Les Cartes d'amor de la monja portuguesa, cinc epístoles en què una monja lamenta la fugida del seu amant, van veure la llum per primer cop el 4 de gener de 1669 de la mà de Claude Barbin i sota el títol de Lettres portugaises traduites en français. Famós a la França del XVII, aquest editor, pornografiador d'intimitats, havia publicat l'any anterior les cartes íntimes entre Marie-Catherine Desjardins i el seu EX-amant Antoine Boësset sense que la pobra dona hi pogués fer res i, el mateix 1669, les Lettres de Babet, en què s'autopresentava com a destinatari d'unes cartes d'amor publicables per defunció d'epistològrafa. Pura sang freda.
Poca conya amb les Lettres portugaises: van triomfar tant que se'ls va atorgar el mèrit d'haver fundat un nou sobgènere literari: la portuguesa (amb totes les "cometes" que comporta el fet de "fundar un nou subgènere literari"). L'estructura argumental d'aquest gènere epistolar es correspon a la de les cartes de la monja: dona estima home, home sedueix dona, home abandona dona, dona es lamenta a 200% de patetisme i passió amorosa. Les salonnières disfrutaven com unes campiones escrivint aquestes cartes (i també altres tipus: no tot eren drames, allò era l'Hola del XVII) i llegint-les en públic, i eren considerades les grans epistològrafes per antonomàsia, tot i que es considerava que la dona només podia aspirar a escriure a través del coeur (l'aparent senzillesa i naturalitat de les cartes era assolible amb molt sentiment i poca patxanga literària), mentre que el gènere masculí posseïa l'esprit necessari per l'escriptura artística.
Però, més enllà de l'èxit d'aquesta cartes i la seva repercussió en la burgesia francesa, el gran enigma de les Lettres portugaises rau en la qüestió de l'autoria. Jo vivia molt feliç creient que les Cartes d'amor de la monja portuguesa eren cartes, eren d'amor i eren d'una monja portuguesa. La lògica em semblava bastant indiscutible. Però, tot i que l'edició catalana publicada per Angle Editorial escriu el nom de la monja Mariana Alcoforado a la portada en tant que autora, l'esplendíssim comentari de Meri Torras desmenteix tota certesa.
A mi, la idea perversa d'estar llegint les cartes d'una monja ultra-apassionada m'enamorava. Zero compassió ni sentiment de culpa per intrusió en intimitats alienes: me l'imaginava tancada a la cambra fosca i poc airejada del convent, mirant per una finestra minúscula i amb barrots i suant i lamentant-se. L'oficial francès, a més, tenia un correlat
real: un tal Noël Bouton, traslladat temporalment a Portugal amb les tropes de Louis XIV i conegut, com diu en Meri Torras, "per les seves habilitats conquistadores (bèl·liques i sexuals)". Vist el panorama, doncs, també m'imaginava un final èpic joana-la-bojista; però es veu que potser no va anar així.
Tot i que el 1810 es va identificar la monja portuguesa amb aquesta tal Mariana Alcoforado (del convent de la Concepció, a Béja), el 1926 van trobar-se discrepàncies i ja l'any 62 es va afirmar que l'autor era... trrrr... un home!, el vescomte Gabriel-Joseph de Lavergne de de Guilleragues. Homosexualitat amagada? No pas. Peculiaritat innata? Qui sap. El cas és que les pistes que segueixen Guilleragues inciten a pensar que podria ser l'autor de les cartes amoroses.
El 1650, aquest jove de províncies va convertir-se en infiltrar asidu del saló selecte de la marquesa de Sablé (hipocondríaca reconeguda), situat dins d'un convent. La popularitat de les questions d'amour les convertia en fil musical constant, tant allà com al palau de Versalles: Guilleragues estava al medi idoni per empapar-se de passió amorosa. A més, el 1668, Barbin havia publicat les Lettres portugaises juntament amb un llibre d'aquest jove francès, Les Valentins, però l'any següent va decidir publicar-les per separat i en format anònim, segurament per fingir-ne l'autenticitat que estipulava el gènere epístolar i per donar-li el toc indispensable de morbositat.
Sigui com sigui, ni la visió de la monja portuguesa silenciada per monja i per dona ni la del jove de províncies que es fa passar per religiosa apassionada disminueixen el component extrafolari del tema. A més, aquesta disputa autorial també està relacionada amb el fet de convertir les cartes en un clàssic de la literatura francesa o en un clàssic de la literatura portuguesa (perquè, tot i que avui no toquem el contingut sinó el marujeo extern, les Cartes d'amor de la monja portuguesa, siguin de qui siguin, són un retrat més atemporal impossible de la passió amorosa i tota la contrarietat, contradicció i contracontradicció que suposa). Bacalhau à Brás o fromage de camembert? Pastéis de Belem o vi de Bordeaux? Paté de sardines o paté de foie? Pessoa o Balzac? Aníbal Cavaco Silva o Nicolas Sarkozy? Fado o chanson? Bertrand o FNAC? La resposta, malauradament, se l'ha empassat els anys. Fi.
Poca conya amb les Lettres portugaises: van triomfar tant que se'ls va atorgar el mèrit d'haver fundat un nou sobgènere literari: la portuguesa (amb totes les "cometes" que comporta el fet de "fundar un nou subgènere literari"). L'estructura argumental d'aquest gènere epistolar es correspon a la de les cartes de la monja: dona estima home, home sedueix dona, home abandona dona, dona es lamenta a 200% de patetisme i passió amorosa. Les salonnières disfrutaven com unes campiones escrivint aquestes cartes (i també altres tipus: no tot eren drames, allò era l'Hola del XVII) i llegint-les en públic, i eren considerades les grans epistològrafes per antonomàsia, tot i que es considerava que la dona només podia aspirar a escriure a través del coeur (l'aparent senzillesa i naturalitat de les cartes era assolible amb molt sentiment i poca patxanga literària), mentre que el gènere masculí posseïa l'esprit necessari per l'escriptura artística.
Però, més enllà de l'èxit d'aquesta cartes i la seva repercussió en la burgesia francesa, el gran enigma de les Lettres portugaises rau en la qüestió de l'autoria. Jo vivia molt feliç creient que les Cartes d'amor de la monja portuguesa eren cartes, eren d'amor i eren d'una monja portuguesa. La lògica em semblava bastant indiscutible. Però, tot i que l'edició catalana publicada per Angle Editorial escriu el nom de la monja Mariana Alcoforado a la portada en tant que autora, l'esplendíssim comentari de Meri Torras desmenteix tota certesa.
A mi, la idea perversa d'estar llegint les cartes d'una monja ultra-apassionada m'enamorava. Zero compassió ni sentiment de culpa per intrusió en intimitats alienes: me l'imaginava tancada a la cambra fosca i poc airejada del convent, mirant per una finestra minúscula i amb barrots i suant i lamentant-se. L'oficial francès, a més, tenia un correlat
real: un tal Noël Bouton, traslladat temporalment a Portugal amb les tropes de Louis XIV i conegut, com diu en Meri Torras, "per les seves habilitats conquistadores (bèl·liques i sexuals)". Vist el panorama, doncs, també m'imaginava un final èpic joana-la-bojista; però es veu que potser no va anar així.Tot i que el 1810 es va identificar la monja portuguesa amb aquesta tal Mariana Alcoforado (del convent de la Concepció, a Béja), el 1926 van trobar-se discrepàncies i ja l'any 62 es va afirmar que l'autor era... trrrr... un home!, el vescomte Gabriel-Joseph de Lavergne de de Guilleragues. Homosexualitat amagada? No pas. Peculiaritat innata? Qui sap. El cas és que les pistes que segueixen Guilleragues inciten a pensar que podria ser l'autor de les cartes amoroses.
El 1650, aquest jove de províncies va convertir-se en infiltrar asidu del saló selecte de la marquesa de Sablé (hipocondríaca reconeguda), situat dins d'un convent. La popularitat de les questions d'amour les convertia en fil musical constant, tant allà com al palau de Versalles: Guilleragues estava al medi idoni per empapar-se de passió amorosa. A més, el 1668, Barbin havia publicat les Lettres portugaises juntament amb un llibre d'aquest jove francès, Les Valentins, però l'any següent va decidir publicar-les per separat i en format anònim, segurament per fingir-ne l'autenticitat que estipulava el gènere epístolar i per donar-li el toc indispensable de morbositat.
Sigui com sigui, ni la visió de la monja portuguesa silenciada per monja i per dona ni la del jove de províncies que es fa passar per religiosa apassionada disminueixen el component extrafolari del tema. A més, aquesta disputa autorial també està relacionada amb el fet de convertir les cartes en un clàssic de la literatura francesa o en un clàssic de la literatura portuguesa (perquè, tot i que avui no toquem el contingut sinó el marujeo extern, les Cartes d'amor de la monja portuguesa, siguin de qui siguin, són un retrat més atemporal impossible de la passió amorosa i tota la contrarietat, contradicció i contracontradicció que suposa). Bacalhau à Brás o fromage de camembert? Pastéis de Belem o vi de Bordeaux? Paté de sardines o paté de foie? Pessoa o Balzac? Aníbal Cavaco Silva o Nicolas Sarkozy? Fado o chanson? Bertrand o FNAC? La resposta, malauradament, se l'ha empassat els anys. Fi.