El 1922, The Saturday Evening Post, que havia publicat molts relats d'en Fitzgerald, es va negar a publicar-li "The diamond as big as the Ritz" perquè tenia un "regust anti-materialista" que no encaixava amb la mentalitat de la revista. Tot i això, Fitzgerald el va aconseguir colar a la revista literària The Smart Set, el mateix any va publicar-lo dins l'antologia de contes Tales of the Jazz Age (per catalans i catalanòfils, hi ha una edició dels Contes de l'era del jazz la mar de maca dels 62) i avui dia és un dels seus contes més mimats i coneguts.
A "The diamond as big as the Ritz", Fitzgerald relata l'estada estiuenca del petit John T. Unger a casa de la família Washington. Tot i que en John és un noi de províncies i l'únic que no va en Rolls-pierce a la Saint Midas School de Boston (l'escola preuniversitària de més prestigi, vegi's el mite de Nova Anglaterra), en Percy Washington, un silenciós i reservat company de classe, el convida a passar l'estiu a casa seva. La casa d'en Percy, com ja s'olora, resulta ser millor que totes les cases de tots els reis i tsars i maharajàs del món junts. En John ha heretat de la tradició del poble i la família la mania de venerar la riquesa (quan en Percy li diu que el seu pare és l'home més ric del món, aquest afirma: "Me n'alegro; la gent molt rica em cau bé. Com més rica és ua persona, més bé em cau") i adora aquest món dels Washington, ple d'esclaus negres (que ignoren allò de l'abolició de l'esclavitud) i tobogans fins a dutxes amb aroma de roses i robins i pedres precioses i diamants i sedes i olors dolces. La magnitud del luxe és total.
Tot i això, el pobre nen va descobrint les aberracions que la família Washington ha arribat a fer per mantenir el seu castell idíl·lic i el seu gran tresor (un diamant que, efectivament, té la mida del Ritz... o més) aïllat del món real. En el cas d'aquesta gent, doncs, la riquesa ha esdevingut una presó que només fa que augmentar el caràcter grotesc de la seva immoralitat total. Ni tant sols en poden fardar! Tota la família viu empresonada per la riquesa del diamant i per la por constant a ser descoberts, terror i pànic que els fa actuar xunguíssimament contra tots els qui trepitgen la casa i tenen la intenció de tornar, sense explicar absolutament res, al món real.
Fitzgerald, amb un argument més tirant a fantàstic, fa la mateixa crítica a l'idolatria de la riquesa que es transpira d'El gran Gatsby. Com Nick Carraway (el protagonista d'El gran Gatsby) o John T. Unger (símbol de la fascinació de la classe mitjana per la gent amb molts dòlars), F. Scott Fitzgerald no va saber resistir el magnetisme del luxe i la riquesa i el xampany i les grans festes, però també en percebia l'atmosfera d'insensibilitat, les febles i la buidor interior de molts dels qui van formar part del que s'ha anomenat the roaring twenties. De fet, ell mateix firma (a les notes introductòries dels Contes de l'era del jazz) que "passava per aquell conegut estat d'ànim caracteritzat per un intens deler pel luxe, i vaig començar el conte amb la voluntat de nodrir aquest deler amb aliments imaginaris". Fitzgerald hi era i sabia que hi era. Malgrat tot, però, això no va impedir que la seva vida, com la dels Washington, acabés en una tragèdia.