Cinquè poema de setembreCarrer buit, silenci,
que travessa la ciutat.
En la vorera somniadora
s’aixeca la presencia desitjada.
Apareix un home sense nom,
rostre que es barreja amb algú;
fruit de records passats.
Hi ha dies en calma, tranquils,
que em porten a passejar per la ciutat,
recórrer els seus laberints
i entre cantonades deixar sorgir
la presència imaginada.
Callada, l’ombra,
m’acompanya.
Potser,
per això,
m’agrada passejar, silenci,
algú camina al meu costat;
ombra humanitzada feta matèria.
I la meva solitud
despullada de mirades, desapareix.
Persegueixo un home viu,
detingut dins la memòria del temps.
No puc tocar-lo,
ni besar-lo,
només passejar al seu costat,
una tarda de setembre.