1. *Rectificar és de savis i la indomable està domada. La Holly Golightly, retòriques capotianes apart, és una bleda total. Ella és molt més suau que el seu talent d'actriu, que la seva capacitat innata de disfressar la covardia d'ideals vitals sublims i més que dignes. La Holly és la típica que diu que les noies no li cauen bé perquè són unes retorçades mentals però és la primera en definir la seva vida des d'una elegància i un glamour que no existeixen S'autodefineix com una cosa salvatge, però el seu ideal són joies i homes amb corbates i butxaques immenses. Efectivament, la Holly a la majoria no ens cauria bé: només l'estimem gràcies a la seva innocència i al seu encant, a l'art indiscutible de la pluma del nord-americà. I, òbviament, gràcies a l'Audrey.
2. L'Audrey no era estimada, però. El seu paper estrella va ser d'un segon plat total i absolut. En Truman sabia que la Holly Golightly no podia ser altra persona que Mrs. Monroe i estava decidit a aconseguir-la, però no li va sortir bé: la mànager de la Marilyn va negar-s'hi al·legant la immoralitat de la novel·la i, igualment, la productora 20th Century Fox li hauria fet pagar una quantitat de diners indecent per ella. Així que la Paramount (que tenia els drets de la pel·lícula) va fer un càsting a l'Audrey i, a pesar de les advertències de l'escriptor, van agafar-la. A la Hepburn li anava perfecte per desempallegar-se de la imatge de nena-tan-bona, però, de fet, més tard va confessar que el paper li feia una mica de por. Era un caràcter massa ros. Al final, és clar, tot va anar a mode flors i violes perquè la Holly cinematogràfica era la bledor i suavitat personificada. Fins i tot més suau del que realment és la Holly quan puja les persianes de l'habitació del narrador o ofereix copes a tothom i sembla la dona més boja i més encantadora del món.