PLAER INDIVIDUAL

Després d'un llarg viatge en avió, la Clàudia va arribar a l'habitació i es va despullar. No va voler treure la camisa blanca de seda de dormir, que estava sota el coixí. Directament es ficà al llit coberta només per la lleugeresa del llençol on començà a acaronar la pell del seu sexe mig adormit, i es deixà endur per les seves fantasies. Aquell era un joc en solitari, un plaer individual... plaer de dona.
Sentí com el seu sexe es convertia en un vaixell navegant, en onades tèbies de plaer que anaven sobreposant-se. Un gust infinit s’apoderà de cada un dels racons de la seva intimitat. Va prolongar el goig fins l'infinit; unes gotes de suor solcaven el seu front, i un orgasme individual va venir al seu encontre; una alegria immensa va recórrer el seu cos. Va ser un orgasme intens, enèrgic. Després va arreglar el llençol i es va dormir deliciosament.

PEDRES


Una bufada de vent de tardor em porta el record d'un viatge: Atenes. La ciutat blanca, la ciutat de la deessa Atena, la ciutat de Pèricles, Sòcrates, Plató i Fídias; la ciutat on es van establir les bases del règim democràtic; la ciutat que es va convertir en bressol de la filosofia, la retòrica, el diàleg, i per damunt de tot, la paraula.
De tots els esdeveniments que em ballen pel cap, agafo el dia en què vàrem anar a visitar l'Acròpolis, coronada pel Partenó. Recordo que els meus sentits es van quedar hipnotitzats davant de tanta bellesa; entre el groc del sol, el blau intens del cel i el blanc trencat de les columnes del Partenó, sorgien altres colors més intensos, el vermell del desig, el rosa de l'amistat, tonalitats reals que saltaven davant els meus ulls per tal de ser capturades dins del meva retina i el meu cor. Hi ha records que duren una eternitat!
Havia llegit en un llibre sobre Atenes, que a l'any 510 abans de crist, l'oracle de Delfos havia sentenciat que aquella ciutat només seria habitada per Déus. Jo oblidant-me de totes les mirades celestials i de la meva condició terrenal, vaig agafar un parell de pedres del terra com record d'aquell viatge inoblidable; al profanar aquells tresors arqueològics, els Déus van enviar-me un càstig: una dona uniformada va començar a fer sonar un xiulet, plantant-se davant meu, i cridant-me quelcom en una llengua que jo no entenia pas. Ràpidament es va apropar la guia del grup per explicar-me i aclarir que la guarda m'havia vist agafar les pedres i ficar-les dins la bossa, i em demanava que tornés aquelles petites peces històriques, al seu lloc d'origen.
Vaig ficar la mà a la bossa i resignadament vaig tornar-les amb la resta de companyes silencioses. Totes les mirades que fins aquell moment s'havien concentrat a la meva persona van disgregar-se, i no vaig poder explicar a aquells ulls encuriosits perquè m'agraden les pedres.Fa molt molts anys, un amic, em va parlar del significat simbòlic que tenen les pedres. En va explicar que per algunes ideologies, una pedra bruta simbolitza una forma d'arribar al desenvolupament espiritual de l'home, als valors de l'ésser humà (el respecte, la fraternitat, la humilitat, la tolerància i els drets de les persones). Segons aquest sentit simbòlic es tractaria d'un constant procés de millora per part de l'ésser humà, de la seva passió per la saviesa i el coneixement, de la seva recerca d'allò bell, i de l'amor a un mateix i als semblants. Des de llavors em sento atreta per les pedres, el seu color, les seves formes, i la seva energia oculta.

ESCRIURE

Escriure per a què? escriure per

aprendre
buscar
caracteritzar
dissenyar
educar
fomentar
guixar
humanitzar
inventar
jugar
laborar
llegir
magnificar
novel.lar
obsequiar
poetitzar
questionar
redactar
seduir
transformar
universalitzar
viure
xerrar
zelar
................
Escriure per AMAR

EL PROFESSOR

És el professor. Un home prim i esvelt. Els cabells castanys una mica llargs cobreixen la seva front. Va vestit amb texans foscs i una camisa blanca amb ratlles molt primes de color blau marí. Pronuncia les paraules amb un to de veu relaxada. Un rostre de línies dolces, de faccions tallades com si fossin la creació d'un escultor renaixentista, que deixa que l'aire acaroni la força del marbre. La seva tendresa en el gestos domina l'expressió de la seva cara i de les seves mans deixant entreveure una personalitat cordial i propera. La seva mirada aporta al conjunt un aire magistral.
El professor pregunta: - Qui ets?, senyalant una fotografia projectada en la paret. És ell, en Xavier, el jove que va ser el Primer Secretari de les Joventuts Socialistes de Catalunya. De prompte, em sorprèn a mi mateixa evocant imatges d'un passat llunyà:
" L'Eugeni D'Ors, l'institut situat al barri de Sant a Roc a Badalona, el bar i els primers cigarrets, les classes i els professors; el professor de literatura i les seves històries d'amor a Paris, que mai vàrem saber si eren històries reals o fictícies. La professora de francès i la seva ideologia feminista. Les tardes de secrets compartits a la biblioteca i l'aparició d'inquietuds amagades. Les correries pels passadissos de l'institut per anar a seure'ns a les primers files i escoltar al jove apassionat que convocava les assemblees estudiantils. Si, aquell jove de la piga, d'esperit curiós i aventurer. Aquell jove de cabells esvalotats, que vestia amb pantalons de pana marrons, jerseis de llana (blau a ratlles, color vi...) i caçadora veig. Aquell jove, en Xavier Soto, que va saber fer de la paraula el seu amic més fidel i de les idees socialistes el sentit de la seva existència".
Surto d'aquest parèntesis momentani, tot just quan el professor comença a explicar que Rafael Campalans va participar en la fundació de la unió socialista de Catalunya. Miro envers la finestra, i veig com els arbres silenciosos van tornant-se invisibles com els meus records.


COLOR DE LLÀGRIMES


COLOR DE LLÀGRIMES,
Va sentir la necessitat de tancar-se a la seva habitació, tan sols ella, els seus llibres i els seus records. Va pensar en ell i es va preguntar, des del seu silenci, com li hauria anat l'estiu. Va seure al vell sofà, va deixar reposar el cap i va tancar els ulls.
A l'obrir-los, l'obscuritat s'havia apoderat de l'habitació, va encendre el llum. Se sentia una mica mandrosa però va encendre l'ordinador, volia mirar els correus electrònics, cap d'ells va donar senyals de rellevància. Va connectar-se a Internet, i va escriure al cercador de google: "relats". Després d'una estona de no veure res interessant, quan estava a punt d'abandonar la recerca, els seus ulls curiosos es van topar amb un text:
_________________________________
"Un dia més Li-Luan mirava la tela blanca. Sempre pensava que algun dia pintaria la seva gran obra mestra. Aquesta era la il·lusió que l'empenyia a continuar pintant, malgrat la difícil situació econòmica que l'envoltava. Matinava per poder pintar, abans que arribés l'hora d'ajudar el seu pare, amb la venda de peixos; una feina esgotadora. Li-Luan sospirava. El temps anava passant però ell no desistia en la seva creença: algun dia es convertiria en un pintor reconegut. Com que no tenia gaires diners per poder comprar llençols esborrava obres per poder plasmar-ne altres de noves al damunt, i així, anava agafant-se a les fantasies que li feien somniar realitats encara llunyanes.
Un dia, un amic seu li va explicar que s'havia assabentat que feien un concurs de pintura a la plaça del poble per desig de l'emperador, i que la pintura guanyadora seria comprada per molts diners i exposada al gran museu Imperial.
Sense cap mena de dubtes, Li-Luan va pensar que havia arribat el seu moment, la seva gran oportunitat. Pintaria la tela més bonica del món. Pinzellada rere pinzellada, anava combinant ocres, blaus, vermells, liles..., de la combinació de tots ells anaven sorgint colors més intensos que conferien al quadre una estranya complicitat pictòrica. Un conjunt de tonalitats que saltaven del llençol a la captura de qualsevol mirada. Un paisatge de misteri i seducció, va ser l'obra creada per Li-Luan.
Per fi va arribar el dia del concurs. Li-Luan amb els seus ulls d'ametlla acaronava la seva obra desitjada. Amb el quadre sota el braç, el jove es va adreçar a la plaça del poble. La majoria dels participants ja havien penjat les seves teles; Li-Luan va anar cap al número 7, era l'espai que li tocava per penjar la seva obra. Van passar cinc minuts, quan el mandatari de l'emperador va fer un primer recorregut per veure el conjunt de les obres exposades abans que el jurat comencés el concurs. Es va aturar davant la pintura de Li-Luan que encara reposava a terra, i li va dir que creia que s'havia equivocat de concurs al portar un dibuix tan lleig. De sobte, Li-Luan va sentir una punxada al cor i unes llàgrimes involuntàries van sortir del seu amagatall, algunes van equivocar-se de camí, i van anar a parar damunt de la làmina. El contacte de l'aigua amb la tinta va fer que noves tonalitats prenguessin vida pròpia, noves formes reclamaven l'atenció dels presents al veure que al tacte de les llàgrimes, els colors se separaven i es barrejaven tots sols, en una dansa creativa de formes i colors. La bellesa d'aquell quadre va fixar totes les mirades en el ball de l'eternitat.”
___________________________
Va tancar la pantalla de l’ordinador saben ben segur que Li-Luan havia estat el guanyador del concurs, i pensant que allà on ell pogués estar, encara que fos a la Xina, ella continuaria estimant-lo per tota l'eternitat.