“Qui llegirà la novel·la de Monsieur Flaubert? Homes que s’ocupen d’economia política i social? No! Les frívoles pàgines de Madame Bovary cauran en mans més lleugeres, en mans de jovenetes, en ocasions en mans de dones casades. ¡Doncs bé! Un cop la imaginació hagi estat seduïda, un cop la seducció hagi baixat fins al cor, i un cop el cor hagi parlat als sentits, ¿creuen vostès que un raonament ben fred serà suficientment fort contra aquesta seducció del sentiment i dels sentits?”
30 de gener de 1857. 5 anys després que Lluís Napoleó Bonaparte (no confondre amb el Napoleó de tota la vida) s’hagi proclamat empereur posant fi a la Segona República i iniciant un període de regressió i censura i mal rotllo general, Monsieur Flaubert seu al banc dels acusats de l’anomenat Tribunal correccional del Sena, a la Sala Sisena del palau de Justícia. Disturbis públics? Escàndols al bar? Queixes del veí? No-no-no: Madame Bovary.
Una de les grans novel·les realistes del XIX, que avui rebossa d’edicions i versions i reversions i reinterpretacions i al·lusions aquí i allà i allò, va estar a punt de portar tres homes al calabós: Monsieur Pichart, l’editor (la novel·la es va editar per fascicles a la revista Revue de Paris); Monsieur Pillet, l’encarregat de la impressió, i el màxim culpable: l’escriptor.
El jove Pierre-Ernest Pinard, el fiscal imperial que va dirigir l’acusació contra el pobre Flauvert, ja havia tingut algun que altre èxit en matèria de justícia i, de fet, el mateix any, guanyaria en l’acusació contra Baudelaire per Les fleurs du mal. En el cas de Flaubert, però, tenia una defensa bastant impecable: Monsieur Sénard, 57 anys, polític republicà durant el govern de Cavaignac, pico de oro, home d’enlluernadores aptituds ciceronianes (el seu discurs va durar ni més ni menys que 4h) i amic personal del pare d’en Gustave.
Les acusacions del fiscal imperial (de fet, el Fiscal Imperial) són les següents: ofensa a la moral pública i religiosa i ultratge a les bones costums. Monsieur Pinard afirmava que la novel·la era, ras i curt, una glorificació de l’adulteri que mesclava la voluptuositat carnal amb la religió cristiana. Va triar diversos passatges separats de la novel·la com a prova irrefutable de la incitació al vici que contenia. Segons ell, tots els ardors de la voluptuositat d’Emma Bovary comencen en la seva visita a Vaubeyssard, és a dir, en la seva incursió a l’univers burgès: es fixa en el duc de Laverdière, balla valsos i, a partir d’aquí, la vida de províncies que porta (Emma Bovary forma part de l’univers camperol, li agradi o no... i queda clar que no li agrada) se li fa cada cop més insuportable.
Les “caigudes” adúlteres de l’Emma, primer amb Rodolphe i després amb Léon (amb qui ja hi havia hagut un primer intent no consumat) suposen el que Pinard qualifica com “el càntic de l’adulteri, de la seva poesia de les seves voluptuositats. Cosa que és per mi, senyors, molt més perillosa, molt més immoral que la mateixa caiguda!”. A més, en cap moment hi ha una actitud de remordiment o de culpa; ben bé al revés. Quan Emma torna a casa després del primer encontre amb Rodolphe, s’observa al mirall i es veu més bella que mai i es repeteix: J’ai un amant! Un amant! Així doncs, una de les grans culpes de Flaubert és, en boca de Pinard, el fet que Emma Bovary sigui embellida per l’adulteri i no esdevingui pecadora i culpable.
L’altre retret que Pinard fa a Flaubert és el to, “una pintura admirable des del punt de vista del talent, però una pintura execrable des del punt de vista de la moral”. L’aparició de la naturalesa en la seva faceta més crua i nua destarota Pinard, que afirma que l’art, per ser art, ha d’estar sotmès a unes regles. El Fiscal li retreu, sense saber-ho (perquè monsieur Pinard és advocat imperial i no un entès en narratologia), l’estil indirecte lliure: “Qui pot condemnar aquesta dona dins el llibre? Ningú.” Aquesta absència de responsabilitat moral sobre els adulteris i els deutes i les liades diverses de Mme. Bovary s’explica, en part, perquè hi ha molts moments en què ignorem qui parla, i és aquesta confusió de la veu narrativa que Pinard classifica com a símbol absolut d’un principi de condemna. Finalment, els detalls lascius dels quadres de Flaubert, el llenguatge intencionadament provocador i carnal i impúdic i obscè no pot ser disculpat per la conclusió moral de la novel·la, que és que Emma Bovary es suïcida en les pitjors condicions possibles.
L’ultratge a la religió es fa palès en el fet que Emma Bovary, en moltes ocasions, parla sobre el cristianisme o es dirigeix a Déu amb les mateixes paraules amb les que es dirigia als seus amants. Davant d’aquesta analogia entre religió i adulteri, Monsieur Pinard es pregunta: “En quina llengua es possible pregar a Déu amb les paraules dirigides a l’amant en les efusions de l’adulteri?”. L’altra vessant punible de la novel·la és la mort d’Emma. No només es suïcida (enverinant-se), sinó que ho fa sense cap mena de remordiment, sense cap confessió per la vida de pecadora que ha portat, pels adulteris comesos, pels deutes contrets. A més, en aquesta escena, Flaubert escriu: “¡Ah, la mort és ben poca cosa –pensa ella-; m’adormiré i tot acabarà!”. Com... acabarà? Després de la mort no ve el cel?, deuria pensar el jove Pinard. Aidxí doncs, Emma es disposa a rebre el sagrament dels moribunds i l’extremunció i totes les filigranes litúrgiques de rigor creient, a sobre, que després de la mort no hi ha RES! Un desastre.
Així doncs, Pinard condemna el llenguatge excessivament expressiu i desenfrenat i sense mesura de Flaubert, la seva crítica a les bones costums i el seu ultratge a la religió mitjançant una clara mescla de lo sagrat i lo profà. Pinard, en definitiva, condemna Flaubert per anar contra les normes de l’art: “Sense una regla, l’art deixaria de ser art; seria com una dona que es tragués tota la roba. Imposar-li a l’art l’única regla de la decència pública no és sotmetre’l, sinó enaltir-lo. Només és possible elevar-se mitjançant una regla. Aquests són, senyors, els principis que professem, aquesta és la doctrina que defenem amb convicció.”
Pinard deuria semblar molt convençut i molt enfadat i deuria estar molt preocupat per les futures generacions franceses, sobretot pel que fa a les jovenetes ingènues, però va caure de quatre potes i sense cap tipus de defensa o rèplica davant el discurs ciceronianíssim de l’advocat de la defensa. Jules Sénard va gestionar totes les rèpliques del Fiscal Imperial amb un parell de premisses bàsiques: la novel·la és una incitació a la virtut mitjançant l’horror del vici.
Sénard agafa tots els fragments separats que Pinard ha titllat de lascius o condemnables i ha observat la novel·la en la seva totalitat: “ja veuen que tot resulta simple quan es llegeix en la seva integritat; amb els talls del senyor advocat imperial, la més insignificant paraula es converteix en una muntanya”.
A l’afirmació de Pinard que el segon títol que es podria posar a Madame Bovary podria ser Història dels adulteris d’una provinciana, Sénard afirma que “si s’ha de buscar a tot preu un segon títol, seria aquest: Història de l’educació que amb massa freqüència es rep a les províncies; història dels perills als quals aquesta pot conduir; història de la degradació, de la berganteria, del suïcidi entès com a conseqüència d’una primera falta, i d’una falta originada per altres primeres faltes a les que es veu arrastrada una jove; història de l’educació; història d’una vida deplorable a la que masses cops l’educació serveix d’antesala”.
Segons Sénard, el desenllaç de la novel·la, clarament moral, s’evidencia a cada línia del llibre: Emma Bovary, aquesta dona permanentment insatisfeta que ha gestionat malament la cultura i es nega a acceptar la idea d’una vida mínimament planera, viu una progressió cap a l’absoluta decadència que acaba en un suïcidi i que en cap cas serviria de model a cap joveneta. I, pel que fa al to lasciu, Sénard... se’n riu. No es tracta d’una dona lasciva o obscena sinó d’una joveneta honrada que s’ha fet fràgil quan l’educació, en comptes de fortificar-la, l’ha empès pel mal camí. L’advocat de la defensa contextualitza els fragments condemnats per Pinard i en cita d’altres que eleven el que el Fiscal deia que condemnaven. Afirma que Flaubert va centrar-se en la figura de Charles, el marit d’Emma, en tant que home que no es desvia del seu deure i que en tota l’obra actua de la manera deguda i desitjada; que fa ressaltar constantment la superioritat moral del marit sobre la dona. De fet, ja des del primer adulteri Mme. Bovary comença a sentir-se encara més insatisfeta amb la vida que porta, arribant a avorrir l’adulteri mateix: el to patètic i catastròfic és present en tots els retrats “lascius”, en totes les pintures “obscenes”. Sénard, doncs, afirma la potència i l’excel·lència de Madame Bovary en tant que l’exemple-a-no-seguir, en tant que obra profundament moral:
“I vostè tem, senyor advocat imperial, que les jovenetes llegeixin això! Jo sóc menys tímid i espantadís. Pel que fa a mi, comprenc a les mil meravelles que un pare digui a una filla: Joveneta, si el teu cor, si la teva consciència, si el sentiment religiós, si la veu del teu deure no fossin suficients per fer-te avançar pel camí recte, mira, filla meva, mira quants disgustos, patiments, dolors i desolacions esperen a una dona que surt a buscar la felicitat fora de la llar! Aquest llenguatge no li semblaria malament, a vostè, en llavis del seu pare. Doncs bé, Monsieur Flaubert no diu cap altra cosa: [el llenguatge de Flaubert] és la pintura més vertadera, més commovedora del que la dona que ha somiat en la felicitat fora de casa troba immediatament.”
Sénard apel·la a la documentació de Flaubert, que va trigar anys a elaborar la novel·la i va fer un treball de científic per tal de perfilar el caràcter dels personatges. Compara els fragments acusats amb fragments d’altres autors de prestigi, afirmant així que Flaubert va inspirar-se en Bossuet i Massillon i que els suposats retrats “lascius” que es condemnen a la novel·la també són presents en Saint-Beuve o fins i tot en Montesquieu, lectura escolar. Sénard, de fet, transcriu la conversa que Flaubert i el poetíssim Lamartine van tenir el dia anterior al judici: “I quan Gustave Flaubert li va preguntar: però Monsieur Lamartine, vostè concep que, per haver escrit aquesta obra, jo pugui ser citat davant el tribunal de la policia correccional acusat d’ofenses a la moral pública i religiosa?, Lamartine li va respondre: Tota la meva vida crec haver estat l’home que, tant en les seves obres literàries com en les altres, ha comprès millor el que era moral pública i religiosa; estimat jove, no és possible que en tota França hi hagi un tribunal capaç de condemnar-lo. Ja és bastant lamentable que s’hagin equivocat d’aquesta manera sobre el caràcter de la seva obra i que s’hagi ordenat processar-la, però no és possible, per l’honor del nostre país i el de la nostra època, que es trobi un tribunal capaç de condemnar-lo.” Vaja, un magister dixit com una casa de pagès per demostrar que, senyor president, senyors jutges, no només ho dic jo, sinó que també ho afirma Alphonse de Lamartine, membre ni més ni menys que de l’Académie Française.
Estètiva versus moral? El mal exemple versus l’exemple del que no ha de ser? Naturalesa versus correcció i ètica? Veritat versus convicció? Pretenia Flaubert, realment, fer una obra moral i apel·lar al sentiment religiós i a la vida recta? O volia fer una obra clarament lasciva que sacsegés d’una vegada la societat pulcra i convencional de Napoleó III? L’objectiu d’en Gustave és impossible de saber, però cal dir que el tribunal, considerant que Flaubert
“només va cometre l’error de perdre a vegades de vista les normes que tot escriptor que es respecti no pot violar mai, i d’oblidar que la literatura, igual que l’art, per dur a terme el bé que està portat a produir, no només ha de ser pura i casta en la seva forma sinó també en la seva expressió,
En aquestes circumstàncies, considerant que no està suficientment demostrat que Pichat, Gustave Flaubert i Pillet s’hagin fet culpables dels delictes que se’ls hi imputen,
El tribunal els absol de l'acusació dirigida contra ells i declara els costs d'ofici",
fi.