vergüenza!
vergonha!
pomes rugoses
La història del doctor Reefy i del seu nuviatge amb la noia alta i bruna que s'havia convertit en la seva dona i que li havia deixat els seus diners, és una història ben curiosa. És una pura delícia, com les pometes rugoses que creixen als horts de Winesburg. A la tardor passegeu pels horts i el terra s'ha endurit amb la gebrada que teniu sota els peus. Els mossos ja han collit les pomes dels arbres. Les han posades en barrils i les han enviades a les ciutats, on se les menjaran en pisos que són plens de llibres, revistes, mobles i gent. Als arbres, només hi queden unes quantes pometes arrugades que els mossos han rebutjat. Semblen els artells de les mans del doctor Reefy. Els fas una mossegada i són delicioses. Tota la seva dolçor s'ha concentrat en una mena de porció rodona d'un dels costats de la poma. Correu d'un arbre a l'altre, pel terra febrat, per collir les pomes arrugades i picades i omplir-vos-en les butxaques. Només els elegits coneixen la dolçor de les pomes rugades.
La noia i el doctor Reefy van iniciar el seu prometatge una tarda d'estiu. Ell aleshores tenia quaranta-cinc anys i ja havia desenvolupat el costum d'omplir-se les butxaques amb bocins de paper que es convertien en boletes de paper que després llençava. Havia adquirit aquest costum mentre recorria lentament els camins rurals assegut al cotxe darrere del cavall gris i cansat. Als papers hi escrivia pensaments, conclusions de pensaments i esbossos de pensaments.
La ment del doctor Reefy havia anat elaborant un a un tots els pensaments. Amb molts d'aquests pensaments va formar una veritat que es dreçava, gegantina, a la seva ment. La veritat tapava el món. Esdevingué terrible i després s'esvaní i els petits pensaments van tornar a començar.
La història del doctor Reefy de Winesburg, Ohio d'en Sherwood Anderson
La noia i el doctor Reefy van iniciar el seu prometatge una tarda d'estiu. Ell aleshores tenia quaranta-cinc anys i ja havia desenvolupat el costum d'omplir-se les butxaques amb bocins de paper que es convertien en boletes de paper que després llençava. Havia adquirit aquest costum mentre recorria lentament els camins rurals assegut al cotxe darrere del cavall gris i cansat. Als papers hi escrivia pensaments, conclusions de pensaments i esbossos de pensaments.
La ment del doctor Reefy havia anat elaborant un a un tots els pensaments. Amb molts d'aquests pensaments va formar una veritat que es dreçava, gegantina, a la seva ment. La veritat tapava el món. Esdevingué terrible i després s'esvaní i els petits pensaments van tornar a començar.
La història del doctor Reefy de Winesburg, Ohio d'en Sherwood Anderson
el llibre del grotesc
Diu que al principi hi havia moltes veritats precioses, que n'hi havia centenars i centenars i totes eren bellíssimes. Però també diu que, llavors, van arribar les persones i, al apropiar-se de les veritats, es van tornar grotesques. Explica l'escriptor vell que el que les feia grotesques era el fet de construir la pròpia vida segons una d'aquestes veritats, perquè llavors aquesta veritat sola i isolada es convertia automàticament en una mentida.
Aquest principi és la base i fonament d'un dels pilars de la narrativa nord-americana: Winesburg, Ohio del senyor Sherwood Anderson (1876-1941), obra publicada per primer cop el 1919. Ambientada entre finals del XIX i principis del XX, és a dir èpoques d'industrialització, modernització i emigració camp-ciutat, la novel·la relata les misèries humanes de cadascun dels habitants del poble imaginar de Winesburg, Ohio, posant èmfasi en la solitud i tristesa que caracteritza els personatges i que els transforma en figures grotesques.
Es tracta, fonamentalment, de personatges bomba de rellotgeria que s'han anat teixint cadascun la seva pròpia veritat universal i, després, a l'hora d'autogestionar-se la vida en societat, es troben davant d'una incapacitat comunicativa total. Llavors creixen les bombolles i la tendència a la turbina cerebral i els personatges acaben esdevenint, efectivament, personificacions del Grotesc, illes solitàries que busquen veritats com flotadors, que embogeixen buscant manguitos i tubos i patos i ajudes als socors.
Hi ha una espècie de tristesa innata que habita i ocupa (de fet, okupa) les seves ànimes, esperits sempre al límit de la bogeria i, alhora, famèlics d'amor i carinyo i extremadament necessitats d'un simple copet a l'esquena. El contrast entre la vida de ciutat i l'isolació i l'aire contaminant dels petits pobles és present en cada escena, en cada xoc entre l'arribada del progrés i la tradició perenne i eternal, en la incapacitat dels personatges de sortir del rol que els hi ha estat fixat.
Totes les històries tenen un punt de perversitat, sí, de cosa raríssima i de Grotesc com una casa. No obstant això, també hi trobem un no-se-què d'ingenu, un punt d'innocència dolça i de Poesia en majúscules que fa que estimis i compadeixis la pobra noia que corre nua per Winesburg; el capellà torbat que espia, durant al nit, la professora Kate Swift mentre llegeix nua al llit o en Jesse Bentley, el fervor religiós del qual quasi l'empeny a sacrificar el seu propi nét per Déu. El narrador, doncs, ens relata les excentritats dels personatges d'aquest poble del Middle West americà amb l'atenció, el detall i la insolència d'un paparazzi que cobra a comissió i en funció del nivell del drama.
El fil conductor de la novel·la és en George Willard, fill d'en Tom i l'Elisabeth Willard i periodista del diari del poble, el Winesburg Eagle. És ell el qui, anys més tard, relatarà les "grotesqueries" dels habitants de Winesburg, cada un dels quals va explicar-li la seva història en algun moment perquè, de tots, semblava el més sensat i el més decent. I, també és segurament per això que la novel·la té el desenllaç que té.
Òbviament, però, tot i que és considerada un dels
models del realisme literari nord-americà dels anys 20, la novel·la no és precisament realista. En la meva opinió, a Winesburg la gent està especialment tocada. Això és així perquè Anderson filtra les situacions més extravagants, els estats d'ànim més extrems i els col·lapses més col·lapses de la vida diària d'aquesta pobra gent. Tot i que la rutina de poble tendeix més a fixar rols i convencions que la vida metropolitana, seria xungo haver de considerar Winesburg com el típic poblet nord-americà. El que fa l'escriptor, doncs, és centrar la lupa en el patetisme i convertir els personatges en els fragments més grotescos de si mateixos.
La ciutat imaginària de Winesburg està basada en la ciutat natal de l'escriptor: Clyde, també a Ohio, ciutat on Sherwood Anderson va créixer feliçment sota el simpàtic sobrenom de "Jobby" (es veu que sempre estava preparat per treballar). La novel·la, a part de tenir el meu aval més total i absolutíssim, és considerada la seva millor obra i dos anys després de publicar-se ja va guanyar el primer premi anual de la revista literària The Dial (2.000 estimats dòlars), premi que l'any següent va guanyar ni més ni menys que el senyor T. S. Eliot. I poca conya amb Sherwood Anderson perquè, tot i ser més conegut per la seva mort que pels seus llibres (va morir, ja és mala sort, al empassar-se l'escuradents d'un martini), va ser heroi i influència d'autors idolatrats avui dia com en Hemingway, William Faulkner o el mateix senyor Capote.
Aquest principi és la base i fonament d'un dels pilars de la narrativa nord-americana: Winesburg, Ohio del senyor Sherwood Anderson (1876-1941), obra publicada per primer cop el 1919. Ambientada entre finals del XIX i principis del XX, és a dir èpoques d'industrialització, modernització i emigració camp-ciutat, la novel·la relata les misèries humanes de cadascun dels habitants del poble imaginar de Winesburg, Ohio, posant èmfasi en la solitud i tristesa que caracteritza els personatges i que els transforma en figures grotesques. Es tracta, fonamentalment, de personatges bomba de rellotgeria que s'han anat teixint cadascun la seva pròpia veritat universal i, després, a l'hora d'autogestionar-se la vida en societat, es troben davant d'una incapacitat comunicativa total. Llavors creixen les bombolles i la tendència a la turbina cerebral i els personatges acaben esdevenint, efectivament, personificacions del Grotesc, illes solitàries que busquen veritats com flotadors, que embogeixen buscant manguitos i tubos i patos i ajudes als socors.
Hi ha una espècie de tristesa innata que habita i ocupa (de fet, okupa) les seves ànimes, esperits sempre al límit de la bogeria i, alhora, famèlics d'amor i carinyo i extremadament necessitats d'un simple copet a l'esquena. El contrast entre la vida de ciutat i l'isolació i l'aire contaminant dels petits pobles és present en cada escena, en cada xoc entre l'arribada del progrés i la tradició perenne i eternal, en la incapacitat dels personatges de sortir del rol que els hi ha estat fixat.
Totes les històries tenen un punt de perversitat, sí, de cosa raríssima i de Grotesc com una casa. No obstant això, també hi trobem un no-se-què d'ingenu, un punt d'innocència dolça i de Poesia en majúscules que fa que estimis i compadeixis la pobra noia que corre nua per Winesburg; el capellà torbat que espia, durant al nit, la professora Kate Swift mentre llegeix nua al llit o en Jesse Bentley, el fervor religiós del qual quasi l'empeny a sacrificar el seu propi nét per Déu. El narrador, doncs, ens relata les excentritats dels personatges d'aquest poble del Middle West americà amb l'atenció, el detall i la insolència d'un paparazzi que cobra a comissió i en funció del nivell del drama.
El fil conductor de la novel·la és en George Willard, fill d'en Tom i l'Elisabeth Willard i periodista del diari del poble, el Winesburg Eagle. És ell el qui, anys més tard, relatarà les "grotesqueries" dels habitants de Winesburg, cada un dels quals va explicar-li la seva història en algun moment perquè, de tots, semblava el més sensat i el més decent. I, també és segurament per això que la novel·la té el desenllaç que té.
Òbviament, però, tot i que és considerada un dels
models del realisme literari nord-americà dels anys 20, la novel·la no és precisament realista. En la meva opinió, a Winesburg la gent està especialment tocada. Això és així perquè Anderson filtra les situacions més extravagants, els estats d'ànim més extrems i els col·lapses més col·lapses de la vida diària d'aquesta pobra gent. Tot i que la rutina de poble tendeix més a fixar rols i convencions que la vida metropolitana, seria xungo haver de considerar Winesburg com el típic poblet nord-americà. El que fa l'escriptor, doncs, és centrar la lupa en el patetisme i convertir els personatges en els fragments més grotescos de si mateixos. La ciutat imaginària de Winesburg està basada en la ciutat natal de l'escriptor: Clyde, també a Ohio, ciutat on Sherwood Anderson va créixer feliçment sota el simpàtic sobrenom de "Jobby" (es veu que sempre estava preparat per treballar). La novel·la, a part de tenir el meu aval més total i absolutíssim, és considerada la seva millor obra i dos anys després de publicar-se ja va guanyar el primer premi anual de la revista literària The Dial (2.000 estimats dòlars), premi que l'any següent va guanyar ni més ni menys que el senyor T. S. Eliot. I poca conya amb Sherwood Anderson perquè, tot i ser més conegut per la seva mort que pels seus llibres (va morir, ja és mala sort, al empassar-se l'escuradents d'un martini), va ser heroi i influència d'autors idolatrats avui dia com en Hemingway, William Faulkner o el mateix senyor Capote.
Oh dear ...
EROS
EROSQuan es va presentar davant seu, aquells ulls, aquella mirada penetrant i aquell comportament poderós, li van captivar de tal manera que ja mai més la van abandonar. I ara de nou se’l fa present el record d’un dia de primavera d’un mes de juny. La memòria trencant la vestimenta dels records pretèrits porta a escena la presencia de relats secrets. I com un etern retorn recorda el ball anònim d’aquelles desconegudes mirades; situada en un temps que marca les hores d’un rellotge no lineal, discontinuo i inexistent. I és aquest temps alliberat de tota responsabilitat el que fa presonera a la ment evocant imatges del passat. En aquest relat secret cada pensament amaga tot un ventall de possibilitats infinites en constant transformació. Un relat secret amb melodia pròpia.
La primera trobada va ser un moment màgic i va marcar amb força el domini d’aquell instant ubicat en un temps i un espai concret. La llarga vida d’un esdeveniment, la mirada d’uns ulls bells, la remembrança de paraules belles només arriben a incorporar-se a l’espai mític si romanen i creixen a l’interior, i ella va saber mantenir-les i cuidar-les dins la seva consciència callada. Per a que el poder perduri es necessita que continuï eixamplant-se l’onda expansiva, es necessita que continuï eixamplant-se el ressò. La passió no radica en allò que va passar sinó en allò que salvant les trampes del laberint, continua succeint, allò que dia a dia continua narrant-se. Situat en aquest horitzó s’entreveu el relat secret, l’altra vida paral·lela. Una altra autobiografia que alimenta la seva identitat quotidiana i la manté viva, és el seu mite, el seu àngel alat.
I l’àmbit de l’enigma passa a formar part del seu escenari quotidià. Conèixer és recordar, conèixer el seu daimon, el seu petit diable. Conèixer és recordar allò que som, allò que Goethe reflectia en el vers final d'un poema anomenat Daimon: “així has de ser, no pots escapar de tu mateix”. Ella no pot escapar de sa memòria. Conèixer és rellegir el seu secret, tornar una vegada i altra a aquells moments màgics que essent els seus punts de fuita envers l’enigma són les il·luminacions que donen claredat al seu destí. Moments màgics que pertanyen al seu món sensible. Una poesia que verbalitza parts de la seva experiència, i que balla dins el seu buit existencial convertint els fets en universos amb vida pròpia. El coneixement poètic com reconeixement d’allò que creix i viu en si mateixa.
Eros és atracció. La visió que ha perdurat en el temps, el vertigen que li va arrabassar o la música que ha cobert el seu esperit actuen com una atracció especial de llarga durada. Sent el contacte amb l’enigma, una força enigmàtica que li atrau envers territoris desconeguts; desdoblada entre allò que pertany a la quotidianitat i allò que li arrossega envers els fons de si mateixa. El desig de l’altre és la seva recerca, una bolcada envers una indagació que implica el perill i la fascinació per allò desconegut; quan el desig de l’altre i el coneixement propi se juxtaposen en un màgic sentiment d’unitat, percep que participa d’una unitat superior que li transmet que ha penetrat ens el coneixement de l’enigma.
El seu relat secret, la seva vida paral·lela alimenta una part de la seva identitat i de la seva vida, és el seu mite: aquell estat sense sentit que apareix, de dia i de nit, un fulminant viatge envers fora d’allò que ella creu que és la seva existència.
Desmarcada de la rigidesa amb la que li estranya la quotidianitat s’allibera de les seves urpes a través de la paraula. Estima la paraula bella, el discurs bell, la sensibilidad creativa. Persegueix el verb d’un àngel i ama la bellesa que es va manifestar en les seves paraules. La bellesa entesa amb sentit d’espiritualitat. Eros sempre perseguirà quelcom que no té, és un buscador que com el filòsof que cerca l’objecte estimat cercarà ser ho més harmònic possible i la major pau possible. Aquest eros espiritual construeix una relació eròtica més enllà de la relació entre dos cossos.
I així va aparèixer el gran embruix d’eros, la distorsió temporal, la creació d’altre temps, la gestació del seu mite. La veu, la mirada, el joc, les paraules... tots els elements integrats en el seu relat secret. Eros com el gran transfigurador del temps humà, sota el seu influx ha teixit al llarg dels anys la seva edat d’or, aquella que nodreix la seva memòria i dóna veritat i sentit a sa vida.
LA CAIXA SOCIALISTA
La caixa socialista,En Ramon assegut davant de la taula, davant d’un immaculat full blanc, amb el llapis a la mà, pensa i escriu que el socialisme, entre altres coses, és també un sentiment. Sense l’emoció que impulsa les persones, els socialisme no acaba de ser del tot. La seva transcendència descansa en el sentiment que desvetlla, com deia el company Joan Reventós.
Davant seu, amb veu de passat, una capsa de fusta vermella crida ser oberta. Del seu interior treu una fotografia. Quan temps ha passat! En Xavier Soto portava un jersei a ratlles de colors vi i negre amb pantalons texans. Un jove amb el cap i el cor ple d’idees socialistes. Ell amb les seves idees i els seus comportaments va deixar constància del seu compromís cívic i polític a la ciutat de Badalona, tant a nivell del moviment estudiantil que va encapçalar a l’Institut Eugeni d’Ors, com dins del procés de la reconstrucció de les Joventuts Socialistes. En Xavier Soto va arribar a ser el Primer Secretari de les Joventuts de Catalunya. Dins la memòria d’en Ramon es produeix un tumult d’imatges i de records relacionats amb aquella època de joventut.
En Ramon endinsa la mà a la caixa i treu un paper doblegat i descolorit. Obre el paper i veu que és tracta de la lletra de la cançó dels treballadors del món sencer: la Internacional Socialista. Continua escorcollant a veure si troba l’insígnia socialista que l’avi li va regalar el dia que va fer la primera comunió; aquella insígnia que encara portava la rosa i la bandera de Catalunya. A l’agafar en la mà el distintiu evoca el somriure de l’avi i el seu interès per la política i la dialèctica. Si hagués de descriure amb brevetat a l’avi podria dir que va ser un home ordenat i honest que va defensar, des de l’esforç del seu treball i des de la seva vida personal, la seva ideologia socialista.
En Ramon davant el full, i amb la memòria plena d’imatges, continua escrivint que avui més que mai la gent d’esquerres hem d’entendre la necessitat de caminar tots plegats en benefici de la justícia, la democràcia i la igualtat social.
bovary al tribunal
“Qui llegirà la novel·la de Monsieur Flaubert? Homes que s’ocupen d’economia política i social? No! Les frívoles pàgines de Madame Bovary cauran en mans més lleugeres, en mans de jovenetes, en ocasions en mans de dones casades. ¡Doncs bé! Un cop la imaginació hagi estat seduïda, un cop la seducció hagi baixat fins al cor, i un cop el cor hagi parlat als sentits, ¿creuen vostès que un raonament ben fred serà suficientment fort contra aquesta seducció del sentiment i dels sentits?”
30 de gener de 1857. 5 anys després que Lluís Napoleó Bonaparte (no confondre amb el Napoleó de tota la vida) s’hagi proclamat empereur posant fi a la Segona República i iniciant un període de regressió i censura i mal rotllo general, Monsieur Flaubert seu al banc dels acusats de l’anomenat Tribunal correccional del Sena, a la Sala Sisena del palau de Justícia. Disturbis públics? Escàndols al bar? Queixes del veí? No-no-no: Madame Bovary.
Una de les grans novel·les realistes del XIX, que avui rebossa d’edicions i versions i reversions i reinterpretacions i al·lusions aquí i allà i allò, va estar a punt de portar tres homes al calabós: Monsieur Pichart, l’editor (la novel·la es va editar per fascicles a la revista Revue de Paris); Monsieur Pillet, l’encarregat de la impressió, i el màxim culpable: l’escriptor.
El jove Pierre-Ernest Pinard, el fiscal imperial que va dirigir l’acusació contra el pobre Flauvert, ja havia tingut algun que altre èxit en matèria de justícia i, de fet, el mateix any, guanyaria en l’acusació contra Baudelaire per Les fleurs du mal. En el cas de Flaubert, però, tenia una defensa bastant impecable: Monsieur Sénard, 57 anys, polític republicà durant el govern de Cavaignac, pico de oro, home d’enlluernadores aptituds ciceronianes (el seu discurs va durar ni més ni menys que 4h) i amic personal del pare d’en Gustave.
Les acusacions del fiscal imperial (de fet, el Fiscal Imperial) són les següents: ofensa a la moral pública i religiosa i ultratge a les bones costums. Monsieur Pinard afirmava que la novel·la era, ras i curt, una glorificació de l’adulteri que mesclava la voluptuositat carnal amb la religió cristiana. Va triar diversos passatges separats de la novel·la com a prova irrefutable de la incitació al vici que contenia. Segons ell, tots els ardors de la voluptuositat d’Emma Bovary comencen en la seva visita a Vaubeyssard, és a dir, en la seva incursió a l’univers burgès: es fixa en el duc de Laverdière, balla valsos i, a partir d’aquí, la vida de províncies que porta (Emma Bovary forma part de l’univers camperol, li agradi o no... i queda clar que no li agrada) se li fa cada cop més insuportable.
Les “caigudes” adúlteres de l’Emma, primer amb Rodolphe i després amb Léon (amb qui ja hi havia hagut un primer intent no consumat) suposen el que Pinard qualifica com “el càntic de l’adulteri, de la seva poesia de les seves voluptuositats. Cosa que és per mi, senyors, molt més perillosa, molt més immoral que la mateixa caiguda!”. A més, en cap moment hi ha una actitud de remordiment o de culpa; ben bé al revés. Quan Emma torna a casa després del primer encontre amb Rodolphe, s’observa al mirall i es veu més bella que mai i es repeteix: J’ai un amant! Un amant! Així doncs, una de les grans culpes de Flaubert és, en boca de Pinard, el fet que Emma Bovary sigui embellida per l’adulteri i no esdevingui pecadora i culpable.
L’altre retret que Pinard fa a Flaubert és el to, “una pintura admirable des del punt de vista del talent, però una pintura execrable des del punt de vista de la moral”. L’aparició de la naturalesa en la seva faceta més crua i nua destarota Pinard, que afirma que l’art, per ser art, ha d’estar sotmès a unes regles. El Fiscal li retreu, sense saber-ho (perquè monsieur Pinard és advocat imperial i no un entès en narratologia), l’estil indirecte lliure: “Qui pot condemnar aquesta dona dins el llibre? Ningú.” Aquesta absència de responsabilitat moral sobre els adulteris i els deutes i les liades diverses de Mme. Bovary s’explica, en part, perquè hi ha molts moments en què ignorem qui parla, i és aquesta confusió de la veu narrativa que Pinard classifica com a símbol absolut d’un principi de condemna. Finalment, els detalls lascius dels quadres de Flaubert, el llenguatge intencionadament provocador i carnal i impúdic i obscè no pot ser disculpat per la conclusió moral de la novel·la, que és que Emma Bovary es suïcida en les pitjors condicions possibles.
L’ultratge a la religió es fa palès en el fet que Emma Bovary, en moltes ocasions, parla sobre el cristianisme o es dirigeix a Déu amb les mateixes paraules amb les que es dirigia als seus amants. Davant d’aquesta analogia entre religió i adulteri, Monsieur Pinard es pregunta: “En quina llengua es possible pregar a Déu amb les paraules dirigides a l’amant en les efusions de l’adulteri?”. L’altra vessant punible de la novel·la és la mort d’Emma. No només es suïcida (enverinant-se), sinó que ho fa sense cap mena de remordiment, sense cap confessió per la vida de pecadora que ha portat, pels adulteris comesos, pels deutes contrets. A més, en aquesta escena, Flaubert escriu: “¡Ah, la mort és ben poca cosa –pensa ella-; m’adormiré i tot acabarà!”. Com... acabarà? Després de la mort no ve el cel?, deuria pensar el jove Pinard. Aidxí doncs, Emma es disposa a rebre el sagrament dels moribunds i l’extremunció i totes les filigranes litúrgiques de rigor creient, a sobre, que després de la mort no hi ha RES! Un desastre.
Així doncs, Pinard condemna el llenguatge excessivament expressiu i desenfrenat i sense mesura de Flaubert, la seva crítica a les bones costums i el seu ultratge a la religió mitjançant una clara mescla de lo sagrat i lo profà. Pinard, en definitiva, condemna Flaubert per anar contra les normes de l’art: “Sense una regla, l’art deixaria de ser art; seria com una dona que es tragués tota la roba. Imposar-li a l’art l’única regla de la decència pública no és sotmetre’l, sinó enaltir-lo. Només és possible elevar-se mitjançant una regla. Aquests són, senyors, els principis que professem, aquesta és la doctrina que defenem amb convicció.”
Pinard deuria semblar molt convençut i molt enfadat i deuria estar molt preocupat per les futures generacions franceses, sobretot pel que fa a les jovenetes ingènues, però va caure de quatre potes i sense cap tipus de defensa o rèplica davant el discurs ciceronianíssim de l’advocat de la defensa. Jules Sénard va gestionar totes les rèpliques del Fiscal Imperial amb un parell de premisses bàsiques: la novel·la és una incitació a la virtut mitjançant l’horror del vici.
Sénard agafa tots els fragments separats que Pinard ha titllat de lascius o condemnables i ha observat la novel·la en la seva totalitat: “ja veuen que tot resulta simple quan es llegeix en la seva integritat; amb els talls del senyor advocat imperial, la més insignificant paraula es converteix en una muntanya”.
A l’afirmació de Pinard que el segon títol que es podria posar a Madame Bovary podria ser Història dels adulteris d’una provinciana, Sénard afirma que “si s’ha de buscar a tot preu un segon títol, seria aquest: Història de l’educació que amb massa freqüència es rep a les províncies; història dels perills als quals aquesta pot conduir; història de la degradació, de la berganteria, del suïcidi entès com a conseqüència d’una primera falta, i d’una falta originada per altres primeres faltes a les que es veu arrastrada una jove; història de l’educació; història d’una vida deplorable a la que masses cops l’educació serveix d’antesala”.
Segons Sénard, el desenllaç de la novel·la, clarament moral, s’evidencia a cada línia del llibre: Emma Bovary, aquesta dona permanentment insatisfeta que ha gestionat malament la cultura i es nega a acceptar la idea d’una vida mínimament planera, viu una progressió cap a l’absoluta decadència que acaba en un suïcidi i que en cap cas serviria de model a cap joveneta. I, pel que fa al to lasciu, Sénard... se’n riu. No es tracta d’una dona lasciva o obscena sinó d’una joveneta honrada que s’ha fet fràgil quan l’educació, en comptes de fortificar-la, l’ha empès pel mal camí. L’advocat de la defensa contextualitza els fragments condemnats per Pinard i en cita d’altres que eleven el que el Fiscal deia que condemnaven. Afirma que Flaubert va centrar-se en la figura de Charles, el marit d’Emma, en tant que home que no es desvia del seu deure i que en tota l’obra actua de la manera deguda i desitjada; que fa ressaltar constantment la superioritat moral del marit sobre la dona. De fet, ja des del primer adulteri Mme. Bovary comença a sentir-se encara més insatisfeta amb la vida que porta, arribant a avorrir l’adulteri mateix: el to patètic i catastròfic és present en tots els retrats “lascius”, en totes les pintures “obscenes”. Sénard, doncs, afirma la potència i l’excel·lència de Madame Bovary en tant que l’exemple-a-no-seguir, en tant que obra profundament moral:
“I vostè tem, senyor advocat imperial, que les jovenetes llegeixin això! Jo sóc menys tímid i espantadís. Pel que fa a mi, comprenc a les mil meravelles que un pare digui a una filla: Joveneta, si el teu cor, si la teva consciència, si el sentiment religiós, si la veu del teu deure no fossin suficients per fer-te avançar pel camí recte, mira, filla meva, mira quants disgustos, patiments, dolors i desolacions esperen a una dona que surt a buscar la felicitat fora de la llar! Aquest llenguatge no li semblaria malament, a vostè, en llavis del seu pare. Doncs bé, Monsieur Flaubert no diu cap altra cosa: [el llenguatge de Flaubert] és la pintura més vertadera, més commovedora del que la dona que ha somiat en la felicitat fora de casa troba immediatament.”
Sénard apel·la a la documentació de Flaubert, que va trigar anys a elaborar la novel·la i va fer un treball de científic per tal de perfilar el caràcter dels personatges. Compara els fragments acusats amb fragments d’altres autors de prestigi, afirmant així que Flaubert va inspirar-se en Bossuet i Massillon i que els suposats retrats “lascius” que es condemnen a la novel·la també són presents en Saint-Beuve o fins i tot en Montesquieu, lectura escolar. Sénard, de fet, transcriu la conversa que Flaubert i el poetíssim Lamartine van tenir el dia anterior al judici: “I quan Gustave Flaubert li va preguntar: però Monsieur Lamartine, vostè concep que, per haver escrit aquesta obra, jo pugui ser citat davant el tribunal de la policia correccional acusat d’ofenses a la moral pública i religiosa?, Lamartine li va respondre: Tota la meva vida crec haver estat l’home que, tant en les seves obres literàries com en les altres, ha comprès millor el que era moral pública i religiosa; estimat jove, no és possible que en tota França hi hagi un tribunal capaç de condemnar-lo. Ja és bastant lamentable que s’hagin equivocat d’aquesta manera sobre el caràcter de la seva obra i que s’hagi ordenat processar-la, però no és possible, per l’honor del nostre país i el de la nostra època, que es trobi un tribunal capaç de condemnar-lo.” Vaja, un magister dixit com una casa de pagès per demostrar que, senyor president, senyors jutges, no només ho dic jo, sinó que també ho afirma Alphonse de Lamartine, membre ni més ni menys que de l’Académie Française.
Estètiva versus moral? El mal exemple versus l’exemple del que no ha de ser? Naturalesa versus correcció i ètica? Veritat versus convicció? Pretenia Flaubert, realment, fer una obra moral i apel·lar al sentiment religiós i a la vida recta? O volia fer una obra clarament lasciva que sacsegés d’una vegada la societat pulcra i convencional de Napoleó III? L’objectiu d’en Gustave és impossible de saber, però cal dir que el tribunal, considerant que Flaubert
“només va cometre l’error de perdre a vegades de vista les normes que tot escriptor que es respecti no pot violar mai, i d’oblidar que la literatura, igual que l’art, per dur a terme el bé que està portat a produir, no només ha de ser pura i casta en la seva forma sinó també en la seva expressió,
En aquestes circumstàncies, considerant que no està suficientment demostrat que Pichat, Gustave Flaubert i Pillet s’hagin fet culpables dels delictes que se’ls hi imputen,
El tribunal els absol de l'acusació dirigida contra ells i declara els costs d'ofici",
fi.
What skills will you need to thrive?
- Numeracy to allow better use of freely available data
- Technology to allow journalists to control the means of digital production
- Enterprise skills to help find ways of making journalism pay
You can read what he said in the Press Gazette and on the Pencil Sharpener.
I have long believed that some journalists will also need to develop a database mentality and to understand how marketing works. It is crucial though that the new skills do not dilute the essential role of the journalist - there is no substitute for original and interesting content. Anyway, as a result of all of this, Press Association Training is developing a new range of courses and adapting some of our existing programmes to ensure that trainee and established journalists can gain the skills they need. Your contribution to this would be appreciated. You can leave ideas here or on the Press Association Training blog, the Pencil Sharpener, or email me on petersands@mistral.co.uk.
Other posts about yesterday's forum include:
Highlights of the Local Heroes conference
1) Use ultra-local blogging to make local authorities and corporations more accountable. Things get done quicker when they are made visible.
William Perrin of Talkaboutlocal.org.uk
2) There is a huge seam of stories which don't see the light of day in the local Press.
James Hatts, founder the news website London SE1
3) Local website editors must live in the areas they are covering.
Sheila Prophet, part of the South West London local news network Neighbour Net.
4) Editors perform better when they own the business and concentrate on developing content, trust and value for advertisers.
Mike Dickerson of Community Times, a network of 150 local magazines.
5) The ultra local sector is currently worth £30m annually with a page yield of £200.
Jason Mawer of Oxbury Media Services
6) Newspapers now devote 60% fewer staff hours to local authority reporting and there has been a 35% increase in the use of press releases. Starting salaries on council-run newspapers include £31,152 (East End Life) and £33,994 (Hammersmith and Fulham News). Starting salary for a local reporter £12,000 (prospects.ac.uk)
James Morrison, senior lecturer, Kingston University
7) The PA pilot project for providing a service of coverage of local authorities is likely to be based on a group of six unitary authorities. Its editorial service will be independent of any national funding, free to all and will provide training for a future generation of journalists.
Tony Johnston, Head of Press Association Training
8) The secret of running an independent newspaper is to keep it egalitarian, the more local the better and to look into every corner of the title's existence. User-generated content must meet the tests of law, responsibility and ethics.
Eric Gordon, owner/proprietor of the Camden New Journal
9) Traditional advertising is more lucrative for a town's retailers than going online. Local weeklies are going to live, not die; expand, not contract; flourish, not wither.
Sir Ray Tindle
10) Smaller papers will fill the void left by the big groups with their centralised subbing who don't understand what market they're in.
Nigel Lowther, co-owner of the independent Cleethorpes Chronicle
11) Big groups focus too much on their bottom line rather than their newspapers.
Betty Drummond, managing director of Champion Media
12) Daily newspapers can't deliver information to a business audience quickly enough.
David Parkin, former Yorkshire Post Business Editor whose TheBusinessDesk.com has 37,000 registered users in Leeds, Manchester and Birmingham, sends out 750,000 emails a month and is expected to make £1m
13) Individualised newspapers ally the best of the print medium to the power of direct marketing.
Wanja Oberhof, proprietor of the revolutionary Berlin newspaper Niiu which aggregates content from dozens of partner publishers and 250 online sources and delivers a customised newspaper retailing between €1.20 and €1.80. 42% of its readership is aged between 19 and 29
14) A good hyperlocal website needs both professional journalists and bloggers.
Darren Thwaites, Evening Gazette, Middlesbrough
15) Online video is good for a) raw, breaking news coverage and emotion b) In-depth story telling
Multi-media journalist Adam Westbrook
The debate "It's time to end the Web first free-for-all" proposed by Steve Dyson and Anita Syrett and opposed by Nick Turner and Darren Thwaites was overwhelmingly defeated. This correspondent voted for, and may have been the only one!
Other reports on the conference can be found here:
BADALONA RESPIRA!
Badalona respira,
Surto de casa a les deu del matí. M’aturo en el quiosc del carrer Guifré a comprar el Periòdic i el DVD “Paisatges de Catalunya” i penso en la possibilitat de què algun dia algú faci els “Paisatges de Badalona” o els “Racons de Badalona”. M’adreço cap a la Plaça del Gas, fa un matí força solellós, pel camí em vaig trobant amb els ciclistes que participen a la primera pedalada popular que han organitzat conjuntament el Col·legi Badalonès, l’Associació de Veïns del Front Marítim i l’Ajuntament de Badalona. Quan m’endinso en la pista del poliesportiu del Progrés, em quedo bocabadada al veure la gran quantitat de participants. Un cop l’alcalde dóna el tret de sortida, els ciclistes engrescats inicien el seu recorregut envers el pont de Sant Lluc; un nou arranjament urbanístic que permetrà acurtar distàncies entre el front marítim i la resta de la ciutat.
La ciutat és un lloc per experimentar i em deixo temptar per un passeig matinal. Pujo pel carrer Sagunt fins el carrer Progrés que em porta fins a l’església de Sant Josep. El rellotge de l’església comença a tocar les onze del matí i davant meu la plaça Rector Rifé s’obre amb una nova perspectiva: els testos de ferro han canviat per altres de colors, l’escultura de l’home que pensa està tan relluent que sembla voler transcendir els seus pensaments, els arbres centenaris estan envoltats per gespa verda i per flors de colors, hi ha nou bancs i noves papereres, i tot resplendeix alhora amb el cristall del nou edifici que està ubicat al costat del Centre Parroquial de Sant Josep. Després d’aquest arranjament estèticament imaginari veig que els joves que utilitzen els bancs per fer eskating han decidit trobar un altre lloc més adequat on practicar aquest divertiment o esport. Continuo la meva passejada i a la plaça de la Plana em trobo amb diverses paradetes de l’Associació Intermón Oxfam celebrant la Festa de la Solidaritat; que aquest any està centrada a la lluita contra la pobresa. La solidaritat és un dels lligams que a les persones ens fa més propers dins la comunitat i el món.
El sol continua escalfant i en arribar a la plaça de la Vila em deixo seduir pel blau del mar. Al finalitzar el carrer del Mar i enfilar la Rambla veig a banda mar els ciclistes de la pedalada. Quin goig veure tant gent: els ciclistes, els primers banyistes d’estiu, els ciutadans encuriosits que miren els nous treballs d’arranjament de la Rambla. M’assec en un dels bancs nous i comprovo que a més de bonic és molt còmode. Pujo pel carrer d’en Prim i me n’adono que s’ha incrementat l’oferta de restauració. Badalona guanya dia a dia en nous serveis i en nous equipaments. Miro el rellotge, són dos quart de dues del migdia, i enfilo les meves passes en direcció cap a casa però a prop del Museu sóc rodejada pels guardes romans que formen part dels actes amb motiu de la V Magna Celebratió; tot el decorat em sembla tan real que per uns moments em sento molt a prop dels nostres orígens romans.
Badalona respira, creix i treballa per ser cada dia una ciutat millor que embelleix amb la participació viva i dinàmica de tots els seus ciutadans.
It was the journalists what won it
New Statesman political editor Mehdi Hasan and Mail columnist Melanie Phillips (the unlikeliest of coalitions) wiped the floor with the politicians on Question Time last night. Michael Heseltine doing somersaults and Simon Hughes looking fazed.
Applying for a job in journalism? Read this
One thing that struck me through the recruitment though, was how many people fall short in their CVs and even in their interviewing techniques. So, I thought it might be useful to share some do's and don'ts when putting together your application.
Almería...
pintando con un trozo de madera...kemándolo con una vela...volviendo a algún origen del ke nunca partí...
carboncillo de pino kemado sobre pared reskebrajosa (formato grande y de puntillas)
Exposició al Sirenas, de Sevilla...
Exposición en el Sirenas, de Sevilla....
Exposiçao no Sirenas, em Sevilla...
As expected ....
Examiner wins Premier award for football
Spent the last ten days working on the Irish Examiner's end of season Full Time football supplement which is published today. It's 56 pages of quality writing, analysis, great photography and plenty of humour. Every Premiership club has a page dedicated to its performance with stats and speculation about next year. There are pages on the SPL, the funniest quotes, the best and worst moments, the top 20 goals, the pictures of the season and some first class graphics by my colleagues Paul Wick and Mike Brough. It's a real commitment to sport from the Examiner, by far surpassing anything on this side of the water. And the bonus is, after promotion, I get my job back as Newcastle United correspondent. It would undoubtedly sell as a stand-alone magazine ... but is free with today's paper. Little wonder Irish people still buy newspapers.
Every picture tells the strain
Tough decision for the picture editors today, with some quite brilliant portraits of Gordon Brown. The back of his head and the hunched shoulders work well in The Guardian and The Sun, although the door number gets lost a bit on the Sun's version. Simple and effective in The Guardian. The Independent and the FT use similar pictures but the Indie, even with the missing chin, really shows the strain. Why the background in the FT? Then there is the Mirror - strain and defiance. Excellent photographs that sum up the moment. The Express, on the other hand, chooses to splutter on with a shabby, sordid stitch-up-type headline. The Daily Star quite remarkably opts for three dull headshots of politicians in suits (when was the last time that happened?). Its headline though sums up the whole affair perfectly. Memorable front pages. Thanks to The Guardian for drawing them all together.
If you think the election has taken its toll ...
sóc un cuc
Déu de s'univers
no me diguis que me deixes
aquí tirat
i aquí tirat
Antònia Font
aquí tirat
i aquí tirat
Antònia Font
El pollastre que va viure Verdaguer els últims anys de la seva vida no mereix la imatge de capellà-orxata que se'n té avui dia. Cert és que feia moltes cançonetes populars, d'aquestes amb una estrofa en cursiva que va repetint-se i amb diminutius a punta pala. Tot i això, cal professar un respecte immens per una personalitat com la de mossèn Cinto, que va ser d'una contradictorietat tremenda i enlluernadora.
El problema era
que dins en Jacint hi habitaven dues persones totalment oposades: el capellà i el poeta. El capellà encarnava el bé, el cel, l'esperit i totes aquestes coses blaves i roses i de núvol de sucre; i el poeta encarnava el mal, la corrupció de la vida terrenal, el mal d'aquesta "vall de llàgrimes" que és la Terra. Ja hi ha certa polèmica sobre si Verdaguer hauria estat o no capellà si el context social no l'hagués portat en catifa vermella cap al sacerdoci, però el cas és que va ser-ho i que, de fet, la seva devoció sacerdotal contribuí a la seva perdició.
La tensió entre el poeta i l'eclesiàstic sempre va existir, però va fer-se més gran el 1886 (quan mossèn Cinto tenia 41 anys), any en què va fer un viatge a Terra Santa. La visita als passatges bíblics va deixar marca en Verdaguer. De sobte, va veure que portava una "vida de regalo" i que s'havia entregat de forma exagerada als plaers de la fama poètica. De fet, Verdaguer no s'havia saltat ni un dels homenatges que li havien fet (i llavors ja li havien fet molts homenatges) ni havia denegat cap condecoració ni res. Ras i curt, li encantava ser famós. Hi disfrutava com un nen, però li va passar factura.
Després d'aquest viatge, Verdaguer va entregar-se a l'oració, la confessió i, sobretot, l'almoina. Repartia diners del marquès de Comillas (en aquella època, i fins al 1893, va viure al palau dels Comillas i n'era el capellà privat) (per cert, palau dels Comillas = palau Moja; a la cantonada entre Rambles i Portaferrissa), que observava amb desgana com els seus duros fugien i fugien entre pidolaires interessats i mentiders. Total, que mossèn Cinto va lliurar-se a la vida sacerdotal com el que més, fet que el portà a fer amistats perilloses i
entregar-se, trrrrr... a les pràctiques exorcistes. Efectivament, un tal Joaquim Piñol va convèncer Verdaguer de la presència del mal sobre la terra i de la possibilitat d'eliminar-lo. Així doncs, mossèn Cinto va començar a reunir-se amb un grup de visionaris i exorcistes a una "casa d'oració", on ell exercia el paper de "lo del carpità" perquè apuntava tot el que hi veia. I, per si fos poc, durant aquella època Verdaguer va conèixer la família Duran, de la qual es deia que la filla petita duia el dimoni dintre.
Els ingredients ja estaven servits: Verdaguer, després de les misses al palau Moja, duia la mare i filla Duran a la seva cambra i practicava exorcismes a Amparo, la petita. I, per si no en teniem prou, el 1892 el sacerdot (perquè ara era més sacerdot que poeta) va comprar-se la finca dels Penitents (futura Vil·la Joana) per poder-hi fer pràctiques tipus casa d'oració.
És clar, totes aquestes coses al marquès Claudi Comillas no li feien gens de gràcia. Veia com el seu capellà s'anava tornant lelo i va decidir, amb el recolzament del bisbe Morgadanes i altres personatges del gremi, dur-lo al santuari de la Gleva perquè es recuperés. Li ho van dir a la sobretaula del dinar dels Jocs Florals, és a dir el primer diumenge de maig de 1893, i Verdaguer s'ho va prendre molt malament però no s'hi va poder negar. Tot i això, no va perdre el contacte amb la família Duran i, al cap de dos anys, va baixar i va instal·lar-se a casa seva. Pobre mossèn Cinto, havia passat de ser el poeta famós i reconegut i prestigiós a un capellà polèmic, exorcista i amb indicis de futur marginat social. El juliol del 1895 el van suspendre a divinis, llicència sacerdotal que el poeta no recuperarà fins tres anys més tard, quan la dona Duran ja havia mort (cosa que va facilitar molt la recuperació de la llicència sacerdotal) i ell estava molt més dòcil i tranquil·let. Els últims anys, els va passar en la penúria econòmica total. Pocs dies abans de morir, a l'Hospital, el van anar a veure uns amics que el van forçar a signar un testament amb el qual no estava d'acord, però el dia abans de morir va canviar-lo i va donar-ho tot a la família Duran i va dir: "Ara ja puc morir tranquil!".
Dic capellà-orxata perquè
la figura de Verdaguer, en general, fa una mandra que espanta. Mossèn Cinto sona a educació secundària, a les cançonetes populars del bon capellanet. Doncs bé, en Verdaguer hi va haver un conflicte etern entre eclesiàstic i poeta. El sacerdot li limitava la vida poètica perquè no podia lliurar-se suficientment al món terrenal, i el poeta li limitava la vida religiosa perquè, en les lletres, hi havia alguna cosa que olorava a traïció, a mundaneo. De fet, quan Verdaguer va entendre que la poesia no ajuda a comprendre el món sinó que en crea d'alternatius, va caure en l'abisme: el concepte de veritat eclesiàstica, lligat a l'adequació, no tenia res a veure amb la creativitat i imaginació dels "móns alternatius" poètics. Potser hauria pogut ser un (encara més) gran poeta, i segurament hauria estat un millor sacerdot. La contradicció va ser-hi sempre. Com es desprèn d'un diàleg que va mantenir amb Apel·les Mestres:
- (...) De vegades abaixo els ulls a terra i en veig moltes, de coses que em sedueixen! La natura i els homes m'ofereixen quadros que em sembla que encara fóra capaç de cantar-los... i de cantar-los bé. Però, ja li he dit: m'he tancat en un cèrcol de ferro.
- Trenqui'l.
- També hi he pensat i més de lo que vostè pot imaginar-se. Ah, poc sap vostè lo que m'oprimeix aquesta sotana!
- Però i Calderón, i Lope, i Vicenç Garcia?...
- Tot lo que vulgui: però quan em sento vacil·lant em dic «o poeta o capellà... o capellà o poeta» i després de meditar-ho bé, acabo sempre dient-me «capellà!».
El problema era
que dins en Jacint hi habitaven dues persones totalment oposades: el capellà i el poeta. El capellà encarnava el bé, el cel, l'esperit i totes aquestes coses blaves i roses i de núvol de sucre; i el poeta encarnava el mal, la corrupció de la vida terrenal, el mal d'aquesta "vall de llàgrimes" que és la Terra. Ja hi ha certa polèmica sobre si Verdaguer hauria estat o no capellà si el context social no l'hagués portat en catifa vermella cap al sacerdoci, però el cas és que va ser-ho i que, de fet, la seva devoció sacerdotal contribuí a la seva perdició.La tensió entre el poeta i l'eclesiàstic sempre va existir, però va fer-se més gran el 1886 (quan mossèn Cinto tenia 41 anys), any en què va fer un viatge a Terra Santa. La visita als passatges bíblics va deixar marca en Verdaguer. De sobte, va veure que portava una "vida de regalo" i que s'havia entregat de forma exagerada als plaers de la fama poètica. De fet, Verdaguer no s'havia saltat ni un dels homenatges que li havien fet (i llavors ja li havien fet molts homenatges) ni havia denegat cap condecoració ni res. Ras i curt, li encantava ser famós. Hi disfrutava com un nen, però li va passar factura.
Després d'aquest viatge, Verdaguer va entregar-se a l'oració, la confessió i, sobretot, l'almoina. Repartia diners del marquès de Comillas (en aquella època, i fins al 1893, va viure al palau dels Comillas i n'era el capellà privat) (per cert, palau dels Comillas = palau Moja; a la cantonada entre Rambles i Portaferrissa), que observava amb desgana com els seus duros fugien i fugien entre pidolaires interessats i mentiders. Total, que mossèn Cinto va lliurar-se a la vida sacerdotal com el que més, fet que el portà a fer amistats perilloses i
entregar-se, trrrrr... a les pràctiques exorcistes. Efectivament, un tal Joaquim Piñol va convèncer Verdaguer de la presència del mal sobre la terra i de la possibilitat d'eliminar-lo. Així doncs, mossèn Cinto va començar a reunir-se amb un grup de visionaris i exorcistes a una "casa d'oració", on ell exercia el paper de "lo del carpità" perquè apuntava tot el que hi veia. I, per si fos poc, durant aquella època Verdaguer va conèixer la família Duran, de la qual es deia que la filla petita duia el dimoni dintre.Els ingredients ja estaven servits: Verdaguer, després de les misses al palau Moja, duia la mare i filla Duran a la seva cambra i practicava exorcismes a Amparo, la petita. I, per si no en teniem prou, el 1892 el sacerdot (perquè ara era més sacerdot que poeta) va comprar-se la finca dels Penitents (futura Vil·la Joana) per poder-hi fer pràctiques tipus casa d'oració.
És clar, totes aquestes coses al marquès Claudi Comillas no li feien gens de gràcia. Veia com el seu capellà s'anava tornant lelo i va decidir, amb el recolzament del bisbe Morgadanes i altres personatges del gremi, dur-lo al santuari de la Gleva perquè es recuperés. Li ho van dir a la sobretaula del dinar dels Jocs Florals, és a dir el primer diumenge de maig de 1893, i Verdaguer s'ho va prendre molt malament però no s'hi va poder negar. Tot i això, no va perdre el contacte amb la família Duran i, al cap de dos anys, va baixar i va instal·lar-se a casa seva. Pobre mossèn Cinto, havia passat de ser el poeta famós i reconegut i prestigiós a un capellà polèmic, exorcista i amb indicis de futur marginat social. El juliol del 1895 el van suspendre a divinis, llicència sacerdotal que el poeta no recuperarà fins tres anys més tard, quan la dona Duran ja havia mort (cosa que va facilitar molt la recuperació de la llicència sacerdotal) i ell estava molt més dòcil i tranquil·let. Els últims anys, els va passar en la penúria econòmica total. Pocs dies abans de morir, a l'Hospital, el van anar a veure uns amics que el van forçar a signar un testament amb el qual no estava d'acord, però el dia abans de morir va canviar-lo i va donar-ho tot a la família Duran i va dir: "Ara ja puc morir tranquil!".
Dic capellà-orxata perquè
la figura de Verdaguer, en general, fa una mandra que espanta. Mossèn Cinto sona a educació secundària, a les cançonetes populars del bon capellanet. Doncs bé, en Verdaguer hi va haver un conflicte etern entre eclesiàstic i poeta. El sacerdot li limitava la vida poètica perquè no podia lliurar-se suficientment al món terrenal, i el poeta li limitava la vida religiosa perquè, en les lletres, hi havia alguna cosa que olorava a traïció, a mundaneo. De fet, quan Verdaguer va entendre que la poesia no ajuda a comprendre el món sinó que en crea d'alternatius, va caure en l'abisme: el concepte de veritat eclesiàstica, lligat a l'adequació, no tenia res a veure amb la creativitat i imaginació dels "móns alternatius" poètics. Potser hauria pogut ser un (encara més) gran poeta, i segurament hauria estat un millor sacerdot. La contradicció va ser-hi sempre. Com es desprèn d'un diàleg que va mantenir amb Apel·les Mestres:- (...) De vegades abaixo els ulls a terra i en veig moltes, de coses que em sedueixen! La natura i els homes m'ofereixen quadros que em sembla que encara fóra capaç de cantar-los... i de cantar-los bé. Però, ja li he dit: m'he tancat en un cèrcol de ferro.
- Trenqui'l.
- També hi he pensat i més de lo que vostè pot imaginar-se. Ah, poc sap vostè lo que m'oprimeix aquesta sotana!
- Però i Calderón, i Lope, i Vicenç Garcia?...
- Tot lo que vulgui: però quan em sento vacil·lant em dic «o poeta o capellà... o capellà o poeta» i després de meditar-ho bé, acabo sempre dient-me «capellà!».
Subscribe to:
Posts (Atom)