La cua immòbil
Som a finals de maig i fa un d’aquells dies de calor esgotadora. Encara no són les dotze del matí, i el senyor Carles ha pensat que abans d’anar a buscar els néts a la guarderia, disposa de temps per realitzar unes gestions bancàries. Arriba al banc i demana la tanda a una dona jove, davant seu hi ha cinc persones esperant ser escoltades, en qüestió de poc temps la cua comença a engrandir-se silenciosament. Al mostrador només una persona per atendre al personal. Al cap de deu minuts el senyor Carles s’adona que encara no s’ha mogut del mateix lloc. Darrera seu un jove comença a dir en veu baixa, que si no hi ha dret, que si es pensen els dels bancs que la gent té tot el temps del món per estar en una cua aturada sense fer res, que si haguessin de pagar per fer cua ja veuríem com no n’hi haurien etc., i així el senyor Carles escolta tot un seguit de queixes, veus febles que parlen per no ser escoltades, comentaris que no arriben a enlloc i es perden entre els calaixos foscos de l’entitat. Quan per fi arriba el seu torn l’oficinista, amb ulleres de Dolce& Gabbana i un somriure seductor li informa que la gestió que vol fer l’ha d’efectuar pel caixer automàtic. El senyor Carles amb una gota de suor relliscant per la front i amb els nervis a flor de pell li demana parlar amb el Director de l’entitat però el buròcrata amb to seriós i distanciat el respon que avui no podrà ser perquè participa a un congrés anti crisi, que potser millor un altre dia. Amb el gest perplex i malhumorat el senyor Carles es mossega la llengua, i pensa que davant una finestra o fent cua, els ciutadans només som números buits d’afecte i comprensió.
Som a finals de maig i fa un d’aquells dies de calor esgotadora. Encara no són les dotze del matí, i el senyor Carles ha pensat que abans d’anar a buscar els néts a la guarderia, disposa de temps per realitzar unes gestions bancàries. Arriba al banc i demana la tanda a una dona jove, davant seu hi ha cinc persones esperant ser escoltades, en qüestió de poc temps la cua comença a engrandir-se silenciosament. Al mostrador només una persona per atendre al personal. Al cap de deu minuts el senyor Carles s’adona que encara no s’ha mogut del mateix lloc. Darrera seu un jove comença a dir en veu baixa, que si no hi ha dret, que si es pensen els dels bancs que la gent té tot el temps del món per estar en una cua aturada sense fer res, que si haguessin de pagar per fer cua ja veuríem com no n’hi haurien etc., i així el senyor Carles escolta tot un seguit de queixes, veus febles que parlen per no ser escoltades, comentaris que no arriben a enlloc i es perden entre els calaixos foscos de l’entitat. Quan per fi arriba el seu torn l’oficinista, amb ulleres de Dolce& Gabbana i un somriure seductor li informa que la gestió que vol fer l’ha d’efectuar pel caixer automàtic. El senyor Carles amb una gota de suor relliscant per la front i amb els nervis a flor de pell li demana parlar amb el Director de l’entitat però el buròcrata amb to seriós i distanciat el respon que avui no podrà ser perquè participa a un congrés anti crisi, que potser millor un altre dia. Amb el gest perplex i malhumorat el senyor Carles es mossega la llengua, i pensa que davant una finestra o fent cua, els ciutadans només som números buits d’afecte i comprensió.
