Esmorzar al Tiffany's és la petíta relíquia capotiana que va empènyer a més d'una americana a fer les maletes i anar a Nova York a buscar sort. Publicada el 1958, tres anys més tard que la Lolita de Nabokov, aquesta novella (més llarga que la novelette però més curta que la novel) relata la història i aventures de Holly Golightly, una misteriosa joveneta de professió viatgera, que es dedica a "l'ofici més vell del món" i viu feliçment envoltada d'homes i luxes.
La història ens l'explica un escriptor sense nom ni fama que l'única glòria que aconsegueix fregar és la de viure al mateix bloc que Miss Golightly i publicar un parell de contes a la revista de la universitat. Tota la narració és una mena de racconto que comença després de quinze anys de la desaparició de Holly, amb qui el narrador havia agafat molta confiança (tot i que no s'havien besat, cosa rara). Joe Bell, el propietari del bar del barri, li ensenya al narrador unes fotos on hi surt un negre de la jungla africana sostenint una escultura de fusta d'una dona calcada a la jove viatgera. Aquesta sorprenent troballa porta el narrador a fer un revival nostàlgic del pas fugaç de la Holly per la seva vida.
La protagonista, al principi i en principi, havia de dir-se Connie Gustafson, nom més aviat inapropiat per una Lolita apàtrida. Poc sensual, que dirien. Inadequat. El nom definitiu, Holly (de Holiday) Golightly, és una al·legoria d'ella mateixa: viure eternament de vacances i à la légère.
Perquè hi hagi un però, però, sempre hi ha d'haver coses que no funcionen. Tot i la connotació lolitiana del tema (no sabem -de fet, jo no sé- si en Truman ja havia llegit el hit d'en Vladimir), la Holly és una noia amb uns ideals tossuts i irrompibles: la seva independència és or, i ella només es quedarà al lloc i amb les persones i objectes que sàpiga que li pertanyen i que ella els pertany. I, tot i la seva aparença inicial de barbie buida, el seu passat és fosc i incert i ella sempre està envoltada d'una mena d'aura trista disfressada de perfums i diamants i corbates. La Holly cavalca entre la sensualitat i la innocència, entre la ingenuïtat i l'atreviment i amb tot el xampany del món i com si res, però el narrador descobrira certs intríngulis del seu passat als que ella haurà d'enfrontar-se en comptes de fugir, que és el que ha fet sempre.
Fugir fins a trobar el propi lloc al món, diu ella. L'anècdota mamífera explica el quid del problema: durant la seva estada a NY, la Holly troba un gat i l'adopta, però es nega a posar-li un nom perquè "no es pertanyen", perquè els dos són independents l'un de l'altre. Tot i això, mentre marxa de la ciutat i després d'abandonar el gat a un barri ple de contenidors d'escombraries, entén que, de fet, sí que es pertanyien i corre a buscar-lo... i no el troba, i llavors la por "d'això de no saber que una cosa és meva fins que l'hauré llençada". El drama.
De fet, l'únic lloc on la Holly troba estabilitat és al Tiffany's. Aquesta botiga de joies és l'única cosa que la pot salvar quan té aquells "dies vermells", caracteritzats per una sensació d'angoixa permanent i la certesa que passarà alguna cosa dolenta. Durant aquests dies, la Holly es refugia a la calma i l'elegància de la joieria perquè "allà dins no us pot passar res de realment dolent, entre aquells homes tan ben vestits, i aquella olor tan bona de plata i de maletes de pell de cocodril". Aquesta idealització del món dels rics, tan plàcid i tan bo i tan traquil, la porta al convenciment que fins que no trobi un lloc com el Tiffany's ni comprarà mobles, ni es lligarà a ningú, ni posarà nom al gat. I punt.
I és que la Holly és indomable, és un personatge elegantment bàrbar. Miss Golightly està per civilitzar, i és aquí on rau la bellesa de la història. Ella és aquesta "cosa salvatge" a la que es refereix quan li diu a en Joe Bell:
Això del cel (i de fet, tota la filosofia de la seva vida), està irònicament relacionat amb una cançó que un pobre home va ensenyar en el seu passat misteriós i que diu "don't wanna sleep, don't wanna die, just wanna go a-travelin' through the pastures of the sky". Aquest pobre home es diu Doc i és el primer dog de la Holly, quan ella encara no es diu Holly i encara no és una viatjant del món. La llista de "gossets" de la Holly, de fet, és infinita. Tant el narrador, com en Joe Bell, com tots els homes de corbata, tots cauen als peus de la protagonista. Fins i tot el mateix Capote havia caigut al seu parany: de tots les seves imaginacions literàries, la Holly era la seva preferida.
La moralina estaria aprop d'allò d'entendre la pertinença recíproca massa tard, de la valoració post-pèrdua. Tot i això, la personalitat de la Holly no s'acaba d'entreveure i, moralines apart, ella és el gran misteri de la novella. De la Holly no se'n sap res durant quinze anys, els anys que triga el narrador a explicar la història (i possiblement, a escriure-la: Capote juga al joc de la confusió narrador-autor). I del seu record només en queda una foto d'una escultura africana, una gàbia d'ocell esplendorosa i gegant i buida i cert sentiment de pura tendresa, aquella noció romàntica de l'idéel i la nostàlgia absoluta del qui sap què.
La protagonista, al principi i en principi, havia de dir-se Connie Gustafson, nom més aviat inapropiat per una Lolita apàtrida. Poc sensual, que dirien. Inadequat. El nom definitiu, Holly (de Holiday) Golightly, és una al·legoria d'ella mateixa: viure eternament de vacances i à la légère.
Perquè hi hagi un però, però, sempre hi ha d'haver coses que no funcionen. Tot i la connotació lolitiana del tema (no sabem -de fet, jo no sé- si en Truman ja havia llegit el hit d'en Vladimir), la Holly és una noia amb uns ideals tossuts i irrompibles: la seva independència és or, i ella només es quedarà al lloc i amb les persones i objectes que sàpiga que li pertanyen i que ella els pertany. I, tot i la seva aparença inicial de barbie buida, el seu passat és fosc i incert i ella sempre està envoltada d'una mena d'aura trista disfressada de perfums i diamants i corbates. La Holly cavalca entre la sensualitat i la innocència, entre la ingenuïtat i l'atreviment i amb tot el xampany del món i com si res, però el narrador descobrira certs intríngulis del seu passat als que ella haurà d'enfrontar-se en comptes de fugir, que és el que ha fet sempre.
Fugir fins a trobar el propi lloc al món, diu ella. L'anècdota mamífera explica el quid del problema: durant la seva estada a NY, la Holly troba un gat i l'adopta, però es nega a posar-li un nom perquè "no es pertanyen", perquè els dos són independents l'un de l'altre. Tot i això, mentre marxa de la ciutat i després d'abandonar el gat a un barri ple de contenidors d'escombraries, entén que, de fet, sí que es pertanyien i corre a buscar-lo... i no el troba, i llavors la por "d'això de no saber que una cosa és meva fins que l'hauré llençada". El drama.
De fet, l'únic lloc on la Holly troba estabilitat és al Tiffany's. Aquesta botiga de joies és l'única cosa que la pot salvar quan té aquells "dies vermells", caracteritzats per una sensació d'angoixa permanent i la certesa que passarà alguna cosa dolenta. Durant aquests dies, la Holly es refugia a la calma i l'elegància de la joieria perquè "allà dins no us pot passar res de realment dolent, entre aquells homes tan ben vestits, i aquella olor tan bona de plata i de maletes de pell de cocodril". Aquesta idealització del món dels rics, tan plàcid i tan bo i tan traquil, la porta al convenciment que fins que no trobi un lloc com el Tiffany's ni comprarà mobles, ni es lligarà a ningú, ni posarà nom al gat. I punt.
I és que la Holly és indomable, és un personatge elegantment bàrbar. Miss Golightly està per civilitzar, i és aquí on rau la bellesa de la història. Ella és aquesta "cosa salvatge" a la que es refereix quan li diu a en Joe Bell:
"No convé de donar el cor a una cosa salvatge; com més li doneu, més forta es torna. Fins que és prou forta per a fugir als boscos. O per a volar a un arbre. Després a un arbre més alt. Després cel amunt. Acabaríeu així, senyor Bell, si us enamoréssiu d'una bestiola salvatge. Acabaríeu mirant al cel."
Això del cel (i de fet, tota la filosofia de la seva vida), està irònicament relacionat amb una cançó que un pobre home va ensenyar en el seu passat misteriós i que diu "don't wanna sleep, don't wanna die, just wanna go a-travelin' through the pastures of the sky". Aquest pobre home es diu Doc i és el primer dog de la Holly, quan ella encara no es diu Holly i encara no és una viatjant del món. La llista de "gossets" de la Holly, de fet, és infinita. Tant el narrador, com en Joe Bell, com tots els homes de corbata, tots cauen als peus de la protagonista. Fins i tot el mateix Capote havia caigut al seu parany: de tots les seves imaginacions literàries, la Holly era la seva preferida.
La moralina estaria aprop d'allò d'entendre la pertinença recíproca massa tard, de la valoració post-pèrdua. Tot i això, la personalitat de la Holly no s'acaba d'entreveure i, moralines apart, ella és el gran misteri de la novella. De la Holly no se'n sap res durant quinze anys, els anys que triga el narrador a explicar la història (i possiblement, a escriure-la: Capote juga al joc de la confusió narrador-autor). I del seu record només en queda una foto d'una escultura africana, una gàbia d'ocell esplendorosa i gegant i buida i cert sentiment de pura tendresa, aquella noció romàntica de l'idéel i la nostàlgia absoluta del qui sap què.