Com diu la saviesa popular, els nens, els bojos i els idiotes sempre diuen la veritat. El Azarías recull qualitats —o defectes, segons es miri— de tots tres, la qual cosa el converteix en un personatge menyspreat pels seus iguals, que el suporten com una càrrega afegida a totes les seves misèries. Més salvatge que domesticat, el Azarías estableix un fort vincle amb un ocell de caça, la Milana bonita, fidel sempre a la seva crida, com si un i altre fossin tot un per via d’una força natural que escapa als esquemes de l’ordre social establert.
No pretenc desvelar finals, així que si algú vol conservar el factor sorpresa serà millor que no segueixi llegint. I és que, segurament, són les cinc darreres pàgines la clau que revela la magnitut de tota l’obra. Gran aficionat a la caça, Delibes era, tanmateix, igualment capaç de comprendre l’amor que hom pot sentir per l’espècie animal en una escala de matisos que la brutalitat de el Señorito és incapaç d’abarcar. L’impuls altiu que el condueix a premer el gallet contra l’ocell de el Azarías resumeix en un sol gest el despotisme de tota una classe, per la qual la vida, els sentiments, el dolor i les passions dels seus inferiors, los santos inocentes, valia el mateix, o encara menys, que qualsevol dels seus antulls capritxosos.
Delibes manté el lector sumit en la ràbia fins l’últim instant, el moment del judici, quan la innocència diu prou i, gest contra gest, el Azarías anihila el seu senyor amb la mateixa indiferència amb la que aquest matava el seu ocell. La venjança simbòlica d’una classe: justícia poètica. I no és assasinat, sinó execució.
No pretenc desvelar finals, així que si algú vol conservar el factor sorpresa serà millor que no segueixi llegint. I és que, segurament, són les cinc darreres pàgines la clau que revela la magnitut de tota l’obra. Gran aficionat a la caça, Delibes era, tanmateix, igualment capaç de comprendre l’amor que hom pot sentir per l’espècie animal en una escala de matisos que la brutalitat de el Señorito és incapaç d’abarcar. L’impuls altiu que el condueix a premer el gallet contra l’ocell de el Azarías resumeix en un sol gest el despotisme de tota una classe, per la qual la vida, els sentiments, el dolor i les passions dels seus inferiors, los santos inocentes, valia el mateix, o encara menys, que qualsevol dels seus antulls capritxosos.
Delibes manté el lector sumit en la ràbia fins l’últim instant, el moment del judici, quan la innocència diu prou i, gest contra gest, el Azarías anihila el seu senyor amb la mateixa indiferència amb la que aquest matava el seu ocell. La venjança simbòlica d’una classe: justícia poètica. I no és assasinat, sinó execució.