Fa un temps, vaig veure que el Colomer havia tret un llibre, Tot el que tinc. Com que havia estat el meu professor de literatura catalana, vaig decidir llegir-me'l. Com que m'havia agradat, vaig decidir entrevistar-lo per la revista santjustenca La Vall de Verç. I com que el sentit comú i espacial m'obligava a reduir l'entrevista d'una manera desmesurada, he decidit transcriure l'entrevista més o menys completa aquí. Bon profit!
Què és el que et va portar a publicar el dietari? M’hi va portar gent que em va convèncer, perquè de mi no hauria pas sortit. Bàsicament, dues persones: Salvador Sostres i l’editor de AContravent, en Quim Torra. Sabien que feia un dietari perquè, en el cas d’en Sostres, escrivia a la seva pàgina perquè ell m’hi havia empès. I al cap de menys de mig any ja em va començar a dir: “escolta, això s’ha de publicar”, i jo el deixava fer fins que després va aparèixer també en Quim Torra i al final vam decidir que sí. La veritat és que quan vaig enviar el primer escrit per correu em van dir que ho hauria de retallar, perquè sinó el llibre hagués estat llarguíssim.
Però no tots els escrits daten de a partir del 2004. No, no, n’hi ha que són de molt abans. El que passa és que les coses sempre es difressen una mica.
Creus que el fet de conèixer el Salvador Sostres va suposar un punt d’inflexió en la teva vida? Sí, sens dubte. Sempre he anat amb una disfressa com d’esquerranot comunista i a mi el fet de conèixer en Sostres i el seu món, persones força més joves que jo, i veure que el seu discurs me’l creia més que no pas el meu, poc a poc em va fer anar tornant als meus propis orígens, que són els de casa, la família, el poble,...
I què n’opines, de la seva opinió pública? Només faig cas a la gent que el coneix personalment. És veritat que hi ha casos de baralles concretes, però no conec ningú que hagi tingut contacte personal amb en Sostres i en renegui. Ara bé, sí que reconec que naturalment els articles que escriu són polèmics i poden provocar refús i fins i tot poden hi haver persones que se sentin malament.
El dietari està totalment fragmentat. La veritat és que he de reconèixer que jo no l’he tornat a obrir, aquest llibre. El que passa és que hi ha coses que hi haurien hagut de ser i no hi són perquè vaig haver de retallar moltes pàgines i em sembla que, segons ja m’han dit, hi ha fragments que no estan relacionats amb cap interior. Concretament, per exemple, no esmento les consultes per la independència d’Arenys i en canvi sí que en comento el resultat, cosa que potser pot crear confusió.
Parlem de continguts. Pel que fa a l’educació i al jovent d’avui dia, critiques la falta de valors i denuncies la desaparició de la cultura de l’esforç, d’una jerarquia i de la disciplina. Creus que ja no hi ha models? En general no, tot i que reconec que òbviament sí que hi ha persones que tenen models, perquè sempre hi ha excepcions. Però la veritat és que em sembla que aquestes excepcions són cada vegada més reduïdes. Si hi ha models, de fet, em temo que són els models equivocats.
El fruit de la generació ESO. Ets pessimista? Sí. L’ESO ha estat un gran error. Jo em considero més aviat optimista, tot i que reconec que, com diu Vila-Matas, tot acaba malament. Però sí, estem profundament equivocats i ho demostrem amb aquesta conya de la digitalització de les aules. Mentre que a Finlàndia només tenen dos ordinadors per aula i continuen fent les classes amb pissarra i guix, nosaltres posem els ordinadors a l’abast de nois que encara no saben escriure ni llegir ni pensar. Espero que aquesta decisió es revoqui molt aviat. Haurem llençat una milionada d’euros, però espero que el proper Conseller d’Ensenyament ho revoqui aviat. Segur que per aquí el mig hi ha algú que s’embutxaca diners.
Parlant de la societat, també utilitzes el concepte del “feixisme de l’entreteniment”. Em refereixo als empresaris que tenen aquests tipus de negocis que esclavtizen al jovent, que els tenen lligats a aquest oci amb horaris desorbitats i lluny de qualsevol civilització. Hi ha persones que es poden queixar del preu dels llibres, però aquestes persones segur que mai s’han aturar a comptar el que es gasten anualment durant els caps de setmana. Això sí que és llençar els diners! Un llibre et pot agradar més o menys, però et durarà tota la vida.
Quina diferència creus que hi ha entre la joventut de la teva generació i la joventut d’avui dia? La meva generació es caracteritzava perquè érem gent que teníem un cert temor. Podia ser un temor de Déu o a alguna cosa, el que fos. I també teniem un gran respecte pels pares i les persones grans. I una capacitat d’obediència molt superior a la d’avui, en què la permissivitat s’ha apoderat de tot. Jo diria que la base del canvi que hi ha hagut és aquesta. La meva generació tenia la religió i la seva moral, la seva ètica. I, en el meu cas, la tenia, la vaig abandonar i em penso que l’he recuperada. Un pot ser més o menys creient, però discutir el cristianisme és una barbaritat. Cristians ho som tots: vivim en la tradició cristiana, en els valors que el cristianisme va imposar. Distingim el bé del mal, encara que no siguem cristians.
Quin paper ha de fer l’Església avui dia? S’hauria de conformar a fer el que sempre hauria hagut de fer, que és difondre el missatge Bíblic i de l’Evangeli. Allà sí que hi ha autèntics models, grans models de gent valenta.
Creus que la mandra que observes en el jovent d’avui dia està relacionada amb el nivell de l’educació? Sí. És que no n’hi ha, de nivell educatiu. Per desgràcia, a mi m’ha tocat veure un nombre enorme d’alumnes que passen de curs sense haver fet res. Naturalment que hi ha gent estudiosa, però no perquè el sistema ho exigeixi: aquest sistema no exigeix res.
Diuen que el fracàs escolar ha augmentat. El fracàs escolar no existeix, és una gran mentida. Pots escriure-ho i apuntar-ho clarament. El fracàs escolar és una gran mentida i una gran hipocresia perquè només pot fracassar aquell qui intenta una cosa. El qui no intenta res senzillament suspèn, però això no és cap fracàs, és una conseqüència lògica.
I què n’opines, del pla Bolonya? Una altra presa de pèl. A més a més, m’agradaria conèixer millor la manera com s’aplica als països civilitzats d’Europa perquè, tot i que no ho sé, em temo que deu ser molt diferent que aquí. Però aquí el pla Bolonya ens farà molt de mal. L’abolició de la classe magistral és un retrocès total: donar per fet que un estudiant no és capaç d’escoltar un professor, introduir assignatures sense sentit als plans d’estudi universitaris... tot això vol dir que hi ha algun lloc on ens hem perdut.
Diuen que els nens ja no llegeixen. El que està clar és que no recuperarem el plaer de llegir a través de la literatura infantil i juvenil. La literatura infantil i juvenil hauriem de cremar-la directament. Hauriem de fer circular el cànon occidental des de ben petits. Que tu llegeixis un text i no l’entenguis és igual, ja l’entendràs; però pots llegir-ne petits fragments. I, a més, diàriament: hi hauria d’haver classe de lectura diària. Però avui dia la gent acaba els seus estudis de secundària, o fins i tot universitaris, i no ha llegit Incerta glòria, segurament la millor novel·la catalana del segle XX, i no parlem de Shakespeare, Mann, Flauvert,... Fins i tot s’ha perdut la gran tradició dels contes: ningú parla de la Caputxeta Vermella, ningú parla de la Ventafocs, de Walt Disney... això era el que ens va obrir el món a nosaltres. Ara es va en sentit contrari.
Es pot escriure sense llegir? En Sostres creu que sí. Però jo crec que no. Perquè si tu fas la prova de llegir un llibre d’un autor que t’agradi durant mitja hora, és molt fàcil que tu escriguis com ell. Llegir per saber què escriure.
Al llibre critiques els igualitaristes, el relativistes i la gent d’esquerra i equipares la tolerància a la indiferència: els políticament correctes. Tot i això, no creus que els políticament incorrectes, que vindria a ser la branca conservadora, ja són tan políticament correctes com els altres? Criticar els “multicultis” també s’ha convertit en un esport de moda. En el meu cas no, però sí que s’ha convertit en un esport de moda. Mira, jo crec que el conservador autèntic és aquell que pensa que les coses que funcionen bé, no cal tocar-les. I es parla de la igualtat, però és evident que no som iguals: només que tu treballis una mica més que el del teu costat ja sou diferents, perquè tu ets més que ella.
No creus que hi ha cert victimisme en l’ala conservadora catalana? Ni que sigui pel fet de portar dues legislatures de tripartit... Els catalans ens queixem. A més a més, això ens portarà a un altre tema: perquè ens queixem si, en el fons, tots volem el mateix? Tu podras fer les teves coses d’esquerres i jo podré fer les meves coses de dretes quan siguem lliures. Mentre estiguem sotmesos a un poder estranger que ens té com a colònia, jo intentaré entendre’m amb tothom amb qui vulgui el mateix que jo.
Et declares catalanista i independentista. És més, declares que el catalanista és independentista per definició. És que ser catalanista, què vol dir? Vol dir desitjar la llibertat de Catalunya, no? El que no puc entendre és que hi hagi catalans que no siguin catalanistes, vol dir que viuen enganyats i no volen veure el poder que ens intenta eliminar. Castella ens vol eliminar.
Al llibre, elogies i critiques algunes mesures de promoció i defensa de la llengua catalana i les conseqüents polèmiques, com ara la nova llei que obliga els professors universitaris a aprendre el nivell C de català. És molt trist que un país hagi de discutir si la seva llengua és exigible a qualsevol àmgit. És que som molt desgraciats, això només ens pot passar aquí i jo arriba un moment que no ho entenc. I a més, tant li fa el nivell! Senyor, deixi’s estar de nivells: llegeixi Pla.
I què n’opines, de l’ús de la llengua per part de Sandro Rossell? Bé, en Sandro Rossell és un noi molt ric però pobre d’esperit, pobret. La primera cosa que va fer va ser anar a Extremadura a fer-se perdonar no sè què. I s’adreça a les penyes en castellà, suposo que ell ja sabrà perquè, perquè si es perquè tots ens entenguem bé, com que el que parlem és llatí mal parlat, podria haver fet el discurs en llatí i ja està. Sandro Rossell és un pas enrere. Jo enyoro Laporta.
Personalment, proposaries alguna mesura per promocionar la llengua? Imposar-la. De la mateixa manera que ens l’han imposat ells. Hi va haver el 1714 i des d’aleshores som un país conquerit amb una llengua imposada. El català ha de ser la única llengua oficial. Arriba un moment en què ja no hem de ser tolerants. Això va lligat a una cèlebre frase de Joan Pau II: “No tingueu por”.
Critiques els qui critiquen escriptors bons per haver adoptat posicions conservadores, com en el cas de Valentí Puig. Valentí Puig és un dels millors escriptors vius en català. Se n’ha anat perquè l’han bandejat per haver-se declarat conservador i ara viu a Madrid i publica articles en castellà a l’ABC, tot i que continua escrivint poesia en català. Bé, som així. En el terreny cultural, qui es declara conservador en aquest país ha begut oli. No et faran mai cas. I les polèmiques amb escriptors com Pla i el franquisme són totalment falses: Pla mai va recolzar el franquisme! Ell senzillament es va equivocar perquè pensava que els qui guanyarien la guerra espanyola es limitarien a posar ordre al caos que havia provocat. Però al cap de dos dies ja va veure que no, i aquí s’acaba el gran vincle de Pla amb el franquisme.
Però tu també critiques escriptors catalans pel sol fet d’escriure en castellà. Jo el que faig és criticar Monzó, Sergi Pàmies, Antoni Puigverd,... Critico els catalans que escriuen en castellà i a La Vanguardia, perquè La Vanguardia és una de les coses que fa més mal d’aquest país. Podria entendre que Quim Monzó escrivís a La Vanguardia si firmes “Joaquín Monzó”, però firma “Quim”. Si vol escriure a La Vanguardia que hi escrigui, però que després no ens vingui dient que el català s’està perdent.
I Sostres? Sostres escriu en castellà, però a El Mundo, que és un diari espanyol. És molt diferent.
I parlant d’escriptors catalans, quin escriptors d’avui dia salvaries? La veritat és que no estic gaire al corrent de novel·listes. Hi ha el gran èxit de Jaume Cabré, Maria Barbal, Sebastià Alzamora, el rossellonès Joan-Lluís Lluís... però he de reconèxier que no n’estic gaire al corrent.
I el teu gènere preferit? L’assaig, l’articulisme. Montaigne. Els dietaris, les autobiografies. Guillem Simó. En aquesta part del món és un magnífic llibre.
Parlem del poble. Quants anys hi has passat, a Sant Just? Hi vaig viure 20 anys i hi vaig treballar 25.
Quines diferències hi ha entre les primeres generacions d’alumnes que vas tenir i les últimes? En les primeres generacions hi havia una gran dificultat, que era que el català acabava d’introduir-se com a matèria obligatòria, cosa que suposava unes quantes hores més de classe a la setmana. Ara, un cop superat això, jo he de dir que els anys de Sant Just han estat uns anys en què s’ha pogut fer classe molt bé, amb un silenci molt raonable a les classes i un ambient de treball important i unes condicions molt destacables.
Què creus que es podria millorar? Aquí, a Arenys, hi ha més soroll a les aules, però potser el tracte entre professors és millor. Però, bàsicament, una de les coses que es notava era molt poca vinculació del centre amb el poble, un cert allunyament de la direcció de l’Institut pel que fa a Sant Just. L’Institut no depèn de l’Ajuntament, naturalment, però forma part del poble i hauria d’estar-hi més vinculat. Però això tampoc em sembla gaire difícil de millorar.
Com a professor, què pretens que en treguin els alumnes, de les teves classes? Jo crec que els professors podem ensenyar una matèria o una altra però, en el fons, ens ensenyem nosaltres mateixos, ensenyem els nostres nombrosos defectes i les poques virtuts. Hem d’intentar que no sigui la cultura del carrer la que entri a l’Institut, sinó al revés. Si els alumnes en poden treure alguna cosa, com aptituds davant de la vida o maneres d’entendre el món, millor que millor. Que aprenguin a nedar a contracorrent, a no deixar-se emportar per la massa, per la xusma.
Abans has dit que, al conèixer Salvador Sostres, vas tornar als teus orígens. Critiques els teus ideals de joventut? Sí, clarament. No me’n penedeixo, però si hagués mort abans de conèixer-lo segurament hauria mort com un comunista. Ara suposo que quan em mori ja no podré dir-ho, perquè ja no ho sóc. Senzillament, reconec que aquesta etapa va ser-hi, una etapa en què vaig abandonar tot el que havia après a casa i a la primera escola. La universitat de finals dels 60, amb l’espetec de París i tot això, ens va impregnar a mi i a tota la meva generació del comunisme i el relativisme. Crèiem en la lluita de classes. Però mira, va ser així.
Però al llibre també dius que la joventut d’avui dia no té ideals. Hi ha l’ideal del consum, però això no és un ideal. Hi hauria d’haver ideals i reptes. El que passa és coses que valen la pena no són fàcils, i la societat s’ha instal·lat en la facilitat. En termes de parella, avui dia, a la mínima dificultat, la gent fuig. Jo vaig fer-ho. I ara crec que s’ha d’aguantar, aguantar i civilitzar-se una mica.
A “Tot el que tinc”, cites diverses vegades El vigilant en el camp de sègol, de Salinger. Cap al final del llibre, quan Holden es refugia a casa del senyor Antorini, aquest li cita una frase que diu: “L’empremta de l’home immadur és que vol morir noblement per una causa, mentre que l’empreta de l’home madur és que vol viure humilment per una causa.” Molt bonic. Hi estic d’acord. I una frase semblant la va dir una de les poques escriptores que tenim, Maria Àngels Anglada: “Jo m’he buscat un model de vida amb el qual no em faré rica però que em permet viure humilment de les coses que m’agraden”. No sé si aquesta senyora va llegir Salinger, però la frase s’hi assembla bastant. Aviam, a mi m’agradaria veure la independència de Catalunya; això és un ideal. I no em faria res morir per Catalunya. Res.
Perquè creus que hi ha tanta gent de la teva generació que ha passat d’uns ideals d’esquerres a una percepció més conservadora de la vida? És difícil parlar dels altres, perquè jo no conec les circumstàncies de cadascú. En alguns casos, hi ha hagut gent que ha canviat perquè han passat malalties serioses, tot i que no és el meu cas. Si tu llegeixes Chesterton, és molt difícil que no te’l creguis, que no hi adverteixis veritat. Jo he de dir que he llegit molt a llegir Chesterton; i ara és un autor que em fa companyia amb freqüència. Però dels altres tampoc en puc parlar.
I, finalment, si haguessis de recomanar un autor que t’agradi especialment, quin triaries? Montaigne. Shakespeare. La Bíblia, lectura fonamental. La gent diu “ah, jo no hi crec!”, però ningú li ha preguntat si hi creu, només que ha de llegir-la.