de la teva veu, la permanent veu,
hèlice en moviment d’inspiracions continuades.

La creació sempre a punt per volar.