Andrea, Xavier i ellaAvui és un dia més de la seva vida. Un cop més, lluita amb els seus dubtes. Xavier es planteja si ell ha nascut per amar. Potser sorprès llegint tendres poemes d'amor. Xavier posseeix el do de la disfressa, com no li agrada enfrontar-se amb les coses autèntiques les inventa. D'aquesta manera de ser sorgeix un home inventat. És un matí de setembre, i ell sap que es trobarà amb ella.
Condueix sense preses deixant darrera blocs de nova construccions, blocs freds i artificials que protegeixen vides inventades. El carrer està ple d’excrements, és la lluita de l’administració amb els amos dels gossos per millorar la ciutat. Ell prou té amb la seva història, com per tenir cura d’un gos.
Arriba al final de Via Augusta i continua recte, sobrepassa una mica el límit de velocitat i redueix abans d’arribar al pas de vianants; una vella amb cabells blancs li fixa una mirada congeladora. Condueix per un carrer d’única direcció, deixant darrera el carrer Baldomer Solà, és nota que fa poc que l’han arreglat. Amb les noves zones blaves i l’ampliació de les voreres la carretera ha restat reduïda com els seus somnis. Lluny d’aquí pensa a la possibilitat de viure un altre futur, una altra vida.
Si algun desconegut li preguntarà pels seus somnis, podria parlar amb la sinceritat d’aquells que no tenen por de ser descoberts. Al llarg dels carrers les noves botigues d’immobiliàries, d’informàtica, de perfumeries, de roba van decorant carrers que han anat millorant d’aspecte als darrers anys. Només un petita llibreria resta com record del passat, potser desapareixerà quan el seu amo sigui temptat per un constructor agosarat o potser decidirà continuar sent li fidel fins al final dels seus dies.
Com ama Xavier la seva ciutat, podria descriure-la amb detall amb els ulls tancats. La ha recorregut de jove en les seves correries i de gran amb la seva ideologia. Pensa que no ha fracassat en algunes de les coses que es va proposar i mentrestant va sortejant cotxes en una circulació carregada de somnis i de buits. Andrea, la seva dona, mai ha penetrat als seus pensaments interiors, com tampoc la seva mare, realment creu que no el coneixen pas. Ell no sap encara quin serà el resultat final, però sent una certa satisfacció amb si mateix per ser qui es i fer allò que fa.
Xavier es manté prudent dins el seu entorn més proper. Sap que l’Enric fa l'amor amb la seva última conquesta, en un hotel acollidor, no massa car, a les afores de BCN que ell li va recomanar, tots dos són bons amics i companys de feina. Tots dos treballen a la mateixa empresa. L’Enric va decidir que no es casaria perquè es coneixia i sabia que amb el matrimoni no tindria prou. Ell per la seva banda va apostar per la seguretat d’una relació per a tota la vida; a vegades no pot remeiar sentir una certa enveja de les històries i correries que viu l’Enric i es deixa envair per somnis on noies joves de faldilles curtes i petits jerseis que deixen al descobert embolics adornats amb piercings, li fan allunyar-se per breus moments de la segura realitat que l’envolta.
Xavier, quan els diumenges surt a comprar el periòdic, té la costum de passejar fins arribar al mar; allà seu i s’enamora dels seus pensaments amagats i d’anhels inquietants que li roseguen per dins.
De dalt a baix, Xavier és un home corrent, és una aparença tranquil·la que oculta a algú. De tornada a casa mira l’estàtua silenciosa que a l’arribada de la tardor veu entristir el seu arc iris floral.
El matí té caràcter de responsabilitat i Xavier el fa seu des de què s’aixeca del llit. No ha dormit gaire bé, però sap que és per la torbació que sent des del moment que va prendre la decisió de trobar-se amb ella. Surt del llit ple d’expectatives i corre fins el bany arrossegant els peus, la calefacció encara no calenta massa i nota la fredor de les rajoles als seus peus. Recorda que a casa de sa mare encara hi ha una estufa elèctrica al bany que havia d’encendre mitja hora abans de dutxar-se. Un pis de cinquanta i cinc metres quadrats on el fred es deixa colar més enllà de les finestres. La calefacció comença a deixar notar el calor sota els seus peus nus, i ja a la dutxa agafa aquell gel vermell que l’Andrea sempre compra pel cos però que ell utilitza també pels cabells. El bany és ample hi ha espai per prestatges que l’Andrea té plens de cremes, perfums, perles de banys i un munt de coses que no sap molt bé per à que serveixen però que suposa formen part de l'estètica femenina.
S'ha vestit, amb una camisa de color gris clar i s’ha posat l’armilla de color negre a joc amb la corbata. Andrea ha sortit aviat, llançada cap el despatx, avui, havia d’assistir unes jornades de psicologia adreçades a joves adolescents i mestres de secundària.
Ha estat llavors, abans de sortir, quan s'ha interrogat si podia permetre el luxe de portar aquelles cartes mai enviades. Aquelles notes diàries, que mai li havia ensenyat. Ha optat per deixar-lo per una propera ocasió, per quan ella mateixa li demanés. Avui només portaria la seva presència i un petit poema.
Sap que el motor que li empenta és el desig. No un desig qualsevol sinó aquell desig que ha estat fruit de negacions i negacions, un desig concret que crema fa temps la seva sang. Vol viure, o millor podríem dir que no vol enganyar-se més, i allò rellevant de la seva determinació és que sap i intueix que sempre ho ha sabut i que al llarg del temps que ha transcorregut aquest desig mai li ha abandonat.
Ella va ser la seva elegida, recordada, estimada, paladejada als fulls blancs de la seva ment. Ha estat mirada, observada a distància, com s’observa aquelles coses que tenim por que estronquin, amb cura. Ha estat callada, silenciosa, misteriosa. Qui és, que fa, com vesteix, com parla, com pensa, com plora....el resultat està present, aquí, als seus desigs ocults.
No agafarà el cotxe, avui agafarà el metro, aquell que el conduirà a pro del lloc que il·luminarà el seu cor. Si la seva dona sabés aquest fet no creu que entengués mai que l’ha portat fins aquest punt. Si pogués entendre com li és de necessari viure’l, potser entendria que hi ha un altre dins seu que necessita allunyar-se del lloc ordenat que ella va decidir assignar-li.
El metro arriba, Xavier, puja. Està ple de gent. Dos nois africans, asseguts al final del vagó riuen i parlen en un idioma que ell no entén. Un senyor davant seu, llegeix un periòdic esportiu, el titular diu " El Barça derrota l’Sporting i Ibrahimovic marca". El seu viatge subterrani està arribant al final. En el metro, aquest matí de setembre, Xavier gaudeix d’un itinerari que li allunyà del seu món. Molt a pro algú estimat li està esperant.
Té molts pensaments. Pensaments plens d’imatges desitjades en les que projecta que serà d’ell a partir d’aquest moment. Navega per un mar d’emocions que li condueixen constantment a ella. Ha trigat temps hem adonar-se que tot allò que mereixia la pena estava lluny d’ell. Havia tancat amb clau la seva habitació secreta i l’havia llançada, però malgrat això és conscient que des de l’instant que l’obrí ja res tornaria a ser ho mateix. Moltes oportunitats havien passat i ara havia arribat el moment d’aixecar-se i no deixar passar més temps. El seu passat era un passat de portes tancades, de coses no dites, de sentiments no expressats, de desigs no realitzats.
Per alguns potser aquesta història d’infedilitat no sigui una història d’amor, però en tot cas, tu lector, faràs la teva pròpia interpretació.