A "Tradition and the Individual Talent" (dins The Sacred Wood, 1920), T. S. Eliot afirma que, en l'àmbit de les lletres angleses, hi ha una tendència errònia a alabar els poetes pels aspectes que els diferencien dels seus predecessors. Per la inclinació a buscar allò individual, l'essència pròpia de l'home. L'originalitat, vaja. No obstant, el premi Nobel anglès afirma que, si ens acostéssim a l'obra d'un poeta sense tants prejudicis, descobririem que gran part d'aquesta (fins i tot les parts més originals) és el resultat de la influència dels morts, dels antecedents. De la llosa o la sort de la tradició.
Com a ferm defensor de la tradició, Eliot afirma que aquesta hauria d'encarnar un significat molt més ampli que el simple fet de "seguir les passes": la tradició no és heretable a mode pim pam; obtenir-la suposa anys d'estudi i esforç i implica una consciència de la presència del passat indispensable per a qualsevol poeta. La tradició, diu l'anglès, empeny l'home a escriure amb el sentiment que tota la literatura europea des d'Homer (només els occidentals, ÒBVIAMENT!) té una existència i ordre simultani.
I aquí hi ha una de les idees claus de la crítica d'Eliot: totes les obres d'art existents conformen un ordre lineal entre si que es modifica amb la introducció de noves obres d'art. Segons aquesta concepció, l'obra d'art posterior (i d'alta volada, que càpiga en aquest anomenat "cànon occidental") modifica l'obra d'art anterior, cosa que implica un grau de responsabilitat per part del poeta nivell de dimensions colossals. Present i passat al mateix nivell. Vindria a ser el mateix que quan es diu que Rulfo va influenciar a García Márquez i tots els del realisme màgic o la idea de futur i somni i esperança que hi ha al Gatsby d'en Fitzgerald o al Willy Loman d'Arthur Miller. S'ha acabat escriure en va.
Afirma Eliot que hi ha tres errors inadmissibles o no recomanables a llarg termini: el poeta no pot prendre's el passat com una llosa molesta, no pot formar-se totalment basant-se en dos únics referents (típic de joventut) i no pot basar-se en un període concret. Beure de tot i de tothom; la resta és pur entreteniment. És més, el poeta anglès afirma que el nostre coneixement és més gran que el dels escriptors morts perquè ells són el que coneixem.
Així doncs, que ningú esperi flors i violes de la vida d'un poeta. La seva existència implicarà una renúncia total a tot el que ell és en prop de quelcom més valuós. El seu progrés constituirà un ininterromput sacrifici personal, la consciència de ser aquí però també allà, una constant despersonalització en què l'art atenyerà la condició de ciència. Maduresa vol dir bakcground, vol dir cultura i tradició a l'esquena. I poesia vol dir la Totalitat Viva de Tota la Poesia que S'ha Escrit en la Història. Poca broma.
Quan l'oxigen i el biòxid de sulfur es mesclen en presència d'un filament de platí, formen àcid sulfúric. Tot i que el platí és indispensable, es manté neutral i sense canvis, la transformació no l'afecta. Eliot afirma que la ment del poeta és aquest filament de platí: quan més perfecte és l'artista, més van separant-se dintre seu l'home que sofreix i la ment creadora. Només d'aquesta manera el poeta podrà digerir i abstraure i despersonalitzar les passions amb les que treballa.
El que compta, doncs, no és la grandesa i la intensitat de les emocions sinó la del procés artístic, la olla a pressió dins la qual es fusionen els diversos elements. La diferència entre l'art i el fet sempre és absoluta. És pura química, un no revelar-se total. El poeta no ha de ser interessant en virtut de la seva biografia o aventures personals. L'emoció, en la seva poesia, és complexa: però es tracta d'un altre tipus d'emoció i un altre tipus de complexitat. De fet, és un error d'egocentrisme i excentricitat buscar noves emocions humanes en la poesia; el que s'ha de fer, segons Eliot, és utilitzar la materia prima quotidiana i combinar-la per expressar sentiments que no es trobin en emocions reals. Estimar els tòpics, que per alguna cosa estan tan gastats.
El mal poeta, segons Eliot, és inconscient quan ha de ser conscient i conscient quan ha de perdre el cap; errors que tendeixen a convertir la seva obra en "personal": mala cosa. La poesia no és un alliberar l'emoció sinó una via d'escapament a l'emoció; no és l'expressió de la personalitat sinó un allunyament d'aquesta. I tot això és tan fàcil de dir i tan complicat de dur a terme.
Eliot acaba dient que hi ha poca gent (òbviament, ell era un dels afortunats) que entengui l'expressió d'una emoció significativa, que té vida pròpia en el poema i no en la vida del poeta. L'emoció de l'art és impersonal, i només l'assolirà el poeta que s'entregui per complet a la seva obra i visqui en el moment present del passat. El que sigui conscient no del que està mort, sinó del que encara continua viu. Així que, poetes, a treballar. Amén.