L'AMOR

Llegiu-me perquè us parlaré d'amor. Aquell sentiment que dilata les pupil·les, que accelera el cor, que dulcifica la veu, que fa brillar l'ànima.

Tu i jo fosos en una abraçada conjugant el verb amar: estimar i ser estimat; un viatge cap la terra desitjada del nosaltres.

Sí, el vertader amor hipnotitza a través dels sentits: ulls que et miren, mans que t'acaricien, llavis que t'assaboreixen, oïdes que t'escolten, olors que t'atrapen. I si l'amor arriba a través d'un dels sentits, llavors el cor queda anestesiat.

Aquells amants que es diuen adéu amb la seguretat que tornaran a trobar-se al minut següent, a l'instant següent, a la cantonada següent, a l'abraçada següent. En un racó del seu cor va començar la impaciència, la curiositat, el desig de tornar a veure'l un altre cop.

No hi ha distàncies, ni terres ni mars, que pugui desdibuixar l'amor; és un amor que vola alt com els estels, ple de somnis i d'il·lusions, ple d'esperances i de desitjos; és un amor ple d'aromes i de colors.

Hi ha amors màgics, platònics que conviden a crear i a inventar. Sentiments, emocions, que posen de bon humor, que envermelleixen les galtes. Amors que s'arrauleixen en l'armari de la nostra memòria.

L'amor no es pot amagar: s'escapa pels ulls, pels somriures, per les paraules belles. Es van amar mil i una vegada, és a dir, fins l'infinit.

L'amor va arribar silenciós, sense avisar: una mirada, un llibre, una paraula, un gest...

Amb l'amor va aprendre a viure, i va aprendre a viure sabent amar.

Amar és una oportunitat ideal perquè la persona maduri, perquè surti de si mateixa i arribi a ser món. Un món obert perquè sigui descobert per un altre ésser.

Amar, amb el cor, amb la raó, amb tots els nostres sentits, amb tots els nostres desitjos. Amar és un regal, i hem de ser curosos al desembolicar les cordes del cor.

De la mateixa manera que es transforma una casa quan arriba un nou membre, de la mateixa manera que es transforma una ciutat quan arriba un nou viatger, es transforma una persona quan l'amor arriba al seu cor.

"El blau va néixer en el mar per a inundar-nos. Inundà la cambra, inundà el pensament (...). Hi ha amors blaus també. Són aquells que es mantenen purs, quan els amants naveguen l'un dins l'altre ulls endins. Si el silenci els acompanya, el blau es manté intacte, i poden arribar al bes blau, l'abraçada blava..." (Teoria dels colors. Poemes de l'Alquimista. Josep Palau i Fabre).

EL SOFÀ DE LA CLÀUDIA

Un divendres d'hivern. Fred, molt de fred. Temperatures elevades que congelen el cor. Obre el moble bar i se serveix un whisky. A l'aparell de música sona la cançó d'un món feliç i altres cançons romàntiques. És una nit especial, una nit per a ella mateixa. La porta tancada. No hi ha sorolls. L'obscuritat embolica el menjador amb un misteri especial. Encén espelmes i una barita d'encens amb aroma de lavanda. Agafa la manta de llana de quadres vermells i verds, s'arrauleix al sofà. Se sent còmoda, en la llar, que poc a poc, ha anat reconstruint. El somni s'apodera de la Clàudia. Silenci. Al cap d'una estona piquen a la porta, la Clàudia, es desperta de cop, i una mica mandrosa obre la porta: - és ELL.

PUNTUALITAT NADALENCA

Els veus? Ja arriben. Dies de festa i companyia, d'imaginació i humor. Dies de felicitat compartida amb els éssers estimats al voltant d'una taula: escudella i carn d'olla, pollastres farcits i canelons, vins i caves, torrons i neules, nadales i cançons. Dies de nits estelades, de llumets de colors, de caliu de llar i, de mans entrellaçades.
M'agrada el Nadal. Cada any una nova il·lusió, una nova esperança, un nou somni pengen al cel nadalenc. Del cor emanen bons desitjós i somriures tendres. Trucant a la porta. Obro. Ell ha arribat amb una bossa plena de caramels, xocolatines i regals. Un any més el Nadal està aquí. Puntual. Com sempre el dia 24. El miro amb el seu vestit vermell, la seva barba blanca, i el seu posat de felicitat.
El convido a passar al menjador. Un avet enorme ple de branques perfumades, ple de garlandes i campanetes que dringuen amb sons de cristall, li donen la benvinguda. Davant el seu somriure sento com l'alegria s'apodera de les meves emocions, i la petita nena oblidada, surt del seu amagatall per tornar a enlluernar-se amb la màgia de sorpreses inesperades.

EL VIATGE DE LA CLÀUDIA

La Clàudia va agafar el tren amb destí a Sitges, anava al festival de cinema eròtic. Se sentia contenta, doncs aquest any participava com jurat al festival. L'any passat la seva pel·lícula "jocs desconeguts" havia quedat entre les tres finalistes. S'havia vestit de manera seductora: un vestit negre, molt ajustat, amb un prominent escot deixava entreveure un subjectador també de color negre; una discreta cadeneta brillant li donava un toc bufó. Les sabates de xarol l'apropaven al cel. Va pujar al tren a les deu del matí. Era un dia força assolellat. L'arribada de la primavera semblava prometre temperatures elevades.
El tren encara no havia sortit de l'estació quan un home va aparèixer de sobte, no devia tenir més de quaranta anys, anava vestit d'Armani, i a la mà dreta portava un maletí de pell de color marró. Va entrar al compartiment, es va seure davant la Clàudia, i dissimuladament va adreçar una mirada a l'escot incitador de la dona, després la va mirar als ulls i va saludar-la: - hola, bon dia. Un home atractiu va pensar la Clàudia, i va respondre: - hola.
Va sentir com els ulls de l'home feien un recorregut silenciós pel seu cos, i això va fer-li sentir un foc inesperat. Als llavis de l'home un somriure picarescs semblava voler invitar-la a alguna classe de joc desconegut...

DISSABTE

És un matí de dissabte. Al carrer el sol rellueix. Estem a la tercera planta de la seu del Partit al carrer Nicaragua. A l'escenari un cartell gris amb lletres vermelles, mostra el títol d'una conferència: "La Xina que desperta". Els companys i companyes del curs de postgrau de lideratge i gestió política i social, anem arribant de mica en mica, abrigats amb bufandes i guants. Venim acompanyants de paraules i fulls, d'idees i arguments.
"El primer" diu en Xavier, el director de l'Escola Xavier Soto. El faristol acull al seu primer ponent, i així un darrera l'altre anem escoltant les diferents intervencions. De prompte, algú obre les portes d'un balcó del Ripollès, i un fred gelat es cola per la sala. Un vent monsó porta un missatge a l'Enric: aquell seria un dia d'aquells que sempre li acompanyaria en sa memòria, i amb aquests mots, ens introdueix en l'exposició del seu parlament. L'Enric amb un tot de veu enèrgic i amb una vocalització adequada desenvolupa el seu discurs com a President del Consell Comarcal del Ripollès. Un jove de mirada noble i transparent, ens parla de la importància en la millora dels pobles i comarques de Catalunya.
La càmera de vídeo, la convidada silenciosa, ha anat enregistrant mirades fixes, mirades vives, somriures tímids, somriures oberts, mans quietes, mans neguitoses..., gestos plens de sentiments i paraules callades.
S'escolta una veu, en Tomàs, el Director del Postgrau diu que vol fer-nos una queixa, i diu " que ningú alumne s'ha cenyit al títol de la conferència "La Xina que desperta". Somriures. L'ascensor baixa de la tercera planta a la primera, i un sol resplendent ens espera al carrer.