En una època en què la meitat de la població viu hinflant el propi hego a mode flotador salvavides, és bo i és saludable i les farmàcies segur que recomanen sumar-se a la filosofia de les hacs de Cortázar, feliçment explotada a Rayuela.
El senyor Oliveira (el protagonista de la novel·la) és de tendència reflexiva i no pot evitar caure de forma recurrent en la metafísica, però és més conscient que ningú de la vigència de l'absurd i que "lo himportante es no hinflarse". Així, quan els seus pensaments comencen a escalar les sublimitats, en Julio fa ús de les hacs en tant que filtre hanti-levitació. Al principi del capítol 90, per exemple, la tendència està més que clara: la falta d'obligacions del jove artista fa que s'inclini a una profunda reflexió sobre les Grans Preguntes, així que Oliveira "escribía, por ejemplo: «El gran hasunto», o «la hencrucijada». Era suficiente para ponerse a reír y cebar otro mate con más ganas. «La unidad», hescribía Holiveira. «El hego y el hotro»". En altres ocasions, quan el mateix protagonista comença a notar que levita o ja ha pronunciat alguna paraula prohibida (alguna Paraula Prohibida, de fet) es reafirma en l'himant terrenal: la simple pronunciació de l'adjectiu ecumènic l'obliga a enganxar-se amb cola al terra: "«Más hecuménicos», anotó prudentemente Oliveira".
Les hacs com a penicil·lina, que escriu el mateix Cortázar. No és tant afirmar-se en algun tipus de falsíssima modèstia sinó acceptar l'evidència que hi ha moltes coses que se'ns hescapen de les mans: les hacs són la llicència per parlar de sublimitats, el preu de la hipòtesi sobre allò hintocable. A part de ser una manera d'acontentar el lector pro-hanti-levitació (una captatio benevolentiae 2.0), em sembla l'húnica forma possible de parlar del que és i del que som però no sabem. La via per hencarar-se a les Grans Qüestions de l'Habstracció, la Hunitat, l'Hamor, etcètera, abans no comencem a flotar i flotar i flotar i haguem de caure a mode puenting de les altures i l'única forma de salvar-nos de nosaltres mateixos sigui una humilitat adormida i empanada que, malauradament, ja haurà fet tard.
El senyor Oliveira (el protagonista de la novel·la) és de tendència reflexiva i no pot evitar caure de forma recurrent en la metafísica, però és més conscient que ningú de la vigència de l'absurd i que "lo himportante es no hinflarse". Així, quan els seus pensaments comencen a escalar les sublimitats, en Julio fa ús de les hacs en tant que filtre hanti-levitació. Al principi del capítol 90, per exemple, la tendència està més que clara: la falta d'obligacions del jove artista fa que s'inclini a una profunda reflexió sobre les Grans Preguntes, així que Oliveira "escribía, por ejemplo: «El gran hasunto», o «la hencrucijada». Era suficiente para ponerse a reír y cebar otro mate con más ganas. «La unidad», hescribía Holiveira. «El hego y el hotro»". En altres ocasions, quan el mateix protagonista comença a notar que levita o ja ha pronunciat alguna paraula prohibida (alguna Paraula Prohibida, de fet) es reafirma en l'himant terrenal: la simple pronunciació de l'adjectiu ecumènic l'obliga a enganxar-se amb cola al terra: "«Más hecuménicos», anotó prudentemente Oliveira".Les hacs com a penicil·lina, que escriu el mateix Cortázar. No és tant afirmar-se en algun tipus de falsíssima modèstia sinó acceptar l'evidència que hi ha moltes coses que se'ns hescapen de les mans: les hacs són la llicència per parlar de sublimitats, el preu de la hipòtesi sobre allò hintocable. A part de ser una manera d'acontentar el lector pro-hanti-levitació (una captatio benevolentiae 2.0), em sembla l'húnica forma possible de parlar del que és i del que som però no sabem. La via per hencarar-se a les Grans Qüestions de l'Habstracció, la Hunitat, l'Hamor, etcètera, abans no comencem a flotar i flotar i flotar i haguem de caure a mode puenting de les altures i l'única forma de salvar-nos de nosaltres mateixos sigui una humilitat adormida i empanada que, malauradament, ja haurà fet tard.