WENDE CORRECTIONAL FACILITY, setzena crònica)

WENDE CORRECTIONAL FACILITY, setzena crònica)

Harlem 31.- El divendres 29, al voltant de les onze de la nit, vàrem sortir cap a la presó de Wende CF (Wende Correctional Facility), al nord de l'estat de Nova York, prop de la ciutat de Buffalo, en la direcció de les cataractes del Niàgara. Anàvem a visitar el senyor Seth Hayes, empresonat des de 1973, amb l'acusació de formar part de l'organització armada BLA (Black Liberation Army) i haver participat en accions contra la policia.

Però abans ens vàrem acostar al local del IAC (International Action Center), que últimament ha estat traslladat del carrer 14 al carrer 17. Avui hi ha una reunió, en el marc de la campanya contra el Gran Jurat. Gran Jurat que estan preparant els policies, per al dia 26 de setembre, a Brooklyn. Ja han citat el senyor Carmelo Ruiz Villanueva, militant per la independència de Puerto Rico, a qui volen acusar d'haver col.laborat a mantenir en la clandestinitat el Comandante Filiberto, de l'organització independentista i armada "Los macheteros", que fou assassinat en una emboscada policial, fa tres anys, a causa de la delació d'un traïdor infiltrat. El mateix traïdor que ara està darrera d'aquesta citació pel Gran Jurat.

"THE GRAND JURY", UNA INSTITUCIÓ BRITÀNICA COM LA INQUISICIÓ ESPANYOLA

Gairebé tots els assistents a la reunió són latinos bilingües, que parlen indistintament en espanyol i en anglès. M'expliquen que el Gran Jurat és una institucio britànica, que funciona com l'antiga Inquisició a Europa, és a dir, et fan entrar tot sol en una sala, on hi ha el fiscal i un jurat de quinze persones, que normalment no tenen ni idea del que està passant amb el teu cas. El fiscal et va fent preguntes i tu has de contestar. També pots negar-te a contestar o senzillament no presentar-te a la citació, però llavors aniras a la presó, almenys durant tot el temps que durin les sessions del teu Gran Jurat, que es poden allargar dies, setmanes o, fins i tot, mesos...

Si col·labores, et presentes i contestes, potser aconseguiràs que no t'acusin a tu, però llavors segur que acusaran altres persones que estiguin a prop teu en el cas. I si no contestes o no et presentes, el més probable és que igualment vagis a la presó... En el cas del Carmelo, el dilema és molt gran, perquè per una part, es vol mantenir fidel a les seves idees, davant de tothom. I d'altra part, aquest home d'uns cinquanta anys, té responsabilitats familiars que ha d'atendre i, per tant, no pot deixar de defensar-se i intentar aconseguir sortir ben lliurat de tot això. Tota la discussió gira entorn d'aquestes possibilitats. La majoria dels assistents es decanten, de moment, per la no presentació i per aprofitar la situació creada, en el sentit de mirar d'aparèixer en els mitjans de comunicació i seguir explicant les raons per la independència de Puerto Rico.

La citació que li varen entregar els policies al Carmelo té molts defectes formals. Ni tan sols consignen el motiu pel qual el citen. Tot el que sap és el que li varen dir de paraula. Que ja ho sabien tot, perquè el traïdor els ho havia explicat... i que ara li tocava parlar a ell... Algun dels assistents( que ja ha estat a la presó i té una certa experiència en aquest terreny) opina que és probable que la compareixenca del dia 26 de setembre es suspengui, precisament per aquests defectes formals de la citació. Veurem.

"ESTOY PREPARADO...!"

El Carmelo està preparant una carta per al Governador de Puerto Rico, on explica les seves raons i la situació entorn a la citació del Gran Jurat. A tothom li sembla que, a la carta, parla massa clar, que ha de distingir quan es dirigeix a l'opinió pública i quan ho fa a una autoritat... Ell vol deixar clar que no li fa por anar a la presó ("Estoy preparado...") Que si el Filiberto va donar la seva vida, ell bé que pot jugar-s'hi la llibertat... i en aquest moment arrenca a plorar. Es fa un silenci respectuós. Fins que algú el trenca per explicar les gestions que des de fora s'han de fer, a partir del moment en què en Carmelo caigui pres.

Es parla d'alguns precedents. El del senyor Elliot Monteverde, un advocat porto-riqueny, que ara viu a Texas, a qui havien acusat en relació a la campanya popular contra la base militar ianqui de Vieques. Aquest home, en el seu moment, no es va presentar a la citació del Gran Jurat, però de moment l'han deixat tranquil.

També comenten que els policies, quan han de realitzar alguna operació repressiva contra la comunitat independentista porto-riquenya, trien dates assenyalades. Diades significatives en què es commemoren fets transcendentals en la història d'aquella illa del Carib... Aixií pensen minar moralment la gent. En aquests moments, a l'illa hi ha meé de vint càrrecs polítics, que han rebut citacions. Ningú no sap què està preparant el govern ianqui, el poder colonial. Són capacçs de tot, aquesta gent. En el cas del Filiberto, si haguessin volgut, l'FBI el podia haver detingut feia molt de temps, perquè el traïdor els havia explicat on vivia, havia delatat el seu amagatall a la localitat d'Hormigueros. Però no, varen escollir el dia i l'hora, li varen preparar una emboscada i el varen metrallar sense donar-li cap oportunitat.

Fins i tot, l'FBI ha amenaçat amb engarjolar el Governador de Puerto Rico. No li toleren que s'atrevís, ara fa tres anys, a demanar una investigació especial, en el cas de l'assassinat policial del Comandante Filiberto. El govenador, a qui molts acusen de no ser res més que un titella dels ianquis, s'hi va veure obligat, a causa de la gran indignació i del clamor popular que va provocar aquest exponent de la guerra bruta, que estan realitzant els USA contra els militants independentistes de Puerto Rico. El New York Times i la resta de premsa "gringa" de l'època, amb prou feines varen dedicar unes línies, en forma de gasetilla brevíssima, a aquest succés impressionant que va saccejar Puerto Rico.

A la reunió, també s'han fet algunes referències a Veneçuela. M'adono que el règim de Chávez desperta moltes esperances, també entre els porto-riquenys de Nova York.

"NO SE PERMITE BESARSE POR MUCHO TIEMPO."

La reunió s'acaba i ens encaminem cap al carrer 34, d'on acostumen a sortir els caps de setmana els autobusos i furgonetes cap a les presons del nord de l'estat de Nova York, prop de la frontera amb el Canadà, on hi ha una veritable ciutat penitenciària, un univers concentracionari, en el qual també està inclosa la presó d'Attica, tristament cèlebre per l'amotinament de 1971, en què varen morir a mans de la policia tants i tants presos, per ordre de l'aleshores governador David Rockefeller.

A mitjans dels anys noranta, quan vaig començar a visitar aquest país, el nombre de presos no arribava a un milió. Ara ja hi ha més de 2.000.000.- de persones preses. I continuen la construcció de noves presons...

Després de nou o deu hores de viatge, incloses les parades inevitables per tal que sobretot els conductors puguin reposar, entrem a la presó de Wende CF i de seguida intento fixar-me en quines són les característiques principals, els trets diferencials que sempre existeixen en cada presó, malgrat l'acostumada uniformitat oficial. Sempre hi ha detalls repressius que el Sistema deixa a la iniciativa dels carcellers de torn, per tal que els organitzin a la seva manera. Es tracta que se'n sentin corresponsables.

Ala sala de visites, hi ha un cartell molt gran, que està confeccionat a mà i en colors, que diu: "No se permite abrazarse o besarse por mucho tiempo". Un atemptat als sentiments. I un altre: "Los visitantes tienen que estar frente a los internos, durante la visita. Y con los pies en el piso, debajo de la mesa."

En el tercer control, a la porta de la sala de visites, sobre un taulell, veig que hi ha jocs de pòquer i cartes. I al costat, una capsa plena de llapis i paper blanc per escriure. Això em sorprèn molt, perquè altres vegades les discussions que he tingut en algunes presons han estat precisament per tal que em permetessin entrar amb paper i llapis. Després la gent amiga m'explicarà que, en principi, el paper i el llapis que ens ofereixen està previst que sigui utilitzat per anotar les partides que guanya cada jugador de cartes. Nosaltres ho utilitzarem per a una altra cosa, és clar.

Les taules són totes iguals, però les cadires no. A cada taula n'hi ha tres de blaves i una de blanca. Les blanques estan totes encarades al punt de control i són per als presos. Les blaves per a les visites, que poden estar d'esquena al control. A terra, en determinats punts de la sala, hi ha una línia groga, que marca el límit fins on poden deambular els presos. Aquí, la majoria dels carcellers porten la porra a la cintura i sense cap mena de funda, a punt.

Seth Hayes es comença a explicar. Està condemnat a una pena de privació de llibertat d'entre 25 i 100 anys. Ja en fa trenta-cinc, que és a la presó. I ha intentat 7 o 8 vegades que li concedeixin la llibertat provisional. Dimecres que ve, 3-9-08, s'espera que hi hagi una resolució de la seva última instància. La principal pega que ell hi veu és que la Junta de Tractament sap que, en tots aquests anys , la seva consciència política no ha disminuït ni un gram. I per això també saben que, quan surti al carrer, tornarà a fer feina política en favor de la seva comunitat. De totes maneres, aquesta vegada en Seth té moltes esperances.

"JO SÓC UN DEMÒCRATA... I AIXÒ NO ÉS DELICTE."

Últimament queda molt bé que un ciutadà negre digui "Jo sóc un demòcrata". Segurament per allò del candidat demòcrata negre a la presidencia. I per això, el que en Seth s'ha esforçat en deixar entendre als educadors que li han fet l'entrevista, és que la seva filosofia coincideix molt amb la del Partit Demòcrata nord-americà. A veure si així...

De tant en tant, també li han encomanat la feina de donar xerrades sobre civisme elemental, per preparar la sortida al carrer dels qui estan a punt de complir les seves condemnes. Això tambe ho fa Marshall Eddie Conway a la presó de Jessup, a Maryland. Quan a un pres li encarreguen aquestes coses, és un bon senyal. A més, els paguen un sou per aquesta feina: 3,75 dòlars a la setmana (tres dòlars setanta-cinc cèntims!).

Charles Barron, que és regidor de l'ajuntament de Nova York, ha fet una carta a la Direcció de la presó, amb una recomanació pel règim obert d'en Seth. Això també compta. Ara l'Anne es treu la camisa i se li veu la t-shirt amb un dibuix de la cara de Bobby Sands i el Che Guevara: "Poden matar un revolucionari, però no poden matar la Revolucio." L'Anne sempre fa aquestes coses per animar els presos. El Seth somriu...

FUGUISTES EN CADIRA DE RODES.

No fa gaire va intentar escapar-se un pres. Durant la fuga el varen perseguir i, quan ja estaven a punt d'atrapar-lo, li varen disparar a l'esquena. No va morir, però el varen deixar paralític. Ara el tenen aquí, amb cadira de rodes i tot, per tal que serveixi d'escarment als qui pensin en la fuga com a una possibilitat real... En Seth ens assenyala un carceller. "El veieu aquell, blanc, calb, no gaire alt? Doncs és del pitjor que hi ha. Per poca cosa li clava una pallissa a qualsevol pres. Jo he aconseguit que a mi em respecti. Sempre que em parla una mica massa fort, jo li replico educadament i després faig una queixa per escrit contra ell, davant de la Direcció de la presó. Entre això i que ells veuen que sempre tinc visites de gent que no són pròpiament de la meva família, he aconseguit que no es passin amb mi. Per això us agraeixo tant, a vosaltres, que em vingueu a veure quan pugueu."

Li expliquem al Seth la reunió d'ahir amb els porto-riquenys. Troba molt encertada la campanya que estan fent contra el Gran Jurat. I aquestes recomanacions a la gent dels barris, en el sentit que no parlin amb els de l'FBI. S'han donat casos en què aquests policies federals, han intentat iniciar converses amb veins o veïnes, a base de convidar-los a un cafè... tal és la seva gosadia. Cal que la gent sàpiga que contestar les preguntes de l'FBI amb mentides és un delicte i pots anar a la presó, pero no contestar-les o simplement negar-se a escoltar la pregunta, no constitueix cap delicte. És això el que cal fer.

"FINS QUE EL CÀNCER SIGUI IRREVERSIBLE".

Entre els abusos que els presos comenten que es perpetren aquí dintre, destaca el funcionament dels serveis mèdics. Hi ha un pres qui varen detectar un càncer fa mesos, pero no n'informen la família, ni a ell, ni a ningú fins que la malaltia ja està molt avançada o ha arribat a ésser irreversible. s una manera facil de deslliurar-se de presos incòmodes, de tractament difícil...

Ell no sabia res de la demanda judicial que Elaine Brown li va interposar a Katheleen Cleaver. Seth diu que tot aquest afer li recorda els mètodes que va fer servir el programa policial COINTELPRO (Counter Intellgence Program), els anys seixanta i setanta, per destruir el Black Panther Party.

Ara han obert les portes de la terrassa per als visitants. Ho aprofitem per sortir una estona al sol. Jo em protegeixo la calvície amb una samarreta esportiva que té caputxa. I em sorprèn que no em diguin res els carcellers, en veure'm. En altres presons està terminantment prohibit, utilitzar aquestes peces de roba.

"FOTEU EL CAMP D'AQUÍ...!"

Ja s'acaba la visita. Li desitgem al Seth que l'any que ve no puguem venir a visitar-lo, perquè ja tingui el règim obert i ens puguem veure al carrer. Són les dues del migdia i hem passat quatre hores aquí dins, amb ell. Abans de les tres de la tarda, passa a recollir-nos l'autocar que fa la ronda per aquestes presons del nord. Sortim tots i totes de la "hospitality room", de què algunes presons disposen, per tal que les visites puguin prendre cafè, anar al WC i canviar-se de roba, si cal. I la tornada es fa amb molta més rapidesa. Al cap de poc més de vuit hores ja som altra vegada al carrer 34 de Manhattan. En baixar, veiem que hi ha una rotllana amb cares d'indignació, al voltant d'una mare d'un setanta anys i un seu fill. Els reconeixem perque havíem fet el viatge d'anada junts, amb una furgoneta petita, ja que no hi havia prou gent per acabar d'omplir l'autocar. La dona està explicant que no ha pogut veure el seu altre fill pres, perquè tot i que va trucar el divendres passat, per assegurar-se'n, els carcellers que la van informar per telèfon es varen equivocar i li van dir que podria entrar avui, dissabte, però en arribar al primer control li han negat el pas amb l'argument que les lletres inicials del nom del seu fill, estan incloses dins de les visites previstes per l'endemà, diumenge. I no per a avui, dissabte. Han estat uns mil quilòmetres d'anada. I mil de tornada, perquè no tenien manera de quedar-se a dormir allà i, sobretot, perquè cap dels conductors dels autobusos no li assegurava que hi hagues plaça, a l'endemà, per tornar cap a casa seva a Nova York. I ara haurà de repetir el viatge: mil i mil més. I te setanta-cinc anys, almenys. Cap dels raonaments que han fet davant dels carcellers no ha servit de res. "Foteu el camp d'aquí!". Aquesta ha estat la resposta funcionarial.

NI BUSH, NI CHENEY

Avui, mentre escric aquesta crònica, els noticiaris de TV avancen una primícia. Ni Bush, ni Cheney no estaran presents a la Convenció Republicana que comença demà. El locutor destaca que aquest any les coses van diferents que el 2005, quan el president Bush va continuar les seves vacances, encara que l'Huracà Katrina estava devastant Nova Orleans. Ara, amb el nou huracà que avança pel Golf de Mèxic, Bush s'ha afanyat a fer declaracions sobre el terreny, per donar seguretat a la gent, per fer-los veure que s'està fent tot el possible per aminorar les desgràcies que ja es veuen venir. Però tambe és possible que els republicans que organitzen la Convenció hagin preferit no convidar-los a assistir, a causa del grau tan baix de popularitat que ara mateix gaudeixen aquests dos polítics professionals.

Abans de separar-nos, l'Anne i la Maryloo també signen el comunicat de recolzament a Amadeu Casellas:

Anne Lamb. 2555 Bainbridge Ave. #4B, Bronx, NY 10458.-
Maryloo Soueid. 733 East 9th St. 2FW, NY, NY 10009.-

Francesc Arnau i Arias, des de Harlem.
31-8-08.

MORTS I ARMES MADE IN USA., quinzena crònica

Filadèlfia, 1985

Harlem 29.- "En aquest país ja no es manufactura res o gairebé res. Tot ho fan fer fora. Cap a l'Àsia o així. Aquí només manufacturem morts... i més armes per fer més morts. Aquí no fabriquem res per a la vida..." Normalment, quan torno cap a Nova York, a final de mes, tothom em pregunta pels presos que he visitat. I quan ahir explicava a un dels meus amics les opinions de Mumia Abu-Jamal, sobre la pèssima situació de l'economia nord-americana, em fa aquest resum.

"A finals dels anys vuitanta, a l'Afganistan, la CIA va aconseguir realitzar les provocacions suficients per tal que la Unio Soviètica realitzés la invasió militar. A partir d'aquí, això va suposar la bancarrota per als rusos i el col.lapse total. Doncs bé, ara això esta passant aquí mateix, ens passa a nosaltres... entre la guerra d'Irak i la d'Afganistan... i ara tota aquesta crisi amb l'Iran... nosaltres també entrarem en bancarrota. Tots estem endeutats amb les targetes de crèdit i les hipoteques..."

L'OBSESSIÓ AMB LA PROPIETAT PRIVADA

Ahir a la nit vaig assistir a una altra sessió de cine-fòrum, que dirigien les senyores Ramona i Pam Àfrica, de l'organització revolucionària MOVE. Es tractava de passar un documental del bombardeig policial de 1985 contra la casa que l'organització tenia a Ossage Avenue, Filadèlfia. El Brecht Forum està ple fins a dalt de tot, vull dir unes noranta persones, a moltes de les quals jo conec de fa anys. Per exemple,Tibi, una dona blanca, vídua d'un voluntari de la Brigada Lincoln, que va venir a defensar la república espanyola els anys trenta. Benjamín Ramos, un latino de Nova York, que és dels principals impulsors del col.lectiu anti-repressiu "Pro-Libertad", en favor dels presos independentistes portorriquenys. Kazembe, un negre gras i jove, amb cabells curts i ulleres, que l'altre dia va tenir una enganxada generacional amb la Cleo, afro-americana ex-black-panther. Paulette i Anne, del col.lectiu "Jericho" de solidaritat amb els presos polítics nord-americans. Suzanne, una dona blanca, psiquiatra, del Comitè Mumia de Nova York. Ore, afro-americà, d'uns trenta anys, supporter dels MOVE, que viu a Brooklyn. Maryloo, una noia palestina, del Lower East Side a Manhattan, una de les primeres persones que vaig conèixer a Nova York, el 1997, quan ens va acollir a tota la colla de deu o dotze persones de Barcelona, a la seva casa okupada del carrer 9...

El documental està fet amb participació dels mitjans de comunicació convencionals. Fins i tot el diari Philadelphia Inquirer hi ha col.laborat. El varen fer l'any 1986, un any després dels esdeveniments, i fa la impressió que el propi poder local de Filadèlfia s'havia espantat de les seves malifetes. Com que no varen poder arrencar a la gent dels MOVE de casa seva, al final els varen tirar una bomba incendiària de guerra, des d'un helicòpter. Les conseqüències varen ser esfereïdores: varen cremar tota una travessia de cases aparellades: 61 habitatges i gairebé 300.- persones desplaçades...

En el documental es fan entrevistes a diferents veïns del barri. La majoria són gent manipulada pel Sistema, que ni se'n adona, que ho està. Es queixen que, com a conseqüència del bombardeig, la seva casa també ha cremat i han perdut totes les seves pertinences. Tot el que posseïen... mobles, electrodomèstics... tot. La Ramona ens crida l'atenció sobre el fet que no hi ha cap d'aquests veïns, suposadament neutrals que, en queixar-se, recordi les onze persones, membres dels MOVE, que varen morir cremades vives a l'interior de la seva casa... ni dels animals morts. No se'n recorden, ni dels gossos que tenien els MOVE, ni dels altres animals que tenien amb tota seguretat molts veïns...

Aquests veïns són persones perfectament representatives de la ideologia dominant, que ja fa molts segles va convertir les cases de la gent en una cosa molt diferent del que eren en un principi de la civilització. En un primer moment, les cases tenien un objectiu molt senzill i clar, que era servir d'aixopluc i refugi a les persones, enfront de les inclemències del temps. Després, això es va anar desvirtuant i les cases varen començar a servir, més que res, per protegir i guardar les propietats de cadascú.

L'historiador Howard Zin (que ha col.laborat en diferents ocasions amb Noam Chomsky) en la seva obra "A people's History of the USA" explica que Cristòfor Colom, en un dels seus primers informes a la reina Isabel de Castella, ja reconeix que els indígenes d'Amèrica que el varen rebre, a ell i a la seva tripulació, eren gent que els ho regalaven tot, gens agressius, que no sabien ni com agafar les espases, de tal manera que les agafaven per la fulla i es tallaven ells mateixos... Ha passat molt de temps des d'aleshores. Tot ha degenerat molt...

"A LA FACULTAT NO ENS EXPLICAVEN RES, D'AIXÒ."

Ramona Àfrica explica com va conèixer els MOVE. Al voltant de 1980 la varen convidar a assistir a un judici que es va fer a Filadèlfia, contra alguns membres de l'organització. Diu que va quedar impressionada de les coses que va veure dins de la sala de vistes del jutjat. Ella estava estudiant a la Facultat de Dret, però ni tan sols sospitava que aquelles coses puguessin passar en el món real, en els jutjats. Aquella manera d'acusar la gent sense proves. Aquell comportament tan prepotent de la policia. Aquell malbaratament dels recursos públics només per fer callar els dissidents. Tota aquella maquinària repressiva en marxa, contra unes persones que només defensaven el seu dret a viure d'acord amb la Naturalesa...

I d'altra banda aquell respecte que es guanyaven les persones acusades. Respecte guanyat a pols, amb la seva actuació dins de la sala, sense que els advocats pràcticament haguessin que intervenir. Els propis acusats interrogaven els testimonis del fiscal, amb una habilitat que no tenia res a envejar al més hàbil dels advocats... Tot allò contrastava molt amb l'actitud de submissió total que molta gent té davant dels tribunals.

"Normalment, ningú no es qüestiona les imposicions judicials. Què pots esperar d'un Sistema Judicial que t'obliga a tenir intermediaris? T'imposen un professional, un advocat que ha de parlar en representació teva. Que diuen que ho farà millor, perquè per això és un especialista... De tot això me'n vaig adonar després" --explica la Ramona-- "I aleshores vaig concloure que m'interessava més aquest món real que no l'altre, el que m'oferia el Sistema. Possiblement, a causa de la meva extracció social de classe mitjana, jo hauria arribat a ser jutgessa, sense massa complicacions. Un d'aquests magistrats o magistrades que ara demana als presos dels MOVE-9 que confessin. Que es declarin culpables, després de més de trenta anys de proclamar la seva innocència. Que es declarin culpables i així els concediran el règim obert. Però tot això no ho escriuen. Només els ho diuen de paraula, a les entrevistes que tenen dins de la presó... és a dir, que la possibilitat de l'engany està sempre present..."

I LA MANIA DELS iPhone.

Molt a prop de la sala on fem el fòrum, hi ha una "Apple Store", una botiga d'aquesta multinacional informàtica, enfront de la qual ja fa setmanes i mesos que hi ha llargues cues de gent. Un amic de Barcelona, quan va saber que venia a Nova York, em va donar diners per comprar-li un d'aquests telèfons mòbils amb els quals sembla que, a més de fer fotografies i no sé quantes coses més, tambe pots parlar-hi... Quan ja em varen atendre, vaig poder comprovar una vegada més fins a quin punt el Sistema és fred i calculador. En els últims deu o dotze anys, aquests "Apple" i companyia han arribat a aprofundir molt en els seus estudis de mercat, de tal manera que cada vegada estan més a prop d'evitar qualsevol tipus de pirateria o, fins i tot, d'evitar que la gent ens aprofitem de qualsevol petit aventatge --com pot ser el viatge d'un amic-- per pagar menys pels seus productes.

Efectivament, ja d'entrada la dependenta --que és molt amable-- m'explica que per poder fer la compra cal ser un ciutadà resident als USA. Primer cal signar un contracte amb la companyia "American Telegraph and Telephone" (ATT), per un mínim de dos anys, amb una quota minima de 69.- dòlars mensuals. Després, amb aquest contracte signat i el compromís econòmic adquirit, et faran la venda de la ganga: un iPhone només per 199.- dòlars. Així, la conveniència de fer la compra a Barcelona queda molt clara...

Les entrades i sortides de la botiga estan farcides de guàrdies de seguretat. I per l'interior, per cada un dels tres pisos de l'establiment, circula una veritable tropa de dependents, identificables fàcilment per les seves samarretes verdes, amb l'anagrama d'Apple, que estan atents al més mínim gest dels usuaris...

COMPLOTS CONTRA BARACK OBAMA

Amb el Julián, el corresponsal de Ràdio Bronka a Nova York, aprofitem el fòrum per repartir algunes octavetes contra el Tractat de Lliure Comerç que el govern dels USA està imposant a Colòmbia, per augmentar encara més l'explotació de les multinacionals ianquis sobre els recursos naturals d'aquell país. Encara hi ha alguna esperança que en el Congrés de Washington s'aconsegueixi guanyar la votació en contra i, per això, l'octaveta que repartim està encaminada a animar a la gent per tal que es dirigeixi al congressista del seu districte i li exigeixi el vot en contra.

Després connectem la CNN i, com no podia ser d'altra manera, continua la retransmissió de la Convenció Demòcrata de Denver. A l'Obama només li falta levitar en l'aire, ascendir al cel. El 2004, ja vaig tenir ocasió de veure el veritable circ que va realitzar la Convenció Republicana al Madison Square Garden de Manhattan, però ho vaig atribuir a la manera de ser i de fer de George Bush i el seu Partit Republicà. Però no, ara m'adono que els demòcrates fan exactament igual...

La setmana passada, els diaris de Denver varen explicar que la policia havia detingut, prop del lloc on es feia la Convenció Demòcrata, dues o tres persones que tenien un arsenal, al cotxe. Ningú no s'ha molestat a negar que estaven preparant l'atemptat contra Obama. Troben normals aquestes amenaces. Sembla com si ja hi comptessin, amb el risc que determinats candidats a la presidència d'aquest país han de córrer... I mentrestant, per Internet ha aparegut una llista de 47.- persones que, per un motiu o altre, estaven molt a prop del matrimoni Clinton, i han mort de manera violenta, durant aquests últims anys. Alguns directament assassinats i altres en circumstàncies molt estranyes...

Francesc Arnau i Arias
29-8-08

"ES LA LLEI, ES LA NOSTRA POLÍTICA..." , catorzena crònica

Marshal Eddie Conway

Baltimore 26.- Quan aquest matí he vist i escoltat el President del Parlament de Geòrgia, per la CNN, com parla de la política internacional, he tornat a pensar fins a quin punt el Sistema és capaç d'uniformitzar la ideologia dominant a nivell mundial. Per començar, aquest home de Georgia parla un anglès que no el diferencia per res de qualsevol polític de Washington. Amb tota seguretat ha estat educat en una universitat nord-americana. Defensa la política exterior ianqui, com si fos el president d'aquí. Tota la culpa del conflicte de Geòrgia és dels russos. La OTAN sempre ho fa bé, quan envia les tropes. La CNN sempre informa objectivament...

Igualment ahir, quan vàrem anar a visitar Marshal Eddie Conway, --ex-black panther empresonat des de fa 38 anys--a la sala d'espera de la presó de Jessup, a una hora i escaig de Baltimore, una senyora de 76 anys, mestra jubilada, ens explicava el seu incident amb els carcellers. Ella havia hagut que repetir el trajecte des de casa seva fins a la presó, perquè la primera vegada que havia vingut, s'havia descuidat el DNI. De res havia servit discutir amb els del control d'entrada, o amb el Cap de Serveis. I això que la coneixen de cada setmana... La resposta als seus raonaments ha estat sempre la mateixa: "Si vostè no té un document d'identificació, no pot entrar. Aquesta és la norma. És la nostra política." I ja està.

Em fa pensar en la jutgessa de Manresa, quan contesta a la mare del pres Amadeu Casellas, --que s'aproxima als seus setanta dies de vaga de fam: "Com a jutgessa no puc fer-hi res més. Estic sotmesa a l'imperi de la llei..." I la senyora de la sala d'espera continua: "Ja els ho he dit, el que té de pitjor aquest Sistema, és que deshumanitza els seus servidors. I faré una carta al responsable estatal de presons. Almenys que sàpiga el que penso. Potser així podrem canviar algun dia la seva política..." La senyora té avantpassats italians i la seva rebesàvia es deia Fiol i era catalana. Ella va ser educada als jesuïtes, a Puerto Rico.

A POTOMAC STREET TOTHOM VOTARÀ OBAMA

La primera cosa que em va explicar la Nzinga, companya de l'Eddie, en arribar, és que ella votarà Obama i que en el seu barri ella s'encarregara que tothom faci igual. Això ja se m'ha fet evident, ja que a totes les finestres de les cases del voltant ja he vist les pancartes. I no han de votar fins al novembre... La gent negra d'aquest país té moltes esperances en Obama. De fet, aquest estat d'ànim em sembla molt conseqüent amb l'ambient que es respira al museu de cera que he visitat tantes vegades, aquí, a Baltimore:"The Great Black in Wax Museum". En sortir al carrer, després de resseguir totes les penalitats que els negres han hagut de passar, des que van arribar al continent nord-americà, fem el mateix comentari de sempre. Falta l'estàtua de cera de Mumia Abu-Jamal i la de l'Eddie Conway. Quan pregunto per la de l'Eddie, em diuen que és molt cara, una estàtua, que no tenen prou diners... Això és el que sap la Nzinga. I jo penso que no deu ser un problema de diners...

L'Eddie em confirma que, últimament, totes les seves esperances estan posades en la resolució del cas d'un altre pres, que té els seus recursos argumentats de la mateixa manera que l'Eddie. El judici es va fer el novembre passat, però la sentència encara no ha sortit. Es tracta que reconeguin que la defensa va ser defectuosa, perquè l'advocat d'ofici també anava borratxo com en el primer judici de Mumia. Si aquesta sentència sortís favorable, això suposaria un precedent aplicable a uns 260 presos que es troben en igual o semblant situació a la de l'Eddie...

"QUALSEVOL MENYS LA HILLARY...!

"Qualsevol vice-president menys la Hillary Clinton...!" Ara que ja se sap qui serà el vice-president, si guanya l'Obama, Nzinga explica que a la gent que votarà la butlleta demòcrata, li era absolutament igual quina fos la persona. Però sabien molt bé qui no volien que fos. Qualsevol els estava bé, excepte la Hillary Clinton. "Aquesta ja ha tingut la seva oportunitat. Ella i el seu marit. I ho varen fer molt malament. Ara que deixin l'Obama tranquil... que faci la seva feina com a president... Ja n'hi ha prou dels Clinton. Ara tenen dret que els protegeixin policies del servei secret, durant tota la resta de la seva vida... i nosaltres som els qui paguem. Ja esta bé, home, ja esta bé..."

"A més, l'Obama està molt bé. Es miri com es miri. El seu pare negre i la seva mare blanca. I va sortir un nen negre. Que més volem...?" Si veus la botiga del museu, és com si l'Obama ja hagués guanyat. També és veritat que no hi tenen, encara, la seva estàtua, però hi ha tota mena de publicacions sobre ell, amb discursos i declaracions seves: "En cap altre país del món, la meva història no hauria estat possible..." diu l'Obama en un llibre que es titula: "The Rise of Barack Obama", és a dir, (L'ascensió de Barack Obama) "Quina història?" es pot preguntar el lector. La resposta és evident --sobretot per als qui votaran demòcrata-- i ha de culminar indefectiblement amb la seva presa de possessió com a primer president negre dels USA. I és que, en campanya, tothom presumeix del que pot. El 1960, John F. Kennedy presumia que seria el primer president catòlic. A la botiga també veig uns ninotets de plàstic, que representen l'Obama i que poden moure els bracos, les cames i el cap.

Nancy Pelosi, la presidenta del Senat, que també ha intervingut en la Convenció Demòcrata de Denver, per promocionar Obama, presumeix que ella ha estat la primera presidenta del Senat, que és una dona i, a més, d'ascendència italiana. La seva intervenció és de les que més m'han cridat l'atenció en aquest primer dia de la Convenció. En el Palau de Congresos, ple fins a la bandera, ha anat pujant de to, fins a semblar una mestra de parvulari. Fa un raonament senzillíssim i després ella afirma que l'Obama té raó i que el republicà MacCain no en té. I tota la classe ha de repetir que el MacCain no en té. I també fa servir el mateix martell de fusta que al Senat, per anar colpejant la taula al costat del micro.

"I UN CUNYAT DE L'OBAMA"

Tot això ho intento explicar, amb tots els respectes per la gent senzilla que votarà Obama i que ara fa campanya, però és impressionant veure com està muntat tot. Ara surt un germà de Michelle Obama --que també ha de sortir a parlar després, com aesposa i mare dels fills de l'Obama-- que explica com jugava a bàsquet amb el Barack. I tota aquesta gent, que ara parla davant de milers de persones en directe i per a una audiència de milions, si tenim en compte les càmeres de TV, no tenen per què ser oradors nats. Han d'haver rebut un curset accelerat o alguna cosa... i tot aixo són diners...

I, per altra part, veig que tots els qui intervenen, asseguren que l'Obama aconseguirà que tothom tingui dret a la sanitat i a l'educació. Que això no sigui mai més un privilegi per a uns quants afortunats, diuen. I jo penso que a aquestes alçades, la primera potència mundial ja hauria d'haver aconseguit això fa molts anys. I recordo la reacció de Bàrbara Cox, quan va sentir Don Cox, que té tanta fe en Obama: "Si tu mateix t'ho creguessis, tot això, pensaries en tornar i no en continuar exiliat i demanar la ciutadania francesa com estàs fent ara...!"

"STRANGE FRUIT"

Diumenge passat, a la tarda, vaig poder assistir a un homentage, en el propi museu de cera, a la cantant de jazz Billie Holiday (1915-1959), la mateixa que surt adormida, en una habitació d'hotel, en un mural de les parets de la "Milton Playhouse" a Harlem. Entre altres coses, es va passar un documental de la seva vida, en el qual surt ella, cantant una cançó que ella mateixa va composar i que es diu "Strange Fruit". La tonada fa referència als linxaments de què foren objecte milers i milers de negres, --fins ben avançat el segle XX-- penjats pel coll de les branques dels arbres. També aquestes cançons ajuden a comprendre l'actitut dels afro-americans, davant del món actual i davant de la possibilitat que un negre sigui president.

Altres personatges del museu: Kwame Nkrumah (1909-1967), ciutadà de Ghana, líder de la lluita per la independència del seu país, que va ser la primera nació africana en aconseguir alliberar-se de la dominació britànica. I ell va ser el primer president.

Jomo Kenyatta (1894-1978), que fou el primer president de Kenya, després de la independència. I que és recordat sobretot perquè va aconseguir unificar tribus que, fins aleshores, semblava que tenien interessos inconciliables.

Desmond Tutu, que és el bisbe Sudàfrica que l'any passat va aconseguir que li traguessin les manilles a Mumia Abu-Jamal, a la presó de SCI Greene, a l'oest de Pensilvània, mentre està al locutori amb les visites...

Paul Robeson, artista negre, polifacètic, que va destacar a mitjans del segle passat pel seu activisme polític. Aquests dies, fullejant una biografia seva, he trobat una entrevista que li va fer l'escriptor cubà Nicolas Guillén, el 1938, a l'Havana, quan tornava de visitar Madrid, per solidaritzar-se amb la causa republicana, durant la Guerra Civil Espanyola. I quan Guillén li pregunta: "Què és el que l'ha portat a vostè a viatjar a Espanya? Ell contesta: "El meu amor a la Democràcia. Si triomfés el feixisme al món, els negres no podríem ni existir... Ara vinc de Londres, de fer concerts en benefici de la causa antifeixista. I així ho faré per tot arreu..."

En aquesta entrevista, que es va publicar aquell mateix any 1938, a la premsa cubana ("Mediodia") entre Nicolas Guillen i Paul Robeson expliquen la diferència entre els voluntaris estrangers que anaven a defensar la república en aquella guerra civil i els mercenaris de Hitler i Mussolini, que només sabien que hi anaven per diners, a lluitar en contra d'un país que no coneixian i a matar una gent que no els havien fet cap mal...

En llegir aquesta entrevista tambe m'adono que Langston Hughes (1902-1967), aquell poeta que vaig esmentar fa uns dies a la crònica del Malcom X Boulevard, també va estar de corresponsal de guerra a Madrid, en la mateixa època.

"REMEMBER FORT PILLOW!"

"Recordeu Fort Pillow!" Aquest era un dels crits de guerra més comuns, entre els soldats negres que lluitaren contra les tropes sudistes, que volien mantenir el sistema de l'esclavatge. Cridaven això per recordar les víctimes d'una massacre, la de Fort Pillow, perpretrada durant aquella guerra civil, en fer matar 300 soldats negres, després que ja s'havian rendit i estaven desarmats, a mans dels sudistes. La part del museu dedicada a denunciar les atrocitats comeses pels esclavistes blancs és esgarrifosa. Vegeu quin relat fa un tal Drake. contrabandista d'esclaus, el 1819:

"Ja estàvem tirant dels últims bòtils, quan ens vàrem adonar de que s'acabava l'aigua potable.
El Capità Ruiz va donar l'ordre que, per salvar la nostra càrrega de prop de 500 esclaus, hauríem de donar als negres només mig got d'aigua cada dia. I a la tripulació un got sencer. Però a mesura que la set ens anava turmentant, costava més que la nostra tripulació permetés que els negres tinguessin aquest mig got d'aigua... Així aquella nit, nosaltres vàrem calmar la nostra set, mentre els negres anaven morint assedegats a sota nostre. Aquella gent va anar morint tan de pressa, que en un temps molt curt, almenys 100 homes i dones es varen trobar lligats a igual nombre de cadàvers... "

"Ningú es va molestar en llençar els cadàvers per la borda. I, al cap de pocs dies, ens vàrem adonar que els nostres negres s'estaven podrint a la bodega i que havien generat la pesta. Així, la malària, va anar pujant al pont del vaixell, en forma d'una mena de boira negra i mortífera...."

"Aquells de nosaltres que no es varen contagiar de malària, varen abandonar el vaixell, deixant darrera catorze membres de la tripulació --que ja estaven morts o que s'estaven morint, sobre el pont-- a més de tota la càrrega de negres, que s'anaven podrint a sota..."

EL CAS DRED SCOTT DAVANT DELS TRIBUNALS

Un altre dels episodis que em sembla més destacable, és l'afer que es coneix per Dred Scott, que és el nom del seu protagonista. Vegeu-lo, tal com l'exposa el museu:

"Potser una de les coses que sobten més la gent africana que viu al continent americà, és el fet que els africans foren obligats a venir, mentre tota l'altra gent va venir voluntariàment. Els africans que foren obligats a venir, eren qualificats de "bestiar." Per això, la lluita dels afro-americans es continua en el sentit d'aconseguir veure restaurada la seva humanitat, en el context de l'experiència americana."

"El 1856, Dred Scott (1795-1858) va desafiar la institució de l'esclavatge, presentant el seu cas davant del Tribunal Suprem dels USA. Ell mateix havia estat esclau en el Sud del país i havia accedit a la llibertat, en desplaçar-se --amb totes les dificultats imaginables-- cap al Nord. Però com que més endavant va tornar al Sud, li varen tornar a imposar el seu status d'esclau."

Scott, en la seva demanda, venia a dir que, havent aconseguit ser lliure a partir d'un determinat moment de la seva vida, ja ho havia de ser per sempre. Però malgrat tot, el jutge Roger B. Taney, de Maryland, que feia de portantveu dels altres membres del Tribunal, va resoldre que "els negres no tenen cap dret que un home blanc estigui obligat a respectar." I per això, en Dred Scott no estava legitimat per acudir davant dels tribunals dels homes blancs.

També el jutge Taney estava sotmès a l'imperi de la llei, igual que la jutgessa de Manresa en el cas Amadeu Casellas. O els carcellers de Jessup, davant de la senyora de 76 anys, que no portava el DNI. No accepten que les lleis han estat fetes per als homes i no els homes per a les lleis...

La sentència del cas Dred Scott va contribuir a obrir encara més els ulls dels negres, en el sentit de fer-los veure que l'aparell legal del Sistema refusaria sempre reconèixer-los com a ciutadans de primera classe. I els va convèncer encara més que havien d'alliberar la seva nació de l'esclavatge.

ARA, L'ESCLAVATGE ÉS LA PRESÓ

Ara l'esclavatge és la presó. I els llocs de treball --per als treballadors teòricament lliures-- a quatre o cinc dòlars l'hora, en molts supermercats i llocs així. Durant l'entrevista amb l'Eddie, per si havíem oblidat que totes aquestes reflexions les estem fent a l'interior d'una presó, la carcellera ens ho recorda. Des del seu punt d'observació i control, que està situat sobre un entarimat que domina tota la sala de visites, s'ha adonat que l'Eddie ha passat el braç per sobre de la petita barrera que separa la nostra taula de la seva. L'Eddie només volia tocar el brodat de l'uniforme de la seva germana Cookie, que juntament amb la doctora Rebecca i jo estem mantenint l'entrevista.

"Si vostè torna a tocar una persona d'aquest cantó de la barrera, la seva visita s'haurà acabat." L'Eddie s'excusa com pot, en base al fet que fa molt pocs dies que l'han portat altra vegada a aquesta presó. Efectivament, recordo que l'any passat l'havien dispersat en una altra presó, a causa d'un amotinament en què havia mort un policia. Ell estableix diferències entre aquella presó i aquesta: "Allà tu notaves que ens odiaven, però no ens molestaven massa, els carcellers. També era una presó, és clar, però era diferent... Aquií tenen una altra tàctica. Per exemple, ens donen tant de menjar com volem, pero tinc la sospita que no es prou sa, tot això. I que, de vegades, ho fan expressament,per tal que ens posem malalts. Ara mateix jo tinc gota. Ja veieu com he de caminar... ben a poc a poc. I això no és res. Fa dos dies, gairebé ni podia moure'm."

Com sempre, l'Eddie no para de preguntar i d'explicar-se. Diu que no s'equivoca, Don Cox, quan prefereix no bellugar-se de Franca. Ni tan sols passar la frontera espanyola, per venir a Barcelona. I està molt interessat en parlar d'Amèrica Llatina:

"Què me'n dius, del Paraguay? Un altre país que està aconseguint situar persones progessistes a dalt de tot de l'Estat. Un altre més de la colla dels Castro, Chávez, Lula, Evo Morales... alguna cosa està canviant, a Amèrica Llatina... la lluita pel socialisme torna a avançar..." I naturalment, la seva germana insisteix en parlar de temes familiars. I la Rebecca en parlar de la salut dels presos. No és que l'Eddie es negui a aquestes altres converses, però vol estar per tot. Pregunta molt per la seva mare, que ara ja té més de 90 anys i les dues dones tornen a pensar en la possibilitat de convèncer-la per acompanyar-la a fer una visita a aquesta presó, aprofitant que està ben a prop...

Afortunadament, l'Eddie està molt ben informat. Ja està al corrent del pleit que ha posat Elaine Brown a Kathleen Cleaver, per aquell afer intern del Black Panther Party, en els anys seixanta, cosa que no sabien ni la Rebecca ni la Cookie. La Rebecca comenta que el record més clar que té d'aquesta Elaine Brown --que ara es dedica a posar pleits perquè l'acusen d'haver actuat de confident de la policia, des de dins del partit-- és quan un dia d'hivern d'aquella època, molt fred, a Chicago estaven repartint octavetes en un míting a l'aire lliure i, quan li va tocar parlar a la Elaine Brown, va aparèixer davant del micro, amb un abric de pells que almenys valia 1.000.- dòlars... i per això no és estrany que la gent murmurés i, al final, que s'investigués la seva labor d'infiltrada de la policia. És ben bé allò que, pels seus fets els coneixereu...

LA MANIPULACIÓ DEL CONCEPTE 'TERRORISME

Ahir mateix,la senyora Katheleen Cleaver estava a Denver, per col.laborar en la protesta paral·lela a la Convenció Demòcrata. I quan li va tocar parlar, va denunciar especialment la manipulació del terme "terrorisme" per part de l'aparell de l'Estat: "Terrorisme és el que han patit durant quatre-cents anys els afro-americans en aquest país." Després va parlar en Fred Hampton, fill del Black Panther del mateix nom, que fou assassinat per la policia de Chicago, mentre dormia a casa seva, el 1969: "Tingueu en compte que alguns dels carcellers que ara torturen àrabs per Abu-Graib, provenen de Pensilvània, de la mateixa presó on tenen Mumia Abu-Jamal... i que actualment a Chicago, encara manen alguns dels qui foren directament responsables de l'assassinat del meu pare...!"

I ELS KENNEDY

Mentre faig la crònica, tinc com a música de fons, els discursos i les imatges que la TV retransmet sobre la Convenció Demòcrata de Denver. Ara surt el matrimoni Carter. Aquest ex-president ja és tan gran, que no el fan parlar. Només dona una volta per l'escenari; les pantalles gegants l'enfoquen bé. Saluda la presidència de la Convenció i es retira.

I Edward Kennedy, que encara que està molt malalt, aguanta i fa el seu discurset per a recolzar l'Obama. Aquest és el veritable patriarca del Partit Demòcrata i de la família Kennedy. Ja queda molt lluny aquell accident de l'illa de Chappaquiddick (1969), quan sembla que conduïa borratxo un dels seus cotxes i va provocar la mort d'una de les seves secretàries, Mary Jo Kopechne. Queda lluny l'origen de la fortuna del seu pare, que feia de contrabandista...

La societat nord-americana, no només permet que la impunitat envolti --per bé o per mal-- els seus personatges poderosos, sinó que a més els converteix en mites, que perduren a traves dels anys. Això és el que està passant amb aquesta família Kennedy. Encara el mes de juliol passat, el diari "The Dallas Morning News" del dia 7-7-08, es referia a l'assassinat del president John F. Kennedy, a partir de la mort d'un policia local de Dallas, Joe R. Cody, de 80 anys, que hauria comprat la pistola que després va fer servir Jack Ruby per matar --durant un trasllat en els soterranis de la comissaria-- a Lee Harvey Oswald, que estava acusat d'haver disparat contra Kennedy...

ENTRAR EN UN MCDONALDS

En acabar l'entrevista, l'Eddie dona les gràcies pels diners que se li varen enviar des de Barcelona l'any passat, ens aconsella una llibreria de Baltimore, per anar a oferir la versió castellana de l'últim llibre del Mumia i dóna records per als seus amics de Nova York. Els carcellers del control em tallen amb unes tisores la pulsereta groga que abans m'havian posat en el canyell dret, per tenir-me ben identificat com a tots els homes que venim a visitar algú en aquesta presó d'homes.

I entrem en un McDonald's de l'autopista. A mi se'm fa una mica estrany, entrar-hi. A mi que, quan sóc a Barcelona no hi entro mai... però aquí s'ho miren tot d'una altra manera... és que, si no, no podrien donar ni un pas, en aquest país...

Francesc Arnau i Arias
26-8-08

MUMIA SENSA MANILLES. (Tretzena cronica)

Filadèlfia 23.- Per a segons qui, pot semblar poca cosa, però per a mi, va ser una primera impressió del tot diferent a la d'altres anys, la que vaig tenir en veure ahir Mumia Abu-Jamal aparèixer al locutori, amb les mans lliures. Els seus gestos eren completament diferents. Ara podia aixecar un sol puny, sense necessitat que l'altre l'acompanyés forcçosament... Les seves paraules trobaven un complement natural en les seves mans. El dissabte 9 d'agost, a la taula rodona que es va fer a Filadèlfia, per tractar de l'actual situació legal del Mumia, una professora ja va explicar que l'any passat, quan el bisbe Desmond Tutu havia acabat la seva visita amb Mumia, havia presentat una queixa formal davant del Director de la presó, contra les manilles que els presos portaven posades, fins i tot en els locutoris, durant les visites, darrera dels vidres blindats... Com conseqüència d'això, ara les normes han canviat i Mumia no és obligat a portar manilles, quan està amb nosaltres. Per a mi, --que no m'havia acabat de creure que els carcellers encara respectessin la paraula de Desmond Tutu, un any després-- aquesta novetat resulta molt destacable.

Segurament, en aquesta nova impressió meva tambe ha influït que, aquesta vegada, una de les cinc persones que fèiem la visita era una criatura de cinc o sis anys. Una nena negra, Daly, que anava junt amb la seva mare Goldy i dos més de l'Organització MOVE: l'Abdul, que té més o menys la meva edat i la Maiga que, juntament amb mi mateix, som els dos blanquets de la colla d'avui. Em vaig fixar especialment en les reaccions de Mumia davant de la nena, en la delicadesa amb què se li dirigia.

A la sala d'espera dels locutoris vàrem coincidir amb la senyora Sharon Shoatz, filla del pres Russell Shoatz, que també està en aquesta mateixa presó de SCI Greene, a la punta de més a l' Oest de l'estat de Pensilvània.

AVUI, NI PAPER NI LLAPIS

Trobo la carcellera del primer control una mica més deshumanitzada que l'any passat. Els seus ulls ja tenen forma de tecles d'ordinador. I es belluga com si sempre estigués teclejant. No hi ha gaire diferència, en la seva cara, quan mira la pantalla o quan mira les persones, per comprovar l'autenticitat de les fotografies dels documents d'identitat. La meva visita, la classifica com a "advocat-magistrat" però m'especifica que, si vull entrar amb la meva llibreta de notes i el bolígraf, aleshores les altres persones que m'acompanyen s'hauran de quedar fora, perquè els locutoris són comuns i els altres no poden tenir a prop seu res per escriure. De manera que he de deixar la llibreta i el bolígraf fora, a les taquilles que ja tenen preparades.

La filla de Russell em convida a entrar en el seu locutori, per parlar amb el seu pare. M'adono que Russell sí, que va emmanillat, com l'any passat. Amb les manilles també subjectes a un cinturó molt gruixut que porta, de manera que no pot separar les mans del cos i els seus gestos són molt limitats. Només pot bellugar els dits.

De seguida que em veu es posa a explicar-me que ha llegit unes biografies de Durruti i Ascaso, perquè l'any passat, quan li vaig referir la relació de Catalunya amb l'Estat Espanyol i li vaig parlar de la obra de George Orwell ("Homenatge a Catalunya"), li vaig despertar les ganes de saber-ne més. I ara, després de la seva aproximació a Durruti i Ascaso, ha acabat de comprendre la nostra realitat. Ara entén la veritable significació de la desfeta de la Segona República Espanyola l'any 1939, en aquella situació crucial per a tota la Humanitat... I la responsabilitat d'Stalin, en no haver fet efectiva l'ajuda tantes vegades promesa. I les conseqüències nefastes --que s'han de comptar en milions de morts-- que va representar aquella victòria conjunta de Hitler, Mussolini i Franco, que varen preparar així l'inici de la Segona Guerra Mundial...

"VOSTÈ, SI-US-PLAU, EM POT ACOMPANYAR...?"

"Vostè, si-us-plau, em pot acompanyar?" La funcionarial amabilitat que pretenen aparentar les paraules, es contradiu amb la manera que té el carceller d'obrir la porta del nostre locutori, sense trucar ni molt menys. La mateixa porta que Russell m'havia fet tancar, uns vint minuts abans, en començar l'entrevista. Segueixo el carceller fins a un racó de la sala, just al costat del petit bunker de control, fora de la vista dels presos i de les famílies que esperen. "Vostè no està a la llista de visites autoritzades per al senyor Shoatz, oi que no?" Ja veig que el carceller té intenció de plantejar-me només una qüestió formal, i aixo em tranquil·litza. Per un moment havia pensat que el contingut de la conversa que ells havien estat escoltant amb tota seguretat, els havia motivat per interrompre-la. -"Home, no --li contesto jo-- però recordo aquest home de l'any passat, quan vaig venir amb les amics de la Pennsylvania Prison Society..." - "Sí, sí, però vostè no està a la llista, de manera que haurà d'acabar la seva conversa ara mateix." I aixi ens quedem, sense poder parlar de res més. No li puc dir que he conegut el seu fill llauner. Ni que vaig veure la seva altra filla Theresia, al sindicat de Filadèlfia... però sí que li puc explicar que hem fet moltes còpies del meu informe de l'any passat i que ara, a Barcelona, ja hi ha gent que el coneix... a veure si aquest hivern pot venir algun dels seus fills a fer campanya per Europa. Un dels motius per exigir ara la llibertat de Russell amb més forca, és que esta delicat de salut. S'ha aguditzat el seu patiment del cor.

L'incident no sembla que preocupi massa ni als amics del Mumia, ni a la família de Russell. Estem d'acord que la nostra actitud aquí dintre sempre ha de ser de naturalitat. I que era natural que la filla de Russell em convidés a parlar amb el seu pare en el seu locutori. És aquesta naturalitat, precisament, la que molesta al Sistema. Després, Mumia m'explicarà que li estranya, que el carceller del bunker hagi actuat així, que no és dels pitjors, però jo li aclareixo que no és el del bunker, sinó que ha estat un altre que ha sortit de més endins. Però, en fi, nosaltres intentem fer les nostres tasques i els carcellers fan les seves, que consisteixen precisament en obstaculitzar les nostres.

EL TÍTOL UNIVERSITARI D'EN BUSH.

Mumia va fent les seves anàlisis: "Ja sé que el President George Bush va comprar el seu títol de final de carrera a la universitat de Yale. Ja sé que en realitat no ha après res d'aquella carrera d'administració i direcció d'empreses, però el que sí que està demostrat també és que això de saber guanyar diners li ve de mena. La seva família fa generacions que es va enriquir i que tot el que volen ho compren i ho paguen al comptat. Són incalculables els guanys econòmics que estan tenint aquests últims anys de guerra, amb el negoci del petroli a Texas."

"És per això que Bush fa aquesta cara de sorprès, quan li formulen alguna crítica de la seva gestió presidencial tan desastrosa. Ell no pot comprendre què és el que fa malament si a més està guanyant tants diners ell, la seva família i els seus amics..."

Li comento a Mumia la comparació que fa l'escriptora Julia Wright de París, entre ell mateix i el candidat Obama, quan en un dels seus últims articles parla de la possibilitat --encara sempre present-- que Mumia fos assassinat legalment i l'Obama il.legalment... Mumia opina que l'Obama pot realment guanyar les eleccions i arribar a ser el primer president negre de la història dels USA, per sobre de les amenaces de mort que hi ha contra ell. Diu que un president negre ara li convé molt, al Sistema, perquè per tot el món això seria una prova més de les preteses excel·lències del "American way of Life", on tot és possible, fins i tot que un ciutadà negre arribi a la presidència... A més, si les coses acaben malament i l'economia nord-americana --que el president Bush ha enfonsat-- continua evolucionant de manera tan catastròfica, aleshores el Poder tindria un cap de turc perfecte per donar-li la culpa: un negre. De moment el Sistema es podria permetre aquest president Obama, per impressionar favorablement tots els negres del món, des del Marroc fins a Indonèsia, des d'Egipte fins a Sudàfrica i des d'Alaska fins a la Patagònia, la Terra del Foc...

LA TRADUCCIÓ CUBANA DE "WE WANT FREEDOM!"

Mumia es posa molt content en saber la difusió que té la versió en castellà del seu últim llibre ("Queremos la libertad!") publicat a Barcelona per l'Editorial Virus. M'explica que els cubans tambe l'han traduït i publicat amb el nom de "Pantera Negra". Mumia és un enamorat de Cuba. No perd ocasió d'alabar els èxits de la Revolució Cubana. Avui ens explica que qualsevol habitant d'aquest planeta, que tingui menys de 45 anys i una mínima formació pre-universitaria, pot cursar, gratuïtament, els estudis de medicina a l'Havana. El règim cubà només requreix una condició: aquests estudiants, quan arribin a ser metges, han de posar la seva professió al servei d'una comunitat oprimida, en qualsevol lloc del món. No han de tenir com a primer objectiu fer diners i enriquir-se --que és l'ambient que es respira a les facultats de medicina de les universitats nord-americanes-- sinó que s'han de posar al servei de la gent que els necessiti...

LA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL DE LA XINA

Mumia veu realment molt malament la situació econòmica als USA: "Aquí ara no es manufactura gairebé res. Tots els productes els porten a fabricar a l'estranger, on la mà d'obra sigui més barata... els cotxes, els ordinadors. Per això, a la Xina ara s'està vivint una revolucio industrial que es pot comparar amb la que es va viure a Occident, a finals del segle XIX, començaments del XX... És allà, on fabriquen i construeixen tots els ordinadors que després utilitzem aquí. I un cop construïts i muntats, aleshores els posen les etiquetes: "Dell", "iMac", "Sony"... però ho fan tot allà... Això fa els USA molt dependents de l'estranger. I el règim xinès, així, està perdent una mica el món de vista. Només s'ocupen de fer diners. No van gaire més enllà. I ho estan contaminant tot: l'aire, l'aigua... no tenen en compte la Naturalesa..."

"I ara, amb els ordinadors, tot és més senzill. Destruir és fàcil... Putin, abans d'envair Geòrgia, es va encarregar d'espatllar-los totes les infrastructures del llum, l'aigua corrent... només fent funcionar els ordinadors corresponents..."

"UN ARMA HO CANVIA TOT..."

Les hores de l'entrevista van transcorrent massa de pressa. Els carcellers no ens han tornat a molestar més. El cansament de tots els quilòmetres d'autopista, durant tota la nit sense parar, té les seves conseqüències, entre nosaltres. La nena ja fa estona que dorm a coll de la seva mare. I algú altre va pesant figues, asseguts com estem a les cadires d'aquest locutori, que és una mica més ampli que els altres. Van sortint gairebé tots els temes que vàrem tocar en l'acte públic de l'altre dia a l’acte públic de Filadèlfia:

L'Amadeu Casellas en vaga de fam. "Doneu-li els meus records i el testimoni de la meva solidaritat..." diu Mumia. Patricio Pallarés Bayona... "Aleshores va canviar tot, eh? Quan la noia va empunyar un altre ganivet de la cuina, tot va canviar, eh? El tipus va renunciar a la violació i va fugir de la casa, eh? Un arma pot fer girar gairebé qualsevol situació...!"

"TO BE OR NOT TO BE..."

Li donem records al Mumia d'un seu amic que corre per Filadèlfia, que va tenir ocasió de coincidir amb ell en una festa, poques setmanes abanse que el detinguessin, el desembre de 1981. Que recorda que havien estat parlant de Shakespeare, del contingut d'algunes obres seves... sortim a parlar de la pel·licula "To be or not to be...", ferotge critica contra Adolf Hitler, realizada a Londres el 194o, pel director polac Ernst Lubitsch, poc despres de la invasió de Polònia per les tropes nazis.

Mumia no la coneix. Jo li comento que, a casa nostra, aquesta pel·lícula estava estrictament prohibida sota el règim del general Franco. Igual que tantes i tantes altres que, al final del franquisme, en tot cas s'havien d'anar a veure a la Catalunya-Nord, a l'altre cantó de la frontera francesa...

Mumia i els altres companys presents ho troben lamentable, però destaquen que aquella situació d'opressió dictatorial tan descarada no deixava de tenir els seus aventatges, en el sentit que era més evident tot i, per tant, la lluita també es podia estendre i ser més obertament compresa per tothom. Aquesta és una diferència substancial amb l'actual Sistema "democràtic", en què, sota la capa d'unes preteses llibertats teòriques, la repressió és més dura cada dia.

ELS MORTS DE L'IRAK...

De cop i volta, els altaveus avisen. El temps de les visites s'ha acabat. Només queden cinc minuts. I els llums es comencen a apagar i encendre. És el senyal definitiu. En sortir, tornem a travessar aquests corredors tan llargs i tan enganyosament nets. A darrera d'alguna finestra, algun pres ens veu i aixeca el puny. Mentre esperem per travessar algun control, veiem penjada en un tauló d'anuncis intern --al que tenen accés sobretot els carcellers-- una fotografia d'un home amb uniforme. El peu de foto explica que es tracta d'un ex-carceller, que fou destinat a l'Irak i que allà ha mort... A mi em sembla que té una cara molt poc expressiva, pobre home, com si s'assabentés de molt poques coses...

Els carcellers de l'entrada estan per allà sense fer res, avorrits, excepte el que prem els botons per obrir i tancar les comportes. Un altre, --el que amb tanta parsimònia ens havia passat els detectors per les mans, per comprovar si havíem tocat alguna droga en les últimes hores-- ara no té res per fer i no sap com passar el temps... Abans fins i tot havia exigit passar el detector per les manetes de la criatura.

La silueta de l'edifici de la presó va quedant enredera, tan amenaçadora com sempre, amb les seves filferrades. Mumia encara no sabia que, just al costat de la presó, en comencar la carretera que té el nom de "Progress Drive" i que enllaça amb l'autopista, ara hi estan construint un hotel, que també es dira "Progress" i que com gairebé totes les activitats comercials d'aquest poblet de Waynesburg, girarà entorn de l'existència d'aquesta impressionant presó d'alta seguretat de SCI Greene, en el comtat del mateix nom.

Francesc Arnau i Arias
23-8-08

LA CASA DELS FANTASMES, dotzena crònica

Norman Mailer

Filadèlfia 20.- La pantalla fixa de l'ordinador que faig servir, està connectada a un servei de notícies, mes o menys alternatiu, que avui porta un titular que diu: "Serà MacCain un altre Bush?" I a continuació expliquen que, el mateix dia que l'exèrcit rus va envair Geòrgia, el President Bush se'n va anar de vacances. Aquest president ha dedicat un terç del total dels seus dos mandats, a passar-s'ho bé per Camp David (Maryland) o per Crawford (Texas). La seva absència del despatx oval inclou el mes sencer immediatament posterior a l'Onze de Setembre del 2001, quan semblava que AlQaeda anava a atacar els USA de veritat. I l'època en què l'huracà Katrina va destruir Nova Orleans... Per tot això, qüestionen McCain, que és del mateix partit republicà i diuen que ara, amb l'Iran, estan jugant amb "foc atòmic".

Avui surto de casa determinat a trobar en alguna llibreria de vell la versió original de la novela "The Naked and the Dead" de Norman Mailer, que encara avui passa per ser el millor que s'ha escrit en el gènere, sobre la Segona Guerra Mundial. Jo he llegit la versió catalana, traduida per Folch i Camarasa i publicada en una d'aquestes col.leccions que la gent compra més que res per fer país, amb l'esperança de tenir temps algun dia de llegir-ho tot. Vull comparar els textos.

EL TROLLEY S'ESPATLLA

Però el trolley s'ha espatllat. En arribar al carrer 4o, on hi ha el nus de vies on comencen els túnels per arribar al centre de la ciutat (carrer número 1), ens fan baixar a tothom i a crits fan córrer la veu de que ha sorgit un problema en un dels túnels i tota la línia ha quedat inutilitzada... la gent, resignada, va baixant. La majoria veig que tira tota decidida carrer 40 endavant, en direcció a Market Avenue. Darrera quedem un altre grup més desorientat. La gent comentem entre nosaltres què hem de fer. N'hi ha que opten per desfer el camí i tornar a buscar el cotxe, que havien aparcat tranquil·lament als afores de la ciutat. D'altres demanem que ens facilitin --sense tornar a pagar-- un tiquet suplementari, que ens permeti almenys agafar un autobús o un altre trolley. I acabem per caminar en la mateixa direcció per on ha desaparegut el grup majoritari. Direcció Market, perquè sembla que es la línia mes propera per on segueixen circulant trolleys cap al centre de la ciutat.

Aquesta mena de resignació fatalista, que ha manifestat avui tota aquesta gent --majoritàriament negra-- davant d'aquestes freqüents falles del transport públic, ja em va cridar l'atenció fa anys, al metro de Nova York. Va ser de nit, per Brooklyn, en veure que no avisaven la gent per quina via arribaria el tren. I quan potser s'estaven esperant en la via dels que paren a totes les parades, resulta que arribava per la via dels ràpids. I tothom corrent, pujant i baixant escales, cap a l'altra via. Com que era de nit, vaig atribuir aquella resignació al cansament de tota una jornada de treball. Però no és això, perquè ara són les dotze del migdia i observo el mateix comportament, sense que ningú no manifesti cap protesta digna d'aquest nom...

SOLDATS O ASSASSINS ?

Finalment, a la llibreria "Bookhaven", carrer 22 cantonada Fairmount Avenue, trobo el llibre que busco. Es tracta d'una edició de 1981, que té 721 pàgines i 8 o 10 més, en blanc, per les notes. De la col.lecció "An Owl Book" (que vol dir rat penat), editorial Henry Holt and Company, Nova York. Me'l deixen per set dòlars cinquanta. I amb les taxes, vuit. De seguida veig que és un llibre que no ha llegit ningú, pel que em costa obrir les pàgines i posar-lo pla sobre el taulell. Doncs que bé... M'hauria agradat més l'edició de 1948, que és la primera, però què hi farem...

És un relat profundament antimilitarista i, encara que és de ficció, a ningú no se li escapa que està basat en fets estrictament reals, perquè tothom sap que l'autor, Norman Mailer (1923-2007), va haver de servira l'exèrcit dels USA, durant la guerra a l'Ocea Pacífic contra l'exèrcit del Japó.

Mailer explica que, al final de la batalla per la illa d'Anopopei --que guanyen els ianquis-- el desequilibri de les baixes era aclaparador: el sisè dia d'haver començat les operacions de "neteja" de l'illa, varen morir 347 japonesos, contra un sol marine ianqui. El novè dia, 502 japonesos i 4 ianquis...

Abans, a la novel·la, Mailer ha explicat el caràcter del General que comanda les tropes nord-americanes i que el lector no pot deixar de relacionar amb el General MacArthur, que fou el responsable de totes les operacions militars del Pacífic, els anys quaranta. Resulta que per a aquest General de la novel·la no és veritat que sigui incorrecte --o que sigui un assassinat-- disparar contra soldats enemics, quan ja estan desarmats i són presoners. Així s'explica que les patrulles ianquis ("platoons"), matessin a sang freda els presoners japonesos. I que en matessin encara més, al final del dia, conforme s'anava fent fosc, perquè tenien més ganes d'arribar al campament a reposar i els presoners els feien anar a una marxa mes lenta...

LA BALA DARRERA L'ORELLA

Hi ha coses que és impossible, explicar-les, si no s'han viscut. I que és impossible creure-les, si no te les explica algú que les ha vistes directament. A Europa, les històries de la Segona Guerra Mundial sempre inclouen el capítol on s'explica que, cap al final de la guerra, quan els ianquis avançaven cap al centre d'Alemanya, des de l'Oest, mentre els sovietics ho feien des de l'Est, el tracte que els marines nord-americans dispensaven als vençuts era tan correcte i benevolent, comparat amb l'actuació de l'Exèrcit Roig, que la població civil alemanya fugia sempre cap a l'Oest, buscant la protecció dels aliats...

Doncs bé, davant d'això, s'alça amb força el relat de Mailer:

"... el responsable de la patrulla va mirar el seu rellotge i al final va sospirar: "Haurem de liquidar-los."

Un d'aquells afligits japonesos va semblar que comprenia el que havia volgut dir el cap, perquè va sortir del camí i es va girar d'esquena, com esperant... la bala li va entrar per darrera l'orella.

Un altre marine es va situar darrera el presoner que s'aguantava amb les mans els testicles inflamats i li va clavar una empenta, que el va deixar estès per terra. Amb prou feines va poder deixar anar un sol gemec de dolor, abans que el matessin.

El tercer presoner ja estava mig mort i ni se n'adonava del que estava passant..."

COM SI NO TINGUESSIN FAMÍLIA

En una altra ocasió, el presoner japonès és executat fredament, després d'haver-li oferit menjar i d'haver-li demanat que ensenyés les fotos de la seva família del Japó. Els marines li disparen precisament en un moment en què el presoner està somrient. I cau amb el somriure a la boca... que se li transforma en una ganyota.

Hi ha moments en què els marines s'avorreixen i surten a buscar "records", per distreure's. Rebusquen per on han quedat abandonats els cadàvers dels japonesos. Ho saquegen tot. L'objecte més preciat que anhelen és un samurai. El sabre simbòlic de comandament que portaven alguns alts oficials de l'exèrcit japonès...

I SEMPRE LES MASCOTES

Deu ser perquè els japonesos no són blancs com els europeus, que els ianquis s'hi varen acarnissar d'aquella manera, amb les bombes atòmiques i tot. I al costat d'aquest comportament entre éssers humans, indigne d'éssers humans, Mailer explica la tendra relació que en un moment donat s'estableix entre un marine i un ocellet... pero de cop i volta un altre marine li pren l'ocellet i, davant de tothom, després de mantenir-lo empresonat en el seu puny, li esclafa tots els ossets i el llença lluny... Això fa que el cap de la patrulla intervingui i obligui el soldat que ha matat l'ocell, que presenti excuses públiques, davant del qui havia començat a tenir l'ocell com a mascota.

De tant en tant, a la novel·la, s'intercalen llargs paràgrafs, on l'autor explica la vida que portaven els protagonistes, a la societat civil, abans de la guerra. Aquests episodis retrospectius se'ns presenten com a producte de la "Time Machine" i són un fidel reflex del sistema de vida nord-americà d'aquella època.

També cal destacar la complexa situació que configuren les relacions entre el General de la novel·la (Cummings) i el seu assistent (Hearn). Totes les passions humanes que desencadenen el poder i la servitud. La preocupació del General pel que diran al Pentàgon, si triga massa temps en conquerir l'illa. La ganduleria i la por dels seus soldats, als qui vol mantenir en tot moment a punt per al combat. I la victòria final, que es produeix gairebé per casualitat, al marge dels coneixements estratègics del General...

LA PRESÓ MODEL DE FILADÈLFIA

En sortir d'aquesta llibreria de vell, em trobo de cara amb una veritable massa gegantina de pedra. Es tracta de la Presó Model de Filadèlfia.En entrar gairebé m'havia passat desapercebuda... tan fixa tenia la idea de trobar el llibre. Aquesta presó es diu en realitat "Eastern State Penitentiary". Ara només és un museu i va funcionar com a presó des de principis del segle XIX, fins a finals dels anys cinquanta. Els prospectes de propaganda expliquen que és la primera del món que es va construir amb aquesta tècnica del panòptic, és a dir, un centre des d'on es controla tot i unes naus o mòduls que estan unides a aquest centre igual que els radis d'una roda de bicicleta. Veig que tenen una fotografia aèria de la presó de Carabanchel de Madrid, que efectivament té la mateixa planta. I la Modelo de Barcelona també està distribuïda exactament igual. Sembla que n'hi ha unes tres-centes a tot el món.

A l'antiga sala on hi havia els locutoris de les visites, ara hi ha unes pantalles de televisió, amb uns videos explicatius de la història de la presó. Quines havien estat les principals fugues o amotinaments, quina cel.la havia ocupat Al Capone, quan el gàngster fou detingut per poc temps, acusat d'haver entrat en un teatre de la ciutat amb la pistola...

Al principi, l'únic llibre que se'ls permetia tenir als presos era la Bíblia. El règim d'aillament era aplicat a tothom per igual, independentment de la conducta. I així entenien les autoritats de l'època que els presos s'havian de rehabilitar: ben sols i fent penitència, que d'aquè ve el nom de "centre penitenciari". Els presos d'aquesta presó varen tenir prohibides les visites, de qualsevol classe, fins a l'any 1900, que es va començar a deixar entrar les famílies.

En veure aquest museu recordo que, a Barcelona, ja fa temps que estan parlant de tancar la Modelo del carrer Entença. Doncs ja m'imagino que en faran, de l'edifici... encara que no crec que arribem als extrems de ximpleria turística a què han arribar aquí. Per exemple, anuncien la visita turística, parlant d'un edifici "pleníssim de fantasmes", on hi havia "una presó de veritat". I la nit de "Tots Sants", ("Halloween") organitzen tours especials on es prometen "experiències terrorífiques i inoblidables." No vull ni imaginar-m'ho...

OBAMA, CADA VEGADA MÉS NEGRE

Hi ha qui diu que, com més s'acosta mes el dia de les eleccions, més crítics li surten a l'Obama, des del sector més racista de l'opinió pública nord-americana. És com si els seus detractors li vegessin la pell més negra, cada dia que passa...

De moment, abunden les convocatòries de viatges organitzats en autocar, per acudir a protestar a Denver (Colorado), on ha de tenir lloc la Convenció Demòcrata. I a St. Paul (Minnessota), on s'ha de realitzar la Republicana. Veurem.

Francesc Arnau i Arias.
20-8-08

"FREE AMADEU!" CRIDEN DES DE PHILLY , onzena crònica

Filadèlfia 19.- Són les vuit del matí i truquen a la porta. Les altres persones de la casa són a treballar. Hi ha algú que encara dorm, com jo, però com que sóc el qui està més a cprop de la porta del carrer, doncs em toca obrir a mi. És el llauner, que ve a deixar una nota relativa a les reparacions que ha fet aquests dies a la casa. Em fixo en com signa la nota: "Rusell Shoatz 3rd". I li pregunto: "Ets el seu fill?" I tant que ho és! El seu pare és Russell Shoatz, que vaig conèixer l'any passat, a la presó de SCI Greene, la mateixa on està Mumia Abu-Jamal. És aquell pres que està condemnat a dues cadenes perpètues i que ha intentat escapar dues vegades, en aquests últims anys...

El seu fill llauner està content de conèixer-me i saber que vaig visitar al seu pare, l'any passat. Li ensenyo les meves cròniques del 2007 i li explico que ja li'n vaig donar una còpia a la seva germana, el dissabte 9-8-08, quan ens vàrem trobar al sindicat 1199, per la jornada d'estudi sobre la situació legal dels MOVE 9 i Mumia. Es va mirant les cròniques i, quan arriba a la pàgina 24, em diu que ens hem equivocat en la fotografia, que aquest home que es veu no es el seu pare, sinó que es tracta d'un home blanc, el senyor Richard Williams (1947-2005), que va morir a la presó, a l'estat de Carolina del Nord. Estava acusat de pertànyer al "United Freedom Front" (UFF), un grup clandestí armat. I ja parlem de la possibilitat que vingui per Europa algú de la seva família, per explicar el cas del seu pare, que últimament està bastant malament de salut, perque pateix del cor...

ELS AMICS DE HARRISBURG

Avui he rebut un mail de Harrisburg, la capital de l'estat de Pennsylvania. Es tracta de Dave Johnston, un home d'uns quaranta-cinc anys, que està al Comitè de Solidaritat amb Mumia de Harrisburg i que va quedar paralitic ja fa anys, a conseqüència d'un accident de trànsit. Ens vàrem conèixer a principis d'aquesta dècada dels dos mil, mentre protestàvem davant de l'oficina de la fiscal general de
Filadèlfia, Lynn Abraham. En Dave ha de circular en cadira de rodes, però s'hi s'esforça molt, pot fins i tot pujar unes quantes escales ell sol, com les que va pujar en els locals del sindicat, aquell dissabte de la trobada. Però ara s'esta ressentint molt d'aquell esforç i ahir no es va trobar prou bé, com per agafar el tren i venir a
Filadèlfia, a participar en la xerrada sobre les coses que han passat aquest últim any a Barcelona.

La xerrada es va fer ahir a la nit, al "A-Space", com sempre, el localet on es reuneixen els anarcos del barri, a Baltimore Avenue, prop del carrer 49 West, on jo m'estic. Per començar em demanen que expliqui la pitjor i la millor cosa que m'han passat, a Barcelona, aquest últim any, amb motiu de la meva feina d'advocat.

PATRICIO PALLARÉS BAYONA.

Pel que fa a la pitjor, no he hagut de rumiar gaire. Es diu Patricio Pallarés Bayona. Un any abans que ell sortís de la presó, jo havia tingut accés a un sentència que el condemnava per violació. Ho vaig comentar amb la gent amiga més propera, dins la Coordinadora contra Abusos de Poder i, de moment, vàrem decidir que jo deixava de ser el seu advocat i que parlaríem amb ell d'aquest tema, quan sortís al carrer, que ja li quedaven pocs mesos... Així ho vàrem fer i, en quedar en llibertat, la mateixa gent amiga va parlar amb ell, cara a cara. Aquella conversa va donar com a resultat una situació, aparentment nova, en què l'acusació de violació hauria quedat suficientment explicada i superada. Encara ara, els amics i amigues que varen parlar amb ell, no se'n saben avenir de com va anar aquella conversa ni la invitació posterior pel Patricio, en el sentit que podia venir a viure a una de les cases ocupades per gent de la nostra Coordinadora.

A partir d'aquí varen passar uns mesos. En Patricio no tenia dutxa a casa seva i, per això, de vegades demanava permís per dutxar-se a la casa del davant, en el mateix replà, on vivia una noia tota sola. Un dia, en sortir de la dutxa, va entrar a la cuina on estava ella, va agafar un ganivet i va intentar violar-la. Si no fos perquè la noia en va agafar un altre, de ganive, i va plantar cara, la violació s'hauria consumat.

L'explicació d'aquest cas, va donar com resultat que entréssim en un debat que es va perllongar durant bona part de l'acte. La gent opinava sobretot en relació a la responsabilitat que li correspon a cadascú, en tot aquest afer. Alguns dels assistents es varen referir tambe a episodis semblants, registrats en el seu barri, però que mai havien estat protagonitzats per ex-presos. Les conclusions a què vàrem arribar tots plegats, no varen ser gaire diferents de les de la conversa amb Phil i Delbert, dos presos dels MOVE, la setmana passada, a la presó de SCI Dallas. Cal mantenir-se vigilant i no precipitar-se en res. La confiança en una persona costa molt d'establir, però es pot perdre en un moment. No hem de permetre que la gent jove solidària amb els presos se'ns desanimi per això i hem de continuar amb la denúncia pública contra el Patricio, fins que recapaciti o abandoni la ciutat. I, sobretot, no oblidar res del que ha passat i avisar l'altra gent que pugui estar en contacte amb ell en el futur.

LA SOLIDARITAT TRANSATLÀNTICA.

Naturalment, explico el cas d'Amadeu Casellas, anarquista empresonat des de fa mes de 22 anys, a Barcelona; i que ara ningú no li diu quan o com s'ha d'acabar la seva condemna. Possiblement, si li diguessin, haurien de concedir-li el règim obert o la llibertat condicional. Des del públic, algu suggereix que hauríem de buscar algun d'aquells obrers als qui l'Amadeu va ajudar amb el producte dels seus atracaments a bancs, fa mes de vint-i-cinc anys, per demanar-los que ara l'ajudin ells a ell. Em sembla bona idea, pero potser difícil de posar en pràctica. Han passat molts anys. La gent oblidem fàcilment. Ara penso que potser es podria dir que aquest és un dels objectius principals d'aquestes cròniques: la lluita contra l'oblit.

Mentre parlo de l'Amadeu, fem córrer entre el public un full per recollir signatures: "TO THE SPANISH AUTHORITIES: WE WANT FREEDOM FOR AMADEU CASELLAS, ANARCHIST PRISONER, CURRENTLY IN HIS 59 DAYS OF HUNGERSTRIKE". I segueixen alguns noms i adreces. Per exemple:

Maiga Milbourne. 3503 Cooper Avenue, Pennsauken. New Jersey 08109.

Joseph Piette. 152 Glercoe Road, Upper Darby. Pennsylvania 19082.

Kevin Price. 3503 Cooper Avenue. Pennsauken . New Jersey 08109.

Dave Onion. 5236 Chester Avenue, Philadelphia, Pennsylvania 19143.

R. Martin. 1831 South 18th Street, Philadelphia, Pennsylvania 19145.

Theresia Goodloe. Kingsessing Avenue, Philadelphia, Pennsylvania 19143.-

Tim Dunn. 4725 Baltimore Avenue, Philadelphia, Pennsylvania, 19143.-

Duiji S. Mzhinda. 5240 Florence Avenue, Phila, PA 19143.-

Justin O'Neal. 834 S. 49th St. #3 Phila. PA 19143.-

Jon Glover. 1021 Irvin Rd H.V. , Pa. 19006,-

Jete Fuqua. 906 S. 49 Street, Phila PA 19143,-

Jennifer Turnball. 906 S 49th St. Phila PA 19143.-

Lovella Calica. 4620 Baltimore Ave. Phila PA 19143.-

Teishan Latner. 906 S 49th St. Phila PA 19143.-

Dave Johnston. Harrisburg, Pennsylvania.-

Serena Reed. 906 S. 49th St. Philadelphia PA 19143.-

Accra Eshe Zuberi. 906 S. 49th St. Phila. PA, 19143.-

Cleo Silvers. Harlem, New York.-

Ron Painter, Harlem, New York.-

Farem arribar aquestes signatures dels amics de
Filadèlfia --o Philly, com diuen ells-- New Jersey, New York i més, si podem.

LA MATEIXA EXPLOTACIÓ, A TOT ARREU

Pel que fa a les coses bones que m'han passat, he de rumiar una mica més, i al final em decideixo: el pleit que vàrem guanyar al Juliol, en la jurisdicció laboral, contra l'Ajuntament de Badalona, després de més de sis mesos de lluita als tribunals i al carrer. Els explico les pèssimes condicions de treball que tenien aquells professors de l'Escola de Música de Badalona i la defensa que vàrem fer per tal que l'Ajuntament complís la legalitat vigent. I com, al final, després de saltar per sobre de les mil i una trampes d'aquell Ajuntament, hem guanyat els qui defensàvem la raó dels músics. I és que sempre és possible trobar algun jutge que s'avergonyexi de segons quines condicions miserables d'explotació i corrupció.

També va sortir el tema de la lluita popular contra les línies electriques de molt alta tensió (MAT), al seu pas per la comarca d'Osona. Els accidents laborals. Els problemes amb els habitatges i les hipoteques. Les dures penes de presó per fer respectar la bandera espanyola (cas d'en Franki de Terrassa). L'assassinat d'en Roger, fa quatre anys, a mans dels fatxes durant les festes del barri de Gràcia, a Barcelona. La vaga dels conductors d'autobusos i de camions. Les fosses comunes de la Guerra Civil Espanyola. La complicitat dels governs europeus en la pràctica de la tortura, per part de la CIA nord-americana...

AQUÍ TOT ÉS MES GROS

Al final de la xerrada, m'ensenyen tot el local, inclosos els soterranis. Ho tenen tot ple de llibres, fins al sostre. N'hi ha milers, tots molt ben ordenats. Com a curiositat, me'n ensenyen un de molt vell, però molt ben conservat. Es tracta d'una edició francesa, de 1897. Una història de la ciutat de Perpinyà, a la Catalunya-Nord, el preu de la qual ja han consultat per internet i resulta que, per ara, els en donen 600.- dòlars, si se'l volen vendre... més diners per ajudar els presos.

A la porta del carrer, sobre la vorera, hi tenen dues taules. Una es per tal que la gent hi dipositi els llibres que vol donar al col.lectiu, que després seran degudament triats, ordenats i posats a disposició de tothom. L'altra sempre està plena i és perquè la gent reculli i s'emporti a casa seva els llibres que vulgui, perque el col.lectiu ja els té repetits o perquè fa temps que ningú no els demana per llegir-los.

Després anem a sopar, gairebé tota la colla, al bar del costat. És un petitíssim restaurant vietnamita, on gairebé tot va combinat amb arròs. Fins i tot les postres. La sopa vegetal, feta amb llet, també molt bona. Deixant a part la sopa, que és un bol de dimensions raonables, els altres plats els omplen massa, pel nostre gust d'europeus. I ja és un costum establert en general a tots els restaurants d'aquest país que, al final de l'àpat, la gent surti carregada amb unes caixetes de fibra de plàstic, on s'emporten cap a casa i degudament embolicada la part del menjar que no s'han pogut acabar.

Francesc Arnau i Arias,
19-8-08

ELS OBRERS DE POTOSI (MEXIC) desena crònica

Filadèlfia 18.- San Luís Potosí és un estat mexicà que queda aproximadament a uns 500.- kms. al nord-est de la capital, Mèxic-Districte Federal, molt a prop del Golf de Mèxic. M'ho explica l'Alfredo, un obrer d'uns trenta anys, morè, amb ulleres, amb representació sindical, dins del "Sindicato Único de Trabajadores de la Empresa Industria Vidriera del Potosí". Em diu que el seu estat té forma de gosset, entre els estats de Tamautipas, Nuevo León, Zacatecas, Queretaro, Guanajuato, Hidalgo i Veracruz. Va ser ahir a la tarda, en un centre cívic que es diu "La Rotonda", per Walnut Street. L'Alfredo forma part d'una petita delegació de treballadors, que s'ha desplaçat especialment als USA, per explicar com va la seva lluita sindical en aquests moments. Fa les seves explicacions les naturalment en castellà, (que a mi em resulta molt còmode) i un altre treballador, que ja fa anys va immigrar a Filadèlfia, va traduint a l'anglès, per a tota la nombrosa audiència angloparlant, que ha acudit aquest diumenge a la tarda a aquesta festa reivindicativa de la solidaritat internacional.

"Contra la prepotencia i la arbitrariedad del Grupo Modelo, en la Vidriera del Potosí se mantiene viva la Resistencia y la Dignidad Obrera. Con el apoyo de Vds. no nos van a derrotar, porque tenemos lo que ellos jamás tendrán: Dignidad y Conciencia!"

A l'escenari hi ha una gran pancarta: "Trabajos con Justicia". Així és com es diu el col.lectiu sindical de Filadèlfia que ha convocat aquest acte: "Jobs with Justice". Gent molt jove i entusiasta. Amb alguns ja ens coneixem de fa anys, -igual que amb els MOVE-- com per exemple el Dave. Ahir vàrem estar sopant a casa seva. Era l'última trobada que feien , abans de marxar uns quants a protestar cap a la Convenció Demòcrata de Denver (Colorado). La seva casa de Chester Street no és una okupa, però gairebé. El propietari els la va cedir fa uns deu anys, per un dòlar! Aquest propietari estava fart que li deixessin cadàvers amagats a la casa, cada vegada que hi havia un assassinat en el barri. Estava fart que els ionquis fessin forats i túnels, des de la seva propietat, per arribar a la farmàcia del costat, a la recerca de qualsevol droga... i va preferir cedir-la a aquests nois, abans que tapiar-la i inutilitzar-la. Alguns de nosaltres ja hi vàrem dormir a l'estiu de l'any dos mil, fins i tot abans que hi hagués llum o aigua corrent. Ara disposen de tot i tenen el sostre de la casa ple de plaques solars.

L'AMBAIXADOR DELS USA PEL MIG

El grup empresarial Modelo és el que produeix la cervesa Corona, a la destil·leria més gran de Mèxic. Ara està controlada per la senyora Maria Asunción Aramburuzabala, la dona més rica d'America Llatina, amb una fortuna estimada en uns dos bilions de dòlars, segons la Fundació Forbes. Aquesta senyora està casada amb el senyor Antonio O. Garza, ambaixador nord-americà a Mèxic. L'empresa també està participada en un 49% de les accions per la multinacional Anheuser-Busch.

El mes de gener passat, l'empresa va parar un dels forns i va acomiadar uns 300.- treballadors --d'una plantilla de 820-- Eren els més actius des d'un punt de vista sindical i entre ells tot el Comitè d'Empresa. Ara en queden nomès uns 90.- que continuen la lluita, a causa de les baixes provocades per la penúria econòmica de les famílies, les llistes negres...

El passat 9-5-08, l'empresa va organitzar una farsa d'eleccions sindicals, d'acord amb la "Junta Federal de Conciliación y Arbitraje", --organisme controlat per la patronal, per destruir el dret a la lliure sindicació dels obrers. Amb aquest frau pretenen imposar als obrers vidriers un sindicat controlat per la patronal, per oferir als patrons una submissió laboral total, és a dir, una situació idònia per a facilitar la violació sistemàtica dels drets dels treballadors, els salaris més baixos i les condicions de treball mes precàries.

UNA ESTAFA CONTINUADA: EL NAFTA.

Fa molts anys que el govern dels USA està maniobrant per imposar als països d'Amèrica Llatina aquests pactes internacionals anomenats NAFTA ("North American Free Trade Agreement"). Són una mena de contractes unilaterals, en el sentit que només reflecteixen la voluntat d'un dels estats contractants, els USA, que és qui en treu tots els avantatges, mentre l'altre país signant se sotmet a l'expoli més cru i descarnat dels seus recursos naturals.

L'Alfredo s'explica: "Catorze anys després d'haver-se activat el Tractat de Lliure Comerç o NAFTA i vuit anys després del final del règim de partit únic, las autoritats laborals mexicanes, corruptes i anti-democràtiques fins a la medul·la, continuen violant les obligacions governamentals, malgrat les lleis nacionals i internacionals, amb total menyspreu del dret de sindicació dels obrers."

"El dia de les eleccions-farsa varen ocupar la fàbrica amb centenars de policies federals, estatals i municipals, per atemorir els treballadors i forçar-los a votar a favor del sindicat "charro", pro-patronal. Feia setmanes que els gerents, empleats de confiança i dirigents de la patronal, anaven amenaçant els treballadors: "Si voteu el Sindicat Independent, l'empresa tancarà!" I aquesta intimidació va durar fins a la nit abans de les eleccions."

"L'objectiu dels empresaris és destruir el Sindicat Únic de Treballadors, perquè fa dos anys es va independitzar dels sindicats majoritaris i corruptes, es va democratitzar i va començar a recuperar els nivells salarials i a millorar substancialment les condicions de treball dels seus afiliats. L'any passat va aconseguir l'augment salarial més alt de tot el país, amb un 19% de promig, enfront d'un magre 4% que varen aconseguir els oficialistes."

TRAMPES I MÉS TRAMPES

"Malgrat totes les pressions, la majoria dels treballadors es varen negar a votar el sindicat groc, però els resultats de la votació foren manipulats i la Junta va emetre un laude en què dona la victòria als grocs. Però la raó és del nostre sindicat independent; per això estem utiitzant tots els recursos legals per denunciar el frau i aconseguir que es repeteixin les eleccions, en condicions de veritable llibertat i democràcia per als treballadors: amb vot secret, en un lloc neutral i amb la participació de tots els integrants del Sindicat, fins i tot amb la d'aquells que foren il·legalment acomiadats."

"Però els vidriers entenem que el més important per guanyar aquesta lluita és mantenir la nostra resistència, dins i fora de la fàbrica. I que per aconseguir-ho serà indispensable la solidaritat activa de les organitzacions democràtiques i veritablement representatives del país. El nostre sindicat ha rebut recolzament de nombroses agrupacions socials i defensores dels drets humans i laborals, a Mèxic i a altres països."

"...MORIR DE PIE, ANTES QUE VIVIR HINCADOS!"

I l'Alfredo acaba: "Preferimos morir de pie antes que vivir hincados!" A partir d'aquí se succeeixen a l'escenari les actuacions artístiques de tots els grups i individualitats que s'han ofert a col.laborar. El que abunda són les interpretacions de hip-hop del més reivindicatiu. Alguns actors han vingut de Nova York i Baltimore. Alguns van vestits (o despullats) com els indígenes que vivien a Mèxic, abans d'arribar-hi els espanyols.

Afortunadament per a la meva comprensió, n'hi ha que expliquen la línia que seguirà la seva tonada, abans de començar a fer el hip-hop pròpiament dit: "Tota Sud-Amèrica està oprimida. Una centèsima part de les persones posseeixen tots els recursos naturals. I això que cantaré ara, va passar quan Arizona encara era Mèxic, Califòrnia encara era Mèxic... No hi havia aquestes fronteres d'ara. Era un sol món. La gent no necessitava fer papers per casar-se... "

Els actors pugen i baixen de l'escenari. Es barrejen amb la gent del públic (unes cent persones). Et fan ballar amb ells, ens animen a ballar entre nosaltres... Em recorden una obra de teatre, contra la violència domèstica, que vàrem anar a veure, dissabte a la nit, en el local d'unes dones feministes ("Women in transition"). El local era molt ampli, i estava distribuït com una casa particular, amb totes les dependències adequades: cuina, wc, habitacions... Els espectadors no teníem cadira per seure, sinó que anàvem seguint als actors per tota la casa. I quan el matrimoni es barallava a la cuina, nosaltres ho podíem veure per la finestra, per exemple...

Les poesies també es van recitant. Unes en castellà, d'altres (la majoria) en anglès. "Para mi gente! Esto es para mi gente! Para los obreros que luchan, para los oprimidos, para los explotados, para los zapatistas! Vayan todos y canten canciones a la cara de los cabrones!!!"

"Si quieren ayudarnos, porque consideran que la liberación de Vds. va ligada a la nuestra, pues adelante, ése es el camino. Trabajemos juntos!"

Així acaben i, com va dir algú des de l'escenari, ara que tothom vagi cap a casa i expliqui el que ha vist i ha escoltat. Que tothom se n'assabenti.

I FULLEJO EL "PHILADELPHIA INQUIRER"

Al costat de la notícia de la dimissió de Musharraf, al Pakistan, n'hi ha d'altres igualment a primera plana: Un home s'ha suïcidat, saltant des de dalt de tot del pont més alt de la ciutat de Filadèlfia, el "Walt Whitman Bridge". Dos estudiants de la universitat, que acabaven de ser objecte d'una dura agressió racial, s'han presentat a la redacció del diari,--encara amb la roba tacada de sang-- per denunciar públicament la situació. I a l'Hotel Marriot de Mount Laurel han mort dues persones, en un tiroteig d'ahir a la nit...

Francesc Arnau i Arias,
des de Filadèlfia.
18-8-08

Amadeu Casellas: 58 dies en vaga de fam!

Si hi vols fer alguna cosa, telefona, escriu:

La responsable de la reducció de la condemna és:

Jutgat Penal nº2 de Manresa

Jutgessa Erika López Gracia

C/ Alfons XII, nº7

T 93 872 82 77

F 93 872 71 05

El responsable de donar-li el tercer grau és:

Direcció General de Serveis Penitenciaris

Secretari Albert Batlle i Bastardas

C/ Aragó, 332 de Barcelona

T 93 214 01 00

F 93 214 01 56

...i tu pots trencar l'aïllament:

Amadeu Casellas Ramon
Hospital penitenciari de Terrassa
C./Torrebonica s/n
08227-Terrassa.

Si hi vols fer alguna cosa, vine!

Xerrada
Informativa:
Dissabte,
23-8-08
A les 6.30
Centre Social
Autogestionat
LA TORRATXA
VIC


Emissió en directe:
Diumenge, 24-8-08
De 6 a 8 de la tarda
Karpa de ràdios al carrer

SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ

Grup de solidaritat amb Amadeu Casellas d'Osona

AMADEU CASELLAS I ASSATA SHAKUR , novena crònica

Filadèlfia 16.- Ahir a la nit vaig assistir a una sessió de cine fòrum a l'aire lliure, al Clark Park. Tothom es porta la seva cadira o la seva manta, per seure sobre la gespa; el refresc i les crispetes. Es tracta del documental "Eyes of the Rainbow", realitzat a Cuba, per la directora Gloria Rolando, el 1997. Explica la vida i la lluita de la senyora Assata Shakur. Aquesta activista afro-americana va néixer el 1947, a Nova York. El 1973, quan circulava per l'autopista Turnpike de New Jersey, va caure en una emboscada que va acabar en tiroteig. Va morir un policia i per això, l'any 1977 va ser jutjada i condemnada en un judici-farsa, com a còmplice d'assassinat, a la pena de cadena perpètua. En total va passar sis anys i mig a la presó, dels quals dos i mig en aïllament i sempre en mòduls d'alta seguretat de presons d'homes.

Malgrat tot, el 1979 es va escapar i va fugir cap a Cuba, on des d'aleshores disposa d'assil polític. Alguna de les altres persones que anava amb ella en el cotxe per l'autopista de la Turnpike, com el senyor Sundiata Acoli, encara avui és a la presó. Aquest documental ens mostra Shakur, com comenta la seva vida de militant, el seu exili lluny de casa i de la família i les seves impressions sobre Cuba. El film també ens mostra Shakur, quan es relaciona amb els seus amics i amigues afro-cubans, mentre ballen i canten.

"A mi em tenien en aquella cel.la tant petita, amb un guàrdia armat a cada cantó de la porta i amb dues torres molt altes a cada punta del mòdul, amb les seves metralladores apuntant sempre cap a nosaltres... allà em volien tenir tota la vida. La meva àvia em va venir a veure diverses vegades a la presó. Em va explicar que havia tingut un somni, segons el qual jo no m'hi estaria gaire temps, a la presó."

Mentre parla Assata, se succeeixen les imatges de repressió, tortures, linxaments de persones negres... Jo em giro per mirar el public de darrera meu. Gairebé hi ha tants blancs com negres, aquesta nit. Veig també alguns dels qui estaven jugant a voleibol, en el camp del parc, abans de comencar la pel·lícula. D'alguna cosa ha servit que repartíssim aquelles octavetes pels voltants, abans de començar.

Assata continua: "Moltes de les coses que faig, encara ara, les faig perquè estic orgullosa dels meus avantpassats, comencant per la meva àvia. I em sento en deute amb ells. Poc abans que es realitzés la fuga, vaig parlar amb la meva àvia per telèfon. Em va repetir diverses vegades que ella no volia que jo m'acostumés de cap manera a viure en aquelles condicions, dins de la presó, sense llibertat per a res. Em va fer prometre que no m'hi acostumaria mai. I no vaig haver d'acostumar-m'hi, afortunadament per a mi".

"NO LES TENEMOS MIEDO!"

"En arribar a Cuba, em va sorprendre tot molt. Vaig tenir un xoc molt fort. Jo venia d'un país, USA, on des de l'escola s'havien dedicat a inculcar-nos un anti-comunisme ferotge. I ara jo em trobava en un país, Cuba, amb règim comunista, que m'acollia amb els braços oberts. Em va impressionar veure com els cubans es relacionen entre ells. Tota aquesta senzillesa... Al principi jo no sabia dir res en espanyol. Ni bon dia, ni quina hora és, ni res, però tothom m'ajudava, m'ensenyava. No em faltava de res.. per a mi va ser com la descoberta d'un món nou."

Part de l'entrevista, està filmada al Passeig del Malecon de l'Havana. Recordo quan jo mateix vaig estar-hi el 1983, que hi havia allà, al mig del passeig, la "Oficina de Intereses Norteamericanos", una mena d'embaixada sense ser-ho. I davant mateix, a molt poca distància, els cubans hi havien pintat un mural que deia: "Señores imperialistas: sepan que no les tenemos absolutamente ningún miedo." I són milers i milers de persones en manifestació les que desfilen per entre el mural i l'Oficina, cada vegada que des del govern de Washington surt alguna amenaça contra l'illa.

Altres fragments de l'entrevista estan gravats mentre Assata camina entre runes i selva... ella explica que tota la seva vida anterior, mentre portava el nom de Joanne Chesimard, es va sentir una esclava, presonera de tot. Que fins que no es va canviar el nom i, sobretot, fins que no va arribar a Cuba, no va conèixer la llibertat de veritat. Per això, al final del documental, des d'un primer pla de la seva cara, Assata afirma: "El meu nom és Assata Shakur. Assata vol dir "La que lluita" i Shakur "Molt agraïda".

MANIFESTACIÓ PEL CAS DELS CINC CUBANS.

Acabat el documental, comença el debat. Els organitzadors fan una introducció, en què, entre altres coses, recorden a tothom la necessitat d'oposar-nos a la guerra que Bush i els seus volen començar contra l'Iran. També convoquen a una manifestació pel cas dels "Cinc Cubans". Aquests cinc ciutadans de Cuba, enviats pel Govern de l'Havana, que havien aconseguit infiltrar-se amb èxit entre els cercles d'exilats cubans de Miami, per intentar evitar atacs terroristes contra Cuba. I també hi ha un record per les víctimes de l'huracà Katrina, d'ara fa tres anys.

Ara, entre el públic, veig David Onion, un amic que parla alemany i que és originari d'Àustria, que l'any passat em va acompanyar a visitar al pres David Gilbert, dels "Weathermen". que està complint cadena perpètua en la presó de SCI Clinton, al nord de l'estat de Nova York. Aquest any no em podrà acompanyar, perquè ja ho té tot preparat per anar, amb la seva colla, a protestar davant de la Convenció Demòcrata que s'ha de fer a Denver, d'aquí a pocs dies.

Ara em conviden a parlar a mi. I amb el micro a la mà, davant d'unes cinquanta persones, els dic més o menys: "Jo he comprès molt bé què vol dir Assata, quan parla de la primera impressió que va tenir, en arribar a la República Socialista de Cuba. Vaig néixer a Barcelona el 1948. El 1953, en plena guerra freda amb la Unió Soviètica, el General Eisenhower va viatjar a Madrid i li va dir al General Franco: "Tu tranquil. Fes i desfés, que nosaltres som els teus amics. No vacil.lis i tira endavant el teu règim, que entre tots hem de parar-los els peus, a aquests comunistes..."

A l'escola, a mi igualment m'havien intentat inculcar aquesta moral anti-comunista. Després, el 1983, quan vaig anar a Cuba amb la brigada internacional de solidaritat "Jose Martí", vaig tenir les mateixes impressions que l'Assata."

"Estem parlant de les escoles, però podríem parlar també de les presons. Ara mateix hi ha un pres polític, a Barcelona, que es diu Amadeu Casellas. Un anarquista acusat d'atracar bancs els anys setanta, per finançar lluites obreres. Ara està en vaga de fam. I sabeu per què? L'única cosa que demana és que algú li digui quan ha d'acabar la seva condemna. Ja porta vint-i-dos anys a la presó. El màxim legal a l'Estat Espanyol (llevat d'alguns casos especials, com per exemple els lluitadors bascos) són vint anys... li han barrejat totes les condemnes i ara ningú li diu quan s'ha d'acabar, això. I és que si li diguessin clarament, ara almenys ja li correspondria el règim obert. Doncs no. I ja fa cinquanta-sis dies que no menja res... Veurem... I aquestes coses passen a l'autodenominada democràcia espanola, amb el Rei Juan Carlos, el Zapatero del PSOE i tota la banda... I jo estic aquí per aprendre, perquè des que vaig conèixer els MOVE em vaig adonar que aquí, als USA, encara és més difícil que a Europa, situar-te enfront del Sistema i criticar-lo..."

DOTZE MIL HIPOTEQUES EXECUTADES PER MES.

Entre els materials contrainformatius que es distribueixen aquesta nit, amb ocasió del cine fòrum, destaco una crònica que publica el setmanari "Workers World", datat a 14 d'agost: "Execucions hipotecàries i crisis econòmiques". S'ha fet una trobada popular a Los Ángeles (Califòrnia). S'ha fundat la "Coalición de Trabajadores/as de la Comunidad, para Impedir Juicios Hipotecarios y Desalojos". Entre els assistents, l'advocat Jerry Goldberg explica que ell, encara que com advocat guanyés un judici hipotecari cada dia, això nomes donaria com a resultat 365 habiatges salvats cada any, però resulta que el número d'hipoteques executades en un sol mes i en un sol estat, Michigan, ja puja fins a 12.000.- (dotze mil).

Com exemple de les veritables bestieses que estan fent les autoritats californianes, per apaivagar la crisi, es va denunciar en la trobada de Los Ángeles, que el governador Schwarzenneger vol reduir el sou de tots els funcionaris municipals -unes 200.000.- persones-- fins al sou mínim de 6,55 dòlars l'hora, mentre s'apugen els preus de la benzina i la gent ja no pot pagar les seves hipoteques.

COLÒMBIA: LA COCA-COLA NO PAGA

Tambe hi ha una altra crònica, aquesta datada a 23 de juliol, a Bogotà, on s'expliquen els gravíssims crims que estan cometent les corporacions transnacionals a Amèrica Llatina, tal com es varen denunciar davant del "Tribunal Permanente de los Pueblos", presidit per Adolfo Pérez Esquivel, premi Nobel de la Pau el 1980.

Entre molts altres temes, es denuncia que, mentre el poble colombià ha vist els seus rebuts de l'aigua augmentar en un 300.- per cent en els últims anys, resulta que hi ha multinacionals com la Coca-Cola que no paguen res per tota l'aigua abundant que consumeixen en elaborar els seus productes.

Una delegació popular dels USA va visitar la regió de La Sabana de Bogotá, on les dones treballen a la indústria de les flors, fins a quinze hores al dia, sense cap dret laboral i sota condicions terribles i salaris increïblement baixos. Com a conseqüència dels pesticides als quals les dones estan exposades durant en el treball i per la falta de barreres protectores entre l'establiment de les flors i les cases dels treballadors, un deu per cent de la comunitat té alguna discapacitat o deformació física. Igual que la Coca-Cola, aquestes multinacionals no paguen res per l'aigua que roben a aquesta regió...

El Tribunal denuncia que, mentre el govern de Colòmbia entrega el dret als recursos naturals a aquestes empreses multinacionals, utilitza el seu exèrcit i les bandes paramilitars per aixafar la disensió, forçar el poble fora dels seus terrenys i sembrar un sentit del terror generalitzat entre la població.

Aquesta nit hem acabat xerrant amb el Gary, que a la matinada marxava per carretera, amb tota la família i el gos, per passar una setmana de vacances a Florida. Una setmana. I jo penso que els obrers nord-americans, a més, tenen poques vacances... els que en tenen.

Francesc Arnau i Arias, des de Filadèlfia
16-8-08.

Amadeu Casellas: 55 dies en vaga de fam

AUGMENT I DESCENS (RELATIU) DE L'ESTUPIDESA ALS USA, vuitena crònica

"Algunes pomes podrides", Tom Tomorrow

Filadèlfia, 15.- Al setmanari "Philadelphia City Paper" i en la seva edició corresponent als dies 7 al 14 d'agost, apareix el còmic d'un dibuixant progressista, que es fa dir "Tom Tomorrow". En cinc vinyetes, aquest home resumeix l'època que s'està vivint als USA. En la primera, hi ha una introducció que diu: "Després de l'Onze de Setembre del 2001, l'estupidesa va esdevenir patriòtica" i tres homes amb aspecte de polítics professionals, ben vestits, per descomptat, amb corbata i camisa blanca, comenten: "Ha passat una cosa terrible! Ara haurem de començar a matar gent! - Haurem d'ensenyar-li al món qui es l'amo aqui! - Això mateix. No podem fer altra cosa!" A la segona, la introducció explica: "Durant alguns anys, qualsevol que questionés l'estupidesa, era insultat i demonitzat (encara que no amb molta intel·ligència, per suposat)..." i es veuen tres homes. Dos són dels mateixos de la vinyeta anterior. Un tercer, no porta corbata ni camisa blanca, sinó que va vestit més informalment. I a més llueix barba i bigoti. Diu el barbut: "Us adoneu que l'Irak no tenia res a veure amb l'Onze de Setembre?" I els altres dos li repliquen: "Tu odies Ameèica. Traïdor. I segurament ets homosexual!" - "Per què odies les nostres intrèpides tropes?" I la introducció de la tercera: "Malgrat tot, al cap d'un temps, la gent es va comencar a adonar que l'estupidesa no donava massa bons resultats". Aquí els personatges són dues dones de mitjana edat: "L'economia se n'ha anat a fer punyetes, la Constitució és paper mullat, i sembla que mai més podrem, sortir de l'Irak." - "Potser és que això de permetre la gent estúpida fer-se càrrec de tot, no va ser tan bona idea."

La quarta vinyeta, que és la penúltima, introdueix: "I ara, després de set anys d'estupidesa implacable, el sector de la ciutadania que no és estupid, finalment està començant a afirmar la seva no estupidesa... dintre d'uns límits raonables, evidentment." Aquí, els qui comenten són dos homes, un dels quals porta ulleres i de cap dels dos no es pot dir si porten corbata o no, perquè la vinyeta els talla justament pel final del coll de la camisa blanca: "Un president que ha autoritzat la tortura i les intervencions il.legals de telèfons, estaria disposat a acceptar... " - "...manifestacions moderades de desaprovació? És clar que sí!" - "Ah bé, perquè no volem que se'ns emportin per davant! eh?". Finalment, la cinquena i última vinyeta: "Però tard o d'hora, l'estupidesa comencarà a tornar." I els mateixos tres homes de la primera, igualment ben tvestits i encorbatats fins als ulls: "Ha passat una altra cosa terrible! Haurem de tornar a matar més gent, ara!" - "I haurem de tornar a menysprear alguns principis constitucionals bàsics, d'aquests que se suposa que ens defineixen com a poble!" - "De fet, és l'única cosa que podem fer!".

M'ha semblat que Tom Tomorrow exposa així perfectament la situació actual de la ciutadania nord-americana. Jo ja coneixia aquest dibuixant. El corresponsal de Ràdio Bronka a Nova York, el Julián, té un poster enganxat a la porta de la nevera de casa, que també és molt crític amb Bush. I ja és antic.

DIFÍCIL ENTRADA A LA PRESÓ.

Aquesta vegada, resulta que la Ramona, una de les persones més representatives dels MOVE, no pot entrar, tal com va vestida, a la presó State Correctional Institution Dallas, a visitar Phil i Delbert Africa. La Ramona té 45 anys, més o menys, porta una discretíssima faldilla i una samarreta sense mànigues, però amb uns tirants molt amples. No hi fa res, així no entra, diuen els carcellers. I el Gary, que és blanc, simpatitzant dels MOVE i que també ens acompanya, demana que li permetin retrocedir pel primer control, cap a la sortida, per poder arribar a l'aparcament, a veure si, dins del cotxe, porta alguna altra peça de roba, que ens serveixi per sortir del pas.

Quan torna, al cap de deu minuts, ho fa amb una jaqueta de mig temps, de màniga llarga, que pensem que pot anar-li bé a la Ramona per posar-se-la per sobre de la samarreta sense mànigues. Pero no, tampoc. "Així no entra", diuen els carcellers, amables i somrients: "No veieu que la jaqueta porta caputxa?. Les caputxes estan prohibides, aquí dins..."

Total, ens haurem de resignar a començar la visita almenys una hora més tard del que teníem previst, perque ara ja no ens queda mes remei. Si volem entrar tots i totes hem d'anar a buscar el cotxe, i retrocedir per la carretera fins a trobar una àrea de servei on venguin samarretes ("T-Shirts"), suficientment decents com per passar el control d'entrada de Dallas.

I així, quan ha passat ja més d'una hora, des que havíem aparcat el cotxe per primera vegada a l'entrada de la presó, tornem a començar a passar els controls. Portem a la mà una bosseta de plàstic, plena de fitxes d'aquestes que et fan comprar, per fer funcionar les màquines d'entrepans i begudes, que després trobarem a la sala d'espera. Aquestes fitxes són de les que havien sobrat en la visita anterior que ells havien fet dos mesos abans. El carceller se les mira i, sensa perdre el somriure, diu triomfant: "Aquestes fitxes no serveixen. Les màquines no les admetran. Ara són més petites. Heu de comprar-les en aquella maquineta". I assenyala una mena de màquina escurabutxaques, llampant, que hi ha penjada a la pared de la sala d'espera. I tornem a pagar per treure més fitxes de les noves.

Superat el segon control, travessem tres portes més, que es van obrint i tancant al nostre pas i caminem pel costat de les filferrades (que sembla que t'hagin de caure a sobre) fins a la sala de visites. No es veu ningú assegut a les taules de fora. Comentem que estarem bé al aire lliure, però en arribar al control de la sala, ens fan saber que ningú no pot utilitzar les taules de fora, fins que les de dintre estiguin plenes. És a dir, tot està organitzat per a més comoditat dels carcellers que, si autoritzen la gent a seure fora, hauran de destinar més personal a vigilar, perquè la zona de visites serà més àmplia.

"CONTRA EL SISTEMA: MES VIGILÀNCIA!"

Com sempre, en Phil i en Delbert em demanen que els expliqui com ha anat aquest hivern per Barcelona. Naturalment, els comento coses com la vaga de camions, la dels conductors d'autobusos. I també esdeveniments que m'han tocat de més a prop, com per exemple tot l'afer del Patricio Pallarés Bayona, aquest expres de l'Estat Espanyol que, després d'anys de rebre ajuda i solidaritat dels grups anti-repressius de fora de les presons, al cap d'uns mesos de sortir, va traïr la confiança de les persones okupes que l'havien acollit i, amb un ganivet a la mà, va provar de violar una noia de la casa. La noia estava sola a la cuina de casa seva i li havia donat permís al Patricio per entrar a dutxar-se. Si no fos perquè ella va gosar a plantar cara i va agafar un altre ganivet, la violació s'hauria consumat.

El Delbert, sobretot, reacciona de seguida: "No podem deixar d'estar vigilants. Per combatre el Sistema, no n'hi ha prou amb fer front a la policia, als jutges, als fiscals... també és necessari combatre la part del Sistema que tots nosaltres portem a dintre. Aquí, a la presó, hi ha presos que farien o dirien qualsevol cosa per sortir, però després, quan son fora, tornen a deixar-se caure en mans del Sistema i fan qualsevol bestiesa."

"És molt difícil, recuperar per a la revolució una persona que hagi estat presa", assegura en Phil. "Entre els companys que ara formem MOVE, només el Carlos es pot dir que ha estat capaç d'ajuntar-se amb nosaltres a la presó i continuar després, un cop fora, al carrer, seguint la nostra línia. El que costa és aguantar el ritme diari. Ser coherent amb les pròpies idees, en el dia a dia. El que abunda és la gent que porta una doble vida: fins i tot hi ha qui es presenta com revolucionari, de portes enfora de casa seva, però a dins resulta que maltracta la seva companya i, fins i tot els seus fills."

I torna el Delbert: "Els MOVE mai hauríem deixat aquest Patricio sol amb una criatura o amb una dona. Abans que sortís de la presó, tu havies tingut accés a una sentència on se'l condemnava per violació. Ho vas comentar amb la gent més pròxima, sí, però no n'hi va haver prou. Potser calia mantenir-se informat sobre el resultat de les converses que dius que alguna gent va tenir amb ell sobre aquest tema. Fer-li una mica de seguiment... saber amb qui vivia i en quines condicions."

Els dos presos dels MOVE estan d'acord en el fet que, en tot aquest tema, el que hem d'intentar a Barcelona és que la gent jove, la gent més jove que fa solidaritat amb els presos, no se'ns desanimi: "Cal denunciar l'actuació d'aquest tipus, precisament per fer evident que treballar per la solidaritat dels presos no és incorrecte en absolut. El que és incorrecte i està totalment equivocat és aquest Patricio. A partir d'aquí no hi haurà manera de fer res amb ell, a no ser que ell mateix accepti, públicament, que ha actuat malament i demani perdó a la dona ofesa. Si no ho fa, no queda altre remei que aconseguir que marxi ben lluny de Barcelona, amb la recomanació de que s'ho rumii bé i, si s'ho repensa, que sàpiga que pot tornar i en parlarem. Però, és clar, no podem limitar-nos a encolomar-los el ·marrón" a una altre ciutat o poble, hem de saber on se'n va i què fa, per poder avisar la gent, ja que nosaltres tenim la nostra part de responsabilitat en tot això..."

"I és molt comprensible, insisteix Delbert, que ara hàgiu decidit en el vostre col.lectiu, que no voleu saber res amb presos acusats de violació. Està clar que heu de fer això. Endavant. Onamove!"

"NATION OF ISLAM"

Mentre parlem, se'ns acosta un altre pres, un noi d'uns trenta anys, que estava assegut a la taula del costat. Saluda molt afectuosament Delbert i Phil. Es nota que s'entenen. Quan tornem a quedar sols, ens expliquen: "Aquest home és sincer. És veritat que s'alegra de veure que estem bé, en Phil i jo. Amb ell s'hi pot comptar, a l'hora de plantejar algunes reivindicacions aquí dintre. És membre del grup polític "Nation of Islam", un militant".

I després, quan arribi la hora de les fotografies, aquest noi voldra fer-se'n una amb nosaltres i la seva companya. Així ho farem.

És cert que tothom respecta els presos dels MOVE, però hi ha gent que té una manera falsa de demostrar-ho. Com aquest carceller de l'entrada que, per fer-se el simpàtic, abans li ha dit a la Ramona que li doni records al Mumia, que li digui que un guàrdia s'ha interessat per la seva sort... O un pres que, segons ens explica Delbert, l'altre dia se li va acostar i li va dir: "Tu ets dels MOVE, oi? No fa gaire que vaig veure Delbert Àfrica i és molt simpàtic. Està molt fort!" Delbert diu que li va contestar: "És clar que esta bé. El tens davant teu ara mateix i t'està enraonant." L'altre va quedar de pedra i avergonyit...

I LA LLIBERTAT CONDICIONAL?

Entre tots els expliquem com va anar la jornada de dissabte passat, al sindicat de Filadèlfia. I sobretot el debat de la llibertat condicional. Un dels punts més escandalosos en la denegació que ha realitzat la Junta Penitenciària de Tractament és quan argumenten en contra dels presos l'extrema gravetat del delicte pel que han estat condemnats. Aquesta argumentació és totalment anti-constitucional, perquè és evident que aquesta circumtsància ja va ser tinguda en compte pel jutge que els va condemnar fa trenta anys. I a més constitueix un element permanent de la situació. Deixant a part que són innocents, aquesta característica no pot canviar mai. I no per això se'ls ha de denegar sempre la llibertat condicional.

Els explico que ahir ens vàrem trobar pel campus de la universitat amb Hans Bennet, del col.lectiu "Periodistes per Mumia" i vàrem estar comentant la qüestió de la llibertat. Hans pensa que potser l'any que ve ho aconseguirem. I que segurament primer se'ls concedirà a les dones preses dels MOVE, ja que contra elles no hi havia els càrrecs de possessió d'armes. Aquest noi pensa que aquest any ja és difícil, perquè encara que queda el Chuck pendent de resolució, les dones ja ho tenen denegat.

ELS INFILTRATS EN MOVE.

Els expliquem també el reportatge històric que "The Philadelphia Tribune" va publicar en la seva edició del 8 d'agost. A primera plana una gran fotografia de 1978, on es veuen els policies entrant a la casa destruïda dels MOVE. El text continua en diverses pàgines interiors i, encara que no és del tot dolent, la seva principal característica consisteix (com tantes vegades passa amb els grans mitjans de comunicació del Sistema) en el fet que el periodista sempre intenta mantenir aquesta coneguda equidistància "professional" entre les versions enfrontades i aquesta distància persistent amb la versió no oficial dels fets.

Així, en aquesta primera plana, després de reconèixer que una de les dones preses va morir, en circumstàncies estranyes, el 1998, en l'hospital de la presó de Cambridge Springs, el periodista sent la necessitat de carregar contra MOVE, afirmant que és un grup "radical" i que diveerses persones relacionades d'una o altra manera amb el grup també han mort. Tornen a fer referència a un tal John Gilbride, que diuen que va ser assassinat mentre mantenia un pleit amb els MOVE, entorn a la paternitat d'una criatura que havia tingut amb una noia de l'organització. La realitat és que el cadàver d'aquest home no l'ha vist mai ningú i que se sospita que treballava per a la policia.

Un altre dels infiltrats que el Tribune de Filadèlfia esmenta és Tony Allen, que durant molts mesos va estar freqüentant l'organització, ja fa anys i, de cop i volta, la va abandonar, per començar una veritable creuada contra MOVE, sobretot a través d'internet. La que era la seva companya aleshores i ara, primer va intentar parlar amb els MOVE, per demanar-los que l'ajudessin a fer-lo desistir d'aquesta actitud. Els MOVE varen explicar-li que l'única cosa que podien fer era intentar influir-lo amb el seu propi exemple de militància revolucionària, però que si ell no volia, ningú no podia fer-lo canviar d'idea. Per això, la companya --que a més havia tingut un fill amb aquest Tony Allen-- es va resignar a seguir-lo. I ara no se sap molt bé per on paren.

Per cert, que em vaig fixar molt en un comentari que va fer Delbert, pel que fa a aquest cas. Aquest pres va dir que mirant les fotografies que s'havien fet amb ell, dins de la presó, durant les visites, s'havia adonat de la postura distant que sempre havia adoptat el tal Tony, malgrat els intents de passar-li la mà per l'espatlla, al posar-se bé el grup davant de la càmera. I jo recordo altres situacions i altres persones, més properes a mi, de les que també es podria dir el mateix...

AL MÓN TOT ESTÀ PITJOR.

"Al món. gairebé tot està pitjor que l'any passat". Aquesta és una de les reflexions que en Phil i en Delbert fan durant la visita. Repassen els esdeveniments des de l'agost de l'any passat i ho constaten: "I ara mira la guerra a Geòrgia. Mentre tothom està distret amb les Olimpíades, ells van fent. I que ningú no es pensi que el règim de Bush és aliè a aquesta nova guerra a Europa. Són ells, que ho han preparat tot. Volen guanyar més influència de la que tenen en aquella zona del món. Sembla com si tornéssim als anys de la mal anomenada guerra freda".

I és que, aquests dies, alguns mitjans han rememorat per internet la figura d'un destacat militar dels anys seixanta. El general Thomas Power, que encapçalava aleshores un dels sectors més durs del Pentàgon. Un dia es va atrevir a dir en veu alta algunes de les bestieses que pensava: "Ara és l'hora de desencadenar la guerra termo-nuclear contra la Unió Soviètica. Si queden dos nord-americans vius, i només en queda un de rus, o cap, podrem dir que haurem guanyat.!"

Tot això em recorda una obra de teatre que vaig veure els anys setanta a Barcelona. Era de Buero Vallejo. Es deia "El tragaluz" i en un moment donat, un dels personantges exclamava: "Maleïts siguin els homes que comencen les guerres!" I encara era viu el general Franco. Deu n'hi do.

Quan sortim de la presó, els carcellers del primer control continuen encantats amb els Jocs Olímpics de Pequín, a la pantalla del seu televisor.

Francesc Arnau i Arias, des de Filadèlfia.
15-8-08.

L'EXILI, setena crònica

Filadèlfia 12.- Avui, amb la senyora Bàrbara Cox hem estat treballant una mica el DVD que vàrem gravar amb l'entrevista del senyor Don Cox, la primavera pasada, al sud-est de França. Encara que la principal finalitat de l'entrevista és promocionar la versió castellana de l'últim llibre de Mumia Abu-Jamal ("Queremos la libertad!", publicat aquest any per l'editorial Virus de Barcelona) l'entrevista en si ha adquirit un contingut molt humà, sobretot quan Don parla de la seva vida o del seu país, els USA, després de gairebé quaranta anys d'haver hagut d'exilar-se, a causa de la persecució a què el va sotmetre l'FBI, per la seva militància en el Black Panther Party (BPP).

La Bàrbara observa les imatges amb el paisatge que rodeja el poblet, on Don té la seva casa. Veu les herbes com es dobleguen, per obra del vent, que es veu i que s'escolta perque també es va introduir en el dvd a través del micro, en la primera part de l'entrevista, que fèiem a l'aire lliure. I se li humitejen els ulls: "Conec aquest vent... bé, veurem com explica les coses, aquest, perquè ell i jo no estem d'acord en la interpretació de la història. En Don considera que el BPP, pròpiament dit, només va existir com a tal des de 1966 fins a 1971. I jo no comparteixo aquest afirmació, perquè després d'aquesta data també es varen fer coses que valien la pena..."

"No veus com fuma? Fuma massa! Sempre amb la cigarreta a la boca... I aquestes ulleres que porta... no l'afavoreixen gens. Ja són massa velles. En necessita unes de noves. Es massa solitari, aquest home..."

"JO TENIA ENTRE SIS I SET ANYS..."

Veiem en Don, que ara té setanta-dos anys, rumiant la primera pregunta: "Vostè recorda la primera vegada que va tenir ús de rao, per adonar-se de com estava el món i de la necessitat de canviar-lo?"

"Jo tenia entre sis i set anys, durant la Segona Guerra Mundial. Certament quedava molt lluny d'on jo era, però els diaris n'anaven plens i la ràdio no parava d'explicar les batalles. La gent gran en parlava, i així vaig anar comprenent què passava..."

Així com van sortir temes innocents, en van sortir d'altres que no n'eren tant, d'innocents. La Bàrbara ja s'imaginava que, com que el Don se sentia molt bé amb les persones que li fèiem l'entrevista, es deixaria anar i parlaria massa: "Això ho heu de suprimir. Aquí està parlant de gent que encara és viva i els pot comprometre davant de l'FBI."

I és que actualment encara s'estan fent judicis. Ara precisament a San Francisco (Califòrnia), se n'està fent un contra persones de l'edat del Don, que eren els seus amics i per fets de fa més de trenta anys. Per això, encara que la nostra primera idea era convidar el Don, perquè vingués a Barcelona a presentar el llibre, això no ha pogut ser. El Don té por que, si es belluga massa, el detinguin. Ara mateix no té passaport i, encara que té en marxa el tràmit per aconseguir la ciutadania francesa, la resolució no acaba d'arribar.

La Barbara fa tot tipus de puntualitzacions: "Això que expliqueu de Marshall Eddie Conway va succeir més tard d'aquesta data..." Ella telefona al Don dues o tres vegades per mes, però diu que només parla ella, que ell no para de dir que tot va bé, que no es preocupi per res.

OPTIMISTA AMB EL TEMA MUMIA.

Ens agrada la manera com respon al tema Mumia: "No aconseguiran mai tornar a implantar la pena de mort a tots els USA. Encara queden bastants estats que no la tenen ni la volen. Poden estar en minoria, però estan aquí i resisteixen. Així mateix, hi ha sectors de l'opinió pública amplis i per ara suficients, que donen recolzament al Mumia. Ells saben que no els convé fer-lo matar. I ara, si guanya l'Obama..." Aquí la Bàrbara manifesta el seu desacord: "Si esperes tant de l'Obama, com és que estàs interessat en adoptar la ciutadania francesa, eh? Si tu mateix t'ho creguessis, que Obama és digne de confiança, pensaries de veritat en la possibilitat de tornar..."

LES DONES PANTHERS

Altres vegades ella surt en defensa del Don. Com quan parlem del capítol del llibre que tracta de les dones dins del BPP: "Ell sempre va tenir molta cura en el tracte amb les dones. No com altres, que les maltractaven... qualsevol dona militant de les que tenia relació amb ell, us ho podria confirmar, això." El propi Don s'encarrega de confirmar-nos-ho, quan més endavant en l'entrevista li preguntem per l'època que va passar a Algèria, al nord d'Àfrica: "Jo no podia viure en un país on es feien lleis contra les dones!" No ho podia suportar. Per això vaig venir a França. Els principis varen ser molt durs. No hi havia manera de trobar feina, per a un negre. Només potser netejant algun vàter. Després vaig fer de fotògraf free lance... pero aquí estic."

Fa molts anys, el Don es va casar amb una altra dona, Milaine, que va conèixer a Algèria, i varen tenir una filla, que ara ja és gran. Després es varen divorviar i la Milaine va tornar a casar-se i divorciar-se amb un altre home. Malgrat tot, aquesta Milaine ha continuat essent una bona amiga, que també viu a França i es manté en contacte amb el Don. I la filla el va a visitar.

En tots aquests anys, la Bàrbara ha viatjat diverses vegades a Europa per veure'l. Aquest any no hi ha anat, perquè l'euro està massa alt...

PRESÓ O EXILI

La Bàrbara considera que la situació d'exili té coses en comú amb la presó: "Per exemple, mira quan parla del menjar. Es posa a criticar la manera com es cultiven els camps a USA, quan li pregunteu per les coses que passen allà. Com és que no parla de la guerra, de les guerres que contínuament esta provocant aquest país? I quan li pregunteu per l'Àfrica, com és que no critica el colonialisme, que és l'origen de tots els mals que ara té l'Àfrica? Doncs, senzillament, no ho fa perquè esàa allunyat de la realitat. Viu una altra realitat diferent. En aquest sentit és una mica com si estigués a la presó. El Sistema també allunya els presos de la realitat."

Ella ens explica que Don ja no llegeix tant com abans. Una mica perquè es fa gran. I una altra mica perquè, de tant en tant, la realitat personal se li tira a sobre. I això l'entristeix i no li permet concentrar-se. Ara bé, juga molt als escacs. I molt bé. No hi ha qui pugui, amb ell.

Quan li cridem l'atenció al Don sobre el fet que altres persones com la Bàrbara, han preferit quedar-se als USA i continuar resistint, ens replica que tothom pot escollir, però que per a ell no hi havia alternativa. Era l'exili o la mort... amb molta sort la presó per tota la vida. I la Bàrbara hi està d'acord. I ell no pensa tornar mai més. Sap que, tan aviat com posaria els peus al país, l'FBI l'arrestaria. I viure-hi clandestinament ja ho va intentar el 1973, pero allò no es podia aguantar, ens diu. I la Bàrbara explica que quan va tornar a Algèria es va trobar que totes les seves coses havien desaparegut. La gent que les hi guardava, no se sap si per por o per què, ho varen cremar tot. Es va quedar sense res...

HEROIS PER SEMPRE ?

La segona part de l'entrevista que conté el DVD la vÀrem fer a l'interior de la casa del Don. La BÀrbara ho observa tot amb molta atenciÓ: "Mira! Ja ha posat les rajoles del terra. Que bÉ que li ha quedat! Oh! Mira les teranyines, allÀ dalt. Estan massa amunt. Jo no hi vaig poder arribar, per netejar-ho..."

I ella continua: "Don no ha estat mai un home de ciutat. Va néixer al camp nord-americà. Allà va créixer i en el camp francès morirà quan li toqui." Això ho comenta la Bàrbara quan ell, durant l'entrevista, comença a explicar la seva vida de petit: "Vaig néixer en el poblet de Appleton (Missouri), que tenia seixanta habitants. Ens coneixíem tots. No hi havia problema. La ciutat propera més gran era Sedelia, que estava a unes vuitanta milles i tenia tres mil habitants. L'escola era molt petita. Nomes érem tres nens i un mestre. M'agradava molt. Però tot era molt pla, monòton. No hi havia cap muntanya. La monotonia, només la trencava el ferrocarril, quan passava. Un o dos cops per dia. El meu pare era mecànic de cotxes. Coneixia molt bé com funcionaven els de la marca Ford..."

De cop i volta, la Bàrbara deixa de mirar la pantalla de l'ordinador, em mira a mi i em diu: "De vegades voldríem que els nostres herois fossin herois per sempre. Fins a la mort. Ens costa d'acceptar que n'hi ha que no poden. Que, al cap i a la fi són homes i dones, persones com nosaltres..."

En tots aquests anys, ha succeït dues vegades que ells dos s'enfadessin, mentre parlaven per telèfon. Una va ser l'Onze de Setembre del 2001, quan ell va qualificar els àrabs de salvatges, per l'atac a les torres bessones de Manhattan. La Bàrbara li va penjar el telèfon i el va deixar amb la paraula a la boca. L'altra va ser quan la Bàrbara li va dir al Don que es negava a llegir un comunicat seu, en un acte commemoratiu d'alguna efemèride del BPP, precisament perquè considerava que no s'ajustava a la realitat. Aquí va ser ell, qui li va penjar el telèfon...

El DVD s'acaba i la Bàrbara m'acompanya a visitar la parròquia de Maria Mitjancera ("The Church of the Advocate"), on tantes mobilitzacions populars s'havien organitzat. Em fa impressió pujar a la mateixa trona des d'on van parlar Mumia i la pròpia Bàrbara, a principis dels anys setanta, en els funerals del Fred Hampton, aquell dirigent black panther, que l'FBI va ametrallar mentre dormia a Chicago...

Tornem a sortir al carrer i ens trobem amb el "Capita" Reggie, un home de l'edat del Mumia, amb qui havia militat dins el BPP, que ens explica que anirà a visitar-lo a la presó el mes que ve i que ara se'n va a la seva sessió de diàlisi-

La realitat...

Francesc Arnau i Arias, des de Filadèlfia
12-8-08

OBAMA I MUMIA: VIUS O MORTS ?, sisena crònica

Mumia Abu-Jamal

Filadèlfia 9.- La senyora Julia Wright, periodista afro-americana resident a París, en el seu últim article, afirma que Barak Obama i Mumia Abu-Jamal tenen alguna altra cosa en comú, a part del color negre de la seva pell. I és que la mort violenta de qualsevol dels dos hauria de sacsejar la societat dels USA de dalt a baix. El primer, Obama, ja s'ha hagut de veure massa vegades comparat amb personatges negres que varen morir assassinats, quan estaven impulsant canvis que podien haver estat decisius per a la comunitat afro-americana. El segon, Mumia, encara ara corre el risc que se li apliqui la pena de mort, per un delicte que no va cometre, igual que els ha passat, els últims anys, a tants i tants ciutadans negres i llatins. No hi ha forma humana de garantir la vida d'Obama, si els qui controlen el Sistema, decidissin assassinar-lo. Això ja ens ho deia (fa escassament dos mesos) el senyor Don Cox, ex-black panther exilat a Franca. En canvi, sí que es pot afirmar que és a causa de l'acció humana i solidària, que Mumia és viu, malgrat que la seva condemna a mort es va produir el 1982, per uns fets de 1981.

El 1963, el Sistema va decidir que John F. Kennedy no els convenia com a President dels USA, que no podien fer prou bé el negoci amb ell. I el varen fer matar. L'informe de la Comissió Warren, que va investigar el crim, es ridícul i faria riure si no fos tot tan tràgic.

El 1968, Robert F. Kennedy, candidat a la Presidència, també fou assassinat. Havia anat massa lluny en la seva trajectòria anterior com a Ministre de Justicia del govern del seu germà. El mateix any, Martin Luther King, que era considerat per l'FBI com a susceptible de convertir-se en un "Messies" negre, també fou assassinat, com ho fou l'any 1964 Malcom X per raons semblants... Obama no s'ha definit massa clar ni fort en res. Segueix fidel a la línia política que li permet no marcar més diferències que les estrictament necessàries amb el partit de la competència, els republicans. I pel que fa als temes que podrien afectar la comunitat negra, ha estat suficientment moderat perquè no es pugui distingir entre deocrates i republicans. Igual que passa amb el tema de la guerra de l'Irak. No hi ha diferències apreciables. Però el Sistema pot sospitar que s'està fent el moderat, per a després, si aconsegueix entrar a la Casa Blanca, plantejar canvis dràstics en les estructures socials.

Pel que fa a Mumia, el sindicat de policies de Filadèlfia, que són els abanderats a l'hora de seguir insistint que se l'executi, no semblen adonar-se del tot del que significa aquest pres polític per a les persones afro-americanes. El 1964, si els negres haguessin sabut el dia i l'hora que anaven a matar Malcom X, haurien estat molts els disposats a lluitar fins a la mort per impedir-ho. Igualment hauria passat si haguessin sabut el dia i l'hora per a Martin Luther King. O després, quan li va tocar al black panther Fred Hampton, que fou assassinat mentre dormia, a casa seva a Chicago. Si tornessin a fixar dia i hora per a Mumia, la gent sortiria al carrer, a impedir-ho. I si l'assassinessin legalment, la revolta seria impressionant.

Ara bé, aquest país té una llarga tradició d'assassinats legals. No varen fer matar el matrimoni Rosenberg, durant la guerra freda, acusant-los d'espionatge a favor de la Unió Soviètica? I els obrers Sacco i Vanzetti? Se sabia que eran tan innocents com Mumia, pero la raó d'estat va ser més forta que res. I ara amb Mumia no tenim cap garantia que no passi el mateix.

UN JUTGE AMB VERGONYA.

Avui, en els locals d'un sindicat amic dels MOVE, que és conegut com a "1199", s'ha realitzat una trobada que ha començat a les 12.00 del migdia i ha durat quatre hores. Les dues primeres dedicades a discutir el dret dels presos dels MOVE a disfrutar el règim obert penitenciari, després de més de trenta anys de presó. I la resta del temps, a estudiar la manera d'afrontar la delicada situació legal de Mumia, actualment.

El col.lectiu "Educators for Mumia" va presentar un document d'interès inqüestionable. Es tracta d'un resum de les quaranta una pàgines que ocupa el vot particular que va realitzar el Jutge Ambro, al Tribunal del Tercer Districte, quan varen dictar l'última sentència el passat mes de març. Aquest resum, que consisteix en dos folis, el puc ben tornar a resumir aquí, reproduint paraules textuals del Jutge Ambro: "... no veig cap raó per la qual hàgim de denegar-li al Senyor Abu-Jamal l'aplicació dels nostres precedents jurisprudencials." És a dir que, a la sentència on li deneguen a Mumia el dret a un nou judici, els jutges han hagut de forçar tant l'argumentació, que han anat fins i tot en contra de resolucions anteriors que ells mateixos havien dictat. I això és el que ha fet que el Jutge Ambro tingués vergonya i es veiés en la necessitat d'explicar la seva postura, que en el tribunal ha quedat en minoria.

També es queixa el jutge Ambro de l'existència d'un video, a la Fiscalia del Districte de Filadèlfia, que a mitjans dels anys vuitanta era utilitzat per entrenar els fiscals en la manera com havien d'impugnar i suprimir els membres del jurat que fossin negres. El fiscal del cas Mumia va rebutjar deu ciutadans negres d'entre els quinze membres del jurat. I aquesta dada escandalosa, diu aquest jutge, hauria de ser suficient per reconèixer que hi va haver racisme en el tractament que es va donar al cas, de manera que ara s'hauria de fer un nou judici.

FETA LA LLEI, FETA LA TRAMPA.

Feta la llei, feta la trampa. Aquesta es la línia que també s'està seguint, a l'hora de tramitar la sol·licitud de règim obert que han presentat els presos dels MOVE. Són precisament els membres d'aquesta organització revolucionària (i entre ells la senyora Ramona Àfrica) els qui més i més efectivament interpel.len el jutge de la taula rodona, que al cap i a la fi no és dels pijors i per això ha acceptat venir als locals sindicals a reunir-se amb nosaltres...

El règim obert no és un dret que s'hagi d'aplicar automàticament a les persones preses. Es només un benefici penitenciari. Però això no vol dir que se li pugui denegar a ningú, aquest benefici, en base a motius que siguin anti-constitucionals, com per exemple en base al fet que la persona condemnada continuï reivindicant la seva innocència i es negui a confesar-se culpable...

A la taula rodona també hi ha un professor d'història, que ens recorda quin és el comencament del Text Constitucional d'aquest país: "We the People..." ("Nosaltres el Poble..."). La Constitució diu "el Poble". No diu "el Govern". "És la gent la qui té el dret de canviar les lleis, quan no responen als interessos populars. Ja fa molts anys que vàrem aconseguir canviar les lleis de l'esclavatge. I semblava impossible. Es varen canviar perquè la gent va lluitar molt. Va costar molt d'esforc. Molta sang. I això ha estat sempre així. Sense lluita no s'aconsegueix res."

I el professor continuava: "... en tot aquest afer del règim obert per als presos de MOVE, el primer problema és que els membres de la Comissió Penitenciària ("Parole Board"), que concedeixen o deneguen aquest benefici penitenciari, són designats a dit pel Governador. No tenen cap mena de control popular. Ningú que els vigili..."

Des de la taula, algú proposa que la solució s'ha de buscar participant en les eleccions, de manera que, entre tots, escollim "bons" governadors, "bons" jutges... Des del públic, la gent replica que no. Que ja n'hi ha prou de comèdia! Ja n'hi ha prou d'anar als mass media a pidolar, perquè ens donin entrada a les seves pàgines o emissions! Hem de disposar dels nostres propis mitjans de comunicació alternatius. I ja en tenim alguns i hem de seguir en aquesta línia. I així és com aconseguim crear situacions en què els mitjans de comunicació burgesos no poden ignorar les nostres lluites!

DESMOND TUTU.

Desmond Tutu, el bisbe africà, va anar a visitar Mumia a la presó, ara fa un any, més o menys. Quan va veure la manera com el feien aparèixer en el locutori (emmanillat i tancat amb clau en aquell reduidíssim espai) va quedar esgarrifat. Això ens ho explica la professora Fernández, afro-americana, d'uns trenta-cinc anys, amb ulleres i trajo de jaqueta, que es presenta com a membre del col·lectiu "Students for a Democratic Society" (SDS), una organització hereva d' aquella altra SDS dels anys seixanta i setanta, que fou salvatgement liquidada a base de guerra bruta i terrorisme d'estat, igual que els panteres negres.

La professora continua: el bisbe Desmond Tutu, en acabar l'entrevista amb Mumia, va voler parlar amb el director de la presó i va protestar pel tractament que rebien els presos. Com a conseqüencia, a partir d'aleshores els presos ja no han d'anar emmanillats, quan surten als locutoris. La professora presenta aquest episodi com a un exemple a seguir. I jo li explicaré tot aixo a David Gilbert, quan l'anem a visitar l'última setmana del mes, en aquella presó del nord de l'estat de Nova York, a prop de la frontera amb el Canadà. Aquest senyor havia militat amb els SDS, a finals dels seixanta i el varen empresonar, amb l'acusació de pertanyer als "Weathermen", grup armat clandestí.

PREPAREM EL DIA DESPRÉS

Al final de la trobada, el Comitè de Solidaritat amb Mumia, de Nova York, va fer una proposta que vaig trobar molt interessant i que va consistir en el segent:

Contràriament a una idea equivocada i desmobilitzadora que va començar a circular el passat mes de març, arran de l'última sentència, l'amenaça de la pena de mort continua plenament vigent contra Mumia. Primer perquè el tribunal li dóna a la fiscalia la possibilitat de promoure una nova audiència, per debatre la conveniència o no de la pena de mort. I això podria acabar amb una nova condemna a mort per a Mumia.

I després perquè la fiscalia podria apel·lar amb èxit aquesta última sentència del mes de març, i aixo donaria com a resultat la condemna a mort automàtica per en Mumia.

La fiscalia té sis mesos (que acaben a finals de setembre) per tornar a plantejar la pena de mort. Si la fiscalia no fa res en aquest termini, Mumia quedaria automàticament condemnat a cadena perpètua, sense cap possibilitat de llibertat provisional. I això és inacceptable per a una persona que és totalment inocent de les acusacions que se li fan.

Tot i això, si la fiscalia torna a demanar la pena de mort o apel·la, el Comitè de Solidaritat amb Mumia de Nova York, crida tots els col.lectius a convocar protestes massives, al dia següent. I això amb la idea de frenar aquesta nova temptativa de cometre l'assassinat legal i també per seguir exigint la seva llibertat.

I així continua la lluita i la resistència.

Francesc Arnau i Arias, des de Filadèlfia
9-8-08.

EN EL MALCOM X BOULEVARD., cinquena crònica.

Katheleen Cleaver, en una imatge de joventut

Harlem 8.- Avui he fet l'entrevista a la senyora Katheleen Cleaver, advocada i professora d'uiversitat, que havia tingut càrrecs de responsabilitat a l'antic Black Panther Party(BPP) els anys seixanta i setanta. Ella és qui ha fet el pròleg de l'últim llibre de Mumia ("We want freedom!"). I jo, que intento col.laborar amb els amics de l'Editorial Virus de Barcelona, he de procurar coordinar un viatge seu per venir a casa nostra, a fer campanya per promocionar aquest llibre. Fins ara no n'havíem pogut parlar en ferm, perquè la Katheleen estava molt pendent de la seva mare malalta i no podia abandonar el país. Finalment, la mare va morir el mes de maig passat, superats els vuitanta anys.

Ara, però, ha sorgit un problema addicional. Tal com explica Mumia en el seu llibre, el BPP va desaparèixer, entre altres raons, perquè la policia va aconseguir infiltrar-s'hi suficienment. I les conseqüències d'això encara duren. Ara hi ha una dona, que es diu Elaine Brown, que ha posat una querella a la Katheleen. El motiu? Que la Katheleen i l'ex-pres Geronimo Pratt han reenviat un e-mail, on es parla del passat de la Senyora Brown i de la seva militància dubtosa al BPP, on molts companys seus dels anys seixanta i setanta ja sospitaven que era informadora de la policia. Segons sembla, aquesta tal Brown ara té aspiracions de viure de la politica i ha intentat fer carrera al Green Party, sense aconseguir-ho. També hi ha qui pensa que ella té algun trastorn mental, que li fa buscar problemes i popularitat al preu que sigui.

Doncs bé, arran d'aquesta querella, ara la Katheleen no pot acabar de disposar del seu temps. En circumstàncies normals ella podria venir, per exemple, la segona semana de gener de l'any que ve, que és quan les seves obligacions professionals li permetrien agafar-se uns dies. Però amb els tràmits judicials pendents, ara no sap si la convocaran precisament pel gener. Veurem què diu el seu advocat...

I anem caminant pels carrers de Harlem. Arribem al Malcom X Boulevard, també conegut com a Lennox Avenue. Un jove negre, d'uns vint-i-cinc anys, molt alt, amb ulleres i cabells curts, se'ns acosta i saluda la Katheleen. La coneix sense cap mena de dubte. Coneix la seva història al BPP i està molt content de trobar-se-la. Aquest noi va acompanyat d'un grup de quinze o vint nens i nenes, tots negres; i estan a punt d'entrar en una biblioteca pública. M'impressiona que la gent conegui la Katheleen pel carrer. I que coneguin la seva història. També és veritat que la Katheleen té un aspecte físic ben peculiar i característic, ja que és una d'aquestes persones afro-americanes, que en realitat és rossa i podria passar per blanca. I amb rastes.

Tot d'una el noi que ens ha saludat, que es diu Bashi, comenca a explicar als seus alumnes qui és la Katheleen. Així, al mig del carrer. I tots l'escolten amb molta atenció, igual que els altres professors del grup, que l'observen amb respecte.

NELSON MANDELA

La biblioteca, "The Schomburg Center", forma part de la xarxa de biblioteques públiques de Nova York i és considerada com el millor centre de documentació sobre l'experiència negra a tot el món. També tenen unes sales molt àmplies, on fan exposicions. Ara n'hi ha una de fotografies sobre la vida de Nelson Mandela. Per cert, segons m'ha explicat l'advocat Leonard Weinnglass, la decisió governamental de suprimir el nom de Mandela de la llista de "terroristes" de la CIA, va requerir un debat en el Congrés de Washington.

M'ha interessat molt seguir les explicacions que donen a aquests escolars, durant la visita a l'exposició. Quan se'ls explica el tema de la segregació racial, m'adono que per a aquestes criatures de deu i dotze anys, és un tema nou. Es nota que, afortunadament per a ells, no han patit res semblant, fins ara.

Hi ha unes quantes fotografies, on es veuen escenes de la revolta popular de Soweto, a Sudàfrica, el 1976. En una d'elles, un grup de manifestants avança corrents. Un home porta un kalashnikhov. Davant d'aquestes imatges, el professor s'explica: "El govern de Sudàfrica deia aleshores que els amics i seguidors del Nelson Mandela eren tots terroristes com ell mateix. Vosaltres, nens, creieu que una persona com aquesta, que només volia la llibertat del seu poble, mereix que se li digui terrorista? El terrorisme no és aixo. Qui sap que és terrorisme?" I s'aixequen diverses mans petites. Algú respon ràpidament: "Allò de l'Onze de Setembre al World Trade Center de Nova York." "Exactament!", replica la professora. I la visita continua...

ELS POETES NEGRES.

A la botiga de la biblioteca, pràcticament només s'hi poden trobar llibres d'autors negres. Veig una selecció de discursos de personatges negres cèlebres. Entre ells Martin Luther King, Malcom X i... Barack Obama. Realment l'estan promocionant molt. Pels carrers es poden veure cartells que demanen gent disposada a treballar en la campanya d'Obama, amb un sou d'entre 300.- i 500.- dòlars setmanals. No està malament, per fer política d'aquesta.

Compro una petita antologia de poesia afro-americana, que arriba fins als anys vint, l'època que aquí es coneix com a Harlem Renaissance. Entre els poetes, Langston Hughes (1902-1967). Una poesia seva, "The Negro Speaks of Rivers", està escrita en el terra de la biblioteca, a l'entrada, il.lustrada amb dibuixos que representen els rius més importants del món, i els continents respectius per on corren.

"I've Known Rivers:

I've Known Rivers Ancient as the World
And Older than the Flow of Human Blood through Human Veins

My Soul has Grown Deep like the Rivers

I Bathed in the Euphrates when Dawns were Young
I Built my Hut near the Congo and it Lulled Me to Sleep
I Looked Upon the Nile and Raised the Pyramides Above It

I Heard the Singing of the Mississippi
When Abe Lincoln Went Down to New Orleans
And I've Seen its Muddy Bosom Turn All Golden in the Sunset

I've Known Rivers:
Ancient Dusky Rivers

My Soul has Grown deep Like the Rivers"

Quan s'acaba la visita dels escolars, el professor Bashi, que és de Baltimore, a l'estat de Maryland, m'explica que ell també coneix la família de Marshall Eddie Conway, ex-black panther empresonat allà, des de fa més de trenta anys. I quedem per veure'ns en aquella ciutat.

A la biblioteca Schomberg he vist pensaments molt fins i molt durs de Malcom X: "És tan impossible que una gallina faci un ou d'ànec, com que aquest sistema nord-americà proporcioni la més mínima llibertat a un ciutada afro-americà." I al costat, alabances dirigides al General Colin Powell i a la Ministre Condolezza Rice (que per a un europeu poden arribar a resultar incomprensibles) només perquè també són negres.

He fullejat una història il.lustrada del BPP, dirigida per David Hiliard, antic quadre polític del partit, amb el qui em va semblar que Don Cox era molt crític.

"ADOPTI UNA MASCOTA..."

I altra vegada cap al Boulevard. La Katheleen està preocupada perquè la seva mare, en morir, ha deixat la casa plena de documents i llibres de tota mena. Una part molt ben ordenats i una altra no tant. Ara li toca a ella endreçar-ho tot, classificar-ho i buscar un lloc per guardar-ho. No es veu amb cor de llençar res.

En una parada d'autobús, un anunci: "Trobi el seu millor amic! Adopti una mascota!" Es tracta d'una fundació privada, que es preocupa molt dels animals. Pero l'altre dia, en una revista d'història, vaig trobar una cosa semblant, encara més cridanera: "Els gossos jubilats necessiten tota l'ajuda que voste els pugui donar. Adopti'n un!"

I em sembla que, pels carrers de Nova York, han augmentat els pobres i els sense sostre, però no tant com a Filadèlfia on, en arribar-hi, veuré sota d'un pont deu o dotze matalassos vells, i alguns encara ocupats per gent que dormen de dia.

De moment no sembla que hi hagi cap por que aquesta gent tan pobre es revolti. Però els treballadors nord-americans, aferrats al seu lloc de treball i a les seves hipoteques, no poden acceptar la idea de viure pobres. Això va contra el seu concepte de civilització. Per això és possible que es registrin revoltes, basades únicament en motius econòmics. Fa poc temps es va produir algun amotinament, a les cues de les oficines d'atur, on la gent anava a buscar la paga mensual. Per això ara obliguen tothom a cobrar a través d'una entitat bancària i els fan el control de presentacions per internet. Ara comprenc millor un pleit que hem tingut aquesta primavera passada, al despatx de Barcelona, on defensàvem el dret d'un aturat a cobrar per finestreta i en metàl.lic, en lloc de fer-ho per entitat bancària. No és gens innocent, aquest mètode de pagament i, encara que nosaltres hem guanyat el judici, l'advocat de l'INEM s'ha pres la molèstia de recórrer la sentència.

Mentrestant, la gent lluitadora d'aquí cotinuen treballant coma formiguetes. He assistit a un acte al Brecht Forum de Manhattan, on han passat un documental de les lluites veïnals i, després, carceràries d'un senyor que es diu Martin Sostre, originari de Puerto Rico, és a dir, boricua. Aquest home, que ara té més de vuitanta anys i estava present a l'acte, ens recorda un dels crits de guerra dels macheteros: "Despierta boricua! Defiende lo tuyo!" Puerto Rico, l'únic pais de Llatinoamèrica que encara no ha aconseguit la independència política, perquè està sotmès a l'ocupació ianqui.

Francesc Arnau i Arias, des de Harlem
8-8-08.

Amadeu Casellas: concentració a l'hospital de Terrassa. Dia 12 a Vic.

Amadeu Casellas Ramon, actualmente preso en la Unitat del Hospital Penitenciari de Terrassa, mantiene su huelga de hambre después de 50 días.

Este sábado 9 de Agosto, un grupo de 10 personas solidarias con Amadeu, se han desplazado desde diferentes puntos de Barcelona, para concentrarse delante de las instalaciones de la Unitat del Hospital Penitenciari de Terrassa y mostrar su solidaridad con la lucha por la libertad de Amadeu. Sobre las once y media de la mañana, este grupo de personas, desplegó una pancarta en la que se podía leer:
"PER LA LLIBERTAT..., AMADEU CASELLAS SEGUEIX LLUITANT"

Este grupo de personas, se concentró frente a una ventana desde la cual se podía ver, pese a la dificultad de los cristales ahumados, a Amadeu Casellas, que saludó primero con la mano y luego con el puño en alto, a las personas que allí se concentraban. Posteriormente, dicho grupo de personas se dirigieron desde el aparcamiento, hasta el interior de la zona de protección de este hospital prisión, y permanecieron allí, pese a que los mossos d'esquadra les ordenaron abandonar la zona, con la amenaza de llamar a las dotaciones para desalojarlas y explicando que esa irrupción, sólo iba a perjudicar a Amadeu, que sería objeto de un expediente. Pese a las veladas amenazas y las mentiras, dichas personas permanecieron dentro del recinto, hasta que decidieron salir para seguir viendo a Amadeu por la ventana; el cual seguía con interés el desarrollo de la situación. Pocos minutos después, se desconvocó la concentración, sin que se produjera ningún incidente, agitando las manos y levantando los puños, en respuesta al saludo que Amadeu hacía desde la ventana.

Con anterioridad a la concentración, la madre de Amadeu y un compañero, pudieron visitarlo en el interior de la cárcel-hospital, y pudieron verlo y hablar con él. Hay que destacar, que a la madre le pusieron problemas para comunicar con su hijo, pues argumentaban que no había solicitado la visita. Después de hablar con el jefe de servicios de la unidad, y gracias al apoyo de las personas que acompañaban a la madre, éste accedió a que subiera a verlo. También se le pudo entrar tabaco, una tarjeta telefónica, unos blocs para escribir, un libro y unos bolígrafos. La visita se llevó a cabo sin cristales, en la propia habitación que ocupa Amadeu, y en la que había una cama más. Todo el tiempo que duró, una funcionaria estuvo presente fuera de la habitación y sentada frente a la puerta a una cierta distancia. Durante la media hora que duró la comunicación, Amadeu explicó que se encontraba bien y fuerte de ánimo, además comentó, que le habían pesado el lunes pasado y que había perdido 25 kilos y que los médicos le estaban llevando bastante bien el control de salud y que le informaban de su situación siempre que lo requería. Como sabréis por anteriores comunicados, Amadeu estaba tomando glucosa y además le suministraban un Valium, pero a raíz de que, hace unos pocos días, tuvo un desvanecimiento, ha dejado de tomar el Valium. En este contratiempo, Amadeu perdió el conocimiento por un momento, y se golpeó en la cabeza contra la pared, por lo que se hizo una herida que todavía era visible. Entre las cosas que explicó, dijo que desde hacía ya unos días, el personal del hospital le comentaron, que habían recibido órdenes de que debían de llevarle todos los días el menú y dejárselo en la habitación. Poco antes de despedirnos, Amadeu aseguró que todavía podría aguantar entre 30 y 40 días más, pero que ya le habían informado acerca del protocolo a seguir en casos de huelga de hambre. En toda la comunicación, Amadeu no dejó ni un solo momento de sonreir.

Mañana, Domingo, coincidiendo con los 50 días de huelga de hambre, su madre tiene previsto volver a comunicar con él, y el próximo Martes, 12 de Agosto,el Grup de Solidaritat amb Amadeu Casellas de la comarca d’Osona ha convocado una concentración, a las 11.30 de la mañana, en los juzgados de Vic de la calle Dr. Junyent,12-14 al tiempo que han conseguido, para ese mismo día, hora y lugar, una entrevista con la jueza que en primera instancia rechazó la refundición de condenas de Amadeu.

La lucha por la libertad de Amadeu continua, y cada vez es más necesaria y urgente la solidaridad; pues a medida que pasan los días, Amadeu puede empezar a tener serios problemas para su salud y para su libertad.

QUEREMOS A AMADEU LIBRE, ¡YA!

Grup de Solidaritat amb Amadeu Casellas de la comarca d’Osona
Secció sindical a Coressa de la CNT-AIT i CNT-AIT Manresa.

AMADEU CASELLAS SEGUEIX ENDAVANT AMB LA VAGA DE FAM

Aquest dissabte dia 9 d´agost farem una concentració davant de l ´hospital penitenciari de Terrassa en solidaritat amb Amadeu Casellas. Hem quedat tothom a les 11 de matí (puntualment) a l´estació de renfe de Terrassa, d´allà anirem a l´hospital; si cabem tots pugem en en cotxe i si no agafem el bus. A Manresa hem quedat a les 10 del matí al sindicat C/Jorbetes nº15.

També aquest dissabte 9 d´agost a les 11:00 hores al C./Sant Miquel(Ciutat de Mallorca), concentració informativa i repartiment de propaganda sobre la situació de l´Amadeu i a les 17:30 al davant del centre penitenciari de Palma de Mallorca hi ha una segona concentració totes dues convocades per CNT-AIT de Palma.

El dimarts dia 12 d´agost hi ha convocada una altra concentració a Vic al C./Dr.Junyent convocada pel Grup de solidaritat amb Amadeu Casellas d'Osona a les 11.30 del matí. El mateix del dissabte d´aquí de Manresa: sortim cap allà a les 10 del matí (puntualment), hi haurà transport per pujar fins a Vic.

Us demanem la vostra participació dintre de les possibilitats que hagi de poder venir a aquestes concentracions i també demanem que es segueixin envian faxos al jutjat penal nº2 de Manresa, a serveis penitenciaris i al síndic de greuges.Estan els models penjats al nostre blog i a l´especial a la haine sobre la situació d´Amadeu Casellas.
Us recordem també que ara se li ha d´enviar el correu a l´Amadeu al hospital penitenciari de Terrassa:

Amadeu Casellas Ramón
Hospital penitenciari de Terrassa
C./Torrebonica s/n
08227-Terrassa.

Enviat per cnt-ait manresa

"TERRORIST WATCH LIST", quarta crònica

Harlem 7.- M'expliquen que la policia d'aquest país ara ja té una "llista negra de terroristes", on hi ha fins a un milió de persones amb la seva fitxa completa: lloc de treball, aficions, ideologia política... i que la CIA i l'FBI ja tenen preparades les operacions repressives, per detenir en poques hores centenars de milers de persones, als USA, pel cas que es produís un altre atac semblant al de l'Onze de Setembre del 2001. El senyor Ramsey Clark, antic fiscal general del govern de Washington, en unes recents declaracions ha afirmat que, ara mateix, en qualsevol lloc de Mèxic, de Canadà o, fins i tot, en el territori dels USA, poden haver-hi cinc o sis persones planejant l'atac... i que el destí de tots nosaltres depèn d'aquest reduït nombre de persones. No perquè hàgim de tenir por de les conseqüències de l'atac, --que també-- sinó per la reacció devastadora que tindria el règim ianqui.

Ara pràcticament tots els moviments polítics d'aqui, de tota mena, estan legalitzats i actuen a plena llum del dia. Això significa que tothom està localitzat. La mateixa situació que a Xile, el 1973, quan Pinochet va donar el cop d'estat contra el govern socialista de Salvador Allende.

Com a precedents del que pot arribar a passar en aquest país, ara, alguns recorden també la massacre de desenes de milers de persones progressistes, a Corea del Sud, els anys cinquanta, quan l'exèrcit de Corea del Nord pressionava cap el sud . O la massacre d'Indonèsia, el 1964... i en aquella època no hi havia els avenços tecnològics de què avui disposa el Poder.

Un dels últims experiments de control de masses que han realitzat els policies, a Nova York, ha consistit en col·locar càmeres de TV a les entrades del Yankee Stadium. Havien notat que a molts membres de la màfia els agrada el bèisbol i que són nombrosos els qui acudeixen regularment als estadis. A partir d'aquí, han agafat les imatges i els han aplicat el sistema biomètric. Han pres mides de la distància exacta entre els ulls, la llargada del nas, l'amplada de la boca. Han estudiat la manera de caminar d'una persona... fins a identificar-la completament. Així varen detenir persones buscades des de feia temps, per diferents delictes de dret comú.

LA GENT, DESCONTENTA.

De totes maneres, des del Govern no poden tenir-ho tot controlat. Encara que els han rebaixat el preu de la benzina, la gent ja fa temps que està molt inquieta i pot passar qualsevol cosa. És cert que els mitjans de comunicació són molt obedients, a l'hora d'informar o desinformar sobre la guerra de l'Irak, l'Orient Mitjà... Durant la guerra de Vietnam, els anys seixanta i setanta, els mass media no varen tenir una política suficientment unificada, entorn dels interessos ianquis, però els efectes d'aquella guerra no es notaven tan directament sobre la ciutadania nord-americana, com ara es noten els de la guerra de l'Irak.

Per posar només un exemple: ésser membre de la Guardia Nacional, en temps del Vietnam, era poc menys que una ganga, fins a tal punt que els deien els "guerrers de cap de setmana". Rarament els tocava anar a front de guerra i, quan hi anaven era per poc temps. Ara, en canvi, poden ser obligats a quedar-se a l'Irak un any o més. Això fa que augmenti el nombre de famílies que han de lamentar la mort d'algun jove.
D'altres, quan tornen, potser volen reincorporar-se a la vida civil, però es troben que el seu lloc de treball ha desaparegut, perquè un altre l'ha agafat, o qualsevol cosa.

Tot això fa que molta gent estigui irritada contra el règim i que la popularitat de George Bush i el seu govern hagi caigut tan baixa. Ja sabem que el racisme ha estat sempre molt fort en aquest país, però en aquests moments la indignació està superant el racisme. I així s'explica que, per primera vegada a la Història, un ciutadà negre, Barak Obama, té possibilitats d'arribar a la Casa Blanca. També sabem que és un negre molt especial, perquè ha nascut de pares lliures, no com la majoria de gent negra aquí, que té avantpassats esclaus. Segurament això el fa més acceptable als ulls de la societat nord-americana, en el seu conjunt.

DON COX, A L'EXILI.

El senyor Don Cox, o DC, com diuen els seus amics, quan es refereixen a ell, és una de les persones que em va sorprendre amb la seva opinió favorable a Obama. Aquest antic black-panther està exilat al Sud-est de Franca, des de fa trenta anys. A principis dels setanta va preferir l'exili a la presó o la mort que varen patir molts dels seus companys del "Black Panther Party For Self Defence". Avui, amb el Ron,
hem començat a treballar per muntar l'entrevista que vàrem filmar aquesta primavera amb el Don. Es tracta d'utilitzar-la per promocionar la versió en castellà de l'últim llibre de Mumia Abu-Jamal, publicat a Barcelona per l'Editorial Virus, a principis d'aquest any.

"FUSION CENTERS"

Durant el govern de Richard Nixon, a principis dels setanta, varen intentar una coordinació, a nivell de tots els Estats Units, de manera que l'Exèrcit, les policies locals i el complex de les policies secretes (CIA, FBI...) compartissin la seva informació i actuessin conjuntament en la seva labor repressiva. Fins aleshores, tradicionalment, com passa a molts altres estats del món, cada una d'aquestes forces repressives havia actuat separadament i fins i tot havien mantingut una certa competència entre ells. Però Nixon va fracassar en aquesta empresa. No va aconseguir la coordinació repressiva desitjada. Però on Nixon va fracassar, el Sistema està planejant altra vegada la mateixa jugada, només amb una diferència: la coordinació ara no es vol muntar a nivell de tot el país, sinó únicament a nivell local. A finals del mes d'agost ha de tenir lloc la Convenció Electoral Demòcrata a Denver, a l'estat de Colorado. Aquest serà un dels primers assaigs per situar els anomenats "Fusion Centers", on confluiran, per primera vegada de manera efectiva, les diferents labors policials. Naturalment, la primera font d'informació i possiblement la més valiosa, seran els arxius de les policies locals que, per la seva proximitat als diferents barris i urbanitzacions, sembla més plausible que disposin de la informació més àmplia i detallada sobre la ciutadania. I amb aquesta informació pensen potenciar al màxim l'actuació dels serveis d'intel·ligència militars i els altres.

UN ANTIC ENEMIC NOSTRE: LA IGNORÀNCIA.

En aquesta situació, són molts aquí els qui pensen que pot passar qualsevol cosa. Que només cal una espurna, perquè tot cremi. Que la revolta esclati quan la gent no pugui més, només per motius econòmics. I arribats a aquest punt, el que fa por és la ignorància de la gent.
Ahir vaig estar en una gran llibreria del centre de Manhattan, a Union Square. A la cafeteria, la gent parlava en veu molt alta. Cadascú a la seva taula, però no era gens difícil escoltar la conversa dels altres. Doncs bé, a les dues o tres taules de més a prop només parlaven dels llocs de treball i de les possibilitats d'ascendir en l'organigrama de les empreses respectives. Igual una noieta de vint anys, rossa amb ulls blaus, com un home madur de més de quaranta, amb ulleres, morè, que portava una cartera plena de documents que li preocupaven molt.Semblava que no tinguessin altres preocupacions: de casa a la feina i de la feina a casa... I això que estem parlant de gent culta, gent que freqüenta les botigues de llibres.

I parlant dels llibres, avui m'ha cridat l'atenció la manera com es banalitza la figura d'Adolf Hitler, en algunes revistes d'història militar, molt abundants aquí. En un article que he llegit, vénen a dir que, si Hitler hagués fet cas a tal o qual general del seu exèrcit, hauria pogut guanyar la guerra. I en la mateixa botiga, veig que venen uns jocs per a adults, que es diuen "Les forces de l'Eix i els Aliats".Entre els dibuixos de la tapa de la capsa, destaca Mussolini. No deixa de semblar-me un eufemisme, qualificar els nazi-feixistes de forces de l'Eix. I el principal atractiu del joc és que "vostè pot canviar el curs de la Història en pocs minuts".

I AMADEU CASELLAS, EN VAGA DE FAM.

Avui m'he trobat tame amb membres de l'organització anti-repressiva "Jericho Movement" de Nova York. Després de parlar dels seus presos, els he parlat jo dels nostres. Els he explicat que Amadeu Casellas és d'Osona, que fa més de vint-i-tres anys que és a la presó i que ara s'ha hagut de declarar en vaga de fam, només perquè vol saber quan ha d'acabar la seva condemna i ningú no li diu. Ni la Jutgessa del Penal de Manresa, ni la Direcció General de Serveis Penitenciaris. A més, ja li correspondria el tercer grau o règim obert i també li deneguen. Està desesperat. Davant d'això. els de Jericho Movement em demanen immediatament que els ajudi a traduir a l'anglès l'últim comunicat sobre l'Amadeu i em diuen que el faran córrer, juntament amb una crida perquè des de Nova York s'enviin cartes a les auoritats penitenciàries de Catalunya. Tant de bo facin el seu efecte.

Francesc Arnau i Arias, des de Harlem.
7-8-08.

Dia 12 d'agost: tots i totes a Vic, suport a Amadeu Casellas

Alarmats pel fet que el pres osonenc Amadeu Casellas ja fa gairebé cinquanta dies que està en vaga de fam, us convoquem a la concentració i entrevista amb la jutgessa que porta el cas el proper dia 12 d'agost de 2008, a dos quarts de dotze del matí, a la Sala de Vistes del carrer Dr. Junyent de Vic, 12-14 (davant de Can Barnolas).

Grup de Solidaritat amb Amadeu Casellas de la comarca d’Osona

OBAMA: EL SOMNI ?, tercera crònica

Jack Jeffers

Harlem 5.- Mumia Abu-Jamal, en el seu article de 23 de juliol, ens crida l'atenció, entre altres coses, en el fet que el Poder no concedeix mai res, sense lluita. Això ja ho deia Frederic Douglas, un gran lluitador contra l'esclavatge, en temps d'Abraham Lincoln, a qui va donar suport, quan es va presentar a les eleccions presidencials de l'època. Però això no va impedir a Douglas criticar Lincoln, quan aquest anava massa a poc a poc, o quan no es movia en absolut. I penso que tant de bo ara, tots els qui recolzen Obama siguin capaços de fer igual, arribat el cas. Dic això perquè he vist algunes samarretes massa incondicionals. N'hi ha una en què es veuen les cares de Martin Luther King i del propi Obama. Del primer diuen que era el somniador ("the dreamer"); i del segon diuen que es el somni ("the dream"). Em sembla massa, francament...

Aquí encara cal fer mes esforços, per no quedar-se encantat davant de la pantalla del televisor o de la de l'ordinador. Si no vas amb compte, al cap de poca estona sembles un gat, al mig d'un carrer, enlluernat pels fars d'un cotxe. Per això és bo, de tant en tant, fer ús de la premsa escrita. La portada de "The New York Times" d'avui, està perfectament en consonància amb la pel·lícula que feien ahir nit, a la TV: "Un dia de la vida a l'Irak". Una pel·lícula de ficció, feta amb molts mitjans, on es veuen els valents i esforçats marines ianquis, com lluiten, maten i moren contra els pèrfids muhaidins... en defensa de la democràcia. Així mateix, el Times de Nova York, com gairebé cada dia, publica la foto de la guerra corresponent, en colors, juntament amb les cròniques i comentaris editorials, que contenen aproximadament el mateix missatge mediàtic de la pel·lícula.

La pel·lícula està molt ben feta, per aconseguir els objectius imperialistes que persegueix. Si la veuen aquests xavals joves, que constitueixen la carn de canó susceptible de ser reclutada cap al front de guerra, quedaran convençuts que la raó està del cantó de les tropes nord-americanes i que, a l'Irak o a qualsevol altre racó recòndit del planeta, els cal complir sempre amb el seu deure, quan es porta l'uniforme de l' exèrcit dels USA. Encara que això signifiqui matar i, per descomptat, morir.

Segons quina sigui la predisposició de l' espectador, fins i tot s'hi poden trobar detalls romàntics, en aquest tipus de guerres. De vegades, els espies i torturadors de la CIA són presentats com els dolents, objecte de crítica i tambe d'atac físic directe per part dels honestos marines...

ELS MISSATGES SUBLIMINALS.

I davant d'aquests missatges subliminals, la gent encara queda més indefensa i influïda que davant dels missatges de la premsa escrita. Amb el diari a la mà, tu pots passar i repassar. Comparar. Pots pensar per què una noticia que, segons el teu modest criteri, hauria d'ésser a la primera plana, està en una plana interior i de número parell. O per què una altra que a tu et sembla que no dóna per tant, és a la primera o, almenys, a una plana interior senar.

En els diaris nord-americans, els comentaris editorials estan cap al final del diari, a l'avantpenúltima pàgina, amb número parell. De vegades em sembla que queden molt amagats, aquests editorials. No és més logic que hi hagi una proximitat i fins i tot una simetria entre els temes que es situen a primera plana i els que després són objecte de comentaris editorials? Atesa la circumstància que l'editorial expresa l'opinió del diari com a col.lectiu, semblaria plausible que el criteri per destacar un tema fos coincident amb el criteri de triar-lo després, per comentar-lo. Però no. I aquesta falta de concordància encara se'm fa més evident ara, aquí, en temps de campanya electoral (falten nomes tres mesos per a les eleccions). Si un candidat esternuda això és, a la primera plana o a la TV, motiu d' un informatiu especial...

LA INDEFENSIÓ CIUTADANA

En la indefensió ciutadana davant de la intervenció de l'Estat, em sembla que hi ha una graduació molt clara. Per exemple, quan en aquesta piscina de Harlem es veu aquesta gent senzilla, grans i petits, que circulen pel complex esportiu del centre cívic, no costa gaire d'imaginar la seva reacció davant dels papers que la policia ha deixat, a l'entrada, al costat dels programes d'activitats populars per a aquest mes d'agost, activitats majoritàriament dedicades als nens. Més de la meitat del full és ocupat per set paraules molt grosses i un número de telefon: "IF YOU SUSPECT TERRORISM CALL THE NYPD 888..." I després, amb lletra petita, et donen les instruccions per fer la trucada. Primer has d'informar del sexe del sospitós, despres la raça, l'edat... i així fins a dotze característiques personals, que la policia demana. El full acaba recordant que la policia de Nova York necessita que tu siguis els seus ulls i les seves orelles.

No és probable que els usuaris de la piscina estiguin fent trucades a cada moment, però el que sí que és segur és que la lectura involuntària d'aquestes lletres, cada vegada que passen per davant de la tauleta, els produeix l'efecte que desitgen els ideòlegs del president Bush: se sobresalten i alguns que potser estaven a punt de perdre la por, provocada pels atacs de l' Onze de Setembre del 2001, la recuperen així, amb aquests detalls que semblen petits.

L'ENTERRAMENT DEL SENYOR CHERNE LLOYD.

De la mort d'aquest advocat de 57 anys, Cherne Lloyd, i del seu defensat, Mutulu Shakur, actualment empresonat a Atlanta, ja n'hem parlat en una crònica anterior. Ahir es varen fer els seus funerals, aquí a Harlem, en un tanatori de St. Nicholas Avenue, a prop de casa seva. La tristesa que reflecteixen les cares dels assistents no té res a veure amb cap mena d'abatiment. Al contrari, la cerimònia se'ns presenta com a una celebració, un cant a la vida, que ha de servir tothom per a tirar endavant, per a continuar la lluita. Abunda la gent de cinquanta cap amunt. Alguns s'acosten al micro i prenen la paraula. Gent que ell havia defensat als tribunals, gent que havia treballat amb ell... també hi ha una pantalla elevada, on es van succeint les fotografies que recorden diversos episodis de la vida de la persona morta.

A mi, moltes cares em resulten familiars. Algunes les recordo de manifestacions i coses així, pero sobretot les recordo de ja fa anys, en un altre enterrament, el de la Senyora Safiya Boukhari. D'ella en parla tambe Mumia en el seu últim llibre, per ara, ("We want freedom!") i explica que, com a pantera negra, havia estat responsable d'una secció de la Black Liberation Army.

Tinc oportunitat de saludar alguns dels assistents, entre ells l'advocat de Brooklyn, el senyor Michael Tarif Warren, destacat col.laborador en la campanya per la llibertat de Mumia.

I MÉS JAZZ.

A la nit, tornem a acabar a la barra del Milton's Playhouse. Avui toca la "Jack Jeffers New York Classic Band". Són disset músics. Tots asseguts. La majoria toquen saxos i trompetes. Naturalment, hi ha piano, baix i bateria, també. Jack Jeffers s' estè dret amb el seu instrument i, de tant en tant, s' aixeca algun dels altres, per fer un solo amb qualsevol excusa. Els músics són blancs i negres, gairebé repartits per igual.

A mi em sembla que aquest any els comprenc una mica millor, els músics, després d'haver tingut oportunitat de conviure tantes hores amb un grup de músics de Badalona, als qui he tingut oportunitat de defensar enfront de l'Ajuntament d'aquella ciutat, que els havia acomiadat de la manera més injusta i abusiva.

Al fons de l' escenari es conserva el mateix mural de sempre. Una pintura de Charles Graham, realitzada el 1948, l'any en què jo vaig néixer, representa l'habitació d'un hotel; mentre Billie Holliday sembla dormir estirada al llit, els altres membres del seu grup assagen una tonada.

Jack Jeffers va fent comentaris, entre cançó i cançó: "Qui va anar a l'església, ahir? Que aixequi la mà!" I ningú no l'aixeca. "Així doncs, portarem l'església al Milton's: ara escoltareu "Say Amen to Somebody"... I després "Something like that...!" Vaig mirant entre el públic. Un senyor gairebé s'enfada, perquè el camarer se li escapa sense agafar els dos dòlars que li deixa de propina. Les propines són molt importants, aquí. La Cleo convida un amic seu a seure a la nostra taula. Ell la mira amb tristesa. No vol bellugar-se de la barra. Diu que aquell és el seu racó de sempre, que és el racó del bar on es troba millor. Cadascú és com és.

Francesc Arnau i Arias, des de Harlem.
5-8-08

Amadeu Casellas: 45 dies en vaga de fam

A data 3 d’agost de 2008, Amadeu Casellas porta 43 dies en vaga de fam reclamant una sortida a la seva crítica situació d’empresonament que ja dura més de 22 anys. 22 anys pagats per lluitar contra l’Estat, expropiant bancs als anys 70 i 80, per ajudar a finançar les lluites obreres de l’època.

Davant de les contínues negatives per part de les autoritats per fer més pròxima la seva sortida en llibertat, i de les pèssimes condicions a les que es veuen sotmesos els presos de Quatre Camins, Amadeu va prendre la decisió de deixar de menjar com a única via que li queda per fer sentir la seva veu davant d’aquells que només el volen veure empresonat.

Després de l’engany que va patir en la última vaga de fam al mes d’abril --en la que el director de la presó li va fer unes promeses si deixava la vaga, que després no va complir-- Amadeu ha decidit que aquesta vegada serà fins les ultimes conseqüències: o li donen el tercer grau, o li rebaixen la condemna, o no s’aturarà.

El divendres 1 d’agost es va fer una concentració davant de la Direcció General de Serveis Penitenciaris, responsables de donar-li el tercer grau, per demostrar que l’Amadeu té cada vegada més suport al carrer i que les mobilitzacions no s’aturaran. Es volia entrar a parlar, cara a cara, amb aquests rudes, però van impedir l’entrada i van baixar la reixa quan es disposava a interposar una queixa. Hores més tard un parell de companys van poder entrar amb l’advocada a parlar amb el sr. Paco de Vicente, responsable de classificacions. Aquest mateix matí, aquest senyor, havia anat a visitar a l’Amadeu que es trobava ja a l’hospital penitenciari de Terrassa des del dijous. En la conversa ens va ratificar els “acords” que li va oferir a l’Amadeu pel matí: trasllat a una altra presó (Brians II) i revisió del seu cas, si deixava la vaga de fam, clar. Segons les seves paraules, a Brians II començaria de nou, amb una altra junta de tractament amb millors possibilitats d’obtenir el tercer grau.

La lectura d’aquesta jugada per part de la DGSP és clara per nosaltres: aquesta gentussa volia anar de vacances tranquil·la, i per això van intentar convèncer a l’Amadeu de deixar la vaga, amb unes promeses sobre paper mullat. Però avui com ahir no ens fiem de la paraula d’aquest canta-manyanes, no ens transmet cap confiança i per això l’Amadeu ha volgut seguir endavant amb la vaga de fam, fins que no es compleixi alguna de les dues reivindicacions. I nosaltres estem amb ell, pel que calgui.

A dia d’avui Amadeu ha perdut més de 23 quilos, es manté a base d’aigua i glucosa dissolta, té els nivells de sucre al voltant dels 50 mg/l, i li estan subministrant valium.

Avui hem pogut comprovar les vergonyoses condicions de l’hospital penitenciari de Terrassa. En primer lloc no han deixat pujar als companys que venien a visitar-lo encara que estaven autoritzats a Quatre Camins, només ha pogut pujar la seva mare (30 minuts) i la seva advocada.

Després per a que l’Amadeu pugui trucar per telèfon només pot utilitzar targetes de cabina de Telefònica, les quals no es troben en tot Terrassa un dissabte per la tarda, ja que pràcticament només es venen als estancs, que estaven tancats. És a dir que Telefònica té monopolitzades les trucades dels presos i a més a més no es poden comprar les targetes als voltants de les presons. I si això fos poc, només les hi poden entrar les persones autoritzades per comunicar.

Pel que fa als metges, no mereixen més que una tomba oberta. Els mamons ni tan sol han pesat a l’Amadeu des de que ha arribat fa tres dies, i per si això fos poc, a cada torn li porten el menjar i li deixen la safata al costat (per si li entren temptacions!) amb menjar d’una persona en condicions normals, o sigui, impossible de digerir per a una persona que porta setmanes sense obrir l’estómac. És inconcebible com es poden fer dir metges!

Dels carcellers no cal que en parlem, son uns bastards com a tot arreu.

L’Amadeu ha comentat que aquests dies han ingressat 4 persones de Quatre Camins per una intoxicació pel menjar, a un d’ells li han hagut d’extirpar la vesícula. N’hi ha més a la infermeria de la presó. Els tracten com una merda, els hi donen de menjar merda, i després hi ha gent que diu: que bé estan a dintre amb tres menjars diaris. Ja!

Per últim comentar que encara que la seva salut comença a deteriorar-se greument, l’Amadeu no perd el bon humor, i la seva moral està molt alta per seguir endavant amb això. Ens demana que estiguem tranquil·les i que fem tot lo que puguem per pressionar a la DGSP i al Jutjat penal 2 de Manresa.

Fem una crida a la solidaritat amb l’Amadeu, pressionant a aquests dos centres de poder mitjançant faxos, trucades, visites, concentracions, accions,… el que vulgueu. I de manera general fem una crida també a pressionar a tots els representants de l’Estat espanyol torturador a l’estranger.

DAVANT DEL SEU SILENCI, CRITS AL CARRER!
DAVANT EL SEU JOC BRUT, ACCIÓ DIRECTA!!
LLIBERTAT IMMEDIATA PER A AMADEU CASELLAS!!!

Direcció General de Serveis Penitenciàris
Albert Batlle i Bastardas
C/ Aragó, 332. Barcelona
T 93.214.01.00 i F 93.214.01.56

Jutjat penal núm. 2 de Manresa
Jutgessa Erika López Gracia
C/ Alfons XII, núm.7.
T 93.872.82.77 i F 93.872.71.05

Per models de fax: http://www.klinamen.org/article4814.html
Per a mes informació sobre L’Amadeu Casellas: http://www.lahaine.org/index.php?blog=2&p=32018

Per escriure’l

Amadeu Casellas Ramon
Hospital de Terrassa, Mòdul penitenciari.
Ctra. Torrebonica, s/n.
C.P. 08227 Terrassa (Bcn).


SUPRESIÓN I CNT MANRESA

MUMIA: "L'OBAMA ÉS UN FORASTER, ALS USA", segona crònica.

Harlem 3.- Mumia Abu-Jamal, presoner en un corredor de la mort de l' estat de Pensilvània, des de 1982, en la seva última carta, analitza la candidatura de Barak Obama a la presidència dels Estats Units i, de moment, conclou que Obama és un foraster, als USA. Mumia explica que, encara que l' Obama ha nascut en aquest país, ningú no el considera afro-americà en el sentit clàssic de la paraula. Una persona afro-americana, aquí, apart de considerar-se com a tal pel color negre de la seva pell, és algú que sap molt bé que els seus avantpassats foren segrestats a l'Àfrica i traslladats a Amèrica, per patir l' esclavitud fins a la mort. Doncs bé, el pare de l'Obama va néixer a Kenya, en llibertat; i la seva mare és una dona nordamericana i blanca. Això fa que ell no sàpiga què vol dir realment ser negre en aquest país, encara que la persona més propera a ell, la seva esposa, sí que és afro-americana de veritat.

Mumia ha notat que aquest candidat presidencial, de vegades parla d'una història de Nord-amèrica, que en realitat molts afro-americans saben que no ha existit mai. Aquest any jo tinc ganes de parlar amb els presos de l'organització revolucionària MOVE, --que són tots negres-- per veure què me' n diuen, de l' Obama.

Fa uns mesos, ell mateix es va posar en evidència, quan es va sentir obligat a desmarcar-se d' un antic professor que havia tingut i que es deia Jeremiah Wright. Sembla que algú li havia retret que el Senyor Wright havia estat massa crític amb la Història de Nord-amèrica i això havia incomodat alguns ciutadans blancs molt ben situats.

JAMES BALDWIN. UN ALTRE TIPUS DE FORASTER

James Baldwin és un escriptor afro-america (1924-1987), nascut a Harlem i molt crític amb els USA. Quan algú li recriminava que fes tantes crítiques, més d'una vegada ell havia replicat que els Estats Units és el país del món que ell més estimava i, precisament per això, es considerava amb el dret de criticar-lo perpètuament. És una altra manera de mirar-se el país i la seva història. Ahir, dissabte, dos d' agost, feia vuitanta-quatre anys del seu naixement, al barri de Harlem, d' una mare soltera i treballadora de la neteja. Per això, a la llibreria "Bluestockings", del Lower East Side, a Manhattan, li han fet un acte d'homenatge, consistent en el passi d'un documental biogràfic i el col·loqui posterior.

Dic que James Baldwin és un altre tipus de foraster, perquè aquest home va arribar a un punt de la seva vida, encara molt jove, en què va trobar que s'ofegava en aquest país: que no hi podia viure, que no hi podia escriure... i va optar per marxar cap a Europa. Pels seus orígens, és facil de comprendre la discriminació que devia haver arribat a patir en alguns ambients. I segurament llegint les seves nove·lles i obres de teatre, podríem valorar fins a quin punt la seva homosexualitat el va empènyer a viure tants anys fora del seu país natal. Primer va viure alguns anys a París i després a Istanbul. Quan finalment va retornar a Nord-amèrica, els seus crítics li retreien que havia estat massa temps fora, per ser capaç de comprendre la política ianqui...

La realitat és que aquest home, segons m' expliquen els meus amics de Harlem, fou un ésser d' una sensibilitat excepcional, com tants n' hi ha hagut en aquest país, que han hagut de lluitar contra gairebé tot i gairebé tots, per realitzar-se. La primera vegada que va publicar un article, fou en el butlletí de la seva parròquia. I, si tenim en compte que el tema de l' article és la Guerra Civil Espanyola, ell no podia tenir més de catorze o quinze anys d' edat.

"Qualsevol que hagi hagut de lluitar , alguna vegada, contra la pobresa, sap que resulta molt car, ésser pobre." S'ha d' haver estat pobre per tenir i gosar dir idees com aquesta. I s'ha de ser especialment sensible, per adonar-se que "els nens mai no han destacat per escoltar massa bé el que els diuen els adults, però sempre els han imitat".
El 1958, James Baldwin, quan a París va veure la manera com els policies francesos tractaven els algerians, va sentir una solidaritat especial: els algerians són africans com els seus avant-passats. Víctimes de l'imperialisme. Cap diferència en la manera com ell ja havia vist que els policies ianquis tractaven els negres a Harlem...

I AL FINAL EL JAZZ.

Moltes vegades, quan vaig amb els afro-americans a algun acte polític, després acabem escoltant jazz, però no té res a veure la manera com ells l'escolten i com l'escolto jo. Ells no poden deixar de bellugar el cos, en una direcció o en una altra. És igual, l'hora que sigui. Avui eren les tres de la matinada, en un local que es diu "University of the Streets", al carrer 7, a prop de Tomkins Square Park. Aquí pràcticament no es menja ni es beu res. Només s' escolta la música. El conjunt d'avui són set persones, cinc negres, el pianista que és asiàtic i el "bass", que és blanc i el més jove de tots.. Tres estan asseguts entre el públic --que queda en unes grades, a més alçada--. Semblaria que són amateurs que col.laboren tocant la trompeta. Els altres quatre són a baix. A l' entrada, venen uns compacts, que em fan entendre quins són els professionals: "George Braith's 'Doubling your pleasure', featuring Ronnie Mathews and Tarik Shah". El que dirigeix, en Braith, d'uns cinquanta anys, amb un barret que li cobreix les rastes, lligades darrera del cap, després m'explicarà que, fa dos anys, va anar a Barcelona, a tocar al "Jamboree". Toca un instrument molt especial, que s' assembla a una trompeta. En diu el "braithophone" i segurament l'ha inventat ell: són dos tubs, on es bufa per la part de dalt, com sempre, però que s' ajunten abaix, on hi ha una mena de caixa, amb dues o tres sortides trompeteres. Després hi ha el "drums", amb gorra i de mitjana edat. Dels qui toquen la trompeta entre el públic, em crida mes l'atenció un negre que, de lluny, és d'aquests que tenen una edat indefinida. I de prop veus que pot tenir més de setanta anys. I va tocant...

NAPOLEÓ I OBAMA.

Mumia acaba aquest seu últim article, per ara, fent una al·lusió a Napoleó Bonaparte, de cara a explicar el que ens vol dir, quan qualifica Obama de foraster ("outsider"). Napoleó també va començar com a foraster, a França. Va néixer a l'illa de Còrsega, on es parla italià. I a l'escola militar, els altres alumnes es reien d'ell, no perquè fos baixet d' estatura, sinó per l' accent cors que li notaven en parlar... Això no va impedir que anés escalant fins a convertir-se en emperador, gràcies a les fulgurants i acarnissades campanyes militars. Mumia no vol dir que Obama s' hagi de convertir en emperador de res, però ens crida l' atenció sobre la fascinació que exerceix aquest candidat, sobretot entre els joves, malgrat la seva condició d' outsider i, precisament, gràcies en part al color de la seva pell.

...I EL PLÀSTIC!

No puc acabar sense fer al·lusió al plàstic. Avui he anat al supermercat. És un diumenge al matí del mes d' agost, però podria ser una vigília de Nadal, de les que jo recordo a Barcelona, per la manera com tot està engalanat i per la desmesura de la gent, en comprar. I com ho emboliquen tot! Primer hi ha les bosses de plàstic, en cada tenderol, on hi ha productes que ja porten el plàstic incorporat d' origen. I després, les bosses de plàstic que faciliten a la sortida de les caixes, amb les inscripcions publicitàries del supermercat... També recordo, ara, una propaganda noruega que vaig llegir, fa trenta anys, a Oslo, on vaig arribar en auto-stop. Per cantar les excel·lències del sistema escandinau de vida, deien que els seus supermercats no tenien res a envejar als dels USA. I per això em varen fer una mica de pena, aquells noruecs. Trenta anys després, a punt de quedar enterrats entre els plàstics dels supermercats, no se què o qui em fa més pena.

Francesc Arnau i Arias, des de Harlem
3-8-08

"OBAMA ÉS EL MEU ESCLAU", primera crònica

Harlem 2.- Mentre em recupero del decalatge horari, com que al pis del costat tenen la TV a tota pastilla, em desperto amb aquella antiga tonada de "Los Picapiedra", que feia tants anys que no sentia. La música d' aquells dibuixos animats, que sona quan la Wilma deixa el seu espòs tancat al carrer i ell vinga a trucar a la porta, mentre la crida desaforadament: Wilmaaa !!! Aquest sistema ianqui està donant voltes a les mateixes coses, des de fa molts anys. Amb les corresponents variacions, però continuen essent les mateixes coses.

Ara hi ha la candidatura del demòcrata Barak Obama que, per molt que s' esforci, no pot evitar que la principal novetat que presenta, sigui el color de la seva pell. De totes maneres s' ha de tenir en compte la llarguíssima història d' opressió que ha viscut la gent afro-americana en aquest país, per comprendre fins a quin punt és important per a ells, que l' Obama sigui negre. Fins a quin punt hi ha ciutadans negres que no havien votat mai i que aquesta vegada ho faran. Conec gent molt compromesa aquí, a qui l'Obama els cau bé i que diuen que guanyarà i que canviarà alguna cosa. D' altres, fatalistes, creuen que precisament pel color de la seva pell, no pot guanyar mai unes eleccions de l' envergadura de les presidencials nord-americanes, amb el pes que té el passat esclavista en l' actual règim polític i el seu sistema de dominació.

De totes maneres no se' n parla tant com jo pensava: en les converses que he tingut fins ara, he estat jo qui ha tret el tema de l' Obama i les eleccions. Els meus amics reaccionen de la manera desigual que he explicat abans. La Cleo, veterana sindicalista afroamericana --de la que ja parla, en el seu últim llibre, Mumia Abu-Jamal-- creu que l' Obama no té res a fer, només perquè és negre. Ron, enginyer informàtic, blanc, diu que pot guanyar. Hi ha blancs que , no només creuen que Obama pot guanyar, sinó també que pot influir favorablement en certes causes populars. Tal és la idea dels qui ja pensen en dirigir-s'hi, per demanar la llibertat d' en Mumia, aquest periodista afro-americà, condemnat a mort des de fa 26 anys, sota la falsa acusació d' haver mort un policia blanc el 1981, als carrers de la ciutat de Filadèlfia, a Pensilvània.

ELS DIARIS DE BARCELONA

Jo els explico que aquests dies, algun diari de Barcelona ha publicat anècdotes de Nova York. Aquella de la joveneta nord-americana, blanca immaculada, amb molt poc cervell, que va sortir al carrer a passejar, vestida amb una samarreta que deia "Obama és el meu esclau". Al cap de molt pocs metres, unes quantes noies, igualment jovenetes però negres, li varen arrencar la samarreta i li varen clavar una bona pallissa...

Aquí, a Harlem, no n' havien sentit a parlar, d' aquest incident. I diuen que tant de bo no passessin aquestes coses, perquè poden desencadenar una escalada racista a la campanya, que ho embruti tot encara més...

LA GENTRIFICACIÓ DEL BARRI DE HARLEM.

El terme gentrificació l' he vist utilitzat, últimament, a Barcelona, a la premsa contra-informativa. S' utilitza per designar un típic projecte urbanístic del Sistema, encaminat a aburgesar un barri determinat de qualsevol gran ciutat. A Harlem, aquest aburgesament també passa per fer fora la gent que és massa pobra i està significant també un perill de desaparició del patrimoni cultural del barri. Per això, alguns amics d' aqui --gent molt compromesa políticament-- l' últim any estan dedicant els seus esforcos a mantenir la tradició jazzística, fins fa poc tan viva en alguns indrets de la zona. Han constituït la fundació cultural "Milton' s Mentors Foundation", en els locals de la mítica "Milton' s Playhouse". Es tracta de seguir promocionant els artistes joves, les tonades populars...

NORMAN MAILER.

Mentre repassem esdeveniments de l'últim any, comentem que a finals del 2007 va morir Norman Mailer, escriptor i periodista, que va escriure la seva primera novel.la, als vint anys i escaig, quan va tornar de la guerra del Pacífic amb l' exèrcit nord-americà, a mitjans anys quaranta del segle passat. "The Naked and the Dead" ("Els nus i els morts"), que és una crítica molt aguda, basada en les experiències pròpies, contra la manera de fer les guerres, que té el règim polític nord-americà: quins interessos --personals i col·lectius-- s' amaguen darrera
d' una guerra determinada, què pensen els soldats dels oficials, què pensen els oficials entre ells mateixos, què es diu entre els soldats rasos... una novel·la molt actual, atesa la circumstància que els USA no han deixat mai d' estar involucrats en una guerra o altra d' ençà d'aquella Segona Guerra Mundial...

Per cert, aquest Mailer va haver d'exilar-se ja fa molts anys, ja que la moral ultra-conservadora nord-americana no li perdonava haver escrit amb tanta llibertat.

I parlant de la mort i del fet que sempre es moren els millors, m'expliquen que, abans d' ahir va morir a Harlem el senyor Churney Lloyd, advocat progressista de 57 anys, que va defensar, entre altres, al black panther Shakur Mutulu, que encara està privat de llibertat a la presó federal d' Atlanta. Aquest pres està acusat d' haver col.laborat en la fuga d' Assata Shakur, actualment exilada a la República de Cuba. La detenció d' Assata constitueix una fita històrica, en el moviment dels anys setanta, quan la policia va preparar una emboscada en l' autopista Turnpike de New Jersey. En el tiroteig va morir la senyora Zaide Shakur, una de les militants més destacades d' aquell moment, en aquell grup, que s'havia consolidat a base d' adoptar el cognom Shakur, que procedia d'una destacada família de militants dels Black Panthers de Nova York, la del senyor James Constant, pare de la mateixa Zaide i de Lumumba Shakur, mort fa pocs anys en estranyes circumstàncies.

ELS ESTIBADORS DELS PORTS.

Entre les lluites d' aquest any, aquí als USA, em destaquen la vaga general que va aturar tots els ports de mar de la costa oest, durant el dia Primer de Maig. Va ser una vaga clarament política, contra la guerra de l' Irak. Sembla que és la primera vegada a la Història que s' aconsegueix una vaga d' aquesta envergadura, amb un objectiu tan polític com aquest. Recordo que l' any passat ja vaig tenir oportunitat de participar en una reunió, a Brooklyn, on un sindicalista d'Oakland, que es deia Jack, ens va explicar les últimes incidències del moviment dels estibadors portuaris, que ja aleshores estaven preparant unes jornades per estudiar la incidència de la guerra en els sindicats.

Sobre la lluita dels estibadors ("dockers"), s' acaba de publicar un llibre que hauré d' afegir a la llarga llista dels que vull llegir: "On the global waterfront" - "The Fight to Free the Charleston 5", de Suzan Erem i E. Paul Durrenberger, Monthly Review Press, New York, 2008. S'hi s' explica la lluita, a principis de la present dècada del 2000, dels estibadors de la ciutat portuària de Charleston, a Carolina del Sud, a la costa est, quan varen protestar contra la temptativa capitalista de fer prevaldre la bandera confederada sudista, en alguns edificis oficials d'aquell estat.

Hi varen haver fortes provocacions policials, que varen servir per fer detenir cinc treballadors, quatre blancs i un negre. La lluita per la seva llibertat va tenir ressò mundial i a Barcelona, els estibadors s' hi varen solidaritzar, a base de negar-se a descarregar algun vaixell provinent de Charleston.

MÉS CONTROLS QUE MAI.

No puc deixar de destacar, en aquesta primera crònica, que he notat que els controls policials són més estrictes que mai. Ja a l' aeroport de El Prat de Llobregat a Barcelona, a la cua dels taulells de la terminal, feien passar empleats de la Continental Airlines, a formular preguntes als viatgers, sobre les característiques i motivacions dels seu viatge. Entre les preguntes, una que encara no havia vist mai que li fessin a ningú: "Vostè, que no ha contractat cap hotel, en quin domicili s' allotjarà?" I després, al taulell, introduïen les adreces a l' ordinador...

Un cop a l' aeroport de Newark, a New Jersey, en passar l' aduana continuaven les preguntes: "Vostè com es guanya la vida? - "A quina especialitat del Dret es dedica com a advocat?"

Són al voltant de les vuit del vespre d' aquest divendres, quan entro ja al metro de Nova York. La gent que em trobo asseguda en els vagons, em sembla que tenen un aspecte més cansat que l'any passat. Potser sóc jo, que m' imagino que han de treballar tantes i més hores per pagar les hipoteques.

Després, veient la TV a casa, constataré que n' hi ha que s' esforcen en no perdre el sentit de l'humor, malgrat tot. Ara surt un showman, que es riu del George Bush. Ressalta la manipulació que fa de l'omnipresent amenaça terrorista i explica que la millor manera que té el president Bush d' evitar que AlQaeda robi les llibertats del poble nord-americà, és anticipar-se i robar-les ell mateix, amb totes les lleis policíaques i repressives que estan promulgant, precisament amb l'excusa del terrorisme...

Francesc Arnau i Arias, des de Harlem.
2-8-08.