L’autocarLes portes de l’autocar es van obrir; al pujar al seu interior va ocultar una exclamació de sorpresa. Havia vingut! Només durant un breu segons, un simple segons, va percebre la seva presència al final del passadís. L’autocar estava ple.
Va amarrar amb força la seva mirada, no era el cas que deambulés per la seva compta. Es va seure al seient que duia el número vint-i-un, al costat de la finestra, i va fixar la vista en el paisatge natural, tenia por que aquells ulls color coca-cola es clavessin en el seu clatell i poguessin dominar la seva voluntat. Va sentir la boca seca i es va humitejar els llavis. Havia sortit de casa a corre cuita sense temps de posar-se una mica de color a les galtes, però amb les emocions que corrien al seu interior estava clar que no ho necessitaria. De prompte un subtil aroma de pomelo amb un toc d’espècies d’alfàbrega fresca... es va colar pels seus sentits. De reüll li va semblar entreveure el llampec d’un somriure al seu rostre.
Quan ningú la mirava es va dedicar a observar-lo amb deteniment i va sentir els bateigs desbocats del cor dins el seu pit. El vermellor es va estendre ràpidament per la seva cara, i encara que ell hi fos una mica lluny del seu lloc, va sentir el calor que desprenia el seu cos masculí. La idea de palpar-lo físicament li va fer tremolar.
L’autocar va arribar al seu destí. L’alegria es respirava a l’ambient festiu. A l’instant de baixar van estar a punt de xocar, a l’ensumar la seva fragància es va sentir embargada per una estranya barreja de por i d’excitació. Hi havia una mena de misteri en aquell home que la intrigava, que es ficava en els estranys sentiments que li provocava més enllà de l’existència real. Una lleugera bufada de vent i de vida va passar de llarg pel pinar.
Va cridar el seu nom i l’aixecar els ulls de cop, i veure els seus ulls color coca-cola, va emmudir. Ell va parlar com si no esperés cap contestació ni resposta. I amb pas decidit i indiferent va marxar. Una esgarrifança desobedient va recórrer el seu interior i mentre caminava sense cap mena de brúixola indicativa que l’orientés envers el seu camí, va sentir com aquells ulls plens de bombolles saltaven i ballaven dins el seu pensament. Abstreta en el seu imaginari va besar-li el coll, els llavis i va embriagar-se tant plenament amb la seva aroma que quan es va despertar del seu somni excursionista va descobrir que havia equivocat el camí i en lloc de pujar havia baixat. Abans de tornar enrere, va respirar profundament per recobrar-se una mica de les seves descontrolades emocions. Va entrar un moment als serveis del restaurant La Rosa Vermella, on el plat protagonista és la paella d’arròs amb marisc, per netejar les mans i les emocions, i posar-se una mica d’aigua al front per tal de refredar l’apassionament que es cuinava al seu interior.
Va fer el camí de tornada il·lusionada i feliç en companyia del càlid sol del migdia. Els darrers raigs de l’estiu. I només quan va estar a prop del lloc d’arribada es va adonar que l’autocar verd s'havia marxat sense ella.