5 Skin-Care Resolutions for 2013

Whether or not you're still sticking to the weekend-only boozing resolution you made last month, we suggest you follow these five skin-care commandments in the New Year.

GET A FACIAL
Seriously, though, get a professional to slough off your old skin and unclog pores—it'll even your skin tone and prevent future breakouts.

VISIT A DERM
At the very least, get a full body scan of your moles to make sure there isn't anything funky going on. Then you can pick the docs brain on how to look young forever.

CHANGE YOUR LINENS
More. Sheets and towels are cesspools, collecting bacteria, dead skin, and dirt. Clean them at least once a week to prevent breakouts and skin irritations.

USE AN ANTI-AGING EYE CREAM
The area around the eye is the first to develop wrinkles, but if you start dabbing on a cream now you can thwart mother nature and protect the delicate skin from aging too quickly.

WEAR SPF
Every day. You've been hearing this since you were a little kid, and it's finally time to listen. Getting a moisturizer with SPF 15+ built-in is the easiest way to remember to slather it on daily.

BONUS
MANSCAPING! Whether you trim, shave, wax or get lasered  JUST DO IT! 

BlackBerry Introduces Z10 & Q10 Phones

BlackBerry (formerly RIM) recently  introduced a completely re-engineered operating system and two new phones. The Z10 (above) features a 4.2 inch 1280×768 px touch screen and looks very similar to the iPhone 5.  It also comes with an 8-megapixel rear-facing camera, 16GB of internal storage space, support for microSD expansion and an 1800MHz battery.

The Q10 sports the traditional BlackBerry look with the new BlackBerry 10 operating system. It comes with a 3.1-inch SuperAMOLED display with 720×720p resolution. Throw in 2GB of RAM, a dual-core 1.5GHz processor, 16GB of internal memory and an eight-megapixel rear-facing camera. 

(about $149- $199)

Captivated by the brilliance of me?

...the fool says in his heart.

I have recently discovered that cycling may be the means by which I might keep the demands of flight medicals at bay!*

2013 started well with the loan of a swish mountain bike, from a friend who sadly went through a windscreen and is unable to use his machine but he writes great poetry (see Poet at Jayburn). In a moment of madness I thought I would have a lunchtime sprint from Home to L'Ancresse in the north of the Island almost 9 miles according to the  AA route planner and I reckoned 30m should do it at full tilt and the same back again, back within the hour, after all I would be warm and it was only 3 inches on the chart (aka map)!

Well I was quick, I was fast, such that I gave my self a bit of a fright going round one corner and was amazed how rapidly the miles on the coast road flashed by! I was thinking my training had really paid was off - tour de France here I come, boy was I good I reached my target plus 1 sec, very pleased with myself. So let's head back... 

On return looking misleadingly refreshed!

The wind, the wind it was wild, cold and strong, a real stiff headwind. I had to pedal like crazy just to get above walking pace. The wind on the nose makes a difference when you are flying but a heck of a difference when the only thing spinning is your legs on your bike, that journey took 55min and I took a short cut!

I had totally underestimated the distance, the wind strength and it's direction, my ability and the minor detail that I live at 365ft on the top of the Island and L'Ancresse is at sea level. I had been captivated by the brilliance of me... I was not that good after all I had had a stonking tail wind, all the way north that added nicely to my deception, plus I guess a slight downhill.

Funny how we can think we are better than we are, yet we sometimes think so little of God.  I think we would be pleasantly surprised if we thought more highly of God and the adventure open to us!

It reminded me that the only one I want to be captivated by is not me, but the King of Kings and Lord of Lords - My Captain - Jesus.

Malcolm Duncan wrote this great poem worth reading in its entirety, their is one stunning verse which he uses several times

I want to be a God gaizer ,

captured by the brilliance

that springs from the radiance of you

actually I wanted to tweak it slightly  

I want to be a God gaizer ,

captivated by the brilliance

that springs from the radiance of you

Next Blog with the usual should be from Chad...
*As an aside I started cycling in  april before the Olympics and cycling 'madness' struck Britain. Though of the billions who watched this event sadly I missed all the excitement, as my encounter with the visual Olympics revolved around 45mins of women's football and some discus all in Arabic at a neighbours! However I did 'watch it' via BBC texts which came every 2-3 mins took something of the excitiment away during the 100m sprint for example!

Henry, Mr Bones, Berryman. Let me introduce you to...

Podria començar parlant de les Dream Song fent un resum wikipèdic ràpid de Berryman. Dient que sovint s’associa a la poesia confessional de Lowell, Bishop o fins i tot Plath i acabant amb una nota biogràfica extremadament reveladora: Berryman era un estudiant de Columbia i de Cambridge, format essencialment en poesia clàssica. Paral·lelament a aquesta excel·lent formació acadèmica, Berryman era un alcohòlic. Wikipedia (que és més llesta que tots nosaltres junts) hi afegeix un suggerent “algunos de sus amigos dijeron que mientras estudiaba en la Universidad de Columbia parecía tener una doble personalidad” (visiteu la versió anglesa si voleu saber alguna cosa consistent de la vida d’aquest home).

Podria començar, deia, dient-vos tot això i concloent amb un sentenciós “Les Dream Song són el relat d’una ment depressiva i pertorbada amb clares mostres de (ahà, wikipèdia) doble personalitat”. Però això no faria justícia a una obra poètica plena, gairebé col·lapsada, d’imatges increïbles; construïda a partir de ressons i referències a una gran tradició literària que va des de la Roma Clàssica, fins a la pop culture, passant pels autors nord-americans més canònics; i amb un vocabulari que va dels registres més baixos (atemptats a la gramàtica anglesa all around) als més alts, amb construccions sintàctiques hiperbatòniques, però amb un alt sentit de la musicalitat i l’eufonia. Tot plegat fa de l’obra un gran exemple de postmodernitat literària.

Mr. Berryman talking to Mr Bones

Com l’autor mateix explica a “The Art of Poetry” (1972), el model que ressonava en la seva ment mentre escrivia les Dream Songs era la gran obra de Whitman, Song of Myself. I en efecte, l’obra té una clara vocació autobiogràfica i confessional. Tanmateix, i aquí radica part de la màgia dels poemes, no tenim un jo poètic fent-nos confessions, sinó un narrador en tercera persona que ens parla d’un tal Henry, que alhora, interactua amb un tal Mr. Bones, i tot d’altres personatges. Es tracta d’una obra polifònica, on moltes veus van cosntruint un univers que, com més endins t’hi capbusses, més comences a identificar autor, amb jo poètic, amb Henry, amb Bones, amb. Esquizofrènia i agudesa mental es reconcilien en uns poemes que es llegeixen com tires de còmic que narressin les aventures i els despropòsits d’aquest(s) personatge(s).

Henry rested, possessed of many pills
& gin & whiskey. He put up his feet
& switched on Schubert.
His tranquility lasted five minutes. 

Antiheroi és, deia Jauss, aquell personatge amb el qual el lector només és capaç d’identificar-se a través de la ironia. I és aquí radica l'altre element clau de la seva contemporaneïtat. Henry és un antiheroi de manual: la vida l’avorreix, la literatura l’abomina, té constants desigs de mort. Però el propi to que utilitza, entre la frivolitat i la confessió més honesta, creen escenes esperpèntiques que desperten inevitablement, en el lector, mitges rialles. Henry ens va fent un inventari dels seus mals, les seves desesperacions, els desitjos de suïcidi, les seves borratxes i bogeries i més. En definitiva, l’obra bascula entre un constant sentit de la comicitat i un molt més greu lament, com un Bukowski que més enllà de sexe i cervesa deixa entreveure una angoixa profunda.

Podeu llegir tota la seva obra en anglès aquí. Ah, i si algun traductor rondés per aquí: no he aconseguit trobar cap versió ni en català ni en castellà, us convido a posar-vos-hi.

Tony Webster - He Never Got It

I survived. "He survived to tell the tale" - that's what people say, don't they? 

History isn't the lies of the victors, as I once gibly assured Old Joe Hunt; I know that now. 

 It's more the memories of the survivors, most of whom are neither victorious nor defeated. 

M'imagino Julian Barnes escrivint les últimes línies de The Sense Of An Ending. Primer "there is unrest". Després una pausa dramàtica. Finalment: "there is great unrest". Jo ho hauria posat en majúscules: Great Unrest. O GREAT UNREST, a la desesperada. O great hunrest, relativitizant-ho en plan Cortàzar. Però Barnes és un home elegant. En tot cas, a mi m'hauria agradat fer una aparició estelar i fer-li uns copets a l'esquena. 

Si anem per parts, el primer que us diria és que ho deixéssiu tot i corréssiu a comprar-vos el llibre en qüestió: The Sense Of An Ending, Julian Barnes, 2011, Booker Prize, bla-bla-bla. Ho exageraria dient-vos que us prenéssiu un whiskey o un Sumial. El llibre és, ras i curt, un repàs de la vida d'Anthony Webster duta a terme pel mateix Anthony Webster: de la misma infancia a la vida reposada actual. Una biografia que Barnes ens presenta com totalment ordinària: Anthony Webster és un home normal, que ha tingut un divorci tranquil,  que es porta bé amb la seva filla i que no recorda haver trencat mai un plat. Tot comença a embolicarse quan rep una carta d'un bufet d'advocats que l'obliga a recordar, i a indagar, i a recordar encara més i bla-bla-bla. Un gran drama urbà gestionat amb aquella ironia britànica que tant ens agrada. Arromangueu-vos les mànigues.

El Tema en majúscules és una gran reflexió sobre el temps i la memòria, la creació dels propis mites i la construcció artificial d'imaginaris idíl·lics sobre nosaltres mateixos, on ens autovisualitzem com Tereses de Calcuta que viuen en illes plenes de sorra blanca i palmeres i cocos. Es posa un èmfasi a vegades excessiu en les imperfeccions i els trucs de la memòria per retenir allò que ens retrata més guapos i oblidar allò que mostra la nostra cara més fosca, però el tema, senyores i senyors, està portat amb una exquisidesa envejable. Intuïm, de fet, que molts dels records són autobiogràfics, perquè, a una entrevista a The Paris Review molt anterior a la publicació del llibre, Barnes explica moltes anècdotes que són exactament iguals que les de la novel·la. En tot cas, encendrem un ciri perquè que les memòries genuïnes i viscudes només siguin les innocents.

En tot cas, cosa seria. Fil argumental in crescendo que mai oblida l'elegància, plantejament impecable, èpica catarsi final, tragèdia shakesperiana versió actual, aquella contenció britànica que es manté fins i tot en els moments més escandalosament desesperants: Barnes, definitivament, ens agrada. La trama és molt de l'estil Incendies de Mouawad però amb un antidramatisme dramàtic, portada amb tota la xispa i l'estil que pot emanar d'un gentleman que a Anglaterra és considerat afrancesat i, a França, massa britànic. Respect.

Pyramid shining

The sun peaking out from behind the Donkin Memorial on the Donkin Reserve.  The Donkin Memorial was erected by Sir Rufane Donkin in 1820 in remembrance of his late wife Lady Elizabeth after whom he named the town.

My first Skywatch contribution of the year. Eish, that's bad of me.

Palabras de Francisco Rodríguez Lozano

Desde el CNPT queremos transmitir la deuda que tendremos para siempre con Manel Nebot. Fue una persona clave en la Junta de Gobierno. Era muy participativo y con su forma de ser ilusionaba y arrastraba al resto, pero aportando a la vez mesura y reflexión en una época de gran actividad del Comité.

Desde un aspecto mas personal, compartí con Manel su enfermedad y durante los años 2008 y 2009, tuvimos muchas conversaciones y confidencias que a mi desde luego me supusieron un gran apoyo por el que le estaré siempre agradecido.

Daily Office - Dec 31

John Bosco, Priest, Founder of the Salesian Teaching Order, 1888

Psalm 47
Clap your hands together, all you peoples;  O sing to God with shouts of joy.
For the Lord Most High is to be feared; he is the great King over all the earth.
He subdued the peoples under us and the nations under our feet.
He has chosen our heritage for us, the pride of Jacob, whom he loves.
God has gone up with a merry noise, the Lord with the sound of the trumpet.
O sing praises to God, sing praises; sing praises to our King, sing praises.
For God is the King of all the earth; sing praises with all your skill.
God reigns over the nations; God has taken his seat upon his holy throne.
The nobles of the peoples are gathered together with the people of the God of Abraham.
For the powers of the earth belong to God and he is very highly exalted.

Psalm 48
Great is the Lord and highly to be praised, in the city of our God.
His holy mountain is fair and lifted high, the joy of all the earth.
On Mount Zion, the divine dwelling place, stands the city of the great king.
In her palaces God has shown himself to be a sure refuge.
For behold, the kings of the earth assembled and swept forward together.
They saw, and were dumbfounded; dismayed, they fled in terror.
Trembling seized them there;
they writhed like a woman in labour, as when the east wind shatters the ships of Tarshish.
As we had heard, so have we seen in the city of the Lord of hosts, the city of our God:
God has established her for ever.
We have waited on your loving-kindness, O God, in the midst of your temple.
As with your name, O God, so your praise reaches to the ends of the earth;
your right hand is full of justice.
Let Mount Zion rejoice and the daughters of Judah be glad, because of your judgements, O Lord.
Walk about Zion and go round about her; count all her towers;
consider well her bulwarks; pass through her citadels,
That you may tell those who come after that such is our God for ever and ever.
It is he that shall be our guide for evermore.

Hosea 5.8-6.6
Blow the horn in Gibeah, the trumpet in Ramah.
Sound the alarm at Beth-aven; look behind you, Benjamin!
Ephraim shall become a desolation on the day of punishment;
among the tribes of Israel I declare what is sure.
The princes of Judah have become like those who remove the landmark;
on them I will pour out my wrath like water.
Ephraim is oppressed, crushed in judgement, because he was determined to go after vanity.
Therefore I am like maggots to Ephraim, and like rottenness to the house of Judah.
When Ephraim saw his sickness, and Judah his wound,
then Ephraim went to Assyria, and sent to the great king.
But he is not able to cure you or heal your wound.
For I will be like a lion to Ephraim,
   and like a young lion to the house of Judah.
I myself will tear and go away;
   I will carry off, and no one shall rescue.
I will return again to my place until they acknowledge their guilt and seek my face.
   In their distress they will beg my favour:

‘Come, let us return to the Lord;
   for it is he who has torn, and he will heal us;
   he has struck down, and he will bind us up.
After two days he will revive us;
   on the third day he will raise us up,
   that we may live before him.
Let us know, let us press on to know the Lord;
   his appearing is as sure as the dawn;
he will come to us like the showers,
   like the spring rains that water the earth.’

What shall I do with you, O Ephraim?
   What shall I do with you, O Judah?
Your love is like a morning cloud, like the dew that goes away early.
Therefore I have hewn them by the prophets,
   I have killed them by the words of my mouth,
   and my judgement goes forth as the light.
For I desire steadfast love and not sacrifice,
   the knowledge of God rather than burnt-offerings.

1 Corinthians 11.2-16
I commend you because you remember me in everything and maintain the traditions just as I handed them on to you. But I want you to understand that Christ is the head of every man, and the husband is the head of his wife, and God is the head of Christ. Any man who prays or prophesies with something on his head disgraces his head, but any woman who prays or prophesies with her head unveiled disgraces her head—it is one and the same thing as having her head shaved. For if a woman will not veil herself, then she should cut off her hair; but if it is disgraceful for a woman to have her hair cut off or to be shaved, she should wear a veil. For a man ought not to have his head veiled, since he is the image and reflection of God; but woman is the reflection of man. Indeed, man was not made from woman, but woman from man. Neither was man created for the sake of woman, but woman for the sake of man. For this reason a woman ought to have a symbol of authority on her head, because of the angels. Nevertheless, in the Lord woman is not independent of man or man independent of woman. For just as woman came from man, so man comes through woman; but all things come from God. Judge for yourselves: is it proper for a woman to pray to God with her head unveiled? Does not nature itself teach you that if a man wears long hair, it is degrading to him, but if a woman has long hair, it is her glory? For her hair is given to her for a covering. But if anyone is disposed to be contentious—we have no such custom, nor do the churches of God.

The Collect
Almighty God,
whose Son revealed in signs and miracles the wonder of your saving presence:
renew your people with your heavenly grace,
and in all our weakness sustain us by your mighty power;
through Jesus Christ your Son our Lord,
who is alive and reigns with you,
in the unity of the Holy Spirit,
one God, now and for ever. Amen.

Vídeo de Vicenç Navarro

Vídeo de María José López

Como muchos ya sabéis, yo conocí a Manel hace más de 10 años, en 2001, aún recuerdo muy bien ese día, aquella entrevista de trabajo. Siempre pienso que en ese momento no era consciente, pero aquel fue seguramente uno de los días clave en mi vida, por un lado porque ese día conseguí mi primer trabajo en el mundo de la salud pública, y por otro lado y aún más importante, porque ese día el destino puso en mi camino a alguien que con el tiempo llegaría a convertirse en una persona fundamental en mi vida. Esa persona era Manel.

Yo no os voy a hablar más de todos sus méritos profesionales, porque creo que a estas alturas del homenaje ya han quedado claros. Y en ese sentido, os doy de verdad las gracias a todos los que habéis hablado antes que yo y habéis puesto de manifiesto la relevancia del trabajo de Manel, porque yo siempre he pensado que en determinados momentos o en determinados aspectos no se le había valorado lo suficiente. Y me ha hecho inmensamente feliz que hoy aquí se hayan reconocido todos sus méritos, que sin duda son muchos y muy importantes.

Dicho esto, de lo que yo os quiero hablar no es tanto de las cosas que hizo, sino de cómo las hacía, porque creo que eso es realmente lo que marcaba la diferencia entre Manel y todos los demás. Manel tenía una manera de trabajar que seguramente no es la más habitual. Seguro que habéis oído muchas veces eso de que para ser bueno en el trabajo hay que separar lo personal de lo profesional o no involucrarse demasiado. Bueno, pues Manel era incapaz de involucrarse poco en algo, y aún más incapaz de dejar de lado su humanidad o de dejar de preocuparse o de interesarse por las personas que tenía alrededor, por mucho que éstas perteneciesen a su ámbito laboral.

Y esa fue una de las grandes lecciones que aprendí de Manel: que el rigor científico o la excelencia profesional no tienen por qué estar reñidas con la calidad humana. De hecho, él demostró que no sólo no están reñidas, sino que preocuparte por las personas que trabajan contigo, preocuparte por mantener un buen ambiente de trabajo, preocuparte porque no falte el sentimiento de equipo, no sólo es que sea admirable en términos humanos sino que además es la mejor manera de conseguir equipos de trabajo motivados, entregados y dispuestos a trabajar tanto como haga falta para que las cosas salgan bien. Manel consiguió formar un equipo así en su servicio, en el SAMI, un equipo del que estaba orgulloso y a la vez un equipo que estaba muy orgulloso de él. Un equipo que hoy esta aquí, una vez más, y como siempre, al lado de Manel.

Os quería contar una anécdota que, quizá es una tontería, pero que creo que ilustra muy bien esa calidad humana que hacía de él alguien a quien directamente era imposible no querer. Hace ya bastantes años, en una de las reuniones que teníamos los dos, a las que yo habitualmente llevaba una lista con todos los temas que teníamos que tratar (proyectos, informes, artículos, etc...), le dije –yo le llamaba jefe muchas veces- “bueno jefe, por dónde empezamos?”, y él me dijo, “hombre, primero lo más importante”. Entonces yo miré la lista, que ese día era más que larga y como de costumbre llena de cosas que eran para ayer, y sin tener muy claro que era lo más importante me encogí de hombros y se la enseñé, diciendo “tú mismo!”. Entonces él cogió la libreta la dejó encima de la mesa y me volvió a repetir, “primero lo más importante”, y añadió “¿Cómo están tus padres?”, eso era lo importante, ni los proyectos ni los informes ni los artículos, sino cómo estaban mis padres. Ése era Manel: primero le importaban las personas y luego todo lo demás.

Y con los años fueron muchas, incontables las reuniones en las que pensamos en futuras líneas de trabajo, en las que diseñamos proyectos, planificamos cursos, hablamos hasta hartarnos de la relevancia de evaluar las intervenciones en salud pública… pero también, en cada una de esas reuniones hubo un momento para hablar de lo importante, para contarme cuál era el último lagarto que Gerard había metido en casa o la última peli que había ido a ver con Marina al cine.  

Su calidad humana le llevaba también a tratar a todo el mundo como a un igual. Manel era de las pocas personas que conozco a la que le era indiferente tener delante a un becario que a un alto cargo, él era el mismo con todos, los trataba a todos por igual, a todos como a personas. Seguramente por eso fue alguien también especialmente querido entre la gente más joven, tanto en su servicio como en otros servicios de la Agencia, como fuera de ésta.

Además de la calidad humana, hay dos cualidades más que me gustaría destacar de Manel, una de ellas era su fortaleza y entereza ante cualquier dificultad. Manel era, sin duda, una de las personas más fuertes que he conocido. Algunos creen que ser fuerte es ser capaz de imponer tu opinión a los demás o de demostrar que tienes poder frente a otros, pero eso no es ser fuerte. Ser fuerte es volver de una consulta médica en la que te acaban de decir que te tendrás que enfrentar a un transplante de médula y aún así ser capaz de mantener la sonrisa y de interesarte por cómo están los demás. Ser fuerte es salir de una sesión de quimio con una bomba de infusión implantada y en vez de irte a casa a descansar, quedar para hacer un café y estar riéndonos y haciendo planes de futuros proyectos, antes de irnos a dar cuatro horas de clase a los alumnos del Máster, eso es ser fuerte. Y la fortaleza de Manel, os lo aseguro, no tenía límites.

Por último, creo que es obligado hablar de una característica que compartíamos:  nuestro optimismo casi indestructible ante la vida. Aunque confieso aquí que yo descubrí que el mío no era tan indestructible como pensaba el día que Manel nos dejó. En cualquier caso, su optimismo y su positivismo, además de contagiarse, le llevaron a  ser capar de disfrutar de cada momento de la vida, de absolutamente todo lo que hacía, de los proyectos, de las clases, de su familia, de su casa de Llucena… No sé, cada vez que pienso en lo injusto que es que alguien como él muriera tan joven, una de las cosas que me consuela es pensar que quizá murió joven, pero vivió y disfrutó más Manel yéndose a los 55 años que la mayoría de la gente que conozco aunque vivieran hasta los 120.

En fin, habría muchas más cualidades de Manel de las que me gustaría hablaros, como su genial sentido del humor o muchas otras, os hablaría durante horas, pero no podía ser. Lo que sí quería era enseñaros algunas imágenes, y os he hecho un video cortito con fotos que intentan reflejar por un lado su calidad profesional pero también esa capacidad de disfrutar de cada uno de los momentos que pasó –en este caso con su equipo, con el SAMI, y también con algunos amigos del SAMI (y amigos de Mane)- como Esteve-. He intentado que no fuese un video triste, porque eso no le hubiera gustado nada a Manel, a ver si lo he conseguido. Cuando acabe os hago un comentario final y luego ya me despido.

Bueno, pues espero que os haya gustado el video, he visto algunas lágrimas pero también muchas sonrisas, así que me doy por satisfecha porque sé que eso es lo que le hubiera gustado a Manel, veros sonreír.

Cada canción de las que ha sonado en el video tiene su historia, pero sólo un comentario respecto a la última canción -Always look on the bright side of life, mira siempre el lado bueno de la vida-. Puse esa canción por un lado porque es la banda sonora de La vida de Brian, que es una de las pelis favoritas de Manel, pero también porque creo que resume perfectamente su filosofía de vida.

No querría acabar sin dirigirme a las dos personas de las que he estado oyendo hablar casi a diario durante los últimos 10 años, es casi como si os hubiera visto crecer a través de las historias que Manel me ha ido contando de vosotros. Gerard, Marina, no puedo ni imaginar por lo que habéis pasado o por lo que estáis pasando, pero yo os quería decir que siendo hijos de Manel, no tengo ninguna duda de que estáis programados genéticamente para ser felices y para hacer felices a todos los que tengáis alrededor como hacía él. Estoy segura de que os esperan unas vidas maravillosas, ya lo veréis. En cualquier caso, si hay algo que a mi se me da bien es “trabajar para un Nebot”, así que cualquier cosa que necesitéis, por favor no dudéis nunca en pedírmela vale? Y lo mismo lo hago extensivo a Queru y a Carmen, Manel también me habló muchas veces de vosotras, gracias a los 4 por compartir a Manel con nosotros y por dejarnos disfrutar de él todo este tiempo.

Y por último, y con la esperanza de que me oigas desde allá donde estés de vacaciones. Jefe, me dijiste varias veces en plan de coña que esperabas que cuando me dieran el Nobel me acordara de nombrarte en los agradecimientos, pues bien, como es bastante obvio que no me lo van a dar, aprovecho para darte las gracias aquí, aunque ya te las di en su momento, y no sabes cuánto me alegro de haberlo hecho. Gracias, infinitas gracias por haber creído en mí, por todo lo que me enseñaste, gracias por todos los momentos que compartimos juntos, muchas gracias por todo.

Y con respecto a todos los planes relativos a la evaluación y a todo lo que hablamos durante estos últimos meses, sólo decirte que no me van a faltar las fuerzas para luchar por que todo lo que te importaba siga adelante, te lo aseguro.

Quizá ya no estés aquí, pero siempre vas a estar con nosotros.

Gracias a todos por escucharme, pero sobretodo gracias a todos los que quisisteis de verdad a Manel, gracias a los que como yo, le querréis siempre.

Palabras de Iñaki Galán

En primer lugar, os traslado todo el cariño de los amigos y compañeros del Centro Nacional de Epidemiología, donde Manel era muy conocido y querido. Aunque su carrera profesional estuvo estrechamente ligada al ámbito de Barcelona y Cataluña, su prestigio como referente en la prevención y control del tabaquismo, así como en las estrategias de intervención y evaluación en Salud Pública, ha sido ampliamente reconocido tanto a nivel nacional como fuera de España. 

He tenido una suerte inmensa de poder trabajar directamente con Manel, coincidiendo en el Comité Editorial de Gaceta Sanitaria y en el Grupo de Trabajo sobre Tabaquismo de la Sociedad Española de Epidemiología. Personalmente, admiraba su capacidad de alternar de forma equilibrada el diseño y trabajo de campo de las intervenciones preventivas (el trabajo en las trincheras), con la divulgación científica (escribiendo cerca de doscientos artículos) basada principalmente en la evaluación de las intervenciones.

Me asombraba la enorme intensidad que ponía en el trabajo, planteando siempre una ingente cantidad de ideas, intentando buscar no una sino varias soluciones a los problemas que nos íbamos encontrando. La misma intensidad que la que empleaba en comer donde me resultaba sorprendente la capacidad de concentración que ponía en el plato, dando cuenta de él en minutos. Durante ese tiempo, dejaba de hablar (y de escuchar), absorto en la tarea reparadora, para luego, mientras los demás seguíamos comiendo, iniciar tres o cuatro temas diferentes de conversación. Pasábamos de la lectura al cine o teatro, a la política, o a temas científicos. Siempre con la máxima intensidad.

El Grupo de Trabajo de Tabaquismo, tendrá que seguir adelante sin las genialidades de Manel, que siempre encontraba las respuestas y soluciones más sorprendentes a las preguntas más enrevesadas; fomentando la cohesión del equipo, creando un buen ambiente, dejando hacer, y dejándose convencer, pero siempre llevando las riendas del grupo ¡¡Cómo te vamos a echar de menos!!.

Gracias Manel.

Palabras de Carlos Alberto González

Gracias a los organizadores por este merecido homenaje a Manel y por permitirme decir algunas palabras. Conocí a Manel cuando realizó el MIR de  Medicina de Familia y Comunitaria, la especialidad que había ayudado a crear Amando Martín Zurro en Catalunya. Con Josep María Antó éramos los profesores de Epidemiología y Salud Pública. Manel formó parte de un grupo de residentes que realizó  luego una carrera brillante en Salud Pública, junto a entre otros, Jordi Sunyer, Jordi Alonso y Carmen Borrell.   

Ha sido una gratificación oír a Carmen Borrell decir que ofrecimos una visión diferente de la medicina y que eso tuvo importancia en su posterior dedicación a la Salud Pública.  Con Manel teníamos además una relación especial, porque yo hacia poco que había arribado  de Rosario (Argentina) y el me contaba que tenia  familiares en Rosario, así que este era un tema frecuente en nuestras conversaciones.   

En la vida uno tiene oportunidad de conocer personas profesionalmente  brillantes pero que como personas dejan mucho que desear, o excelentes personas que profesionalmente sin embargo  no destacan. Manel formaba parte de ese escaso grupo que reúnen las dos condiciones: son profesionalmente muy buenos y son excelentes personas, con grandes cualidades humanas, tal como nos los ha comentado María José y lo demuestra la masiva asistencia a este acto.  

La mayoría de nosotros estamos en el campo sanitario y sabemos que la vida no es infinita y la muerte es inevitable.  Pero nos duele mucho la muerte prematura, la que se produce cuando no toca, como es el caso de una persona joven como Manel. Los que son creyentes en dios, encuentran un consuelo, al pensar que la vida continua en el cielo, con dios. Pero los que no somos creyentes pensamos, que la muerte prematura es una gran injusticia  y nos produce una profunda tristeza y dolor. Manel, vivirás siempre en nuestro recuerdo y en nuestro corazón.   

Paraules del Jordi Alonso

Amigues i amics, 

com molts de vosaltres, he tingut la gran sort de conèixer en Manel i compartir molts aspectes de la seva vida professional i personal. D’entre la gran quantitat d’activitats i passions de la seva vida, el Manel va participar molt activament en el Màster en Salut Pública, organitzat conjuntament per les universitats Pompeu Fabra i Autònoma de Barcelona. Com a actual director del programa, és un deure i un plaer reconèixer el gran agraïment dels professors i dels alumnes mestratge per la seva intensa tasca docent.  Aquest agraïment i l’exemplaritat de la seva tasca van ser els motius de que el comitè de direcció del programa, en la seva darrera reunió de l’any passat, acordés la creació de la Beca Manel Nebot.  Aquest n’és el text oficial:

"En Manel Nebot ha estat professor del programa de Mestratge en Salut Pública de Barcelona des dels seus inicis, l’any 1989. Va participar molt activament en les assignatures de Promoció i Protecció de la Salut i especialment, des del 2006, com a professor responsable de l’assignatura Avaluació de Polítiques i Programes Preventius.  I també, en la tutorització de múltiples tesines i en d’altres activitats docents del programa.  La seva actitud rigorosa, integradora i engrescadora i la gran importància que li va donar a l‘actvitat acadèmica han estat una aportació molt enriquidora per a tots els qui hem tingut la sort de compartir-la.  De manera especial molts alumnes entre qui va tenir sempre gran popularitat. 

Davant la trista desaparició del nostre company, la primera d’un professor del programa, i tenint en compte la seva tasca acadèmica continuada, entusiasta i excel·lent, el comitè de direcció de l’MSP ha decidit convocar de manera anual la Beca Manel Nebot amb la finalitat de facilitar i estimular la incorporació d’alumnes amb un afany de formació excel·lent i una visió integradora de la salut pública.

La beca cobrirà la totalitat de les despeses de matriculació en el programa (120 ECTS) i serà atorgada al candidat o candidata millor avaluat/da per un jurat encarregat pel comitè de direcció del programa a principis de cada any escolar.  S’acorda, per unanimitat, iniciar la tramitació perquè la convocatòria, un cop aprovada pels òrgans acadèmics competents, sigui efectiva en el proper curs (2013-14). 

Comitè de Direcció del Màster Oficial en Salut Pública de Barcelona, el 18 de Desembre de 2012.”

Rebeu una forta abraçada.

Palabras de Itziar Larizgoitia

Conocí a Manel hace veinte años, en la escuela de salud pública de Johns Hopkins.   Habíamos conseguido una beca Fulbright para realizar un estadía postdoctoral de  un año, comenzando en septiembre del  1992.  Todavía tengo presente aquel primer encuentro en la pequeña oficina sin ventanas donde unos pocos esperábamos completar los papeleos de nuestros visados.  Entre aquel nerviosismo del momento primero destacaba sin duda la presencia sonriente, afable y calurosa que caracterizaba a Manel y que representaba y representó una verdadera acogida hacia él mismo y su familia.  Allí, nos hicimos compañeros de universidad y amigos.  Fue el año en el que Bill Clinton ganó su primera carrera electoral a la presidencia y Hopkins concentraba a un pequeño núcleo de activistas que animaron nuestra llegada.   Manel se unió a la División de Ciencias de la Conducta y Educación para la Salud, de Hopkins, que dirigía David Celentano, quien fue su mentor y jefe.   Allí profundizó en las metodologías y conceptos que en aquel momento le interesaban y que luego desarrollaría a su vuelta a Barcelona en el IMPSB.   Así colaboró en el curso principal de su departamento (“metodologías avanzadas en la investigación de la conducta”) y en un gran proyecto epidemiológico longitudinal que estudiaba las actitudes y conducta sexual de una muestra de mujeres portadoras de HIV en Baltimore.   

Además de ello, fue capaz de desarrollar un proyecto de investigación propio dentro de aquel macro estudio, el cual se vería publicado al año siguiente en el Journal de Epidemiology and Community Health con Manel como autor principal.  Pero no se puede entender la figura de Manel sin destacar sus rasgos humanos.  Manel y Queru, quien realizaba entonces una estadía en el Shock Trauma Center de Baltimore, se convirtieron en el corazón de una comunidad amplia de estudiantes, colaboradores de la universidad y profesores.  Su casa se convirtió en un lugar de encuentro, donde alternaban paellas, barbacoas y debates sobre la vida académica de Hopkins y donde Manel contagió su pasión por su área de trabajo y por su ciudad.  Por  allí pasaban Alba Benaque, Joan Benach, Ana Díez, Pepe Tapia, Antonio Daponte, Javier Nieto quien ya estaba en la faculty, y muchos, muchos más. 

A su vuelta a Barcelona supo mantener una relación muy estrecha, tanto con la escuela, a donde volvió en varias ocasiones para continuar profundizando en sus líneas de trabajo, como con sus amigos de entonces, entre quienes yo tuve la suerte de encontrarme, y por lo que le estoy muy agradecida.  Recordaré, como tantos otros, su sonrisa afable, su inquietud profesional y su sencillez.    

Un abrazo Manel.  Hasta siempre.

Vídeo de Joseba Zabala

Paraules del Ferran Ballester

No recorde amb exactitud quan vaig conèixer en Manel Nebot. ¿Seria quan ell estava fent la mili a València? –on, per cert, el va pillar el cop d’estat del Tejero-. Seria a algun bar del barri del Carme?, o algun estiu a Llucena?, o a Barcelona als primer cursos de la Hopkins? o a algun dels primers congressos de la SEE o de SESPAS?. No ho sé, però no te importància. És com si hagués conegut el Manel de tota la vida; era un molt bon amic i un gran col·lega, i tot amb gran naturalitat. Amb ell sempre em trobava a gust. 

Vaig tindré la sort de compartir moments de la seua vida professional i de la vida més personal.En el camp de la salut pública vaig tenir l’oportunitat de treballar amb ell al projecte Aphekom per a l’avaluació de l’impacte de la contaminació de l’aire en la salut dels  ciutadans europeus. El Manel havia treballat més en projectes relacionats amb altres riscos per a la salut i tenia menys experiència en el camp de la pol·lució atmosfèrica. No obstant això, molt prompte en Manel es va convertir en una persona clau dins del projecte, tant per assolir els objectius científics i de desenvolupament, com per la seua contribució a les bones relacions personals i de grup. El Manel es va guanyar tothom, tant per la seua experiència i professionalitat, com, també, per la seua intel·ligència, la seua calidesa i el seu excepcional sentit de l’humor.

A la vessant més personal de la vida,  tant el Manel com la seua família sempre ens van acollir, tant a mi com la meua família amb carinyo i generositat.  La seua pèrdua ens ha dolgut molt i ens sentim molt solidaris amb tots ells.

Amb tota la pena però, em considere afortunat d’haver conegut el Manel, una persona extraordinària, que tant al camp professional com al camp més personal sempre era el mateix, era el Manel.

Presentación de Carme Cabezas

Vaig conèixer al Manel al darrer any de residència, allà al 88. Ell estava replicant l’estudi del Russell sobre l’efectivitat del consell mèdic per ajudar a deixar de fumar i jo feia el tercer any de residència a “la Muni” (amb Joan Gené i altres), el centre docent de Medicina de Família de la Plaça d’Espanya, que era un dels que participava a l’estudi. Era un projecte d’aquells que cal fer, un d’aquells treballs fonamentals que canvien la pràctica clínica. Coneixent a Manel, un pot  entendre com per a ell (com bon epidemiòleg) no era correcte  aplicar directament el que l’estudi de Russell mostrava al Regne Unit, per què calia replicar-ho amb rigor, adaptant els elements de context a una pràctica diferent, com era la dels nous centres, en aquell moment, d’atenció primària de Catalunya.   Va ser la primera vegada de moltes que vaig sentir parlar d’ estudis quasi-experimental i assajos comunitaris i de la importància de l’avaluació. 

Aquest interès per la metodologia i l’avaluació era una constant en Manel  i va ser una constant del nostre treball conjunt a través dels anys. Va ser també la primera vegada que vaig començar  a treballar en tabaquisme, un tema que, en molta part gràcies a ell, mai he abandonat.  En aquell estudi ja participava en Carlos Martin, que ha compartit amb ell nombrosos projectes més.   Li he demanat a en Carlos que ressaltés una qualitat d’en Manel, i ell  destaca el fet d’escoltar, la seva disponibilitat per parlar dels diferents temes del nostre interès, i destaca una frase: “Si vols, en parlem”.

Quan vaig acabar la residència, va haver l’oportunitat d’entrar a treballar com becària en un projecte de tabaquisme amb el Manel al servei de Promoció de la Salut que portava en Joan Ramon. Allí havia un equip magnífic de persones amb les que van treballar com la Manuela, la Pura, la Francina, la Mercè,  entre d’altres. Amb aquell equip i sobre tot amb en Manel (i en Joan Ramon) vaig aprendre de forma pràctica la majoria de les bases de la recerca en promoció de la salut i en prevenció, sobre tot la que tenia que veure amb l’atenció primària. Manel era també metge de família i això encara apropava més els punts de vista. Vam construir un estudi plegats: volíem avançar en les intervencions sobre tabac des de la primària i saber que passava amb l’efectivitat del consell més llarg, d’infermeria i amb el xiclet de nicotina, que estava començant llavors. Recordo com es va construir el projecte, com Manel t’ indicava els passos a seguir i, en ocasions, amb qui podies consultar: ara toca calcular la mida de la mostra (“comence-ho a parlar amb en Pep Roca...”). Després discutien les idees, a vegades a les famoses sessions dels divendres,  i reformulaven la proposta. Havia torns escrits en un paper per utilitzar l’únic ordinador del servei, i quan aquest fallava arribava en Manel Tristán amb la seva solució pràctica. Vam presentar l’estudi en els diferents centres que llavors lideraven la reforma  (Canteres, Passeig de Sant Joan, Rec Comtal, etc) i desprès ho van portar a terme.  Recordo a Manel obert a les aportacions, respectuós amb el treball, ajudant-te  a créixer. 

Van ser els temps dels intercanvis amb Leif Solberg, de l’ adaptació  i aplicació a Espanya del “Doctors helping smokers”, que tenia que veure amb l‘ interès del Manel de trobar intervencions avaluades i fàcilment aplicables des de l’atenció primària. Manel era llavors i ho va ser sempre, proper, rigorós, treballador, franc i insistent.  De la seva insistència i perseverança en positiu son fruits algunes de les  nostres publicacions junts i el fet de que jo en fes sòcia de la SSPCB.  

 Silvia Granollers, sens dubte una de les infermeres de referència en tabac des de l’atenció primària, diu “Manel tenia un do, sabies que estava allí i que el que pensés o fes seria  útil, bo, important, ...” 

Un exemple de la seva implicació amb la prevenció i la promoció de la salut des de l’atenció primària va ser la creació del Grup d’Estudis per a la promoció de la Salut (GEPS) a la seu de CAMFIC. Ens reuníem tard per la tarda i vam decidir (idea d’ell) fer un DELPHI sobre prioritats en la prevenció i la promoció de la salut.  Ell estimava molt aquell estudi i, de fet, més de 15 anys més tard, vam fer un segon des del PAPPS per veure com havia evolucionat la situació. 

Quan va acabar la beca vaig demanar una beca al FIS per continuar allí treballant amb ells. El destí em va sorprendre i em vam donar la beca, però no per allí sinó per un altre institució de prestigi , i ells em vam recomanar acceptar-la. Allí va acabar el meu treball establert amb en Manel. Però ens hem mantingut en contacte i hem col·laborat en diferents projectes, per exemple al seu curs d’avaluació, al grup d’avaluació, a l’ impuls i formació dels grups de tabac d’atenció primària i sobre tot  al grup d’Educació per a la Salut del PAPPS, que vam co-coordinar junts. Allí vam coincidir amb gent extraordinària com Fernando (el trobem a faltar), Teresa, Jose Luis, José Antonio, Xus, Elena, Rafa, Rodrigo i altres. Vam treballar força, fent  guies, treballs de recerca, tallers, revisions, curs a distància,  i projectes. Va haver moments de treball productiu conjunt magnífics i com, quan això passa,  sol passar, també ens van riure junts . 

M’han demanat que descrigui, sobre tot, la meva experiència  com becària  i és el que he intentat fer.  Manel t’empenyia suament i et feia créixer. Et deia el següent pas i et supervisava per a què fossis avançant correctament. Era algú que et donava suport, t’animava, que  et feia desenvolupar el sentit crític, i veure les coses bones i els inconvenients d’una determinada postura. Tenia les seves pròpies idees que defensava amb convenciment, que a vegades no comparties del tot, però que sempre, sempre, sempre t’enriquien.  Manel era treballador, generós i amic de la gent i dels amics, comptava amb tu, per exemple,  per oferir places pel teu equip als seus cursos, per Menorca...  

Vull acabar amb una frase de Mireia Jané que també va ser becària amb ell. Mireia diu “ Gran epidemiòleg, incentivant en tot moment el treball en equip i amb un somriure permanent” . 

Gràcies, Manel, per tot el que ens has donat. Estàs, sempre, amb nosaltres. 

Vídeo de Joan C. Surís

Presentació de l'Esteve Fernández

Presentación en powerpoint

En aquesta presentació intento ensenyar la dimensió més científica i acadèmica del Manel.  És complicat cenyir-se a això, i per això mateix la presentació comença amb unes fotos del Manel rodejat de gent. Hi ha moltes fotos com aquesta, amb el Manel rodejat de persones, d’un grup de recerca, de treball,... n’he vistes moltes amb aquest comú denominador!  I de la mateixa manera, en Manel, que era un home de salut pública, va combinar l’acció, la intervenció, amb la recerca. El Manel no entenia les intervencions en salut pública sense recerca i, tanmateix, tampoc entenia la recerca sense una conseqüència pràctica per a l’acció. I vaig tenir la sort d’acompanyar-lo en un bon tros d’aquest camí que malauradament es va estroncar fa uns mesos.

En termes de publicació, el Manel té gairebé 180 articles... un centenar en castellà i la resta en anglès, en revistes nacionals i internacionals, i amb un bon grapat de cites, gairebé 2000. En les diapositives es poden veure alguns d’aquests articles, des dels més iniciàtics, com ara una enquesta pionera sobre estils de vida en adolescents de Barcelona (en català, publicat a Gaceta Sanitaria) fins els darrers, com ara l’avauació de la llei del tabac de 2006, article publicat a una revista de primera fila (EHP) i que sens dubte va contribuir al canvi de la legislació en demostrar la seva manca d’eficàcia a l’hostaleria.

I en Manel era un home de societats i de grups, i vull remarcar la seva dedicació a la Societat Espanyola d’Epidemiologia (SEE), on va posar en marxa el Grup de Treball en tabaquisme (el GTt) que ha estat un lloc de confluència d’epidemiòlegs dedicats al control d’aquest problema de salut. La SEE i el GTt eren prioritaris pel Manel, ja que en ell confluïen anhels de molts anys en un ambient de feina i festa que no deixava immune a ningú. 

Fernando G. Benavides, President de la SEE, va anunciar durant el darrer congrés de la SEE, a les poques hores de conèixer la trista notícia de la mort del Manel, que la SEE patrocinaria un número especial de Gaceta Sanitaria amb una selecció dels articles més representatius de la seva carrera. Aquest número especial, amb els articles en facsímil, es presentarà durant el proper Congrés Iberoamericà d’Epidemiologia i Salut Pública que es farà a Granada, al setembre de 2013.

En Manel va publicar molts articles a Gaceta Sanitaria. Puc dir que era la “seva revista”. I no només perquè hi va publicar, sinoperquè va fer d’editor associat durant gairebé 15 anys seguits amb tres directors diferents (Fernando Rodríguez-Artalejo, Toni Plasència i servidor). I fins i tot més recentment, ja amb la Carme Borrell de directora, era l’editor invitat a cura de les recensions bibliogràfiques, a banda de fer de revisor extern quan se li demanava. Tanta era l’estima que tenia per Gaceta Sanitaria que es va deixar convèncer i va acceptar publicar com a una monografia el llibre que feia anys que concebia sobre mètodes d’avaluació en salut pública.

Per a mi, com per a d’altres, ha estat una sort poder compartir feina i vida amb el Manel aquests anys. És una llàstima no poder repetir més les passejades per algun carrer d’alguna ciutat europea durant alguna de les reunions que anàvem tenint aquí i allà. Però sempre estarà amb nosaltres, sempre estarem amb tu!

Fotos de l'Acte d'Homenatge al Manel

Presentació de la Carme Borrell

Presentación PowerPoint

Texto disponible en breve.

Triumphalism - is there ever a place for it?

I'm one of those sad people who believe that God really is the 'Lord of All' and that with one word (although I prefer Jeremy Begbie's 'one chord' or 'one note' - how great to think God 'sang' it all into being) caused everything that is to be. After all, if the Big Bang was 13.7bn years ago then the scientific question has to be what or who caused it! (I'd also be interested to hear how we find ourselves in the right place (as the third rock from the hot thing) to live with all the conditions (temperature, gravity and more besides) to actually support life and the chance of that life being is another great issue to discuss one day too!).

But, what really gets me going is those people who love to greet their neighbour with the:

'God is able'

cry in the morning;  for if a loud shout is a pain and a vexation I'll leave it to you to guess at what order of magnitude this is magnified by!

'Our God is able, ALL you need to do is merely rebuke satan and he will flee,' they cry.
'The power of God is in you to rebuke illness, just claim it and you will be healed!' 

And the sadness is that in all reality that words are true, but not as they understand or use them!

I believe that God heals - in fact in my time as a God-botherer I have prayed for blind people and they saw (I'll have to tell you that story some time) and I believe that when we call upon the LORD, He hears and acts. The problem is that more often than not it is the Christian who 'live with a thorn in their side' who more often than not will quote the Hinns, Meyers, Cerullos and others of the glam Christian Evopersonality types that cause me the most trouble, for they take authority over what is with (or within them) when they should be letting it humble and temper them. They live in victory and yet exist in chains!

You probably know the type - one minute they are limping along and the next they are singing hallelujahs and claiming everything in sight - binding this and claiming that and living in the freedom of God for a few minutes before they swing back the other way. The problem is that their problem wounds others and  makes God look like a woman buying a hat (I know this first hand as my mother usually left with the same thing she cam in with!).

Let's be just a little rational about this and understand that:

i. The Apostle Paul had his problems and so too, will we. I don't think it is always valid to rebuke stuff and bind, cast out or claim in the name of Jesus' to overcome all of ours. What we need is to pray for peace, acceptance, solution, people to come alongside (it's called being a paraclete) and (most of all) God's presence, inspiration and strength.

ii. People die because that is what we do - it's a human condition! When people ask why 'n' died, especially if they were Christian, I have to explain that:

a. If being Christian meant we didn't die a mortal death, then everyone would be in Church.

b. All the time we get is what we get and we need to live it well for tomorrow we may not be here - so 'carpe diem' (or as my predictive texting once had it: 'Carpet Firm'). Be the best you can be today for tomorrow might not come!

c. Death, and illness, are always with us - now I have prayed and seen healings that can only be regarded as miraculous - and I have prayed and watched people make promises, claims and be disappointed (and wound many). 

We need to pray intelligently, listening to God and praying with Him - not ordering Him to do as we command (the clue is that He is God not a blessed genie!).

The trite -'All you need to do is claim it in God's name - rebuke it and it will be gone!' is great, especially when you can see the reality of it in the witness of the person making that statement - but sadly, too often that is rarely the case. 

Our God is able to do the very best for us at all time and in all situations - but when we place ourselves in certain places, the outcomes are limited and the opportunities for redemption when we have painted ourselves into a corner are few an far between.

Now I really like to remind myself of the 'Pain in the flesh' personified - the Apostle Paul and his words in 2 Cor 2.14 (ish - using the Message): 

'In the Messiah, in Christ, God leads us from place to place in one perpetual victory parade. Through us, he brings knowledge of Christ. Everywhere we go, people breathe in the exquisite fragrance. Because of Christ, we give off a sweet scent rising to God.'

The over-reached and realised eschatological wonderland that is triumphalism is a curse.

It is a curse spoken over those with problems because obviously they name it, claim it and yet never feel it and this begets the question, 'Why can't I live up to being a Christian and stand in the victory?'

It is a curse spoken out against God for when these well-meaning (aren't they always?) people call upon God and nothing happens they make Him out to be like Baal in 1 Kings 18 with the result that others ask where He might be - 'Is He on the toilet or otherwise indisposed?' they mock.

In Jesus the final victory is won, but this doesn't mean we won't have to face battles now. We do have authority but we also have discernment and wisdom and the Word (living and written) and the indwelling of the Holy Spirit and these (and more besides) come together to make us a force to be reckoned with, unless we shoot into the air (and wonder why some around us fall)!

One of the biggest buzzes I ever had was to realise that anyone can resist satan but we have even more clout and authority because 'He who is in us is greater than he who is in the world! We have riches in heaven and riches on earth and we need to discern which we store up where. Too often our possessions possess us. Although we stand before those who oppose us, in ALL things we are more than conquerors (and I've buried a number of obviously healed people - they just still had the disease that killed them!) and we indeed will overcome (as the spiritual tells us).

We aren't fatalistic or defeated but neither do we proclaim, or claim, what obviously isn't.

It is OK to be depressed.

It is OK to be ill.

It's even OK to have terminal illness (and I have had some good teachers on this subject for my role is to help people die well).

BUT

Where people make great claims in the lives of others when they don't come near in their own - when they preach about walking in the light when it's obvious they aren't - when they don't see how they don't have a job, or a partner, or a house or a new car or whatever when they are 'a child of the Living God', then they've lost the plot and are in need of a size nine commando boot up the bum!

AND

When they do as for the wrong thing OR tell God what He needs to do OR claims what isn't as if it were in His name - they are wrong, wrong, wrong! (was that clear enough?)

We are indeed in a perpetual victory parade - a parade which I am led to understand relates to the parading of one's defeated foes - and one which has before it an empty cross and a broken and powerless sin (for if the penalty is gone so too is the power!). we live to demonstrate that the hold that sin had over us is no more we lead in triumph (sin behind us and satan humiliated) with Jesus before us (for we know who we follow) for we too are His friends AND servants (hallelujah?).

We have much and many blessing are ours but we need the maturity and understanding (which I don't think the glam Christian Evopersonality types will always make ours - well not unless you send a donation anyway!) to understand what is in the overarching and what is in the now. You can rebuke your headache or you can stop drinking or have an earlier bedtime or stop banging your head against brick walls (real and metaphorical) or just take an analgesic. I'm not against praying - just what, why and how we do it and it hands power to anyone but God, if it wounds others, if it causes others to doubt their salvation or faith than all I can says is this:

STOP IT!

I pray that we will all develop the maturity and discernment to learn when we should be praying for something or claim something as if it is when perhaps that's more about us than God; I pray we will learn to learn that illness, weakness, loneliness and need aren't signs of defeat or oppression - after all what gives us the right to prosperity or healthy lives - we were only promised an eternity of being whole and with Him and if you can read this, it hasn't started yet ;-)

Pax