Ràbia + a la model
Aquest mes a la Burxa hi podreu llegir un article sobre el concert que van oferir els Ràbia+ a la presó model (tot queda al barri, però és ben lluny)
CRISTALL D'ÀNIMA
Cristall d’ànimaRessuscito la teva imatge,
els teus ulls de cristall,
les teves mans virtuals,
l’esplendor de les teves paraules.
Abandono a la nit
les cendres escampades,
les dubtes fugitives,
les resistències obsessives,
que m’allunyen de tu.
Desxifro entre línies les teves senyals,
un mot inventat,
un personatge creat,
un lloc especial.
Entenc el teu missatge: deixa’m.
Miro la pantalla blanca:
un cos angelical,
un món harmònic,
un temps infinit.
El blanc es torna mar.
Silenci vestit de fred
de blau i de gel,
de mirall trencat,
de hores mortes.
Al davant, l’horitzó. Lluny.
el silenci em recorda allò que mai he viscut.
Torno vençuda d’una recerca incessant,
demà, un altre dia, tornaré a la lluita,
i la creença guanyarà al dubte,
i l’esperança trobarà el camí
de la victòria i l’amistat.
ara potser faig por
...o no...
per qui no entengui la imatge, o es fagi un possible pensament equivocat... en breu explicaré el motiu pel qual em van fer akesta foto.
EL VERMELL DEL PSC
El vermell del PSC
Em dic Mari Carmen, potser hagueu escoltat parlar de mi, sóc militant de l’agrupació local del PSC de Badalona. Tinc quaranta-tres anys (el proper dia 26 de juliol és el meu aniversari), sóc simpàtica, a vegades tinc punts de clarividència, un currículum bondadós i una llicenciatura en lletres, una amiga seriosa – no massa coneguda que no parla mai de la seva vida privada, excepte amb mi -, un cotxe blanc, i molts somnis al cap. Somniadora!
Aquest cap de setmana, va tenir lloc l’11è Congrés del PSC. Corrien remors que seria un Congrés indiferent, que el President del Govern, José Luís Rodriguez Zapatero no vindria, que no hauria massa renovacions... Però es van equivocar: Zapatero va assistir; es va aprovar una nova executiva, amb nous companys i noves companyes, gent jove amb empenta, “felicitats a la companya Jordina Freixanet, i a la resta de companys i companyes de la nova Executiva Nacional”. El Primer Secretari del PSC, en Josep Montilla va deixar constància que la seva prioritat és Catalunya. El nomenament del nou president del Partit, el company Isidre Molas. Allò realment cert és que els/les Socialistes Catalans varem presenciar el Congrés més emotiu que el PSC ha viscut fins ara. Si he dit bé: EMOTIU, d’emocions, de sentir, de sentiment.
Des d’una butaca vermella, disseny IKEA = IDEA, còmodament relaxada, vaig pensar que la màgia existeix quan creiem que les coses poden canviar; que la màgia existeix quan un sentiment interior ens fa veure el millor de les persones i de les coses; que la màgia existeix quan estenen la mirada del jo al nosaltres; que la màgia existeix quan més enllà de la ciència i la tecnologia sorgeix una emoció.
Molta gent pensa que allò únic que val és la ciència, la lògica, la raó. Però i les emocions, que succeeix amb el món emocional? Les emocions es viuen, se senten, es reconeixen. Cap ser humà podria viure sense experimentar emocions. No podríem. Si mirem, si olorem, si mengem, si acaronem, si abracem: RECORDEM, i amb el record venen conceptes, idees, imatges. Arriba el desig de convertir en paraules aquella imatge que representa la nostra emoció, i si aconseguim transformar la imatge en paraula, l’alegria que ens embarga pot ser tan gran que ens sentim temptats a compartir-la amb altres. I això és el que vull fer a través d’aquest petit text.
En alguns llocs la pura intenció de compartir emocions i pensaments amb altres es considera una manca de tacte, quasi com una conducta antisocial. Inclús algunes societats han fet esforços per tal d’evitar el contacte físic i espiritual d’uns amb altres. Diuen que la confiança i l’apropament ens tornem vulnerables, i per això enalteixen la desconfiança i estimulen la individualitat, màscares patètiques d’una societat moderna a la qui fa nosa mostrar les seves emocions. Ha estat a finals del segle XX, (un segle que s’ha empenyorat en menysprear l’emoció), quan s’ha començat a parlar d’allò que diuen intel·ligència emocional i s’ha pres consciència de què l’estat emocional d’una persona determina la forma en què percep el món. Els/les socialistes catalans hem dut ha terme un Congrés que més enllà del debat d’idees, hem sabut potenciar la relació entre els/les delegats/des i convidats/des, creant ambients amigables i acollidors.
Em vaig aixecar de la butaca, i em vaig adreçar a l’espai virtual, volia mirar el significat de la paraula emoció, abans que comencés la sessió plenària. Què és una emoció? I vaig llegir: l’arrel llatina de la paraula emoció és “emovere”, formada pel verb “moter” que significa moure i el prefix “e” que implica allunyar-se, per tant l’etimologia suggereix que una emoció és un impuls que ens convida a actuar, a fer, a escriure...
Penso: “què és allò que ens porta a treure una fotografia del calaix dels records? O cercar en el bagul dels records el primer carnet com delegat o delegada del PSC? El desig de reviure una emoció! Emocions, sentiments, com molt bé va dir el company Joan Reventós “El socialisme, entre altres coses, és també un sentiment. Sense el sentiment que impulsa les persones el socialisme no acaba de ser del tot...”. Hi són tots. Aquí està la fotografia, d’esquerra a dreta: Antoni Castell, Miquel Iceta, Manuela de Madre, Josep Montilla i Josep Zaragoza. La primera línia del gran equip dels socialistes catalans.
A l’11è Congrés del PSC, on el vermell ha estat força intens, he gaudit de moments màgics que guardaré per sempre dins del meu bagul personal: la ideologia socialista plasmada en bons discursos polítics; la bona relació amb els companys i les companyes de la meva agrupació, Badalona, en capçalada pel seu Primer Secretari i Alcalde, en Jordi Serra; la precisió dels detalls per part d’en Justo Alarcón, el secretari d’organització de la meva Agrupació; les relacions amb companys/es d’altres Agrupacions; tornar a veure als companys del Postgrau i de l’Escola Xavier Soto; recordar la teoria del croissant en uns ulls impressionants; la fotografia inesperada amb el company Jaume Collboni; la salutació inesperada d’en Jordi Hereu i les seves paraules: “ el socialisme no és una estació on arribar sinó una manera de viatjar”; l’acalorament del company Cipriano López al rebre els aplaudiments pel seu nomenament dins la comissió de garanties; els cafès aromàtics al jardí acompanyats de paraules i de somriures; els tatuatges d’henna de les meves companyes, i el mirall del llac que va despertar la vena poètica i somniadora.
Camí del plenari, amb els passadissos plens de delegats/des, rumio la manera de fer arribar les meves felicitacions a totes les persones que han treballat (personal d'organització del Partit, personal de neteja, de càtering, de seguretat...) en un Congrés inoblidable que passarà a formar part de la memòria dels socialistes Catalans.
Em dic Mari Carmen, potser hagueu escoltat parlar de mi, sóc militant de l’agrupació local del PSC de Badalona. Tinc quaranta-tres anys (el proper dia 26 de juliol és el meu aniversari), sóc simpàtica, a vegades tinc punts de clarividència, un currículum bondadós i una llicenciatura en lletres, una amiga seriosa – no massa coneguda que no parla mai de la seva vida privada, excepte amb mi -, un cotxe blanc, i molts somnis al cap. Somniadora!
Aquest cap de setmana, va tenir lloc l’11è Congrés del PSC. Corrien remors que seria un Congrés indiferent, que el President del Govern, José Luís Rodriguez Zapatero no vindria, que no hauria massa renovacions... Però es van equivocar: Zapatero va assistir; es va aprovar una nova executiva, amb nous companys i noves companyes, gent jove amb empenta, “felicitats a la companya Jordina Freixanet, i a la resta de companys i companyes de la nova Executiva Nacional”. El Primer Secretari del PSC, en Josep Montilla va deixar constància que la seva prioritat és Catalunya. El nomenament del nou president del Partit, el company Isidre Molas. Allò realment cert és que els/les Socialistes Catalans varem presenciar el Congrés més emotiu que el PSC ha viscut fins ara. Si he dit bé: EMOTIU, d’emocions, de sentir, de sentiment.
Des d’una butaca vermella, disseny IKEA = IDEA, còmodament relaxada, vaig pensar que la màgia existeix quan creiem que les coses poden canviar; que la màgia existeix quan un sentiment interior ens fa veure el millor de les persones i de les coses; que la màgia existeix quan estenen la mirada del jo al nosaltres; que la màgia existeix quan més enllà de la ciència i la tecnologia sorgeix una emoció.
Molta gent pensa que allò únic que val és la ciència, la lògica, la raó. Però i les emocions, que succeeix amb el món emocional? Les emocions es viuen, se senten, es reconeixen. Cap ser humà podria viure sense experimentar emocions. No podríem. Si mirem, si olorem, si mengem, si acaronem, si abracem: RECORDEM, i amb el record venen conceptes, idees, imatges. Arriba el desig de convertir en paraules aquella imatge que representa la nostra emoció, i si aconseguim transformar la imatge en paraula, l’alegria que ens embarga pot ser tan gran que ens sentim temptats a compartir-la amb altres. I això és el que vull fer a través d’aquest petit text.
En alguns llocs la pura intenció de compartir emocions i pensaments amb altres es considera una manca de tacte, quasi com una conducta antisocial. Inclús algunes societats han fet esforços per tal d’evitar el contacte físic i espiritual d’uns amb altres. Diuen que la confiança i l’apropament ens tornem vulnerables, i per això enalteixen la desconfiança i estimulen la individualitat, màscares patètiques d’una societat moderna a la qui fa nosa mostrar les seves emocions. Ha estat a finals del segle XX, (un segle que s’ha empenyorat en menysprear l’emoció), quan s’ha començat a parlar d’allò que diuen intel·ligència emocional i s’ha pres consciència de què l’estat emocional d’una persona determina la forma en què percep el món. Els/les socialistes catalans hem dut ha terme un Congrés que més enllà del debat d’idees, hem sabut potenciar la relació entre els/les delegats/des i convidats/des, creant ambients amigables i acollidors.
Em vaig aixecar de la butaca, i em vaig adreçar a l’espai virtual, volia mirar el significat de la paraula emoció, abans que comencés la sessió plenària. Què és una emoció? I vaig llegir: l’arrel llatina de la paraula emoció és “emovere”, formada pel verb “moter” que significa moure i el prefix “e” que implica allunyar-se, per tant l’etimologia suggereix que una emoció és un impuls que ens convida a actuar, a fer, a escriure...
Penso: “què és allò que ens porta a treure una fotografia del calaix dels records? O cercar en el bagul dels records el primer carnet com delegat o delegada del PSC? El desig de reviure una emoció! Emocions, sentiments, com molt bé va dir el company Joan Reventós “El socialisme, entre altres coses, és també un sentiment. Sense el sentiment que impulsa les persones el socialisme no acaba de ser del tot...”. Hi són tots. Aquí està la fotografia, d’esquerra a dreta: Antoni Castell, Miquel Iceta, Manuela de Madre, Josep Montilla i Josep Zaragoza. La primera línia del gran equip dels socialistes catalans.
A l’11è Congrés del PSC, on el vermell ha estat força intens, he gaudit de moments màgics que guardaré per sempre dins del meu bagul personal: la ideologia socialista plasmada en bons discursos polítics; la bona relació amb els companys i les companyes de la meva agrupació, Badalona, en capçalada pel seu Primer Secretari i Alcalde, en Jordi Serra; la precisió dels detalls per part d’en Justo Alarcón, el secretari d’organització de la meva Agrupació; les relacions amb companys/es d’altres Agrupacions; tornar a veure als companys del Postgrau i de l’Escola Xavier Soto; recordar la teoria del croissant en uns ulls impressionants; la fotografia inesperada amb el company Jaume Collboni; la salutació inesperada d’en Jordi Hereu i les seves paraules: “ el socialisme no és una estació on arribar sinó una manera de viatjar”; l’acalorament del company Cipriano López al rebre els aplaudiments pel seu nomenament dins la comissió de garanties; els cafès aromàtics al jardí acompanyats de paraules i de somriures; els tatuatges d’henna de les meves companyes, i el mirall del llac que va despertar la vena poètica i somniadora.
Camí del plenari, amb els passadissos plens de delegats/des, rumio la manera de fer arribar les meves felicitacions a totes les persones que han treballat (personal d'organització del Partit, personal de neteja, de càtering, de seguretat...) en un Congrés inoblidable que passarà a formar part de la memòria dels socialistes Catalans.
Moltes felicitats companys, companyes!
Badalona, 22 de juliol de 2008
la immigració baixa el nivell?... no t'ho creguis
Doncs això... resulta que existeixen les famoses aules d'acollida. En principi haurien de funcionar quasi literalment com s'anomenen. Donant un temps d'impàs a l'alumnat nouvingut, per poder afegir-se més tard al nivell de classe "normal". Però actualment pel que sembla, l'ús d'akestes aules queda bastant lluny, creant "guetos" en l'escola, on s'apilen els alumnes que van un xic (o molt) més enrere que la resta.
PENSAMENTS QUE EM PARLEN DE TU
Pensaments que em parlen de tu
Aquest matí entre pintallavis i rímels de pestanyes, el teu record s’ha escolat entre el pols del coloret. Mentre poso suaus pinzellades de rímel negre, penso si tot això et molestarà, “vull pensar que no”. Suposo que en el cas de no agradar-te hauries fet quelcom per fer-me’l saber. Mai he volgut molestar-te, aquesta no ha estat la meva intenció. Penso en què significa tot això per a mi, i només arribo a un lloc: escriure, sense saber a quin port arribaré i si arribaré a algú. Però en tot cas no puc negar-me que aquesta travessia m’il·lusiona i m’apassiona. No sé com, però vas estar tu qui va posar en marxa aquest mecanisme interior, i això ha fet que et sentí com el meu creador i t’estigui molt agraïda. Recordo que abans de coincidir la primera vegada on la lluna es vesteix de mar, sentia com algú que jo no veia em mirava; em sentia observada. No podia explicar-les a les amigues aquella mena d’estranyes intuïcions, sensacions que no estaven basades en cap fet real. El joc, la ventura, el misteri, crec que a tots dos sempre ens ha agradat “però, de tant en tant, va bé deixar alguna pista pel camí”. Tu ets la meva perla, la meva flor de loto en cada una de les pàgines en blanc que em permeten ficar-me dins d’un món irreal i fantasiós, el meu país de les meravelles; tu ets el meu geni, el terbolí que em fa vibrar amb cada una de les meves petites excursions i aventures literàries.
Poema:
T’escric des de la memòria del passat,
esperant amb calma la teva visita.
El dia que arribis,
no me’l podré creure.
Pensaré que ets un somni,
de dia o de nit,
dormit o despert.
Tremolaré de fred
a l’acaronar-te
i la soledat es farà companyia.
Pujarem al vaixell
i navegarem en un mar de poesies
indestructibles i inconfessables.
Ens acomiadarem amb somriure seré,
en el darrer segon d’aquesta visita inesperada.
Aquest matí entre pintallavis i rímels de pestanyes, el teu record s’ha escolat entre el pols del coloret. Mentre poso suaus pinzellades de rímel negre, penso si tot això et molestarà, “vull pensar que no”. Suposo que en el cas de no agradar-te hauries fet quelcom per fer-me’l saber. Mai he volgut molestar-te, aquesta no ha estat la meva intenció. Penso en què significa tot això per a mi, i només arribo a un lloc: escriure, sense saber a quin port arribaré i si arribaré a algú. Però en tot cas no puc negar-me que aquesta travessia m’il·lusiona i m’apassiona. No sé com, però vas estar tu qui va posar en marxa aquest mecanisme interior, i això ha fet que et sentí com el meu creador i t’estigui molt agraïda. Recordo que abans de coincidir la primera vegada on la lluna es vesteix de mar, sentia com algú que jo no veia em mirava; em sentia observada. No podia explicar-les a les amigues aquella mena d’estranyes intuïcions, sensacions que no estaven basades en cap fet real. El joc, la ventura, el misteri, crec que a tots dos sempre ens ha agradat “però, de tant en tant, va bé deixar alguna pista pel camí”. Tu ets la meva perla, la meva flor de loto en cada una de les pàgines en blanc que em permeten ficar-me dins d’un món irreal i fantasiós, el meu país de les meravelles; tu ets el meu geni, el terbolí que em fa vibrar amb cada una de les meves petites excursions i aventures literàries.
Poema:
T’escric des de la memòria del passat,
esperant amb calma la teva visita.
El dia que arribis,
no me’l podré creure.
Pensaré que ets un somni,
de dia o de nit,
dormit o despert.
Tremolaré de fred
a l’acaronar-te
i la soledat es farà companyia.
Pujarem al vaixell
i navegarem en un mar de poesies
indestructibles i inconfessables.
Ens acomiadarem amb somriure seré,
en el darrer segon d’aquesta visita inesperada.
UNA SENYAL DEL CEL
Una senyal del cel,
La meva ment i el meu cor s’han connectat. Començo a escriure. Una vegada més et persegueixo. Viatjar al teu encontre és una manera d’experimentar en llibertat el sentit de la creació: crear-te amb cada pensament, amb cada record, amb cada paraula.
Ara mateix, mentre escric, una colometa blanca s’ha posat al fil de la finestra i em mira de reüll, sembla una coloma missatgera; és com una senyal del cel: escriu-li, perquè aviat marxarem de vacances, perquè el mes vinent és el seu aniversari, per a dir-li que la seva presència em fa feliç...
La colometa ja ha volat de la finestra, i jo continuo el meu vol més enllà de la realitat. Escric el teu nom: Àngel, no vull que sé m’oblidi. Ara que m’estàs llegint, deixa’m dir-te algunes cosetes: “M’agrada la meva ciutat, el seu mar i la seva gent. M’agrada anar a ballar, de tant en tant, a Titus. Tinc il·lusió. Sento que enyoro temps passats. M’he fet gran. Em pregunto on he ficat totes les cartes: en una caixa, en l’ordinador o en el datatraveler de 2GB. He arxivat la penúltima?. Necessito les vacances. La propera vegada em compraré un llibre, una guia que em porti fins a tu. No conec la platja d’Oleiros. Potser algun dia la visitaré. Tu ets un dels meus regals de felicitat”.
El sol de mig matí esquitxa l’habitació. Miro per la finestra: el carrer està buit de cotxes, només un transport públic creua les seves entranyes. Es nota que és l’hora del dinar. Torno a mirar per la finestra, i crec veure diamants brillants en els fanals. Els ulls sé m’omplen de somnis i fantasies.
Escriure em permet no oblidar-me dels teus cabells llargs, de la delicadesa de les teves mans, del teu caminar lleuger, com si cada pas fos una nova conquista, de les teves camisses blaves, del teu perfum seductor. M’ofereix la possibilitat de ficar-me en una altra vida creada només de paraules i fe: com podria ordenar la meva memòria?, m’agradaria començar alguna vegada pel principi, amb paciència i dedicació, com un teixidor en el seu teler. M’agradaria dir: aquests senyors és el principi de la història d’un Àngel. Va ser aquest i ningú altre.
Et contaré un secret, tu, ets el protagonista, l’home, que set anys enrere vaig conèixer una calorosa tarda de juny. Tot just en aquest moment recordo la tarda que varem quedar per prendre un cafè. Recordo que duies una americana i pantalons de color gris fosc; jo vaig demanar un tallat i crec que tu vas demanar un cafè i una ampolla d’aigua; fumaves un cigarro de la marca Camell. No recordo si el local estava ple de gent o buit; ni tampoc recordo quina va ser la frase que et va fer aixecar el vol. Recordo que aquell dia es lliuraven uns premis literaris. Literatura, paraules i àngels. Quina mescla més temptadora! Una barreja, a la que com pots veure no he sabut resistir, i malgrat el pas del temps el seu efecte encara continua latent.
Badalona, 14 de juliol de 2008
VIURE
L’home viu el temps; és un animal finit. L’home s’entén així mateix a la llum del fet que sa vida està mesurada en el temps. Els antics grecs distingien dos conceptes de vida: la vida biològica i la vida biogràfica. L’home, ser de memòria i projecte, de memòria, amb el qual el passat no ha deixat d’existir, no s’ha evaporat sense deixar rastre, no és ningú clausurat i oblidat, sinó que d’alguna manera gravita en el present, el condiciona i el configura. A l’avui de l’home està present el seu passat. El temps de l’home és acumulatiu.La vida pròpiament humana és biografia, viure és estar ficats de ple en cada moment en el conte d’escriure la pròpia biografia. Apareix així la idea, de la vida com relat. Viure és construir una història, inventar-la i contar-la als demés, mostrar-la a qui desitgi escoltar-la. Als homes ens passa allò que a Sherezade, la protagonista de les mil i una nit: que per continuar, cada dia s’ha de saldar amb un conte. Un Califa és enganyat per la seva esposa; com venjança la mata, decidint no tornar a casar-se; cada nit tria una dona diferent a la qual fa matar de matinada. Sherezade, la filla del Visir, en contra dels consells del seu pare, s’empenyora en acudir a les sessions nocturnes del Califa, i davant la sorpresa de tots, no és executada al trencar el dia. Aquesta situació es prolonga durant mil nits, al final de les quals el Califa termina casant-se amb Sherezade.
El mitja empleat per la jove per sobreviure és senzill: consisteix en contar al Califa distints relats que mai finalitzen de matinada, si no que s’esdevé a l’albada el punt més interessant de la narració. El Califa, intrigat per l’interès del conte, posposa l’execució pel dia següent; i així un dia i altre, perquè tot just termina un conte, Sherezade, comença un altre, amb el que succeeix el mateix que amb l’anterior.
Viure és, repetir l’audàcia de Sherezade: atrevir-se a inventar cada dia la pròpia història, la història personal. Tenint en compte també que nosaltres ens juguem molt en això: també a nosaltres ens va la vida. Dues coses van ser necessàries per a què l’intent de Sherezade resultarà un èxit: l’interès dels contes en si mateixos i la gràcia i l’estil en la manera de contar-los. Sobre l’interès cau dir que la narrativa moderna ha descobert el valor d’allò ordinari, d’allò quotidià i senzill, com motiu literari. No es tracta de grans relats èpics, sinó de tenir en compte que allò veritablement interessant és l’home mateix. Ja va dir Proust que “el vertader viatge del descobriment no consisteix en buscar nous paisatges sinó en mirar amb ulls nous”.
Viure és fer un acte positiu sobre la pròpia vida, un acte de possessió i de domini:posar les mans sobre allò que ens passa, i com si fos una massa, atrapar-lo i moldejar-lo. Que l’home sigui autor de la seva pròpia biografia significa que cada un, al viure, està decidint entre varies possibilitats que se li presenten:
- Si desitja escriure ell mateix respecte de la seva pròpia vida o, desisteix i se la encarrega a altres. La vida feta per encàrrec és la vida acceptada passivament, en la que el subjecte renuncia en la pràctica al domini efectiu dels ressorts controladors del propi viure. És una de les maneres d’abdicar de la identitat personal, de no ser ningú.
- Si desitja que la seva vida sigui una història personal,original, o es dedica a la productiva i fàcil indústria de la còpia. En aquest cas un no s’absenta de la vida però la converteix en una història de sempre. Per innovar, per a no estancar-se i fer progressar a l’home, fa falta no esgotar les energies en un esforç per ser mimètic.
- Si a la interpretació de si mateix en què consisteix viure, un és el personatge o només interpreta un paper, és a dir, si viu o fa veure que viu.
- Si renuncia al protagonisme per limitar-se al paper, més còmode, de comparsa. És la renuncia a una vida plena, l’acceptació d’una vida sense dificultats ni sobresalts, sense responsabilitat, però també sense grandesa: una vida sense rics, però també sense esperança. El resultat final d’aquesta actitud l’expressa gràficament el poeta:
“Hice de mí lo que no supe
y lo que pude hacer de mí no lo hice.
Vestí un disfraz equivocado.
Me conocieron enseguida como quien no era,
y no lo desmentí, y me perdí.
Cuando me quise quitar la máscara
la tenía pegada a la cara.
Cuando me la quité y miré al espejo
ya había envejecido.
Borracho, no sabía ya vestir el disfraz que no me había quitado.
Arrojé la máscara y dormí en el guardarropa
como un perro al que tolera la gerencia
por ser inofensivo”. F. Pessoa.
Més que viure, hi ha qui allò que fa es deixar-se viure o viure des de fora: la persona resta convertida exclusivament en màscara, en aparença sense substància, la persona sense personatge.
Viure és aprendre a fer un ús lúcid i conscient de la nostra llibertat. Per això és condició prèvia una decisió: la d’elegir la vida que es desitja viure, la decisió de tenir una vida pròpia, personal. Viure és tenir una història que contar, i contar-la: la vida humana té estructura argumental. Viure és contar amb gràcia i estil la història personal. Viure creativament és fer possible que la nostra vida tingui encant. La gràcia és allò contrari allò repetitiu i mecànic. Viure creativament és fer possible que en mig d’allò rutinari s’esdevingui una novetat bella: que la meva vida faci possible que alguna cosa bella passi. En la vida diària, l’elegància de fer una tasca senzilla, en les formes d’amor vertader, en les maneres de suscitar alegria, en la realització de la justícia i la honestedat, en l’esplendor de la generositat, en la conducta animosa, en la veneració de la veritat, en un gest de tendresa o d’abnegació. La bellesa es dóna cada vegada que aconseguim aixecar l’estil inventant en la realitat promeses de felicitat. Es tracta d’expulsar als vampirs i remuntar el baix esperit de la pesadesa, l’avorriment, el desdeny, la perversitat, la mentida, la mala competència, l’egoisme, la baixesa...
Viure és acceptar el repte de construir-te a tu mateix, de donar-te un rostre i un nom propi. Per aprendre a viure de poc serveixen els manuals i les tècniques, es necessiten mestres, tutors... persones quina existència siguin llibres oberts on aprendre, que sàpiguen treure el millor de tu, i entrar en conversa amb ells: saber ver, saber escoltar. Per aquesta tasca no se’ns concedeix cap grau acadèmic, cap títol que afegir al currículum, ni resulta d’això una millora de la nostra compta de resultats. En l’art de viure un es gradua, no conformant-se a la rutina, l’avorriment. El premi que s’assoleix és poder contar-nos entre els vius i no en el registre de cadàvers ambulants anònims.
INVISIBLES PENSAMENTS
Tinc un lloro xerraire que porta de cap a tots els veïns de l’escala. La seva cançó preferida és: “Que bonica és Badalona”, se la vaig ensenyar des del primer dia que me’l van regalar.Tinc quaranta anys ben portats, tinc un parell de canes, un treball, una casa amb jardí, piscina, i hipoteca per molts anys. Més enllà de totes aquestes possessions, també tinc alguna que altra inquietud, de tant en tant, durant el silenci de la nit, m’agrada deixar-me en dur per invisibles pensaments que resten lluny de poder ser comercialitzats: quan trenques la cadena del desig saps que és la llibertat; no tinguis pot al silenci, a la indiferència; si una porta es tanca segurament és perquè algú l’ha tancat.
Sóc com un espectre sense substancia que passeja per l’habitació mirant els objectes que m’acompanyen: una llibreria i un llibre, una tassa xinesa de té, un quadre paisatgístic en blanc i negre, dues butaques vermelles, una taula rodona, un llit de ferro, i una llum de peu que m’ajuda a il·luminar les divagacions que em porta la nit; és un moment especial. Agafo el llibre del neguit de Pessoa i continuo la lectura d’ahir: “tot el que dorm és de nou un nen, perquè en el somni no es pot fer mal ni es rendeixen comptes de la vida...”, un par de badalls m’indiquen que ha arribat l’hora del son. Deixo el llibre damunt la tauleta de nit, i cobreixo els meus pensaments amb un llençol Ikea.
Tanco els ulls però al cap d’uns segons sento com si algú hagués obert la porta de l’habitació. És Anna, a qui creia molt lluny d’aquí. No puc parlar. No li demano que s’apropi, ni em permeto posar-me sensible malgrat sentir un nu molt fort a la boca de l’estómac; no vull que desaparegui. Vull prolongar aquest moment. Ella roman de peu. Està envoltada d’una àuria vaporosa; la llum de les finestres del carrer realça el seu cos. A penes encerto a pronunciar les primeres paraules.
- No puc creure que hi siguis aquí. Vine! - li demano.
Anna es deixa caure sobre el llençol abraçant-me amb força. Em separo uns centímetres d’ella per poder mirar els seus ulls negres. L’habitació olora a mar, mediterrani i atlàntic. Tanco els ulls sentint el seu foc quan m’estreny la mà i quan la solta pensant que ja estic dormit. Em guanya la seva tendresa i somnio amb ella en un món paral·lel al meu.
Són les set del matí, així l’anuncia el despertador. Recordo el somni i crec que ha estat real, malgrat saber amb certesa que Anna mai ha estat a la meva habitació.
PETIT CONTE
Hi havia una vegada un cavaller medieval, un anell encantat i una princesa empresonada que plorava amargament. Una nit de lluna plena la jove va ser alliberada pels poders màgics de l’anell. Tots dos es van trobar: la jove fora de la seva presó i el príncep allunyat de la seva solitud.EDUCACIÓ: APRENDRE A SER
Educació: aprendre a ser.L’educació és una eina indispensable per a què la humanitat pugui progressar envers els ideals de pau, llibertat i justícia social. És innegable la funció essencial de l’educació en el desenvolupament continuo de les persones, les societats i les ciutats, per tal d’arribar a una difusió humana més harmoniosa, més genuïna que faci retrocedir la pobresa, l’exclusió, les incomprensions, les intoleràncies, els conflictes, les guerres...
En aquest començament de segle és necessari que tots aquells protagonistes que hi són envestits d’alguna responsabilitat prestin molta atenció als objectius i als mitjans de l’educació. Hem de mirar envers un nou segle que avali l’esperança d’un món millor, que respecti els drets dels homes i les dones, practicant l’enteniment mutu, i faci del progrés del coneixement un instrument de promoció del gènere humà.
Davant un món globalitzat l’educació ha de tenir la missió de permetre a tots/es sense excepció fer emergir els seus talents i totes les seves capacitats de creació, allò que implica que cadascun pugui responsabilitzar-se de si mateix i realitzar el seu projecte personal.
L’educació durant tota la vida serà una de les claus d’accés en aquest segle XXI; tots hem d’aprendre a aprendre. Aquesta noció vol respondre al repte d’un món que canvia ràpidament i també a la necessitat de comprendre millor a l’altre, comprendre millor el món: aprendre a viure junts, coneixent millor als demès, la seva història, les seves tradicions i la seva espiritualitat, i a partir d’aquí, crear un esperit nou que impulsi la realització de projectes comuns i la solució pacífica de conflictes. Una educació que porti a l’ésser humà a aprendre a conèixer, a fer i per damunt de tot a Ser; que la memòria, la raó, la imaginació, les aptituds físiques, el sentit de l’estètica, la facilitat per comunicar amb els demès ens facin reflexionar sobre la necessitat que té l’ésser humà de comprendre’s millor a si mateix.
BAETULO: UNA CIUTAT ENTRANYABLE
La ciutat de Baetulo va ser fundada la primera meitat del segle I abans de la nostra era, fa més de dos mil any. Baetulo era una ciutat de nova planta, emmurallada, amb un traçat urbanístic clàssic, racional basat en el model de Roma: una retícula de carrers rectes que s’estenien a banda i banda de dos carrers principals, el cardo (de muntanya a mar) i el decumanus (paral·lel a la costa). Cardo i decumanus convergien en el forum, la plaça porticada, al bell mig de la ciutat. Allà hi havia els edificis públics més importants: el temple, el teatre, les botigues o tavernae i les termes.Baetulo era un oppidum civium romanorum, una població de ciutadans romans. En ella convivia romans i laietans. Les famílies benestants vivien en cases àmplies i ben acomodades, com les anomenades “casa dels dofins” i “casa de l’heura”, que avui es poden visitar. La resta vivia en illes de cases, i en vil·les o masies escampades per tot el territori, cultivant la terra per abastar d’aliments a la ciutat.
Des de la seva fundació, Badalona, “Baetulo”, va arribar a ser una ciutat molt emprenedora, que es va consolidar ràpidament. La seva principal font de prosperitat va ser el comerç de vi. El segle II adC, va ser l’època de major esplendor de la ciutat, destacant restes arqueològiques de gran importància com els banys públics, la Venus de Badalona o el món urbà domèstic. El darrer fet important a destacar va ser la concessió de Ius Latii per a les terres laietanes gràcies a l’emperador de moment Vespasiano (segle II adC). Badalona va passar a ser municipi i els seus ciutadans, ciutadans romans de ple dret.
A partir del segle X es torna a configurar en Badalona un nucli urbà en l’antiga ciutat romana. Durant els segles IX i X es desenvolupa la Badalona medieval, que passarà a ser coneguda posteriorment com l’àrea de "Dalt de la Vila”. El nucli urbà que es va anar desarticulant, finalment es va recompondre en el segle XII en les immediacions de la sagrera amb l’acta de consagració de l’església de Santa Maria en el 1112, aquest ja era l’antic nucli fundacional de la “Baetulo” romana, en Dalt de la Vila. Aquest serà doncs l’eix de formació de la Badalona actual. L’any 1382, aconseguirà el règim municipal i també es va implantar la insaculació per escollir a parts iguals el govern.
Les antigues vil·les romanes es van transformar, amb el pas del temps, en masies i es va crear una doble situació: la urbana i la rural, que mantindrà un equilibri estable fins mitjans del segle XVIII. És llavors quan algunes construccions continuaran un estil senyorial i, en canvi, altres conservaran el seu caràcter defensiu, fruit d’una època en la qual la costa catalana va patir moltes incursions pirates.
Al segle XIX Badalona havia passat a comerciar els seus excedent en el gran mercat emergent barcelonès, que començava a mirar envers la industrialització. Administrativament, Badalona va continuar funcionant amb la insaculació fins que es va veure afectada pel Decret de Nova Planta, que va imposar l’estructura provinciana borbònica del victoriós rei. Badalona no va rebre bé aquests canvis governamentals. El nivell de vida del municipi, poc a poc, va anar adreçant-se envers l’inexorable procés d’industrialització que catapulto l’èxode rural i l’economia catalana del segle XIX
Badalona, va començar a créixer a prop del mar apareixent els populars “badius” o naixent un dels eixos comercials actuals, el carrer del Mar. La pesca i l’agricultura van ser puntals econòmics de la Badalona d’inicis del segle XIX. La marina mercant i de cabotatge, van tenir suficient rellevància, fins mitjans del segle XIX. Badalona viu un procés d’immigració des de la Catalunya interior, degut a l’èxode rural, que va fer augmentar la població del municipi a 12.600 habitants en 1860. Aquests van ser els que van protagonitzar el creixement demogràfic, però també urbanístic badalonès, inaugurant un conjunt de nous carrers fins que van arribar a establir-se les primeres fàbriques de teixits, i després el vapor. L’arribada del tren a la ciutat en la mítica línia Barcelona - Mataró va ser el rampell definitiu. La indústria arribava de la mà de Barcelona, a la vegada que es va traslladar a la ciutat comtal la indústria alimentaria de la zona.
El 29 d’abril de 1859 es col.loca la primera pedra de la nova construcció de l’Ajuntament que es va acabar a principis de 1860. En 1897, la Reina Maria Cristina, la regenta, atorgava el títol de ciutat a Badalona. Una ciutat que ja a inicis del segle XX, va disposar d’una immensa varietat industrial que poc a poc va començar a desplaçar als nuclis tradicionals vinculats amb la pesca. Va ser a finals del segle XIX amb el naixement del moviment obrer a Badalona amb distingides figures del moviment como Joan Peiró o Simó Piera. Culturalment, Badalona també va tornar a obrir l’impulso renacentista, des de el teatre con Enric Borràs i el Teatre Zorrilla. La premsa de l’època amb publicacions com el “Eco de Badalona” 1868 o “Acció” 1910-1919. En 1921 es va fundar l’“Orfeón Badalonés”, mentre començaven a tomar forma les iniciatives esportives emergents des del món de futbol, bàsquet i la natació entre molts altres.
Badalona, no va estar eximida de patir tant la dictadura de Primo de Rivera com la guerra civil i la posterior dictadura de Francisco Franco. Va ser amb diferència la dictadura la que va marcar el fre de l’efervescència cultural de Badalona, com la de la resta de Catalunya, amb la posterior represàlia i l’època de clandestinitat de la cultura.
Badalona va rebre amb entusiasme la proclamació del nou règim, el de la II República. La ciutat va viure intensament tots els esdeveniments polítics i socials d’aquests anys. Les seqüeles de la Depressió econòmica mundial van afectar també a Badalona i van provocar una taxa d’atur elevat i una crisis molt fort.
La guerra va alterar totalment la vida dels badalonins. Posteriorment l’inici de la postguerra va ser significatiu en aquesta ciutat, amb l’assassinat de l’alcalde d’Esquerra Republicana de Catalunya, Frederic Xifré en 1940, el mateix any que el propi President de la Generalitat de Catalunya Lluís Companys. La dictadura va ser el gran moment d’expansió de la ciutat, que va rebre un fluix d’immigració de diversos llocs d’Espanya i que no va poder absorbir degut a la pròpia estructura del poder, donant lloc a barraques i l’aparició de barris amb unes condicions de vida insalubres.
Entre els anys 1960 i 1975 va ser l’època de la recuperació política, de l’actuació clandestina dels partits, de la reorganització obrera, de la creació de les associacions de veïns i de la creació de grups i entitats que iniciaven una nova activitat cultural. En 1978, el cantautor Joan Manuel Serrat li va dedicar a la ciutat el pasdoble Qúe bonito es Badalona.
Les primeres eleccions municipals democràtiques, després de la Constitució de 1978, van tenir lloc el tres d’abril de 1979. Van donar a Badalona una clara victòria dels partits d’esquerra. En el primer govern de la ciutat van participar tots els grups polítics sorgits de les eleccions. En aquests primer quadrienni (1979-1983), el grup majoritari, i el de l’alcalde, va ser els dels comunistes del PSUC i en els quatres següents (1983-1987, 1987-1991, 1991-1995 y 1995-1999) el dels socialistes del PSC-PSOE, amb el relleu conseqüent al davant de l’alcaldia.
Badalona, és avui en l’actualitat la tercera ciutat de Catalunya en població darrere Barcelona i Hospitalet de Llobregat. L’expansió brutal del darrer segle en el marc d’una dictadura poc interessada en el disseny de models urbanístics sostenibles, han fet del creixement de la ciutat, una subdivisió d’àrees; les diferents badalones que la composen, fan d'ella, una ciutat dinàmica i viva.
L'AMIC
L’amicAvui és dijous, un dia quadriculat. He quedat per dinar amb el meu millor amic en David a “Can Joan” un restaurant casolà del centre de la ciutat; no fan dinars sibarites però pots trobar els plats tradicionals de tota la vida: macarrons, ensalades, verdura, arròs, ensalada rusa, pollastre, croquetes, tonyina a la planxa, sopa...
El restaurant està ple i els cambrers no donen abast. En Joan l’amo del restaurant, un home agradable i cordial, ens acompanya a una taula buida. Sembla ser que avui el plat recomanat són mandonguilles amb sèpia, suggeriment que declino amablement. Demanem duen ensalades verdes, aigua mineral i una ampolla de vi negre, que el meu amic i acompanyant comença a veure alegrement.
Amb el segon plat, pollastre a la brasa, arriben les confidències.
- Em separo.
- Què dius?
- Que em separo, que estic fart de mantenir una unió plena d’aparences i no aguanto més.
- Però ja t’has pensat bé aquesta decisió?
- Si, sense dubtes. Creus que m’aixecat aquest matí dient: - avui em separo.
- No sé, em consta assimilar tot això. Tu i l’Alícia fèieu tant bona parella, sempre m’haveu semblat la parella perfecta.
- Si, és veritat, però només de portes cap enforma, es tractava d’un pacte.
- Ostres nen quin pacte tan ben dissimulat.
Omplo el got de vit i penso: “hem menjat, ha parlat, l’escoltat; només queda que m’expliqui quan la va conèixer...”
Amb els postres i el cafè m'explicarà la història oculta.
INSPIRACIÓ A CADAQUÉS
Escrita amb lletra Goudy Old Style número 12, aquesta va ser una més de les cartes que Anna Saine escrivia al desaparegut Àngel Oleiro. La desaparició d’ Àngel Oleiro va deixar a Anna en un estat que podríem descriure d’orfenesa intel·lectual donada la capacitat de diàleg que ambdós es professaven.Saine se sent, en l’actualitat, lluny d’aquell anhel literari que els unia; perduda tota esperança de retrobament passa els dies retirada en la solitud de la casa de Cadaqués. Paisatge inspirador de poetes i escriptors.
“Sospir. El temps es fa lent. Escolto encara el cant de la veu entre els plecs dels llavis. Recordo aquells dies únics de paraules i jocs. Sospir de nou, amb gest suau fixo els ulls en la visió desitjada. Recerco en la nit obscura la imatge i se’m fan infinits tots els camins. Voldria que només una paraula ofegués la luxúria inquieta del pensament. Voldria que només un segons s’aturés en el temps per sentir un fresc de les mans amagades. Sospir a l’alba i a la nit. Cada lletra porta impresa l’adreça d’un destinatari desaparegut entre silencis de dia i silencis de nit, entre mots de dia i mots de nit, entre somriure oberts i somriures tancats... I en aquell ball d’obscures possibilitats espero el desenllaç d’un somni clar que contraresti l’obscur destí de tots els silencis del món”.
Subscribe to:
Posts (Atom)