Fa només un parell de dies el nou director de la RAE, José Manuel Blecua, va afirmar que la immersió lingüística en català és fonamental per garantir la supervivència de la llengua davant la “potència tremenda” del castellà i que “parlar català és l'única forma d'integrar-se a Catalunya”.
En eixe mateix sentit, durant la darrera i insípida campanya electoral catalana, i davant el discurs incendiari d'aquells que en nom del bilingüisme asseguren que es discrimina en català a ciutats com l'Hospitalet o Santa Coloma, Joan Herrera va repetir fins a dir prou que l'ensenyament en català era l'única garantia per evitar la creació de guetos lingüístics i, per tant, per mantindre una societat cohesionada.
Al País Valencià, on no s'han desenvolupat mai polítiques lingüístiques realment eficaces, estem cansats de vore com generacions i generacions de xiquets acaben els seus estudis sense saber dir ni pruna en valencià (molt menys sense saber com s'escriu), de forma que el bilingüisme només s'aplica (i s'exigeix) a aquells que justament ja érem bilingües.
Sembla que, primer el Tribunal Constitucional i ara el Suprem, pretenen que este model d'anormalitat lingüística a la valenciana s'impose a Catalunya, un territori en el qual la immersió lingüística a l'ensenyament, malgrat tot i a pesar de les mentides d'uns quants, ha donat els seus fruits i ha garantit que el català es convertisca en un element d'integració social.
Benvinguts els catalans, doncs, a la realitat valenciana: ¡vais a flipar, palabra!