Lisboa

llàstima que no s'apreciïn bé els colors...

lástima que no se aprecian bien los colores...

pena que os cores não são bem apreciados...




acrílic sobre tel·la

LA VIDA

LA VIDA
Et recordo sempre i et recordo cada dia amb entranyable estimació. No puc escriure tot allò que m'agradaria... ni tan sols continuar amb alguna història començada. No em deixa, com diu Maria Zambrano això que diuen "la vida".
Aquí continuo elucubrant des de la distància; ara ja fa temps que hem descobert que estem separats, morint-nos cada dia una mica més, tu per allà i jo per aquí, morint-nos cadascún a les nostres ciutats, a les nostres vides.
Lluny sempre, allà on tu i jo hi siguem, hi estem lluny, cadascún dins de la seva quotidianitat, dins la seva "vida".

25 NOVEMBRE DIA INTERNACIONAL VIOLÈNCIA VERS LES DONES


I
El hombre que me ame
deberá saber descorrer, las cortinas de la piel,
encontrar la profundidad de mis ojos
y conocer lo que anida en mí,
la golondrina transparente de la ternura.


II
El hombre que me ame
no querrá poseerme como una mercancía,
ni exhibirme como un trofeo de caza,
sabrá estar a mi lado
con el mismo amor
conque yo estaré al lado suyo.


III
El amor del hombre que me ame
será fuerte como los árboles del ceibo,
protector y seguro como ellos,
limpio como una mañana de diciembre.


IV
El hombre que me ame
No dudará de mi sonrisa
Ni temerá la abundancia de mi pelo,
Respetará la tristeza, el silencio
Y con caricias tocará mi vientre como guitarra
para que brote música y alegría
desde el fondo de mi cuerpo.


V
El hombre que me ame
podrá encontrar en mí
la hamaca donde descansar
el pesado fardo de sus preocupaciones,
la amiga con quien compartir sus íntimos secretos,
el lago donde flotar
sin miedo de que el ancla del compromiso
le impida volar cuando se le ocurra ser pájaro.


VI
El hombre que me ame
hará poesía con su vida,
construyendo cada día,
con la mirada puesta en el futuro.



El amor de mi hombre
No conocerá el miedo a la entrega,
Ni temerá descubrirse ante la magia del enamoramiento
En una plaza llena de multitudes.
Podrá gritar – te quiero –
O hacer rótulos en lo alto de los edificios
Proclamando su derecho a sentir
El más hermoso y humano de los sentimientos: AMOR

L'EXPERIÈNCIA


LA RAMBLA DE BADALONA

La Rambla de Badalona,

La Rambla de Badalona mai no ha estat morta però tampoc ha viscut la seva existència amb tota la seva bellesa i tot el seu esplendor. Ara després del molts anys desperta d’una llarga letargia. Ja han finalitzat els treballs de remodelació: s’ha canviat una part del paviment, s’ha renovat el mobiliari urbà, la il·luminació...
La Sílvia se sorprèn d’aquesta nova fisonomia, li agrada aquesta nova Rambla, hi veu tants canvis que no sap dir exactament allò que més l’ha cridat l’atenció; potser sigui un nou aroma de mar, o el soroll del tren que ve des de la nova estació, o la desaparició de la pèrgola metàl·lica a banda mar, o els colors dels nous para-sols i de les noves estovalles, o les espelmes decoratives a les tauletes de les terrasses, o les jardineres plenes de flors variades, o la nova decoració marinera dels restaurants, o les teles dels pintors entorn l’estàtua de Roca i Pi, o la fira d’artesania al llarg del passeig, o...
Però la Sílvia s’adona que aquests nous canvis no han esborrat pas les empremtes característiques de la seva pell: la Rambla del passeig i les confidències, la de les palmeres pol·linitzades pel vent, la del vermut amb sifó, berberetxos i olives, la dels desitjos escampats durant la cremada del dimoni, la que veu passar a Sant Antoni Abat, la del ball de sardanes i la del cant d’havaneres, la que vibra amb el foc i la màgia, la que acull la canalla que corre amb patins i amb bicicletes; i així, Rambla amunt i Rambla avall, els badalonins i les badalonines continuen enamorant-se, dia a dia, d’aquest magnífic passeig a prop de mar.

EL PONT DEL PETROLI


EL PONT DEL PETROLI,
És un home alt i prim, encara una mica lluny de la cinquantena, amb ulls encuriosits, foscos i profunds, d’aquells que donen la sensació de ser capaços de transportar-te darrere el globus ocular i disseccionar-te minuciosament.

Té humor anglès, que surt de manera imprevista ho mateix que un llamp en un cel ennuvolat; amb un somriure picaresc. Vesteix elegantment d’Armani o Calvin Klein (quasi sempre porta els mitjons de color negre). Viu en una ciutat d’uns 220 mil habitants. Té mans delicades i una ploma de color negre.

Li agrada fer esport i passejar a la vora del mar. La platja de la seva ciutat té quasi 5 Km de litoral i està dividida en distintes zones: la platja de la barca maria, la platja del cristall, la platja del pont d’en botifarreta, la platja del pescadors, la platja dels patins a vela, la platja de l’estació, la platja del pont del petroli, la platja del coco i la platja de la mora. De totes en guarda algun record, però la que més li agrada és la platja dels pescadors a prop de la Rambla.

La platja és un espai obert. Un lloc infinit on el pensament navega en llibertat amb l’ondulació de les ones del mar. Un indret per endinsar-se en les aigües del devenir, (aquelles que mai no són les mateixes), per comprendre que allò important són les coses que l’ésser humà porta endins i ningú no li pot robar.

El cel és gris. És novembre però encara no fa gaire fred. Només un home en bicicleta, una dona i dos avis passegen pel pont del petroli; l’antic pantalà que es va construir els anys seixanta i que es feia servir per descarregar els bidons que els petroliers portaven a la desapareguda refineria, ara s’ha reconvertit en un llarg passeig que acull també una estació meteorològica i oceanogràfica.

En arribar al final del pont gaudeix amb la infinitud del mar, aturant-se en la línia, que divideix o que uneix el mar del cel o el cel del mar. El mar d’un color blau marí li porta al cap imatges recents del passat estiu. S’apropa a llegir el poema d’en Jordi Sarsanedas:

“T’accepto, figura clara,
faula que em convoca
a ser dòcil a una teva
llei de confiança.
Tu, amb gest eficaç
adreces a l’horitzó
la teva meitat de signe
perquè –així ho fantasiejo-
algú d’enllà atengui,
algú respongui per mi.

Ventura feliç:
allò que no vindrà mai
però no deixa de poder venir,
de voler venir.”

Fa mitja volta i marxa. Al mig del pont es creua amb la dona i un gra de sorra esquitxa les seves mirades.

Enxanetes...

Enxanetes dels Castellers de Sants.

"Enxanetes" (quien corona los castillos) de los "Castellers de Sants".

"Enxanetes" (quem coroa o castelo) dos "Castellers de Sants".



LA CASA PAVILLARD


La casa Pavillard

Deixo que soni el despertador, abans d’aixecar-me del llit; quan sona a les set del matí m’aixeco ràpidament, sense cap mena de dubte, perquè si em quedo cinc minuts més, després he d’anar a corre cuita. Miro per la finestra per veure quin dia fa. El cel està ras com una pista de gel congelada.

Em poso una bata damunt el pijama de seda negra, i em dirigeixo a la cuina a preparar-me el desdejuni: cafè amb llet i galetes integrals. Encara em resta una hora i mitjà per anar a l’hospital amb la mare. Fa dies que porta un refredat pesat i cada vegada ho té més enganxat al pit. L’any passat varem anar a l’hospital municipal i li van posar la pipa per netejar els pulmons i li va anar força bé. A Badalona tenim una important cobertura sanitària.

Són les nou del matí quan entrem per la porta d’urgències i quasi a les onze del matí, han cridat a la mare per la visita. Li han fet una radiografia, li han posat la pipa i li han receptat tot un arsenal de medicaments.

Al sortir de l’hospital i pujar pel carrer Santa Eulàlia per agafar el cotxe, m’he quedat mirant fixament la torreta de la casa que hi ha situada al carrer Gaietà Soler i he pensat que és una llàstima que un edifici tan significatiu hi sigui tapat per un mur, que fa que aquest tresor quedi ocult als ulls de la ciutadania. Aquesta casa que es conserva de l’època modernista va ser obra d’un arquitecte badaloní quasi desconegut a la ciutat, el Sr. Joan Amigó i Barrigas.

En Joan va néixer a Badalona el 27 de gener de 1875 i va morir a la ciutat el 29 de desembre de 1958 i va cursar els estudis universitaris d’arquitectura a l’escola de Barcelona, obtenint el títol d’arquitecte l’any 1900. A l’any 1914 va ser anomenat arquitecte municipal de la ciutat, càrrec que va ocupar durant molts anys, essent també anomenat arquitecte d’obres de les parròquies de Santa Maria i de Sant Josep, temple neogòtic on es van casar els pares.

Agafem el cotxe i baixem per l’avinguda Martí Pujol, al girar pel carrer Anton Andreu m’adono que passem per la casa per a Enrique Pavillard una de les obres més conegudes d’en Joan, i rumio que avui el destí s’ha proposat portar-me a fer un recorregut subliminal pel modernisme català. La casa Pavillard és una de les obres més conegudes d’en Joan Amigó i va ser declarada monument històric artístic l’any 1981. La imatge de la casa es cola pel meu cap i recorro amb la ment les baranes de ferro forjat de la gran balconada i els seus vitralls policroms; és tracta d’una de les cases més emblemàtiques del Modernisme a Badalona.

Sense voler em colo per una de les seves finestres i aterro al menjador, és tan ample que podria col·locar un gran arbre de Nadal ple de llums i boles de colors. Al costat d’una de les finestres que dóna a l’avinguda Martí i Pujol hi ha una xemeneia apagada i un secreter clàssic en forma de persiana d’aquells que conviden a escriure, i per un moment crec formar part d’un conte de Dickens.

El semàfor s’ha posat en verd. Camí de casa de la mare penso que la memòria tot ho pot, i aquest matí m’ha endut a fer una petita reconstrucció modernista del passat de la meva ciutat, projectada en algunes obres d’aquest arquitecte desconegut, que va enriquir amb la seva obra el patrimoni estètic i cultural de la ciutat de Badalona.

L'ESPAI PÚBLIC A LA CIUTAT

L’espai públic a la ciutat,
Surto de casa a les 8,30 del matí i al passar pel carrer Guifré de Badalona veig els cotxes estacionats damunt les voreres. Aquesta mena de comportaments em fan pensar que alguns usos del cotxe deterioren la qualitat cívica i humana de la ciutat. Els automòbils no poden estar en l’espai de les persones. Rumio que carrers amples amb fanals lluminosos, bancs i grans arbres fan més atractiu caminar i passejar per la ciutat; també crec que en una ciutat viva i dinàmica, els espais públics han de ser lloc de trobada i de convivència. La quantitat i la qualitat de l’espai públic pels ciutadans determinen la qualitat urbana i humana d’una ciutat. Un espai públic és bo quan en ell tenen lloc moltes activitats, quan la gent surt a l’espai públic com un fi en si mateix, a gaudir-lo, com diu l’arquitecte Jan Gehl. Aquesta idea em porta al cap la imatge de la nova plaça Enginyer Deulofeu al barri de Can Claris, una plaça amb més de 5.500 m2 d’espais verds i jocs infantils; una bona mostra d’aquest urbanisme de proximitat per a totes les persones.
Les persones necessitem caminar, veure gent més enllà de les pantalles d’internet, i estar en relació amb la gent. I la ciutat deu tenir característiques que proporcionen aquest contacte amb els altres. Una ciutat és un mitja per a una millor manera de viure, un lloc on el ciutadà se senti protagonista de la seva ciutat i feliç de viure-hi. Crear espais, fer millors espais, convertir espais i donar prioritat a aquests espais és crear bellesa en la ciutat; ciutats més amable per viure i per estimar.

I MIRO

"Petites i rodones, allargades i sonores. Totes parlen en el món de la paraula".

I MIRO
Aquí en l’ordinador,
una pantalla, un ratolí, un teclat;
tot possibilitat, o...,
quan miro.
Em recordo: “Àngel”
O. de què: de l’artesà.

Aquell Àngel que va posar
en peu la creació.

Aquell Àngel que va mirar
la paraula viva.

Aquell Àngel que va inventar
la imaginació com univers.

Aquell Àngel que va donar llum
amb el foc del seu or i del seu cor.

Sense camí. Avui, demà, ahir.

La pantalla s’ha obert i
del teclat volen lletres i
que volen fugir, que volen volar!

Passió, ser, mar. Set d’Infinit.

I miro,
i continua no havent ningú,
no està, no està.

I no hi ha vaixell
que em porti a l’altra vorada.

Viure. Si.
Puc.
Dec.
Recordar.
Tot existeix a la imaginació.
Pantalla que parla a l’artesà.

I miro.

CONSCIENCIA DE MI


CONSCIENCIA DE MI,
Al parlar amb tu, parlo amb mi mateixa i en aquesta intimitat que ens apropa i ens relaciona, vaig descobrint-me cada dia una mica més. Despullada de les seguretats amb les que em mostro dins la quotidianitat, observo amb deteniment algunes de les pors que al llarg del temps he anat descobrint i he anat detectant.
Deixant de banda les senyals que m’arrelen com a persona a la realitat de l’existència: nom, DNI, adreça postal..., la meva nuesa em permet observar com el jo íntim que viu a l’interior tremola davant les situacions no controlades, com s’enutja davant la mentida i la deshonestedat, com pateix davant la malaltia i la pèrdua: pèrdues d’amors i pèrdues de vides.
Una nuesa silenciosa i transparent que em permet endinsar-me dins de les aigües d’un jo creatiu que bateja amb la creació en qualsevol de les seves manifestacions. Un jo a vegades passional, amant dels grans ideals, de l’honestedat i la veritat. Aquella veritat que neix de les bones maneres, de la bona educació i de l’ètica.
És en aquests diàlegs on sento la veu neta de la consciència; una veu que ressorgeix com ave fenix més enllà de tots els raciocinis, i és en aquestes converses on dissecciono els raonaments i els sentiments, intentant descobrir cada dia la xarxa oculta que els relaciona.
A vegades quan m’introdueixo dins el bosc ocult d’aquest món, que resta amagat als ulls dels altres, descobreixo peces de mi mateixa que formen part de la meva totalitat com a ésser humà. I són els sentiments la peça clau del meu trencaclosques; crec que si algun dia els sentiments deixaren de formar part de la meva manera de ser, aquest dia moriria sinó clínicament si interiorment, morta i buida d’allò que estimo és substancial a l’ésser humà.

EL PODER D'UNA MIRADA

El poder d’una mirada,

Una mirada pot ser perillosa. Les mirades són com portes: obertes o tancades; quan les portes estan tancades la mirada és freda i distant. Els ulls miren sense mirar, indiferència i desinterès; quan les portes estan obertes la mirada és foc, calenta i viva. Els ulls miren amb profunditat, interès i atracció.
Una mirada pot colar-se per la porta oberta, durar un instant i impregnar tots els sentits de lluminositat. Aquesta petita visió deixa un record tan gran de llum en la memòria que els ulls es reconeixen quan es troben.
És obscura i penetrant i té la força d’un huracà. És una mirada. Entra pels ulls, ara oberts. Em mira. Sóc mirada i miro. Es produeix un silenci abismal quan els ulls s’acoblen amb els ulls i dos mons es projecten dins la mateixa mirada. Em mires i et miro; et miro i em mires. Ballem la dansa de les mirades.
Hi ha també una mirada neta, clara, honesta, humana, alegre i viva. Una mirada plena de dia i de nit, de foscor i de claredat, de sol i de lluna, d'alegria i de tristesa, de muntanya i de mar, d’aigua i de desert... La mirada que acull tots els contraris, la mirada que parla més que les paraules, la mirada que sent més que un sentiment, la mirada que calla tots els silencis.
Conèixer quelcom d’algun o quelcom d’algun que et coneix; ulls que et prodiguen la contemplació precisa, la anhelada imatge i amb ella la força i la intensitat necessàries per poder capturar a la indòmita i a l’evasiva inspiració, enganxar-se a les seves ales, i dir amb paraules allò que el silenci es nega a pronunciar.

EL PODER DE LA MEMÒRIA

El poder de la memòria

Hi ha moments en què un es creu capaç de desxifrar totes les mirades, tots els gestos, tots els moviments. Potser perquè hi ha moments en què l’ànima, la consciència, el pensament allò que ens fa poc o molt humans, imagina que hi ha silencis portadors de paraules; que hi ha paraules plenes de significats; que hi ha significats plens de sorolls; que hi ha sorolls que transmeten melodies; que hi ha melodies que amaguen un secret; que hi ha secrets que es tanquen amb clau.
I gràcies al poder reconstructor de la memòria, tinc la clau que em permet abastar a cada instant la teva mirada neta; el somriure seductor; observar les mans d’esforç i de dedicació; escoltar les teves reflexions i les teves idees; a apropar-me al teu talent i al teu encant.
Travessant les ardents extensions del pensament i obrint el llòbrec camí de la consciència m’adono que el silenci és l’estat del meu esperit creador, l’estat més resplendent de les llums que pot veure l’ull humà.

RECORDS D'AMISTAT I DE CIUTAT

Records d'amistat i de ciutat,

Hi ha un avi assegut a un nou banc de la Rambla. Les seves mans tremoloses aguanten el bastó, mentre que els ulls vidriosos es fixen en els jardins acolorits que hi ha al costat de l’escola del mar. Que bonica ha quedat la Rambla amb els nous arranjaments: els bancs, les papereres, els fanals, el terra, fins les flors i les palmeres semblen a ver embellit.
Darrere seu el mar, ones que venen i van com els records. L’estómac se l’arronsa quan la memòria li porta al cap els dies en què se seia amb el seu amic, en Pere, i parlaven sobre qüestions urbanístiques relacionades amb la ciutat. Aquella ciutat que els havia vist créixer, formar una família i anar envellint. Aviat farà un any que en Pere va marxar per no tornar mai més. I ara des de la seva solitud rememora com gaudien tots dos sentint-se dissenyadors i creadors imaginaris d’alguns dels projectes que sabien que suposarien un canvi important per a la ciutat; quantes vegades havien caminat junts, amb pas lent però decidit, des de la Rambla fins l’avinguda Martí i Pujol per veure com avancava l’obra del metro; com els forats del sòl anaven cobrint-se de formigó i com la plaça, dia a dia, anava agafant cos i forma. Ambdós eren uns fervents defensors d’aquest nou espai; de la millora que suposaria per a tots els ciutadans; creien que disposarien d’un gran espai verd on podrien continuar compartint converses, diaris i amistat. Els fets han estat altres.
De la butxaca de l’abric treu un diari, i llegeix que aviat estarà enllestit el nou complex esportiu de Can Cabanyes. Com li hauria agradat a en Pere aquesta bona notícia, veure com s’amplia l’oferta esportiva a Badalona; ell tan aficionat al món futbolístic badaloní!
Abans del migdia, l’avi acomiadant-se dels records, s’aixeca del banc. Darrere seu, el tren que passa; darrere la via, el mar; darrere la platja, l’infinit; darrere l’eternitat, en Pere, el company, l’amic.

EL PERFUM

EL PERFUM

Recorda que estava asseguda a prop d’ell, un home dels que fan sentir, dels que tenen tarannà, dels que no passen desapercebuts. Ell ja no hi és i tampoc la seva aroma. L’olor va desaparèixer amb la llunyania i ell al pujar al cotxe. Algú ha passat molt a prop d’ella i ha sentit de nou la seva fragància, s’ha girat però no era ell. Davant l’aparador d’una botiga recorre amb la mirada tots els perfums per a homes. Entra i olora colònies. Una dependenta pèl-roja s’apropa per atendre-la. Totes dues oloren perfums. Els seus gustos són distints. Busquen i busquen. No troben l’aroma desitjada. Ella cerca un perfum especial. S’acomiada i surt de la perfumeria. Es troba sola al carrer amb el record d’una aroma impregnada a la pell. A través del record del perfum recorda la força de la mirada, i darrere dels ulls negres, l’ordre intacte de les idees, i darrere del pensament qui sap si aquell home reservat fa olor d'una nova senyora, d'una nova emoció.

Hi HA UNA ESTACIÓ DE TREN QUE ES DIU BADALONA


Hi HA UNA ESTACIÓ DE TREN QUE ES DIU BADALONA
Hi ha un tren que s’ha endut el meu amor.
Hi ha en el cel una lluna plena que porta en la boca un home penjat.
Hi ha un vaixell que porta amagat tresors de mar.
Hi ha infinites llums al cel il·luminant la festa major.
Hi ha un munt de pensaments eròtics ballant pel cap dels joves que cerquen l’amor.
Hi ha un avi que camina ofuscat per la claror del sol.
Hi ha en la llibreta de cartes paraules dedicades a l’amor ocult.
Hi ha vents de nostàlgia pel record d’aquell que no ve.
Hi ha gent pel carrer que camina amb expressió enamorada.
Hi ha un carter que reparteix cartes plenes d’estrelles i d’aromes.
Hi ha una estàtua en mig del carrer que crida quan li fan una pintada.
Hi ha a la nit homes que criden davant les seves pors amagades.
Hi ha una plaça plena d’aigua, de flors i de vida.
Hi ha una estació de tren que es diu Badalona.
Hi ha un tren que porta passatgers d’aquí i d’allà, amb somnis d’allà i d’aquí.
Hi ha dits llargs que s’estiren fins acaronar l’amor.
Hi ha l’amor que neix de la dolcesa i l’amor que mor amb la passió.
Hi ha paraules desprotegides que es mullen amb les pluges d’hivern.
Hi ha homes en el món que pensen des del silenci paraules d’amor.
Hi ha dones en el món que criden des del silenci paraules d’amor.
Hi ha una platja que porta a la sorra ampolles amb desitjos de Sant Joan.
Hi ha una foguera que crema instants de passat.
Hi ha un foc que calenta l’amor invisible que passeja per l’estació.
Hi ha un concert de música amb peces que sonen a festa i a Nadal.
Hi ha gent que sap que el vermell és el color de les idees esquerranes que circulen per les artèries del cor.
Hi ha una dona que espera en l’estació de Badalona l’arribada d’un amor llunyà.
Pensa amb afecte en tots els que van venir i en tots els que van marxar perquè tots porten dins seu l’art d’estimar.

EL PARC DELS RECORDS

El parc dels records,

Caminava pel carrer del Mar quan de sobte un home em va aturar per preguntar-me si coneixia el Parc dels Records. Què és això, un lloc per la nostàlgia?, li vaig preguntar divertida. No, em va dir el senyor amb un to seriós. Un jardí per als solitaris? L’home em va tornar a respondre que no. Tenia els cabells de color negre i la mirada perduda. Em va cridar l’atenció la seva vestidura d’època. Li vaig dir que coneixia el Parc del Turó Caritg, el Parc de les Muntanyetes, el Parc de Montigalà... Vaig pensar quin podia ser el Parc dels Records. Com que l’home continuava esperant alguna mena de contestació específica a la seva pregunta i jo no sabia on era aquell lloc, li vaig preguntar, per què volia trobar aquell parc. Vull recuperar alguns records, va respondre l’home. Fent un gest d’agraïment amb el cap es va acomiadar de mi. El carrer del Mar estava ple de gent; l’ambient de Nadal començava a deixar-se sentir. En arribar a la Plaça de l’Ajuntament se’m va fer la llum i vaig pensar en el Parc de Ca l’Arnús, potser aquest sigui el Parc dels Records. Aquell estrany home i jo havíem agafat distintes direccions, per tant, seria difícil tornar a veure’l i fer-li saber de l’existència d’aquest Parc.
No tinc ni idea d’allò que va voler dir aquell home amb el Parc dels Records. Avui m’he presentat en el Parc inesperadament per tal de saciar la meva curiositat. Unes gran portes de ferro forjat em donen pas al seu interior. No hi ha ningú, només els arbres, el vent i jo. Es tracta d’un gran parc i quan hi passeges s’olora el perfum especial que ha restat impregnat en les fulles de tots els arbres i en tota la seva frondosa vegetació. Un lloc que desperta aventures imaginades o succeïdes. Un parc dissenyat harmònicament que mostra el desig ordenat i romàntic de posseir la naturalesa. Recorro camins i arribo a una zona on hi ha un gran llac d’aigua cristal·lina i silenciosa, després em trobo amb una casa antiga, al seu davant hi ha una piscina i una zona de gespa. Sé, perquè me n’he informat abans d’anar-hi, que aquest espai té més de 50 anys d’antiguitat i que és posterior a la construcció de la casa pairal, d’estil neoclàssic, convertida en un palauet de caràcter rural. Continuo el passeig, la resta del jardí té uns 129 anys d’història, i conforma un parc configurat amb tots els elements característics dels jardins romàntics: grutes, llacs, ponts, illes, etc. Em trobo embolcallada de palmeres, pins, còcculs, eucaliptus, plàtans, xiprers, bambús, etc. Al costat de la casa pairal hi veig una estació meteorològica, folrada de fusta per la part exterior, dotada d’un calendari perpetu i de tots els instruments de mesura amb termòmetre, pluviòmetre, higròmetre, etc. L’any 1888 amb motiu de la inauguració de l’Exposició Universal es va oferir hostalatge a la família reial durant dos dies. S’hi van allotjar la reina regent acompanyada del Rei Alfons XIII. D’aquesta visita en resta la cadena que voreja la casa, signe extern que assenyala que hi va pernoctar un membre de la família reial.
Cal mencionar que aquest conjunt històric paisatgístic del Parc de Ca l’Arnús esdevé únic a la ciutat de Badalona, tant per les seves edificacions singulars, com per la extraordinària riquesa vegetal i faunística, testimonis vivents de com estava estructurada la vida, el lleure i l’acolliment de la gent benestant del dinou.
Arribo a casa cansada del llarg passeig però amb l’absurda conclusió que l’estrany personatge amb què em vaig ensopegar l’altre dia al carrer del Mar era Evarist Arnús, l’amo de Ca l’Arnús que va comprar la finca l’any 1851 quan encara formava part del parc de can solei. M’adono que el passat s’ha fet present i que els records del passant són matèria viva que ens permeten anar construint un nou present.