Can Vies es del barri i al barri es keda!

Can Vies es del barrio y en el barrio se queda!

Can Vies é do bairro ea vizinhança é!

prou discrminació!

Akest és un dels problemes que els pot succeïr a les persones afectades per el síndrome de Tourette, que és un trastorn poc conegut per la societat, que es manifesta a través de tics motors i vocals, desde moure el cap, els ulls o altres parts del cos sobretot de la cara, com fer crits, insultar de forma espontània o escupir. A més es desconeix el seu origen, tot i ke se suposa tenir una base neuronal.


Este es uno de los problemas que les puede suceder a las personas afectadas por la síndrome de Tourette, que es un trastorno poco conocido por la sociedad, que se manifiesta a través de tics motores y vocales, desde mover la cabeza, los ojos o otras partes del cuerpo sobretodo de la cara, como hacer gritos, insultar de forma espontánea o escupir. Además se desconoce su origen, aunque se supone tener una base neuronal.

Este é um dos problemas que podem acontecer as pessoas afectadas pela síndrome de Tourette, uma doença rara, conhecida pela empresa, que se manifiesta por tiques motores e vocais, de mover a cabeça, olhos ou outros partes do corpo, especialmente o rostro, como a chorar, insultar espontaneamente ou cuspir. Também de origen desconhecida, embora seja suposto ter uma base neural.


EL POETA I LA ROSA


EL POETA I LA ROSA
La rosa. La rosa és vermella, única i individual. La seva bellesa és poesia. Des del seu silenci mira un món obert on tot és possible i el poeta enamorat de les coses s’apega a elles i les persegueix a través del laberint del temps, del canvi, sense renunciar a res.
El poeta creu en la heterogeneïtat adherida a les seductores aparences. Sorprès i dispers és el cor del poeta. Però el poeta al crear la paraula crea la unitat; paraules que tracten d’expressar allò més tènue, allò més alat, allò més distint de cada cosa, de cada instant. El poema és la unitat encarnada. La cosa del poeta és la cosa somniada, la inventada la que hi hagué i la que no hi haurà mai més. El poeta vol la realitat, però no només la que hi ha, la rosa; sinó la que no és, allò que desprèn la rosa, allò que projecta la rosa, allò que mitifica la rosa. El poeta abraça el ser i el no ser i treu del no res, el no res mateix i li dóna nom i rostre: la seva rosa.

Could non-stories be the saviour of newspapers?

This non-story from the Salisbury Journal has been doing the rounds with indignant journalists gleefully - and with some justification - covering it in scorn. Even Dara O'Briain Tweeted the tale. But as the Journal points out, 130,000 people logged on to the story on Monday. Indeed the Journal wonders whether the tale breaks the record for page impressions per word anywhere on the web. And in this upside down world where media companies are obsessed by hits on the website and driving digital audiences, there is method in the Journal's madness. It will be the bizarre, the offbeat, the mistakes, the funnies and the downright bad that will get the biggest followings. We might have to write it into our training courses for young journalists - bring in at least one non-story a day. And it is definitely catching on. Here's a shocking story about a woman who couldn't find any custard powder in her local shops and another from last year on the Kidderminster mattress drama. If you have any non-stories to match them, please share. 

Clever ads worth a look

Talking of innovation in advertising (see the Telegraph item below), these arresting ads are worth a look. What no yellow star bursts, white on black text, rounded corners and badly spaced Helvetica? 

Doing the Telegraph wrap

The Telegraph - in the vanguard of radical revenue ideas - came up with this today. Advertising wraparounds used to be just about tolerated in free newspapers. Now our premier national broadsheet carries a wraparound for HSBC on heavy translucent paper. Astonishing. The HSBC competition, the subject of the wraparound, is also endorsed by editorial. A brave step forward in editorial commercial co-operation or a fudging of integrity? Thoughts? 

horitzons de llibertat

horizontes de libertad

horizontes de liberdade

Transgènics? no gràcies!

transgénicos? no gracias!

GM? nao obrigado!

RECORDAR, CONTEMPLAR I ESTIMAR

Recordar, contemplar i estimar,

Recordar em posa nostàlgica però no he pogut evitar que de sobte hagin aparegut algunes imatges relacionades amb l’època de la meva infància. Al contemplar el gronxador, les palmeres, la font i la plaça m’apropo de manera molt viva a aquell enyorat paisatge familiar. Em veig de la mà de la mare anant a buscar al pare, quan arribava del treball, allà on actualment està l’estació de metro de Pep Ventura, assaboreixo el sabor dels primers sucs de taronja al restaurant Marquina, els primers jocs de sorra i els primers berenars de xocolata al parc de la plaça, la benedicció de la Palma el diumenge de Rams al col·legi Salesià, les visites a la fira de mostres infantil i juvenil que s’instal·lava, fa molts anys, a la plaça dels Països Catalans.

El temps ha passat i la plaça ha canviat la seva aparença amb la construcció del nou aparcament, els nous fanals, els nous bancs i la nova zona de jocs. Un nou indret urbanístic que ens apropa a comprendre que els espais públics de la ciutat són espais plens de significació i que dins de la seva ubicació en l’estructura urbana de la ciutat, faciliten el diàleg dels grans i el joc dels més petits. Aquests paisatges naturals són la naturalesa de la vida quotidiana; llocs per passejar, conversar, jugar i estimar.

A la tarda quan els nens surten de l’escola i la plaça s’omple de jocs, i la il·lusió de la infància ho penetra tot, quan s’apropa l’esport, la música, el ball, el conte, la màgia...a la quotidianitat de les places, quan en el carrer els protagonistes són els nens. Tot resulta més fàcil perquè al plantar jocs en l’asfalt, el temps ens mostra que amb posterioritat això creix en reconeixements, vivències, creativitat, idees i tots comencem a sentir-nos identitaris d’una ciutat plena de rostres i de possibilitats.

heroi d'herois

Sonet a Frègoli

Entra per una porta i a l'instant
surt mudat de vestit per l'altra porta;
si abans era el marit ara és l'amant
i, de bigoti i barba, ja no en porta.

Després, en pocs moments, ha aparegut
sota l'aspecte d'ogres i sirenes
i transformat en una multitud
de personatges de totes menes.

I aquí la idea vèdica ve a tomb
per referir-te a Frègoli, si penses
a sol batent en l'Ésser que tots som
i que esdevé l'arrel de les parences.

Si bé els papers augmenten sota el sol,
els còmics, al revés, són un de sol.

Si tu ets fan de fan de, la magnífica regla de tres postula que és possible que l'heroi del teu heroi et sedueixi. La regla, en el cas del transformista Leopoldo Frègoli, es compleix sense problemes. Enfront de les fòbies de Brossa (1919-1998) pel que fa a l'Esglèsia o els Jocs Olímpics, s'aixecava, triomfal, el seu entusiasme per Wagner i Frègoli. El mateix Brossa reconeixia que Wagner era fàcil en tant que reconegut, biografiat, explotat, rebiografiat i interpretat per totes bandes, mentre que en Leopoldo, artista de varietés i de music-hall, havia estat totalment ignorat.

Q
uan Brossa s'obsessionava amb alguna cosa, l'expremia al màxim. No obstant, la tasca detectivesca que va dur a terme amb Frègoli només ens ha arribat a través dels seus homenatges literaris: el llibre de poesia escènica Fregolisme o monòlegs de la transformació i el llibre d'artista que va publicar el 1970 amb (el recent marquès..) Antoni Tàpies i que du el nom del mateix italià. Filtrar la realitat de la poesia és tasca difícil, així que el llegat fregolí brossià és pur misteri.

Tot i això, la meva pèssima tasca detectivesca m'ha fet descobrir que Leopoldo Frègoli (Roma, 1867 - Viareggio, 1936) és l'heroi de molts herois, el
fundador del transformisme, l'home de les mil cares, l'home que és centenars d'homes i ocupa, sol, l'espai de tot un escenari (alhora que és l'home que té mil ajudants rera la tarima). Frègoli és l'il·lusionista, el cantant, el ventríloc, els 800 vestits i les més de 1200 perruques. Fregoli són més de set mesos d'actuacions a l'Olympia de Paris, record insuperat i insuperable. L'artista més gran de l'art menor, dinamita i dinamisme, un perpetu no-parar-quiet, una metamorfosi amb potes.

Després de destacar de petit en alguns espect
acles hits a la seva escola religiosa, es va donar a conéixer a la mili, on va començar a fer un espectacle anomenat El camaleó, en què canviava de paper cinc cops. Quan va tornar a Itàlia, va perfeccionar els seus espectacles i no va trigar gaire a fer-se famós. Omplia tots els teatres, la gent anava boja per veure'l, se'n feia souvenirs, samarretes i mitjons. Fins i tot va esdevenir un dels herois d'Auguste Lumière, que el va anar a veure expressament i li va acabar regalant el Fregolígraf, aparell cinematogràfic gràcies al qual Frègoli va convertir-se, també, en pioner del cinema amb pel·lícules quasi introbables (aquí n'hi ha una molt petita mostra) però del rollo Le conjur d'en Mélies.

Tot i que va triomfar a tot el món (sobretot a
París), el seu primer espectacle fora d'Itàlia va ser, curiosament, el 1894 a Barcelona. Llavors, Joan Brossa no era ni un projecte, però, a base de sentir-ne parlar des de petit, n'acabaria heredant el fanatisme familiar. Orfe d'espectacles fregolians, durant l'època de Dau al Set, Brossa va anar a veure un tal Fregolino (el Reugenio de l'època; en realitat es deia Eduardo Juncadella) al cinema Select de Gran de Gràcia. L'actuació li va agradar molt, va anar al camerino a felicitar-lo i, quan va comentar-li que era molt fan d'en Frègoli, aquest li va contestar: "Jo sóc molt millor que Frègoli! Ell només feia cinc transformacions i jo en faig deu... per tant no es deixi enredar: jo sóc millor que el Frègoli!", però Brossa no s'ho va creure (de fet, Frègoli, a l'espectacle Eldorado, feia unes 60 transformacions) i va deixar-ho estar.


El que entusiasmava al poeta era, en definitiva, el dinamisme de Frègoli, el seu constant
efecte sorpresa, la seva rapidesa total. I el que no es pot entendre és com se l'ha pogut ignorar tant. Ni una plaça, ni una estació de metro. Ni un carreronet, li han dedicat. Tot i que segur que molts dels seus precursos n'ignoren l'existència, la figura de Frègoli ha generat diverses seqüeles. Pel que fa a l'urbanisme, a Barcelona el 23 de novembre de 1912 es va inaugurar el cinema Frègoli (diria que al passeig de Sant Joan), però durant el franquisme va esdevenir cinema Cervantes, després sala Scala, després bloc de pisos i nunca más se supo.

En relació a la literatura, Azorín va escriure
El doctor Fregoli o la comedia de la felicidad, Joan Brossa el va convertir en musa tres-centes mil vegades i segur que ha rebut altres homenatges que desconeixem. I, pel que fa a l'ús de la llengua, encara avui dia se sent la simpàtica frase feta que diu: "Vas més ràpid que en Frègoli!", fent referència a la mutabilitat escènica del transformista, mentre que el terme italià fregolismo al·ludeix a la tendència a canviar d'idea a una velocitat vertiginosa (sobretot pel que fa a la política).

La seqüela més xunga, però, la trobem en la psiquiatria, ja que el
síndrome de Frègoli, documentat per primer cop el 1927, fa referència a un trastorn mental a través del qual una persona veu trets familiars o iguals en persones diferents; és a dir, que està convençut que persones diferents són en realitat la mateixa persona que va canviant d'aparença o disfressant-se.

Sigui com sigui, Brossa va heredar de Frègoli (i també dels jocs de l'Agapito Borràs, per què negar-ho) el seu
transformisme en l'art, la seva màgia. Frègoli, que va morir forradíssim de peles a Viareggio, mai va deixar cap escletxa oberta al dramatisme. Fins i tot l'epitafi afirma, solemne: "Aquí Fregoli va executar la seva darrera transformació".

La mateixa darrera transformació
de la que parla Brossa al seu poema-homenatge homònim:

Darrera transformació

Gran Leopold:
crec en la teva bondat
il·limitada. També
m'han informat que quan
et vas retirar de la vida teatral
havies fet deu mil representacions
i t'havies canviat de vestit, almenys,
un milió de vegades;
i que la primera ciutat on vas actuar
fora del teu país va ser precisament
Barcelona, la meva ciutat.
Llavors jo encara havia de néixer.
Però no hi fa res.
Un dia et vindré a conèixer
perquè el teu art i la teva
alegria en algun lloc, ho sé.
m'esperen des de sempre.
Em deixaràs emprovar els vestits
i sobretot les perruques.
En algun punt del no-res
m'esperes, amb el clavell
immarcescible al trau,
per fer-me coneixedor,
per fi, del teu espectacle
i per pronunciar junts
la paraula carnaval.

Accepta aquesta elegia d'aplaudiments,
amic Frègoli, amic meu estel·lar,
i guarda'm la butaca dellà el Temps.


* Les fotos són de la col·lecció privada de Jack Cooper - www.fregoli.com

FELIÇ SANT JORDI 2010

"Viuen les paraules en el llibre,
mentre les roses blanques, grogues o vermelles
estenen l’aroma per la ciutat.

A la cantonada,
a la plaça, als carrers
s’escolta el cor de Badalona,
bategant al ritme de belles paraules.

Sant Jordi,
un dia de primavera,
un dia ple d’històries:
somniades o reals;
escriu amb alegria una diada especial.”

Stunning picture essay on Iceland's volcano

It may have caused chaos and started a political row (and scores of dodgy jokes) but Iceland's Eyjafjallajokull volcano is mostly a spectacular natural phenomenon. Take a look at this picture collection from the Boston Globe and be amazed.
ki és propietari del cos d'una dona, sinó ella mateixa. Avortament lliure?

Kién es propietario del cuerpo de una mujer, sino ella misma. Aborto libre?

Un món just?

¿Un mundo justo?

Um mundo justo?

No més ciclistes atropellats!

No más ciclistas atropellados!

Nenhum dos ciclistas mais sucesso!

L'AMBULATORI DEL BARRI DE LA SALUT

Les circumstàncies que es narren a continuació han ocorregut recentment, però per tal de preservar el dret de les persones implicades, s’han canviat noms així com alguna que altra data.

Em dic Estela Paez Villar amb DNI XX.YYY.ZZZ-A i passo a exposar el esdeveniments ocorreguts en relació a una petició domiciliaria d’analítica per a la meva mare:

El passat dia 29 de març d’enguany vaig anar a la doctora Saez, doctora del CAP de La Salut que atent des de fa molts anys a la meva mare Maria Villar amb DNI BB.CCC.DDD-X i amb 78 anys d’edat, per tal de notificar-li que la mare havia caigut i que li havien tingut que operar a l’Hospital Germans Trias i Pujol (Can Ruti) de tíbia i peroné, i que per aquesta circumstància es trobava impossibilitada per poder fer-se una analítica que ha de presentar el proper dia 27 d’abril a l’ambulatori de Sant Adrià del Besòs a la consulta del cardiòleg, i per tant li demanava que se’l pogués fer una analítica domiciliaria. La doctora en va fer la petició domiciliària i em va dir que la presentés al tauler del centre ambulatori per tal que els administratius em donessin el dia i l’hora de l’analítica. Al tauler vaig estar atesa per un jove que em va atendre amb cordialitat i li vaig notificar que la meva mare no era al seu domicili habitual carrer La Salut n.6, 08914- Badalona, sinó que durant el període de convalescència es trobaria vivint a casa meva situada al carrer Maria Auxiliadora n.571 bx. 0812-Badalona. El jove em va comentar que com era una cosa temporal no canviaria l’adreça del domicili de la meva mare a l’ordinador però que escriuria l’adreça al full per tal que tinguessin clar l’ATS on havia d’anar fer l’analítica i finalment em va notificar que vindrien a fer l’extracció el dia 8 d’abril a les 9:36 del matí.
El passat dia 7 d’abril a les 6:18 de la tarda vaig rebre al meu mòbil una trucada per confirmar que el dia 8 d’abril vindrien a fer l’extracció de sang a la mare. El dia 8 d’abril a les 9:14 del matí rebo una trucada al mòbil per comunicar-me que no vindran a fer l’extracció perquè per zona on està actualment la meva mare no els hi correspon. Pregunto a la senyora que em dóna aquesta informació que llavors quina és la solució i em diu que ella no em puc dir res més, només que no vindran a fer l’analítica. Seguidament truco al CAP de La Salut i demano que em posin en contacte amb algun responsable del centre i em posen en contacte amb la Sra. Angustias Valdenegro Campero de la qual no arribo a conèixer amb exactitud quin és el seu càrrec dintre l’ambulatori (gerent del centre, adjunta a gerència o altre càrrec), la qual em notifica una altra vegada el mateix que el carrer Maria Auxiliadora no pertany al centre del Cap La Salut i que no vindran a fer l’analítica, li demano per a què em doni una solució i em diu que tot ha estat un error administratiu. Tenim varies converses i no arribem a aclarir ni a resoldre la situació i em diu que parlarà amb la doctora de capçalera i que durant la tarda del dia 8 d’abril em dirà quelcom. La tarda del dia 8 aquesta senyora no em truca, jo em desplaço fins al Cap de La Salut i parlo amb la Doctora Saez, la qual m’explica que ja ha parlat amb la Sra. Angustias Valdenegro Campero i que està tot solucionat i que el dia 9, a partir de les 9 del matí anirà un ATS pertanyent a l’ambulatori del CAP de Sant Roc- Gorg ha fer l’analítica. El divendres dia 9 d’abril a les 10 del matí no s’havia presentat cap ATS a casa fer l’analítica, quan parlo amb la mare per telèfon són les 10 del matí i em diu que una altra vegada no han vingut, seguidament torno a trucar al CAP de La Salut i torno a parlar amb la Senyora Angustias Valdenegro Campero i li dit que encara no ha vingut ningú al domicili a fer l’extracció i em respon que clar que no anirà ningú perquè encara estan de converses amb el CAP de Sant Roc- Gorg per veure com se soluciona el tema però que de moment no sap quan podran anar-hi. Li explico la conversa mantinguda amb la doctora Saez i em diu que això no ha pogut estar així i que la doctora no m’ha pogut dir que el tema estava solucionat, perquè encara no saben quin dia podran passar a fer l’analítica. Tornem a mantenir diferències i la situació resta sense resoldre i no em dóna cap altre possibilitat per que es faci aquesta analítica. A més aquesta responsable o amb responsabilitats sanitàries al CAP de La Salut em diu que jo hauria de saber quin era el centre sanitari corresponent al meu domicili sense donar-me cap altra informació i ajut, informació que crec, que ella com responsable hauria d’haver-me facilitat ella a mi i no a l’inrevés. Continuen les diferències i acaba penjant-me el telèfon. Miro a Internet l’adreça del CAP de Sant Roc – Gorg i truco i sóc atesa amablement per una jove i un cop li explico tot el que m’està passant, em diu que no em preocupi que em mira en un moment a quin centre pertany el meu domicili situat al carrer Maria Auxiliadora i seguidament em diu que aquest domicili pertany al CAP de la Riera situat al carrer Riera Matamoros de Badalona. Unes hores més tard em presento al CAP de la Riera i un cop informo a l’administrativa de tota la situació viscuda fins arribar en aquí, em pregunta si l’estància de la meva mare al carrer Maria Auxiliadora és definitiva o temporal, li comento que d’entrada és temporal però que ninguna persona sap com s’aniran desenvolupant els esdeveniments futurs; l’administrativa em diu que de moment no hi ha dates per fer una analítica domiciliaria fins el maig i li explico que la meva mare té visita amb el cardiòleg el dia 27 d’abril, em diu que m’esperi un moment que fa una trucada per parlar amb la coordinadora d’infermeres a domicili (SAID) i un cop finalitzada la conversa em diu que el proper dilluns dia 12 em trucaran per dir-me quin dia passaran a fer l’analítica.
Posteriorment em presento en l’oficina del Defensor del Ciutadà per presentar una reclamació i en aquí m’informen que ells no porten el tema de Salut i que m’hauria d’adreçar a la regió sanitària del Barcelonès Nord i Maresme a l’atenció al client que està situada a l’Avinguda Martí Pujol n. 198. Deu minuts més tard, més o menys, em presento a la regió Sanitària del Barcelonès Nord i Maresme per explicar tot el que estat passant i informar que la meva mare amb problemes de cor i de diabetis porta durant dos dies tres hores en dejú esperant que vinguin a fer-li l’extracció i tots els fets explicats i detallats anteriorment. Mentre sóc atesa per una persona del centre de la regió sanitària del Barcelonès Nord em truca per telèfon la Cap de l’Àrea del Servei d’Atenció Integral Domiciliària de Badalona (SAID) per notificar-me que el proper dilluns dia 12 d’abril es personarà al domicili un ATS per tal de fer l’extracció a la mare, mentrestant la persona que m’està atenent del centre de la regió sanitària del Barcelonès Nord m’explica mitjan un dibuix il·lustratiu que com la meva mare s’ha desplaçat tres carrers més enllà del seu domicili i que aquest carrer ja no pertany al CAP de La Salut ja no té dret a cap visita domiciliària i que si té algun problema correspondria a l’àmbit d’urgències, a demés d’explicar-me altres normatives i protocols sanitaris. Li comento a la senyora que m’està atenent que si la meva mare no tenia dret a cap visita domiciliària des del primer moment ja devien d’haver-nos informat de tot això i haver-nos ofert una altra solució i no fer-ho després d’haver confirmar la visita i notificar-ho el mateix matí de l’extracció, quan ja portava dues hores en dejú.

Per tot l’exposat presento la següent reclamació perquè vull manifestar el següent:

1.- No es pot afirmar una cosa i després negar-la i no donar cap solució.

2.- Aquesta situació la pateix una senyora gran amb una situació de malaltia més que justificada.

3.- No es pot permetre aquest tracte a gent gran, ja sigui la meva mare o qualsevol altra persona gran. Què hagués passat si la meva mare no hagués tingut ningú que pogués fer valer els seus drets i fer les gestions necessàries perquè pogués rebre l’atenció que necessitava?

4.- No es pot permetre que gent amb responsabilitats com la senyora Angustias Valdenegro Campero es desentenguin de la situació i només busquin altres culpables com el jove que em va atendre correctament al tauler o fins i tot ficant per mig a la mateixa doctora perquè ella no va voler donar cap solució des del començament.

5.- Estem parlant d’una situació que afecta a la salut d’una persona i d’una petició necessària que no es fa per gust.

6.- Com a ciutadana la meva mare té els seus drets sanitaris independentment que la gestió dels Centres Sanitaris depenguin de Badalona Serveis Assistencials o del Servei Català de la Salut (Cat Salut).


Vull informar que el passat dilluns dia 12 d’abril quan encara no eren dos quart de nou del matí es va presentar una ATS del Servei d’Atenció Integral Domiciliària (SAID) al domicili del carrer Maria Auxiliadora i va fer-li l’analítica a la mare amb un servei eficaç i molt humà. Vull deixar constància que actuacions eficaces i humanes com la que va fer la CAP d’Àrea del SAID, posen com prioritat la bona atenció a les persones per davant de les rigideses que comporten els protocols d’actuacions i altres normatives administratives.

Davant tot l’exposat resto a l’espera de la resposta de la Regió Sanitària Barcelona.


Estela Paez Villar
DNI XX.YYY.ZZZ-A

Badalona, 20 d'abril de 2010

SEGUEIXO CREIENT


RECORD

Arriba la nit, es tanca la llum. Han marxat els familiars, els amics, les amigues, els relataries... tots els convidats; alguns sense preses, altres amb la rapidesa que criden els esdeveniments humans i familiars. I a la sala encara resta el ressò de les paraules pronunciades, continua l’eco de les veus que han expressat tots els sentiments i tots els afectes per la pèrdua de l’amic. El verb ha donat vida a la mort, i ha fet del pla inferior, el nivell superior de l’existència humana. Els discursos entreteixits d’amistat, de records, de presències, de paraules no dites i de sentiments compartits, han pres el protagonisme d’un encantament que ha donat alè al cos que va marxar i ha invocat l’ànima de l’amic que sempre viurà en el record de tots els que el varem conèixer i el varem apreciar.
Amb les llums apagades i el carrer silenciós, continua esmunyint-se per la sala el so de les paraules pronunciades per l’amic enyorat. Un acte màgic organitzat per ànimes amigues que han sabut transmetre de manera entranyable a tots els presents: que ell, sempre hi serà viu, pas endavant i pas endarrere, entre el grup dels “Crancs”. I passarà el temps i la paraula encisadora continuarà lligant els fills invisibles del conjur d’una amistat construïda des de la paraula i des de l’amistat.

Una mirada escrita
des del record,
la paraula i el cor.

Una mirada narrada
des l’ensenyament de la M.;
des de la presentació de la S.;
des de la veu radiofònica de la M.;
des de la gramàtica lingüística de l’A.;
des de la paraula poètica del M.;
des de la professionalitat compartida de l’E.;
des de la imatge plasmada de la L.

Una mirada escoltada i acompanyada
per melodies de passat en veus de present.

Una mirada, un home:
ELL.
Les seves paraules tindran sempre
la vivesa i la grandesa dels homes recordats.

Quan passin els anys
la seva impremta
tindrà el sabor
dels records ben guardats i ben estimats.

Tanquem la llum.
Continuem el camí,
i acceptem que la vida té final.
Una llum il•lumina
l’altra banda
aquella que un dia creuarem
per viure una altra edat,
un altre temps d’eternitat.

bacalhau o camembert?

Les Cartes d'amor de la monja portuguesa, cinc epístoles en què una monja lamenta la fugida del seu amant, van veure la llum per primer cop el 4 de gener de 1669 de la mà de Claude Barbin i sota el títol de Lettres portugaises traduites en français. Famós a la França del XVII, aquest editor, pornografiador d'intimitats, havia publicat l'any anterior les cartes íntimes entre Marie-Catherine Desjardins i el seu EX-amant Antoine Boësset sense que la pobra dona hi pogués fer res i, el mateix 1669, les Lettres de Babet, en què s'autopresentava com a destinatari d'unes cartes d'amor publicables per defunció d'epistològrafa. Pura sang freda.

Poca conya amb les
Lettres portugaises: van triomfar tant que se'ls va atorgar el mèrit d'haver fundat un nou sobgènere literari: la portuguesa (amb totes les "cometes" que comporta el fet de "fundar un nou subgènere literari"). L'estructura argumental d'aquest gènere epistolar es correspon a la de les cartes de la monja: dona estima home, home sedueix dona, home abandona dona, dona es lamenta a 200% de patetisme i passió amorosa. Les salonnières disfrutaven com unes campiones escrivint aquestes cartes (i també altres tipus: no tot eren drames, allò era l'Hola del XVII) i llegint-les en públic, i eren considerades les grans epistològrafes per antonomàsia, tot i que es considerava que la dona només podia aspirar a escriure a través del coeur (l'aparent senzillesa i naturalitat de les cartes era assolible amb molt sentiment i poca patxanga literària), mentre que el gènere masculí posseïa l'esprit necessari per l'escriptura artística.

Però, més enllà de l'èxit d'aquesta cartes i la seva repercussió en la burgesia francesa, el gran enigma de les Lettres portugaises rau en la qüestió de l'autoria. Jo vivia molt feliç creient que les Cartes d'amor de la monja portuguesa eren cartes, eren d'amor i eren d'una monja portuguesa. La lògica em semblava bastant indiscutible. Però, tot i que l'edició catalana publicada per Angle Editorial escriu el nom de la monja Mariana Alcoforado a la portada en tant que autora, l'esplendíssim comentari de Meri Torras desmenteix tota certesa.

A mi, la idea perversa d'estar llegint les cartes d'una monja ultra-apassionada m'enamorava. Zero compassió ni sentiment de culpa per intrusió en intimitats alienes: me l'imaginava tancada a la cambra fosca i poc airejada del convent, mirant per una finestra minúscula i amb barrots i suant i lamentant-se. L'oficial francès, a més, tenia un correlat real: un tal Noël Bouton, traslladat temporalment a Portugal amb les tropes de Louis XIV i conegut, com diu en Meri Torras, "per les seves habilitats conquistadores (bèl·liques i sexuals)". Vist el panorama, doncs, també m'imaginava un final èpic joana-la-bojista; però es veu que potser no va anar així.

Tot i que el 1810 es va identificar
la monja portuguesa amb aquesta tal Mariana Alcoforado (del convent de la Concepció, a Béja), el 1926 van trobar-se discrepàncies i ja l'any 62 es va afirmar que l'autor era... trrrr... un home!, el vescomte Gabriel-Joseph de Lavergne de de Guilleragues. Homosexualitat amagada? No pas. Peculiaritat innata? Qui sap. El cas és que les pistes que segueixen Guilleragues inciten a pensar que podria ser l'autor de les cartes amoroses.

El 1650, aquest jove de províncies va convertir-se en infiltrar asidu del saló selecte de la marquesa de Sablé (hipocondríaca reconeguda), situat dins d'un convent. La popularitat de les questions d'amour les convertia en fil musical constant, tant allà com al palau de Versalles: Guilleragues estava al medi idoni per empapar-se de passió amorosa. A més, el 1668, Barbin havia publicat les Lettres portugaises juntament amb un llibre d'aquest jove francès, Les Valentins, però l'any següent va decidir publicar-les per separat i en format anònim, segurament per fingir-ne l'autenticitat que estipulava el gènere epístolar i per donar-li el toc indispensable de morbositat.

Sigui com sigui, ni la visió de la monja portuguesa silenciada per monja i per dona ni la del jove de províncies que es fa passar per religiosa apassionada disminueixen el component extrafolari del tema. A més, aquesta disputa autorial també està relacionada amb el fet de convertir les cartes en un clàssic de la literatura francesa o en un clàssic de la literatura portuguesa (perquè, tot i que avui no toquem el contingut sinó el
marujeo extern, les Cartes d'amor de la monja portuguesa, siguin de qui siguin, són un retrat més atemporal impossible de la passió amorosa i tota la contrarietat, contradicció i contracontradicció que suposa). Bacalhau à Brás o fromage de camembert? Pastéis de Belem o vi de Bordeaux? Paté de sardines o paté de foie? Pessoa o Balzac? Aníbal Cavaco Silva o Nicolas Sarkozy? Fado o chanson? Bertrand o FNAC? La resposta, malauradament, se l'ha empassat els anys. Fi.

Hands off the amateur comedians

There is a desperate and ill-fated campaign by the NUJ in Scotland to 'kick the amateurs into touch'. It wants only bona-fide hacks to cover sports events. So no more reports from sports writer of the year Mike Atherton then? Worse, imagine a sports world that had no magic moments like this or even this from Chris Kamara on Sky's Soccer Saturday. God forbid. 

Make mine half a shandy - for now

There is much excitement today with signs that newspapers' fortunes are turning the corner, mainly as a result of Gannett (owners of Newsquest) recording a massive 51% leap in profits for the first quarter. The Business Wire pulls no punches in its interpretation of what this means: Newspapers Rejoice! Gannett Smashes The Street With Profits Up 51%. Wow! Editor & Publisher is more considered but also very positive. More Evidence of Newspaper Turnaround: Gannett Doubles Q1 Profit as Revenue Decline Moderates. It is certainly better than expected and hopefully will ease some of the pressure on our colleagues in Darlington, Brighton, York, Bradford et al. But it is perhaps too early to crack open the Dom Perignon. Profits up 51% while advertising revenue is down year on year 8.5% tells us an awful lot. Half a shandy and hair shirts for a while longer I fear.

MPs in glasshouses ...

Helen Goodman, MP for Bishop Auckland, would certainly get my vote if her election leaflet is true. I've always been against those greenhouses ... clogging up people's gardens, getting in the way of footballs, giving fathers an excuse not to play with their children. Ban them all. Could be a vote winner.

The iPad and Tracy Island - same old ploy

Christmas 1992: My kids and the rare Tracy Island. Now where's my iPad lads?

Arggh! The iPad is delayed by a further month - until the end of May. Apple says it is because it can't keep up with the mad rush but I wonder if this is just that old marketing tactic - create the illusion of scarcity and accelerate demand. As a father-of-four I have been through this most Christmases - from Tracy Island, through to the Furby and on to the Wii. I am sure there were many others. What's the betting pre-orders, being taken from May 10, will now soar? Note to kids (and wife), having done my bit to search high and low to deliver Tracy Island etc, thought I would point out that the new pre-order date is just in time for my birthday.

A masterclass in feature-writing

A scan through the Pulitzer Prize winners shows that American newspaper journalism is alive and kicking. But there is none better than Fatal Distraction: Forgetting a child in the backseat of a car is a horrifying mistake. Is it a crime? by Gene Weingarten of The Washington Post who won the feature-writing award. It's a piece that should be studied by all budding feature-writers for its structure, tone, pace and eye for detail. A harrowing story, dealt with beautifully. 
Footnote: As we continue to look at ways to resurrect the Regional Press Awards this year, where the winners traditionally receive a small trophy, it is interesting to note that the Pulitzer winners, all 22 of them, win $10,000.  

Il·lustració per a la Directa

la paradoxa de Garzón...ara a la banqueta.

la paradoja de Garzón...ahora en el banquillo.

d'himants hanti-levitació

En una època en què la meitat de la població viu hinflant el propi hego a mode flotador salvavides, és bo i és saludable i les farmàcies segur que recomanen sumar-se a la filosofia de les hacs de Cortázar, feliçment explotada a Rayuela.



El senyor Oliveira (el protagonista de la novel·la) és de tendència reflexiva i no pot evitar caure de forma recurrent en la metafísica, però és més conscient que ningú de la vigència de l'absurd i que "lo himportante es no hinflarse". Així, quan els seus pensaments comencen a escalar les sublimitats, en Julio fa ús de les hacs en tant que filtre hanti-levitació. Al principi del capítol 90, per exemple, la tendència està més que clara: la falta d'obligacions del jove artista fa que s'inclini a una profunda reflexió sobre les Grans Preguntes, així que Oliveira "escribía, por ejemplo: «El gran hasunto», o
«la hencrucijada». Era suficiente para ponerse a reír y cebar otro mate con más ganas. «La unidad», hescribía Holiveira. «El hego y el hotro»". En altres ocasions, quan el mateix protagonista comença a notar que levita o ja ha pronunciat alguna paraula prohibida (alguna Paraula Prohibida, de fet) es reafirma en l'himant terrenal: la simple pronunciació de l'adjectiu ecumènic l'obliga a enganxar-se amb cola al terra: "«Más hecuménicos», anotó prudentemente Oliveira".



Les hacs com a penicil·lina, que escriu el mateix Cortázar. No és tant afirmar-se en algun tipus de falsíssima modèstia sinó acceptar l'evidència que hi ha moltes coses que se'ns hescapen de les mans: les hacs són la llicència per parlar de sublimitats, el preu de la hipòtesi sobre allò hintocable. A part de ser una manera d'acontentar el lector pro-hanti-levitació (una
captatio benevolentiae 2.0), em sembla l'húnica forma possible de parlar del que és i del que som però no sabem. La via per hencarar-se a les Grans Qüestions de l'Habstracció, la Hunitat, l'Hamor, etcètera, abans no comencem a flotar i flotar i flotar i haguem de caure a mode puenting de les altures i l'única forma de salvar-nos de nosaltres mateixos sigui una humilitat adormida i empanada que, malauradament, ja haurà fet tard.